dilluns, 26 d’octubre del 2015

L'ACOLLIMENT DELS DESPLAÇATS

Té raó el cardenal de València quan diu que els refugiats, si son molts, canviaran el país. En canvi s'equivoca quan ens vol fer venir por. No hi ha motius per tenir-la.

Sempre que hi ha hagut gent desplaçada amb una certa quantitat i posada en un altre indret, han canviat les coses.

Mireu com els espanyols i els anglesos que es van desplaçar massivament a les Amèriques els ss. XVI-XIX van canviar les estructures polítiques i religioses d'aquells països.

I quan, a Catalunya, ha vingut d'Andalusia sobre tot, un terç de la nostra població pels anys cinquanta i setanta del segle anterior, també ens van canviar les coses i avui són molts més de la meitat per l'efecte de la natalitat. I, què ha passat? Res, que convivim junts amb bona harmonia i formem un sol poble. Encara recordo amb amor el que va passar ara fa una trentena d'anys quan hi va haver el gran incendi de Montserrat que durà una setmana. Uns andalusos que vivien al costat de casa, a la comarca de l'Anoia, ploraven i deien: «nos están quemando Montserrat». Ja s'ho sentien seu. Aquests es van integrar com ho faran els sirians àrabs si, a la fi, en venen molts. I més d'un d'ells guarirà les nostres ferides com ho feu el Bon Samarità de la paràbola de l'Evangeli. Justament ell que era foraster es va fer càrrec del ferit fins a portar-lo a l'hostal dient al hostaler: «Cuida-me'l» (Lc 10,25-37).

I canviarà la religió? Sens dubte perquè no els obligarem pas a fer-se cristians i, si algun se'n fa, serà amb compta-gotes. Nosaltres aprendrem a adonar-nos que no som pas el melic del món i evitarem de dir, com avui alguns polítics d'avui, que somos una gran nación (amb un regust nazi). Més aviat haurem de dir que som un poble que ha estat capaç d'integrar els nou-vinguts com hem anat fent des de sempre.

La nostra terra, des de fa molts anys, ha integrat gent de tota mena i molt d'això és gràcies a l'entramat social de moltes entitats culturals, folklòriques, musicals, ecològiques, religioses, esportives de base, teatrals... que són la font de les integracions.

Sovint haurem de reconèixer que els que han vingut de fora tenen una fe més gran que la nostra i això ens obligarà a aprofundir en les nostres arrels. Mirem com Jesús va elogiar la fe d'una cananea, per tant no jueva, quan li va dir: «Dona, és gran la teva fe. Que es faci com tu vols» (Mt 15,28). I ens veurem empesos a veure quines són les nostres arrels per no quedar anul·lats com a poble.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXX de durant l'any
25 d'octubre de 2015

diumenge, 18 d’octubre del 2015

LA MATÈRIA I L'ESPERIT

Quan érem petits ho teníem molt clar. La matèria, el cos, mor i l'esperit vola cap el cel i ja està. Després molta gent va entendre que tot era d'una altra manera. Aquesta gent són els que han cregut en el "materialisme" que deia que la matèria ho és tot i condiciona totes les coses que fem. Aquests que van creure en el materialisme més accentuat, com els "marxistes", estaven convençuts que tot s'explicava per la matèria, fins i tot l'enamorament, que era un moviment de cèl·lules físiques a l'interior del nostre cos. Segons aquests, l'afany del diner ve per la possessió de coses i objectes i d'aquí en provenen les guerres i les injustícies dels grans capitals. Tot s'explicava per la matèria (possessions i diner). Massa senzill per explicar-ho tot.

Les coses, fins i tot a nivell de coneixement popular, han canviat molt. El relat cristià que deia que, en la mort, l'anima se separava del cos, ningú sap com explicar-lo, ja que allò que en diem cel o infern tampoc no és un lloc. Però també anem descobrint que si les coses materials algú no les mira, on són? Cal que alguna mena d'esperit (la nostra mirada, el nostre coneixement) doni vida a les coses.

També els creients parlàvem de la presència real de Crist en l'Eucaristia i avui ni els mateixos especialistes en física no saben quina cosa és la realitat. Ens ho canvien tot?

Aquestes noves mirades a la matèria i a l'esperit no ens han de posar nerviosos com tampoc quan els científics parlen de milions d'anys llum per arribar a una galàxia.

Pel que fa a nosaltres, parlant als lectors d'aquest full que no som ni especialistes en el món material (les assignatures científiques) ni tampoc del món espiritual (les arts, la religió que practiquem...), n'hi ha prou que no tinguem por de cap nova descoberta.

Afortunadament els científics tenen via lliure per investigar i els que creuen en aquelles coses que no es veuen ni es poden definir com la filosofia, l'art, la fe, la poesia... en podran parlar sense gaire por perquè per una banda la ciència es va tornant humil i els humanistes saben que requeriran sempre de llenguatges simbòlics per explicar allò que no s'acaba d'entendre, però sabem que, com el mateix amor i la fe, ho tenim a dintre nostre.

Els que parlen amb llenguatges científics saben que tot té uns límits. Per posar un exemple aquests dies hem vist com es llençaven coets d'un llarguíssim abast (1500 quilòmetres per destruir una formiga o per tocar un objectiu ple de persones que parlen i s'estimen). Voleu cosa més científica que un coet d'aquesta mena? Però ja es veu que és una animalada per fer contents els fabricants de grans armaments i per potenciar una cosa que és de l'esperit i no es veu com és el maleït poder. Al final, rumiant-ho bé, anem a parar a la consciència que és espiritual. Resulta que la matèria no val res si algú no la pensa i li dóna nom.

Ens poden ajudar unes senzilles paraules del Senyor que deia:

En aquell temps, Jesús digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho (Mt 11,25-26).

Quedem-nos amb allò que creiem i deixem que els científics i els teòlegs vagin rumiant.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIX de durant l'any
18 d'octubre de 2015

Una falsa ciència crea ateus; una ciència veritable posterna l'home davant la divinitat.

Voltaire (1694-1778)
Filòsof i escriptor francès

dimarts, 13 d’octubre del 2015

ELS MANAMENTS I ELS TESTIMONIS

És sorprenent veure les poques vegades que Jesús mana alguna cosa. No ho fa gairebé mai, com no sigui per dir que ens estimem els uns als altres, però hi afegeix «com jo us he estimat» (Jn 15,12). L'amor no és com el reglament del trànsit, perquè no hi ha manera d'avaluar si hem estimat molt o poc. Vol dir que no és cap manament, sinó un testimoni, quan diu que ens hem d'estimar com ell ens ha estimat. Les poques vegades que Jesús mana i ordena és quan parla als esperits impurs (Mc 1,25) o als dimonis que han entrat a l'interior dels dos posseïts de Gerassa (Mt 8,28-34). Hi ha un episodi que sembla que Jesús mana i ordena que és quan li pregunten sobre el matrimoni. Quan li demanen si l'home por deixar la seva esposa. Com respon Jesús? Donant un testimoni de primera magnitud: Que va dir Déu? El text diu això:

Aleshores se li van atansar uns fariseus. Volien posar-lo a prova i li preguntaren si és permès a un home de divorciar-se de la seva dona. Ell els va fer aquesta altra pregunta: «Què us va ordenar Moisès?» Li respongueren: «Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar.» Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor. Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi.» Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. Jesús els diu: «El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri» (Mc 10,2-12).

No mana que no es divorciïn ni tampoc diu que ho facin tant com vulguin. Posa Déu per testimoni, un Déu que ha començat estimant-nos (1Jn 4,10) i que, encara que nosaltres l'oblidem, no deixarà d'estimar-nos, ens serà fidel i mantindrà l'aliança amb l'esposa (que és el poble i que som nosaltres) encara que aquesta li hagi estat infidel, com diu el profeta Ezequiel:

«Però encara recordaré l'aliança que vaig concloure amb tu quan eres jove i faré amb tu una aliança eterna. Llavors, pensant en el teu comportament, t'avergonyiràs, en veure que prenc les teves germanes grans i les més petites i te les dono per filles, encara que no m'hi obligui la meva aliança amb tu. Jo mateix restabliré amb tu la meva aliança i sabràs que jo sóc el Senyor. Així, quan ho recordis, quedaràs avergonyida. En la teva confusió, no gosaràs obrir la boca, quan vegis que et perdono tot el que has fet. T'ho dic jo, el Senyor, Déu sobirà» (Ez 16,60-63).

Com veiem, el que fa Jesús és posar un gran testimoni perquè nosaltres, els nostres matrimonis i les nostres famílies, veient la fidelitat de Déu pensem: «Nosaltres hauríem de fer el mateix». Per tant, no es tracta d'obeir, sinó de respondre. Responem lliurement amb amor l'amor que hem rebut de Déu. És tota una altra mirada tan exigent com la del manament, però que ens deixa en llibertat. És una qüestió teologal i no moralitzadora.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVIII de durant l'any
11 d'octubre de 2015

No seria necessari recórrer tant a la paraula, si les nostres obres donessin autèntic testimoni.

Sant Joan Crisòstom (347-407)
Bisbe i Gran Jerarca de l'Església Ortodoxa Grega

diumenge, 4 d’octubre del 2015

L'ESGLÉSIA DE LA PROSPERITAT

Gairebé tots els partits polítics s'apuntarien a una mena d'església que consistiria a creure que Déu vol que guanyem molt i que prosperem. Sembla que aquesta mena d'església cada vegada té més adeptes en el món. Es tracta d'una església en la qual els seus integrants prosperen i els van bé les coses. Seria un Déu dels rics i dels pròspers que exclouria els pobres, els malalts i la gent amb poca iniciativa.

A l'Antic Testament trobaríem molts llocs on Déu beneeix aquells que progressen i guanyen. Aquest Déu en alguns llocs de l'Antic Testament promet prosperitat a aquells que li són fidels. Mireu què diu un salm:

Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins! Menjaràs del fruit del teu treball, seràs feliç i tindràs sort. La teva esposa fruitarà com una parra, dins la intimitat de casa teva; els teus fills seran com plançons d'olivera al voltant de la taula. És així com els fidels del Senyor seran beneïts. Que el Senyor et beneeixi des de Sió! Que tota la vida puguis veure prosperar Jerusalem! Que puguis veure els fills dels teus fills! Pau a Israel! (Sl 128,1-6).

Un exemple molt clar és el de Job que acaba la vida amb molta prosperitat, molts fills, ramats i propietats per haver estat fidel (Jb 42,10-16) i el mateix Abraham.

Però, quan llegim l'Evangeli i intentem seguir de prop aJesús, ens adonem de la sorpresa. Com va dir fa molt poc el papa Francesc als presos que va visitar als Estats Units, Jesús es fa pobre rentant els peus als deixebles (Jn 13,1-15). I, a més a més, proclama "feliços" aquells que, imitant-lo, fan el mateix (Jn 13,17). Per tant Jesús no va per aquí.

Observeu que, quan les nostres esglésies han tendit cap a la prosperitat, han accentuat l'autoritat dels dirigents i l'obligació d'obediència de tots els fidels. Això és així perquè, quan l'església cerca la prosperitat, els pobres queden relegats com si fossin creients de segona o de tercera. Amb altres paraules, una església que promet aquesta mena de felicitat, consistent en tenir molt de progrés, de prestigi i de privilegi en la societat, deixa de banda els pobres com si fossin uns pecadors incapaços, que només sobreviuen de la caritat dels bons cristians. Ja es veu que això està lluny de l'Evangeli.

En el nostre país notem una cosa semblant en la política. Quan els nostres governants diuen que ara arriba el moment de la prosperitat i que sortim de la crisi, resulta que hi ha més pobres que mai, dels que han d'anar a buscar menjar, perquè estan tan necessitats que ni per això no els arriba.

Molta gent s'apuntaria a una església d'aquesta mena: esglésies sumptuoses, or i plata i prestigi en la societat.

De fet, molta gent diu que preguen perquè els vagin bé les coses (com ara per treure un examen o per guanyar més en una empresa). La pregària està bé pel que ens exigeix a nosaltres i perquè ens dóna oportunitat de pensar el que hem de fer, però la prosperitat o la salut no van lligades a tenir més o menys fe ni tampoc els fracassos són una mena de càstig per no haver cregut.

Per entendre això va bé contemplar Jesús fracassat en la creu i alhora veure com els deixebles es van adonar que aquell que no havia tingut cap mena de prosperitat ressuscitava en tots nosaltres i ens donava una altra mena de vida.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVII de durant l'any
4 d'octubre de 2015