Cada setmana llegim alguna notícia que fa esfereir. Un dia han matat per l’esquena una colla de policies que no volien disparar contra el seu poble (Síria), un altre dia a una nena de 9 anys li han posat una armilla plena d’explosius amb la indicació que premi un botó quan es trobi davant dels guàrdies (Paquistan), l’altre dia els aldarulls de Grècia que probablement és el país de la “nostra unió” que ho passarà més malament per les enormes retallades (les nostres fan riure al costat de les gregues). Aquestes bestieses s’han donat en tot temps, però la humanitat no para de fer coses que semblen de bojos.
Això, de les coses que sabem, però n’hi ha que no les sabem i no són notícia; com la quantitat de condemnats a mort pel règim de Cuba (parlo dels actuals, no dels passats; gent que desapareix) o els rwandesos que veuen destruïdes les seves cabanyes precàries pels agents del govern, sabent que no tindran recursos per bastir-se una casa com la volen els que manen; aquesta família defallirà de misèria, però abans perdrà tot el que té. Aquesta notícia tampoc no arribarà a la premsa occidental. Ja no parlo dels reclosos en presons de molts països del Tercer món on l’únic aliment que reben és l’arròs bullit que, per manca de proteïnes, és el preludi d’una mort anunciada en poc més d’un any a no ser que la família els porti complements alimentaris.
Nosaltres ara patim una altra marginació que, al meu entendre, és la causa de tant enrenou (dels “indignats”), que és la manca de treball i la manca de futur per una quantitat de gent. Els nostres joves, preferentment universitaris i sovint gent que ja tenen treball, es manifesten amb raó. Dic amb raó perquè són la veu dels “sense veu”. Els més afectats no tindrien esma per manifestar-se. Comparat amb els desastres de països com el que he esmentat, el nostre problema és petit, però té el mateix component, el menyspreu envers la persona. Els indignats expressen d’una o altra manera la protesta que ve a dir: “la gent no compta gens”.
A cap persona una mica conscient no li agrada que no la tinguin per res, mentre veu que els governs destinen grans quantitats de diners o bé amb la policia i la repressió o bé ara amb l’assistència social. No és gens agradable que famílies normals hagin d’anar a Càritas i dir en veu baixa que mai no s’havien imaginat que haurien de raure-hi. Alguna cosa important falla quan la gent és tractada d’aquesta manera, per això no és estrany que hi hagi manifestacions. Al meu entendre, la perspectiva que s’albira és que la riuada de descontents augmentarà.
Els treballs que estaven més ben remunerats (dins la classe obrera) eren els especialitzats, però ara ho fan les màquines. Els seguien ben pagats els funcionaris, però el país no es pot permetre tal quantitat de funcionariat. Ara, els que aniran trobant treball seran mileuristes i encara inestables. Qualsevol dia l’empresa els dirà que no hi ha feina per a tots i que s’estima més llogar, al seu lloc, uns de més joves amb menys remuneració.
Què hi ha al fons de tot això? El menyspreu a la persona que es troba desesperada en aquesta societat. S’està tancant el futur i això és molt i molt greu.
Que lluny estem d’aquell desig de Jesús quan deia que la persona havia de posar-se al lloc més alt, al costat del Pare en els núvols del cel (Mt 24,30) o quan afirmava que no ens hem de preocupar pel diner (capital) i pel vestit (empresa comercial) sinó del Regne (Mt 6,25-33) que consisteix a bastir un món segons el voler de Déu que ens mima com un petit ramat (Lc 12,32).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festivitat del Cos i la Sang del Crist
26 de juny de 2011