Cada vegada que vaig a Missa penso el mateix: què hem fet malament perquè els joves no sentin la crida de Jesús?
El seu missatge continua essent actual i apassionant: El Regne de Déu és aquí. O sigui, tots som persones amb els mateixos drets i deures. Ningú està per sobre de ningú, així que hem de lluitar perquè els més desafavorits (pobres, presos, malalts, avis, immigrants…) siguin tinguts per iguals a la resta, ni més ni menys. No tan sols és un missatge impactant, sinó que molts joves el segueixen sense saber-ho. Quantes vegades s’han fet campanyes des de diverses ONG’s i s’han sumat nois i noies amb ganes de canviar el món? Doncs, si la joventut ho té clar, què passa a casa nostra?, què no els hem pogut transmetre?
Si el missatge motiva, i molt, el que ha fallat hem estat els missatgers. Mitjans no ens han faltat ni ens falten, menys encara amb totes les noves tecnologies que fan que la feina de transmetre una idea sigui molt més fàcil i estigui gairebé a l’abast de tothom. No ens queda més remei que mirar cap a nosaltres mateixos i adonar-nos que estem fallant. No estem fent bé les coses.
Possiblement una de les causes (no vull dir aquí que jo tingui tota la veritat, ni molt menys) és que ens hem acomodat i no volem perdre aquesta “seguretat” que ens hem construït al nostre entorn. Ens hem convertit en evangelitzadors de saló. Estem asseguts als bancs de l’església durant la Missa, o als salons parroquials en grups de Bíblia o assistint a conferències molt interessants i instructives, però aquí s’acaba tot. Podem passar-nos hores i més hores parlant de Jesús, del seu missatge vers els pobres i desemparats, de la seva lluita amb el poder establert, però no anem a més. Ens hem estancat, i ja sabem prou què li passa a l’aigua quan s’estanca: acaba podrint-se.
El joves veuen això i no volen acabar així, per això (crec jo, ja he dic que només és la meva opinió…) busquen la manera de “seguir a Crist fora de l’Església”. M’explico: volen canviar el món, lluitar pels pobres, fer el mateix que feia Jesús, però s’adonen que nosaltres no ho fem així, i cerquen un altre mitjà. I per això ens troben “car ques”, i no volen estar amb nosaltres… La Missa s’ha convertit en la nostra reunió per treure’ns de sobre la culpa i per “criticar” aquesta joventut que no “s’apropa al Senyor”, quan és possible que estiguin més a prop d’ell que molts de nosaltres.
I què hauríem de fer? Si el missatge funciona, aprofitem-lo. Si hi ha molts més mitjans per transmetre’l, usem-los. Però fem-ho bé. Aixequem el cul del seient i fem-nos veure. No som, no hauríem de ser, evangelitzadors de saló sinó de poble. Estar amb la gent. Sortir de la nostra “zona de confort”, encara que això signifiqui rebre cops i menyspreu. Si volem seguir Jesús, hem de fer-ho a peu dret, no asseguts, encara que sigui davant d’un ordinador. Hi ha un temps per a tot, però si no ens posem en marxa, ens quedarem enrere estancats en la nostra petita fe i acabarem podrint-nos. La fe es molt més que creure: és sentir-se estimat i estimar. És fer, a més de parlar. És treballar, a part d’escriure, no “en lloc de”…
Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del Diumenge V de Pasqua
29 d'abril de 2018