diumenge, 5 de juliol del 2015

EL DINER: UN REI COVARD

El diner és un rei. Ho coneixereu per la quantitat de gent que li ret homenatge. Van darrere d'ell els pobres somniant que, un cop el tindran, la vida serà fàcil. I, quan el tenen, veuen que la vida té unes altres dificultats més fortes que les anteriors. Però van darrere d'ell sobretot els rics que, quan més en tenen, més en necessiten i més en volen, amb una voràgine que sembla que no té aturador.
El diner regna sobre els que més en tenen. Els veureu amb cara de pànic i de covardia quan corre el perill d'esfumar-se.
Us heu fixat com, en els moments en què la crisi de Grècia s'ha accentuat, les borses baixen a tots els parquets del nostre món? El diner és covard. Qui en rep les conseqüències? Els petits inversors que, d'un dia a l'altre, es troben que els seus diners dipositats en llocs, que algú els havia dit que eren segurs, han perdut el valor. Ens sentim humiliats quan algú ha perdut el que havia estalviat. El diner és un rei covard i malèfic perquè, quan el perdem, atia en els nostres cors desitjos de venjança i ens allunya d'aquella pau que posseeixen els que no se'n preocupen.
Deia la setmana passada citant l'evangeli aquestes paraules:
«No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor» (Mt 6,19-21).
Quan Jesús envia els setanta-dos a precedir-lo als llocs on havia d'anar els dóna unes recomanacions que estan en aquesta línia. Els diu:
«Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa, digueu primer: "Pau en aquesta casa". Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal» (Lc 10,3-7).
No necessitem gaire coses per anar als llocs. Aquest text, escrit uns seixanta anys després de la mort i resurrecció de Jesús, possiblement es referia a aquells missioners itinerants que anaven pels pobles. Els encomana que transmetin la pau a les famílies que els acullen i no la perdin en cap moment perquè, si en una casa no els reben, la pau torni a ells.
La renúncia a posseir moltes coses i la pau interior van juntes.
També ens pot ajudar la resposta que Jesús dóna a aquell jove ric que era un fidel complidor de la llei quan li diu que si vol ésser perfecte ho té molt senzill: «Vendre el que té, donar-ho als pobres així tindrà un tresor en el cel» (Mc 10,21). No es tracta pas de passar fam. Diu sant Pau: «No seria just que, per alleujar els altres patíssiu estretors. Hi ha d'haver igualtat» (2Co 8,13). Aquest era el manament associat a l'episodi del mannà del desert del temps de Moisès: que ni en sobrava als qui n'havien recollit molt, ni en faltava als que n'havien recollit poc (Ex 16,18).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XIV de durant l'any
5 de juliol de 2015

No estimis el diner més ni menys del que val, perquè és un bon servent
però un mal amo.

Alexander Dumas (fill) (1824-1895).
Escriptor francès