Això és el que va dir el Papa Francesc quan va anar a l'Illa de Lampedusa. Nosaltres donem per perduts aquells que han malarribat amb una pastera i reclamen el mínim per sobreviure; els que van a la recerca del pa. Hem perdut la capacitat de "sentir i plorar".
Precisament el Naixement de Jesús, i el relat que n'hem rebut, ens ajuda a compadir Aquell Infant que la mare va haver de posar en un pessebre (que és una menjadora d'animals) per no tenir cap altre lloc on ajaçar-lo. Si ens compadim d'aquell Nen Jesús que va arribar al món amb pobresa, hem de tenir la capacitat de compadir-nos d'aquests altres d'avui que no tenen res per donar als seus petits ni tampoc per alimentar-se ells mateixos.
Vivim amb els ulls fixos als nostres televisors que ens donen amb comptagotes les misèries dels més desafavorits, de manera que ens els podem mirar de lluny i ens amaguen la mort i les agonies de la gent. Els mateixos mitjans destinen hores i hores a parlar dels que han tret la gran rifa, dels cantants que omplen estadis i les cares histèriques d'alguns joves espectadors. Tot plegat, que vivim en un món de somnis, allunyat del sentiment del cor. "No sentim ni plorem".
Nadal ens dóna l'oportunitat de "sentir i plorar" veient aquell Infant que ens obre el cor perquè puguem fer el mateix amb els que avui passen penalitats semblants.
En el temps del meu record, de la meva infància, quan naixia un nen els veïns anaven a portar-li obsequis que molt sovint eren menjars (el que veiem en els pastorets) perquè ja se sabia que aquella família, amb una cobertura mínima de seguretat social, requeria que els altres l'ajudessin. Avui també tenim el costum de fer obsequis a les mares que han tingut un fill però són perfums i flors perquè sabem que la majoria de les famílies amigues ja tenen cobertura per menjar. En canvi hem perdut la capacitat de "veure" i "sentir" aquells milions de refugiats que, amb els seus nadons, van a la recerca del pa. Ens queden massa lluny i, quan se'ns demana una col·laboració, els donem només una mica del que ens sobra.
El relat del Nadal tal com l'hem rebut (en el qual Josep i Maria van a Betlem, no troben lloc a l'hostal, i han d'aixoplugar-se on hi ha uns animals, el pessebre dels quals serveix de primer llitet per a l'Infant), probablement no és històric (en el sentit que avui diem que una cosa és històrica), però és cordial i ens situa en una realitat que es donava llavors i es dóna actualment: la de molta gent que viu en la precarietat. Per això el Nadal ha de servir per desvetllar el nostre cor i obrir els ulls a tanta gent (que no són els amics) sovint acabada d'arribar que no han trobat cobertura per les seves necessitats més bàsiques (casa, feina i menjar).
No hem d'oblidar que la majoria de nosaltres som fills o néts de gent immigrada que van venir amb la mínima cobertura d'allò que és necessari.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de la Sagrada Família
27 de desembre de 2015