Dag Hammarskjöld, Premi Nobel i segon secretari general de les Nacions Unides, digué fa molts anys que mai no aconseguiríem progressar de forma sostenible fins que no assumim el camí més llarg: el viatge interior.
En què consisteix aquest viatge interior? Molt fàcil d’explicar: passar de la por a l’amor, començar a creure en nosaltres mateixos. Tot el contrari del que s’està fent en aquests moments a molts llocs.
La gent de les nostres dretes ha oblidat l’amor. Aquests promouen un estat policial ple d’armament per defensar-nos i, per tant, fan que nosaltres ens sentim protegits per un estat que, en realitat, no ens estima. Només ens defensa (amb els nostres diners, és clar): han oblidat el viatge interior perquè ens mantenen amb una por velada. Ja va bé que tinguem por.
La gent de les nostres esquerres s’aferren a defensar una igualtat que passa per damunt de les persones perquè donen més importància al concepte que a la gent. És una igualtat etèria. Tampoc no estimen la gent, sinó les seves idees.
Els uns accepten l’armament fins a les dents i els altres defensen la justícia social, però no arriben a les persones. Ni els uns ni els altres no han optat pel viatge interior, que és l’itinerari més llarg.
La pau que uns i altres promouen no passa per l’amor a les persones. Obliden allò que, per al Crist és tan important: que val més el nen que una escola, que val més una àvia que tota l’església (i les seves cerimònies), que val més un pobre que tota una caixa d’estalvis. Obliden el valor de cada persona que veiem reflectit en l’episodi de la barca on Jesús els diu a aquells que volien arreplegar la gent amb xarxa que es deixin de xarxes: Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi i us faré pescadors de l’home». Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir (Mc 1,16-18), o allò altre que diu referint-se als petits: «Mireu de no menysprear cap d'aquests petits, perquè us asseguro que en el cel els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare celestial» (Mt 18,10), i encara: «Però al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí i l'enfonsessin enmig del mar» (Mt 18,6).
El viatge interior passa per la contemplació de les persones i pel respecte a cadascun dels que trobem, pensin com nosaltres o pensin d’una manera diferent.
Quan veiem un món on els petits (sovint refugiats o aturats) queden sense recursos i moren a milers, ens adonem que hem oblidat el camí més llarg: el viatge interior.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV de durant l'any
1 de febrer de 2015
Article del full parroquial del diumenge IV de durant l'any
1 de febrer de 2015