diumenge, 19 de juny del 2011

EL CARRER ÉS DE TOTHOM

   Llegim a l’Evangeli de Joan que Annàs va interrogar Jesús sobre la seva doctrina i sobre els seus deixebles i que Jesús li contestà: «Jo he parlat al món obertament. Sempre ensenyava a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus. Mai no he dit res d'amagat. Per què em preguntes a mi? Pregunta als qui m'escoltaven quines coses els deia; ells saben el que he dit» (Jn 18,20-21). Entendreu que en el seu temps ja era un acte de valentia parlar en veu alta pel carrer sobre el que ell creia important. Això li costà una sonora bufetada (Jn 18,22). Vol dir que l’interlocutor es va ofendre. De què? De la valentia.

   De qui és el carrer? Sens dubte dels valents perquè, a la més petita que passi en qualsevol dictadura, el primer que es prohibeix és que hi hagi grups de vàries persones parlant pel carrer. Per què? Perquè qualsevol règim totalitari sap que els valents que donen la cara al carrer faran trontollar el sistema.

   El carrer és dels valents, però de vegades se’n apoderen els poderosos.

   Com es coneix si són els valents o els poderosos els que es fan amos del carrer? Molt fàcil, mirant amb qui s’alia el que pren el carrer i observant si es fa l’amo.

   Quan el que es fa amo de la plaça és un dictador fa unes lleis que regulen les reunions i en fa el control que pot. I amb qui s’alia? Amb les forces policials, que són un altre poder.

   Però ara ens podem preguntar què passa quan un munt de gent s’ha apropiat de l’espai públic. Són valents o dictadors? Doncs les dues coses. Són valents els primers que hi han anat i que han estat capaços de dialogar sobre el que pretenen; en canvi són poderosos (encara que les seves instal·lacions siguin una porqueria) aquells que s’alien amb algun poder, en aquest cas la premsa que magnifica els seus actes. Llavors no és estrany que alguns ni en volen marxar ni volen parlar com no sigui amb ells mateixos. Se saben protegits pels medis que els van al darrere.

   Vull dir que hi ha ocupadors (no en dic “ocupes” per la provisionalitat) que són tan dictadors com aquell famós polític que deia «la calle es mía». Però n’hi ha uns altres, probablement majoritaris, que han expressat allò que tenien a dintre: aquella ànsia per la justícia de què parla també el Senyor quan diu: «Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de justícia: perquè seran saciats!» (Mt 5,5-6).

   En tots els temps hi ha hagut gent insatisfeta amb el govern, però molt sovint o no han tingut oportunitat de manifestar-se, no han tingut prou valentia o no han tingut prou suports. L’avantatge d’ara és que han estat molts i la unió anima els més febles. Però s’ha de dir també que han tingut els diaris, les emissores i la TV al seu costat i de quina manera! Això fa decantar una mica la valoració ja que, amb tant recolzament, es tornen més poderosos que valents encara que no els agradarà de sentir-ho.

   Tot amb tot, les raons que els han mogut estan en els ànims de molts i sobre tot dels més masegats, que precisament no eren a la plaça. Vull dir que, en certa manera, aquests manifestants representen els més pobres de la nostra societat, aquells que no gosen piular.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festivitat de la Santíssima Trinitat
19 de juny de 2011