Quan jo era nen, sense que nosaltres ens n’assabentéssim, es va produir tot l'episodi dels camps de concentració amb el resultat de milions de morts. Pocs anys més tard la Rússia comunista va eliminar uns altres milions en les deportacions a Sibèria. Tampoc no ens arribaven les notícies fins molts més anys més tard. Encara hi ha gent a qui sembla que aquest segon fet no hagi succeït. Uns quan anys després a l'orient llunyà es va produir un altre atemptat amb resultat de milions de persones eliminades pel règim de Pol Pot, a Cambotja. D'aquest ja en vam començar a tenir notícies (em refereixo al gran públic que rep la informació sobre tot per la TV). És el que els entra pels ulls. Ens arribaven les notícies però pensàvem «pobra gent!».
Encara hi ha hagut més episodis, l'un més esgarrifós que l'altre: recordareu Sèrbia Hercegovina, Rwanda, Afganistan, Líbia, Egipte, Síria... Ens arriba la noticia però quedem aturats. Semblaria que, un cop informats, hauríem de reaccionar. Doncs no. Ens distreuen fent-nos comprar samarretes dels nostres equips de futbol, omplint festivals multitudinaris, mentre ens rellisquen les morts de germans nostres, només perquè són de països apartats de nosaltres. No ens treuen pas el son. Encara estem lluny d'un món de germans en què el Déu de la vida ens pogués preguntar: «On és el teu germà Abel?» (Gn 4,9). Si som germans, el plor del pare veient el germà mort, ens hauria d'entendrir.
Els governants dels estats més poderosos o bé són cínics o bé van retardant respostes ja que els morts, amb una mica de temps, ja no fan pudor i no cal tocar-los. Tan de bo els fills i néts de la nostra generació un dia ens interpel·lessin dient-nos: «Com és que no vàreu fer res per impedir un nombre tan gran d'assassinats?». No els podrem contestar que no ens arribaven les notícies, com passava en temps dels nazis, perquè tenim tota la informació que volem.
Ja em direu amb quina força de l'esperit hem de reaccionar si no tenim davant dels ulls el Déu de Jesucrist que «vol que tots els homes se salvin» (1Tm 2,4), «no vol que es perdi cap dels que m'heu donat» (Jn 17,12) i vol que anem a cercar l'ovella esgarriada encara que sigui una sola i «no vol que es perdi ni un d'aquests petits» (Mt 18,12-14).
Un cop expulsat Déu de l'horitzó, no tenim arguments per defensar els milers de morts que es continuen produint.
Si diem que defensem la vida de la gent en nom de "la humanitat" (així amb genèric) ens podem preguntar qui és aquesta senyora? Si diem en nom de la pàtria (quina? la catalana, l'espanyola o l'europea?) cap no té força per defensar la vida dels altres. Fa tan riure com quan els soldats juraven la bandera. Precisament les pàtries s'han convertit en déus als quals els oferim sacrificis humans.
Mentrestant continuarem mirant amb ulls de llàstima el reguitzell de morts de l'actual Síria. Pobrets!
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXII de durant l'any
1 de setembre de 2013