LA CARITAT DES DE JESÚS

   Els dies de Nadal ens bombardegen amb peticions de ajudes (col·lectes, campanyes...) per als pobres. Però fixeu-vos que hi ha tres característiques que sobresurten en aquest assetjament.

• Primer que es valora molt i molt la quantitat recaptada (menjar, diners en la marató...) i es magnifiquen les xifres amb la qual cosa ens fixem més amb els que donen que no pas amb els que reben.
• Segon, que ens serveixen els pobres amb safata. Els que rebran transplantaments, els d’aquest psunami, els que ajudarà tal ONG (en la seva honor i glòria), els de tal país. Per tant no cal fer servir el nostre cap per pensar, ni els ulls per veure.
• Tercer, que ens presenten imatges de vegades estridents perquè ens moguem pel sentiment i no per la fe. Una cosa és la compassió i l’altra el sentiment. El sentiment ens fa remirar només en nosaltres com si no existís res més que el que sentim i no el necessitat.

   Aquest sistema resulta molt perquè es recapta molt i tranquil·litza la consciència, però trobareu estrany si us dic que Jesús no anava als pobres, ni es feia veure, ni els triava, sinó que responia al Pare. Respon al que se li presenta. Mirem-ho:

• Jesús sorprèn els deixebles accedint d’anar a la casa d’un centurió (no jueu), cosa que era prohibida. És precisament aquest el que li impedeix, perquè no es creu digne.
• Quan una viuda portava a enterrar l’únic fill (per tant maleïda en el seu context), Jesús s’a tura, toca el fèretre (cosa prohibida) i parla amb ella.
• Quan aquella altra dona li plora als peus i els hi eixuga amb les llàgrimes, cosa que escandalitza els que veuen l’escena, Ell la posa dreta i en fa elogi.
• Li baixen un paralític, per tant pecador (en aquell ambient religiós), i primer li diu que els pecats li queden perdonats davant d’uns mestres de la llei que ho contemplaven drets i escandalitzats perquè el perdó en aquell context només es podia impartir en el temple; després el posa dret.

   No triava els pobres.

   Els responsables del temple del seu moment posaven trompetes davant dels que portaven una ofrena onerosa perquè la gent es girés i mirés els “be ne fac tors” (ara la tele fa de trompeta). Imagineu la batzegada moral quan, en la “sala del tresor”, Jesús elogia la viuda, deixant en evidència els que donen d’allò que els sobra.

   Per això la caritat cristiana ha de sortir de la participació de l’Eucaristia perquè, si no ho fem així, estimem tant la nostra autonomia, que no ens imaginem una caritat com a resposta a la contemplació del Creador i ens triem els necessitats que ens agraden i cerquem la felicitació per l’obra feta.

   Si contemplem (en l’Eucaristia) aquell que va dir «Jo ja em faig pa» sense mirar si els que l’anaven a menjar n’eren dignes, entendrem que la nostra caritat ha d’evitar els tres condicionants que he esmentat al començament d’aquest article.

• No ens ha de obsessionar la gran recaptació.
• No triarem els pobres, sinó que estarem oberts als que anem trobant.
• La caritat no es basarà en el sentimentalisme: no cal que ens faci llàstima i n’hi ha prou que descobrim que està despullat, que té gana o set; o que és malalt o presoner.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III d'Advent
11 de desembre de 2011