diumenge, 29 de maig del 2011

ELS PROFETES DE COSES PASSADES

   No costa gaire, quan ha acabat un partit de futbol, afirmar que «ja es veia venir que guanyaria aquest». El que costa és dir les coses abans que passin.

   El mateix ha passat ara; acabades les eleccions hi ha massa savis que saben perquè ha guanyat un i ha perdut l’altre i omplen pàgines i pàgines per no dir res que no sapiguem.

   Les paraules que valen són aquelles que, quan passa el temps, t’adones que eren encertades en el moment que es van dir. Aquesta és la feina dels intel·lectuals (no dels que se’n fan dir i ocupen els seients de les tertúlies).

   Aquest és el valor de les paraules que sovint trobem en els evangelis. Paraules que tenen validesa en els segles.

   Recordem algunes paraules del Senyor que semblen dites per avui i fa dos mil anys que es van pronunciar: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: "Sóc jo", i també: "El temps arriba". No aneu darrere d'ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida» (Lc 21,8-9). Amb aquestes paraules denunciava el que ha anat passant en tots els temps, que molts polítics es presenten com a salvadors i defensors atribuint-se el remei de tots els mals. «No aneu darrera d’ells», diu el Senyor.

   Mirant-ho des d’un altre punt de vista, els que arriben al poder, com ha passat ara en les eleccions, comencen dient que “governaran per a tothom”. També ho fan els que arriben a manar per un cop d’estat. És el que toca dir i fa molt riure perquè no costa gaire dir-ho (que seran de tots) des del poder. El mèrit és dir-ho, com Jesús des de la impotència de la creu, quan els que aconseguien escoltar-lo entre gemecs de dolor, s’adonaven que suplicava perdó a favor d’ells al Pare. Patia per a tots i els estimava tots. Això és sublim. Això és el contrari del que hem sentit en tota la campanya en la que els uns i altres clamaven contra els que consideraven contraris i els desitjaven tota mena de mals. Els uns contra els de dretes amenaçant-nos que qui sap què ens passaria si governaven aquests, i uns altres contra els immigrants com si no fossin les víctimes que ens hem fabricat nosaltres mateixos. Uns immigrants que els vam fer venir perquè els necessitàvem i ara diem que són un destorb.

   En canvi un cop guanyen van dient i repetint que “governaran per a tots”. Jesús, quan no mana, perdona i estima a tothom.

   Encara podem donar un pas més per comprendre Jesús i el seu coratge i entendrem l’Eucaristia: Jesús, quan està lluny del poder (és un moment en el que uns el cerquen per matar-lo, altres el trairan o el negaran) agafa el pa, el parteix i els el dóna dient que ell dóna la vida per a tots. Ho fa amb les conegudes paraules «Això és el meu cos lliurat per a vosaltres i per a molts en remissió dels pecats». Per això, els que creiem en ell ens inclinem plens de respecte i podem pensar que ens convé un rei com aquest que no ens vol a tots quan mana, sinó que ens estima a tots quan el traïm i el neguem, com diu la carta als romans: «Però Déu ha donat prova de l'amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors. Amb molta més raó, doncs, ara que som justos per la sang de Crist, serem salvats del càstig gràcies al mateix Crist. Perquè, si quan encara érem enemics vam ser reconciliats amb Déu per la mort del seu Fill, molt més ara que ja estem reconciliats serem salvats gràcies a la seva vida» (Rm 5,8-10).

   Si heu entès l’article us adonareu que l’Evangeli és tota una altra cosa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge VI de Pasqua
29 de maig de 2011

diumenge, 22 de maig del 2011

LES ELECCIONS DEL NOSTRE PAÍS
I DELS ALTRES PAÏSOS

   El full d’avui coincideix amb el dia de les eleccions municipals. No passa res perquè tampoc no em posicionaré a favor o en contra de cap partit.

   Encara que la campanya, com totes les precedents, ha estat mordaç i agressiva, sobre tot a nivells mediàtics (no tant a nivell de poble), encara que sovint hem escoltat frases de maleducats, un cop fetes les eleccions tothom dóna per bo el resultat i la nostra gent acorda d’acceptar aquells que han estat triats pel poble. Tampoc no hi ha gaire perill que es facin trampes en el recompte perquè els observadors de diferents partits ja cuiden que això no passi. Fins i tot quan sentiu a dir que una família ha portat un avi despistat per sumar vots per un partit determinat el fet és insignificant perquè hi ha avis per alimentar els vots dels partits més variats. Les petites trampes es compensen.

   Però aquest sistema que a nosaltres ens funciona mitjanament bé, és un engany en segons quins països en els que les trampes són enormes. Un observador arriba a un col·legi electoral al matí i li diuen que “l’urna era oberta dels de les 4 de la nit”. Vés a saber quants vots abultats hi han afegit amb tantes hores (Rwanda).

   També hi ha hagut unes eleccions a Costa d’Ivori, acabades les quals han dit i repetit que el president perdedor (per pocs vots) no volia deixar la poltrona. En realitat els anomenats “rebels”, els guanyadors, amb l’ajuda de França i EEUU van manipular tota mena d’urnes i ara, que estan al poder, jutjaran el president sortint per uns crims molt menys nombrosos que els que van cometre ells per arribar a manar. Com que tenen la benediccions de les grans potències, tot s’amagarà. Es donarà el cas que els bons (que no van manipular el vot) passaran per delinqüents i seran jutjats pels que apareixeran com els bons, com aquells que es faran anomenar benefactors i seran els jutges del bé i del mal.

   Pensant en les urnes d’aquests països fraudulents ens podrem fer la mateixa pregunta angoixada que feia el salmista de la Bíblia quan pregava a Jahvè així:

   Mira, els malvats ja tiben l'arc, tenen la fletxa posada a la corda per tirar des de la fosca a l'home bo; que si els fonaments del món s'esfondren, el just, pot fer-hi res? (Sl 11,2-3).

   Però també un altre salm anima a obrar rectament dient-nos:

   No t'exasperis pel triomf dels dolents, no envegis els qui obren malament. S'assecaran ben aviat com l'herba, es marciran com l'herbei dels prats (Sl 37,1-2) perquè a la fi els malvats són destruïts i foragitats per uns altres malvats.

   En aquests països que obren d’aquesta manera amb enganys, no sols estafen els pobres que no saben qui els enreda, sinó que el resultats és nefast pels més febles perquè hi ha molts morts, sobre tot entre els més indefensos. A la llarga, però, un poderós n’enderroca un altre i els pobres esdevenen espectadors de les lluites pel poder. Però la realitat és que aquest món de lluites pel poder no s’acaba.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge V de Pasqua
22 de maig de 2011

diumenge, 15 de maig del 2011

SOM TAN POBRES?

   Mentre nosaltres alcem el crit al cel per les retallades hauríem d’estar assabentats del que passa en els països realment pobres. Posem per exemple a Cuba on hi han estat fa molt poc uns amics que m’han escrit el següent:

Ara són les 9 del vespre del dissabte dia 7 de maig.
Com esteu?
Val a dir que ens esperàvem veure pobresa, però no ens ha deixat de sorprendre el que hem estat veient. Trini, tenies tota la raó; la gent és molt pobra, et demana bolígrafs, sabó, roba per la mare, menjar, fins i tot a la guia que ens acompanyava el primer dia per Santiago li vam donar dues revistes que havíem comprat a l'aeroport de Madrid i un bolígraf de l'hotel.
Quan veus aquells cotxes vells que fan tant fum, aquells autobusos tant rònecs sense pintar i sobretot, aquells camions plens de gent a dalt a la caixa que fan de transport públic, és que no t'ho creus.
Són molt pobres però s'ajuden molt i s'estimen molt entre ells, són molt senzills. Hi ha molts carros amb cavalls per la carretera, bicicletes, toros, gallines, cabres... i gent que va a peu i et fa autoestop perquè no tenen ni una bicicleta.
Ara estem tres dies en un complex d'aquests ple d'anglesos i canadencs que els porten en un avió i no es mouen de la platja, a Guardalavaca. És una pena perquè aniran a casa sense haver vist els pobres. Nosaltres marxarem demà passat a l'Havana i ens hi estarem tres dies per tornar després cap a casa. Suposo que tornaré a veure misèria. No vull viure enganyat com els que són al meu voltant aquí.

Ramon i Sílvia

   Llegint això entendreu que el nostre debat polític és fals. Encara omplim estadis de futbol i recintes de cantants perquè tenim diners; encara hi ha molta gent que pot anar a esquiar i els avis disposen de moltes cobertures socials. Potser ens vindrà la misèria com la que tenen a Cuba i llavors podrem alçar el crit al cel.

   Però va creixent una nova classe necessitada, els pobres de la ciutat. Un dels capellans africans que hi ha per ací va dir-me: «Els pobres de les ciutats són més pobres que els de l’Àfrica». Per què ho veu així? Perquè aquí els que han quedat sense treball ni cobertura social no tenen ni tan sols la possibilitat que tenen els africans d’anar a un plataner i menjar-se un plàtan.

   Un dirigent de Creu Roja ha dit aquesta setmana que, des de la crisi, han augmentat la recaptació. El mateix podem dir de Càritas però on arribem? A uns pocs.

   Com ho farem per dir-los que d’ells és el Regne del cel? (Mt 5,3).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge IV de Pasqua
15 de maig de 2011

diumenge, 8 de maig del 2011

DAVID I ABSALOM (OBAMA I OSAMA)

   Absalom era un dels fills del rei David que pretenia succeir-lo en el tron i, com que veia que el seu pare s’inclinava per un altre fill, decidí fer la guerra al seu propi pare. Es van enfrontar els dos exèrcits. Aquella guerra entre pare i fill, voltada d’intrigues va acabar amb la victòria de David i amb Absalom que penjava enganxat d’un arbre per la seva pròpia cabellera. Quan li van comunicar la noticia a David la victòria es va convertir en dol. Llegim el relat, que no te pèrdua.

Un home cuixita anà a David i li digué: «Rebi el rei i senyor meu la bona nova: avui el Senyor li ha fet justícia contra els qui s'havien rebel·lat contra ell». El rei va preguntar: «Està bé Absalom, el meu noi?». El cuixita va respondre: «Que tinguin el mateix destí d'aquest jove els enemics del rei, el meu senyor, i tots els qui et volen mal». Aleshores el rei s'estremí, va pujar dalt a la cambra del portal de la ciutat i va esclatar en plors. I caminava amunt i avall tot cridant: «Fill meu! Absalom, fill meu! Fill meu, Absalom! Tant de bo hagués mort jo en comptes de tu, fill meu, Absalom, fill meu!». Van comunicar a Joab que el rei plorava i es lamentava per Absalom. Aquell dia, la victòria es va convertir en dol per a tot l'exèrcit, perquè s'havia escampat la notícia que el rei estava desconsolat per la mort del seu fill. Els soldats, aquell dia, van entrar d'amagat a la ciutat, avergonyits com un exèrcit que ha fugit de la batalla. El rei s'havia cobert la cara i cridava amb veu forta: «Fill meu, Absalom! Absalom, fill meu, fill meu!» Llavors Joab va entrar a la cambra i digué al rei: «Avui cobreixes de vergonya tots els teus soldats, que t'acaben de salvar la vida, tant a tu com als teus fills i filles, dones i concubines. Estimes els qui t'odien i odies els qui t'estimen. Avui deixes ben clar que, per a tu, no hi ha ni generals ni soldats. Ara veig que si avui Absalom fos viu i tots nosaltres morts, tu ho trobaries bé. Aixeca't i surt a dir unes paraules sentides als teus combatents». (2Sa 18,31-19,8).

   Com veieu no és pas el que ha passat en aquest moment arran de la mort de Osama Bin Laden. A què venen les manifestacions d’alegria per la mort d’una persona? Si hem d’acabar matant-nos i això és un triomf, encara ens falta molt per ésser persones.

   Vivim en la cultura de la mort com si no sabéssim que la mort mata. Tota mort (la de la guerra, la de l’avortament, la de l’eutanàsia) mata i ningú no hauria de celebrar-la. En tot cas hauríem de fer com Adam i Eva que s’amagaven del Creador (Gn 3,8) quan s’adonaren que havien pecat.

   Això val també quan hem matat una sola persona per més criminal que sigui. Tampoc no hem de córrer a condemnar els que maten perquè, si els condemnem, entrem en l’espiral de “l’ull per ull” i “dent per dent” que el Senyor Jesús tan dràsticament va anatematitzar (Mt 5,38-42).

   Fixeu-vos com els que volen justificar la mort de Bin Laden afinen el seu llenguatge i parlen de justícia: Diuen: «S’ha fet justícia!», com si la llei del talió encara fos vigent i com si no hi haguessin jutges.

   Podem refrescar la memòria i recordar com cap dels inductors dels milers d’assassinats a l’Argentina i a Xile no han estat mai jutjats (només han fet asseure a la banqueta els generals que van tirar endavant aquella gran operació). Els inductors, els assessors provinents de les grans potències que afirmaven i aconsellaven que aquella neteja de persones s’havia de fer, no han estat mai jutjats. Per què a Bin Laden se’l pot matar sense ni judici i a aquells no els ha caigut ni un cabell? Tots han estat igualment inductors de milers d’assassinats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III de Pasqua
8 de maig de 2011

diumenge, 1 de maig del 2011

TINC UNA PREGUNTA PER VOSTÈ (AL PAPA DE ROMA)

   Potser m’equivoco, però em sembla que el Papa de Roma va caure en la trampa quan li van oferir respondre preguntes de la gent sobre qualsevol qüestió.

   Encara que el tema era sobre Jesús (del que n’és especialista) li van preguntar sobre molts coses com ara el sofriment, sobre el Japó...

   El Papa és bisbe de Roma, però hi ha llocs molt diferents de Roma. A Alaska hi ha els cristians esquimals i al Japó els japonesos; vull dir que els problemes i les qüestions que es poden plantejar són molt diferents perquè l’Evangeli, com que és vida i no preceptes, té respostes diferents en cada lloc. No fa gaire, el bisbe catòlic de Trípoli (a Líbia) ens va sorprendre dient-nos que els anomenats “rebels” amb l’ajuda de les forces occidentals feien massacres i morts de civils i que un dictador no es podia combatre amb les mateixes armes (menyspreant la població). Això ho pot dir ell perquè viu en el lloc i coneix la situació. El Papa (ni el mateix Jesucrist) no té per què saber de tot, ni tampoc conèixer la situació de cada país per respondre com si fos l’únic il·luminat del món.

   La confusió augmenta quan els periodistes ho interpreten en clau dogmàtica. Fa pocs dies un titular de La Vanguàrdia deia que el Papa havia decidit que “El darrer sopar” de Jesús amb els apòstols havia estat en dimarts i no en dijous. Resulta que el tema fa anys que els estudiosos l’estant discutint i que al Papa (com estudiós eminent) li sembla més plausible aquesta opinió, que va manifestar. Això el Papa ho ha dit amb un llibre que ha escrit i no pas en una encíclica o amb cap document oficial. La qüestió, com que és històrica, queda en mans dels historiadors que, amb el temps, aniran aportant més dades. Res de decrets ni decisions. En tot cas, el Papa podria, amb l’assessorament dels liturgistes, canviar el dia de la festa, però el que no pot decidir és com va succeir històricament, perquè no és la seva feina. Tampoc no és la seva feina respondre a tota mena de qüestions.

   Tant poc que costaria fer com feia el mateix Jesucrist que, quan es trobava amb gent que no era del seu poble els remetia a la seva casa i amb els seus. Li diu a la samaritana: «Vés amb els teus» (Jn 4,39). Li diu a l’endimoniat de Gerassa: «Vés amb els teus» (Mc 5,19). Li diu a la Cananea que tampoc no era jueva: «Vés amb els teus» (Mc 7,30). Li diu al centurió que era romà: «Vés a casa teva» (Mt 8,13).

   Ni el Papa té totes les respostes del món, ni els bisbes les tenen totes en els seus bisbats, ni tampoc els rectors les tenen a la seva parròquia.

   Aquesta temptació, d’aparentar que se sap de tot, la tenen els polítics molt sovint quan es posen a explicar coses que les detallaria amb molta més solvència qualsevol funcionari dels seus departaments tècnics.

   Què pot i ha de fer el Papa, els bisbes, els rectors i qualsevol fidel? Des de la Jerarquia pot i ha de fer el servei de coordinar tots els creients i des de la fe donar testimoni del que creu i del que ha rebut de Déu en la seva vida. Encara pot fer una altra cosa important arreu del món: donar a conèixer a Jesucrist a fi que la gent interpreti, en cada lloc, el que millor cal fer per fer-se’n seguidors.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II de Pasqua
1 de maig de 2011