Hi ha sants dels quals en tenim un coneixement prou fonamentat com per saber que, el que d’ells es diu, és semblant al que realment va passar. És el cas de Sant Fruitós, del que en tenim l’acta autèntica del seu martiri i el poble veí la llegeix solemnement cada any el dia de la festa. En l’actualitat tenim notícia molt exacta de la mort de Joan Alsina, un missioner de Xile, la mort del qual ha estat explicada pel mateix soldat que el va afusellar. Si un dia el fan sant, l’acta del seu martiri és autèntica. També ho seria la de Monsenyor Romero a Guatemala.
 De Sant Valentí en sabem molt poca cosa i probablement el que ens ha arribat és més tradició que història. La tradició ens diu que visqué a principis del s. IV, fou bisbe de Terni (Itàlia) i morí màrtir. Els historiadors ho posen en dubte.
 Deixant apart l’autenticitat, els sants han tingut i tenen altres repercussions en la nostra vida.
 Per una banda són models de vida que ens esperonen, encara que en sapiguem poc, de la seva història. Sovint ens han arribat relats èpics del que van fer i van sofrir. Així i tot són models perquè el que no sabem d’ells ho imaginem comparant amb l’Evangeli de Jesús. Els invoquem, segurs que la seva vida ha estat agradable a Déu.
 Per altra banda gairebé tots els nostres pobles han nascut a l’empara d’algun sant que ha fonamentat la Festa Major i les seves relíquies han estat venerades i defensades pels nostres avantpassats.
 No oblidem que els nostres pobles han passat al llarg de la història per moments de grans dificultats. Les guerres van delmar la població dels homes que eren mobilitzats i, en el temps dels càtars i albigesos (que van tenir molt influència a casa nostra), hi va haver pestes i malalties contagioses que, en alguns llocs, van fer minvar en dos terços la població. En aquells moments cada poble s’agafava al ferro roent (vull dir que cercava un sant protector de la població) a fi d’aturar tantes malvestats. Això va fer que molts pobles es posessin sota la protecció d’un patró (o d’un segon patró) que es convertiria en protector de la localitat. Si a més, aconseguien tenir les relíquies d’aquell sant, millor que millor. D’aquí ve, pel que sembla, la gran veneració de les relíquies.
 Per entendre millor aquella època, imagineu que al nostre poble comencés a morir gent jove (guerres o pesta). Actuaríem potser com feia la gent del temps antic que, quan sentien dir que la pesta delmava una població a pocs quilòmetres i que cada dia la tenien més a prop o que un exèrcit s’estava acostant matant els que trobava al pas, tots els homes feien testament i s’accentuaven les pregàries i les processons demanant la intercessió del sant del poble. Els predicadors abundaven a parlar de la mort i de l’altra vida i la gent esporuguida invocava el sant que els semblava que els podia treure d’aquell tràngol. Els orfebres i artistes decoraven les urnes i els altars amb pintures i gravats del sant i el poble els ho agraïa. El nostre Sant Valentí era invocat també pel mal de gola i per aquells que tenien dificultat en parlar.
 Ara vivim un altre moment, lluny d’aquelles emergències, però som deutors dels nostres avantpassats. No sabem què hauríem fet si ens haguéssim trobat en situacions semblants.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV de durant l'any
3 de febrer de 2013