diumenge, 28 de juny del 2015

ELS LLADRES D'AVUI

Si algun cop ens han robat passem molt vergonya i indignació. El mateix ens passa quan ens han enganyat. A l'Evangeli surten sovint els "lladres", la qual cosa vol dir que aquest problema ens ve de lluny. Sempre els anomena pel seu nom i no pas per felicitar-los ni per denigrar-los. Gairebé sempre en parla perquè siguem cauts. Ja en parlaré.
Primer vull aturar-me i veure què passa al nostre país. Només en diem "lladres" dels que ens prenen petites quantitats, aquells que van a parar a les presons dels pobres (que són la majoria).
Quan el que pren coses dels altres pertany a una classe més alta li diem "cleptòman" (kleptos en grec, vol dir lladre). Així sembla que no mereixen que els castiguem tan durament i, fins i tot hi ha qui els justifica dient que tenen aquesta malaltia. I quan els que roben són polítics tampoc no en diem lladres, sinó que els recriminem que han fet una "apropiació indeguda". Pel que es veu, darrerament n'hi ha molts, d'aquests.
Què diu l'Evangeli?
No es fica amb els lladres, sinó que diu que aquests ens prenen aquelles coses que són fugisseres, tresors que se'ls mengen les arnes i que no hem de posar el cor en aquelles coses que els lladres ens poden prendre. Ho diu així:
«No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor» (Mt 6,19-21).
Els esmenta també en dues paràboles. Una per tirar en cara als grans sacerdots que s'han volgut apropiar del santuari que és de Déu i han fet com aquells vinyaters que, per apoderar-se de la vinya, arriben a matar el fill de l'amo del tros. O sigui que només els esmenta per dir que els grans sacerdots són pitjors que els lladres (Mc 12,1-12).
L'altra paràbola és la del Bon Samarità, que també parla d'uns lladres, per tirar en cara als sacerdots i als levites que passen de llarg del ferit mentre que qui s'atura a curar-lo és un foraster (un samarità). Diu que, quan es van trobar el ferit de mans de lladres, ni el sacerdot ni el levita no es van aturar per auxiliar-lo.
«Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí» (Lc 10,31-33).
En altres dos llocs esmenta els lladres per dir que si sabéssim l'hora que han de venir no deixaríem la casa sense defensa. Més que res és per advertir-nos a nosaltres que estiguem vigilants (Mt 24,43).
Una altra advertència és per recriminar els mals pastors (torna a carregar contra els sacerdots del seu temps) que, com els lladres, no entren per la porta de les ovelles sinó que salten per la finestra (Jn 10,1).
Finalment Jesús, recordant els deu manaments de la llei de Déu del temps de Moisès, diu a aquell jove ric:
«Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare» (Mc 10,18).
Jesús té molt més interès a parlar de nosaltres que dels lladres, perquè o bé els sapiguem esquivar o bé no ens deixem prendre allò que val, ja que les riqueses d'aquest món no valen gaire per a la vida vertadera.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XIII de durant l'any
28 de juny de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.