diumenge, 30 d’octubre del 2011

ARA TOTHOM PARLA DE VÍCTIMES

   Aquests dies la gran notícia és que ETA ha dit que “deixava de matar” de manera definitiva. Bona notícia! M’he fixat que molts dels entrevistats que opinen sobre aquest afer parlen de les víctimes. Els uns es fixen en les d’un bàndol i els altres en les de l’altre i alguns parlen de totes les víctimes.

   Primer de tot penso que, en cap cas, les víctimes (ni tampoc els seus familiars) no han d’ésser protagonistes perquè no poden ésser mai objectives.

   Ho argumentaré des de l’experiència bíblica que, diguin el que diguin, segueix essent la base del pensament d’occident.

   Com tracten la resurrecció els evangelis?

   Doncs primer de tot sense amagar ni la mort ni el fracàs ni el sofriment. El ressuscitat els mostra les nafres de les mans i del costat (Jn 20,27). Ni tampoc no amaguen la mort de l’innocent (Ac 3,13-14) car amagar-ho seria un error. Convé que se sàpiga el que va passar perquè, a la fi, tot allò que restava amagat es veurà a plena llum (Mt 10,27).

   Però hi ha una segona llum en els fets de la resurrecció: cap paraula de venjança, cap retret envers ningú. Només paraules de pau: «la pau sigui amb vosaltres» (Jn 20,19.21); «a qui perdoneu els pecats els quedaran perdonats» (Jn 20,22); «beneïu els qui us persegueixen, beneïu, no maleïu» (Rm 12,14). I en el Parenostre: «Perdoneu-nos... així com nosaltres perdonem».

   On hi ha la confusió amb què s’entrebanca la majoria de la gent? Quan parlen del perdó dels pecats com si fos el mateix que la remissió de les culpes. Són dues coses del tot diferents.

   Ho entendreu amb un exemple. Quan jo era petit en les esglésies fèiem per setmana santa el nefast ritus de les tenebres que en dèiem “matar jueus”. En el nostre interior animàvem venjances envers els culpables de la mort de Jesús. No hi havia ni el perdó del pecat ni el de les culpes. Culpàvem els jueus.

   Però qui eren els culpables de la mort de Jesús? Vés a saber perquè els que l’assotaren i el crucificaren eren soldats a sou, els romans que dictaren la sentència anaven induïts per les acusacions dels dirigents del poble, els grans sacerdots defensaven el temple que semblava que per la predicació d’aquell il·luminat havia de desaparèixer, els deixebles l’abandonaren, la seva família es va desentendre d’ell, molts feien córrer contra ell coses que no se sabia si eren veritat, i un llarg etcètera. Els havíem de matar a tots? Ja es veu que no.

   N’hi ha prou que se sàpiga la veritat, el que realment va patir la víctima i la injustícia que li van fer i, a partir d’aquí, obrir un camí nou com féu Pere en la segona de les predicacions quan diu: «Doncs bé, germans, ja sé que ni vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu què fèieu, però així Déu ha complert allò que havia anunciat per boca de tots els profetes: que el seu Messies havia de patir. Ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, perquè siguin esborrats els vostres pecats» (Ac 3,17-19).

   Això vol dir que s’ha de deixar tothom lliure sense cap acusació? No. Ja he dit que la culpa és una altra cosa. Els tribunals legítims (que molt sovint són injustos) que jutgin i condemnin als assassins d’un cantó i als torturadors de l’altre, però nosaltres que no mirem la culpa, sinó el pecat, no hauríem de remenar mai més el pou putrefacte de les culpes, sinó entrar amb paraules de perdó que consisteixen en l’intent de tornar a conviure junts els uns i els altres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXI de durant l'any
30 d'octubre de 2011

diumenge, 23 d’octubre del 2011

ELS MONESTIRS I ELS CAMPS DE REFUGIATS

   Avui els monestirs o bé són relíquies per visitar, com el nostre de Sant Benet o el de l’Estany, o bé hi viuen uns monjos que fan un cant selecte i són llocs privilegiats on hi acuden les multituds.

   No ha estat pas així en els orígens.

   Van començar amb uns homes que es retiraven als desert o en llocs solitaris per fugir de la ostentació i la grandesa d’aquelles esglésies que ja s’havien acomodat amb l’Im peri.

   Però què va passar? Que aquella novetat de vida era atractiva i s’hi van anar afegint companys fins a fer comunitats en lloc retirats.

   Però aquella època no era pas gens tranquil·la perquè, a partir del segle V, van començar a venir invasions dels homes que procedien del nord, que en deien els bàrbars (sueus, vàndals, alans, visigots, ostrogots...) i la gent de la pagesia veien com, a cada invasió, perdien les collites, l’aviram i els ramats i fins i tot les filles perquè les seves cases petites i precàries no podien pas oferir cap mena de resistència. La gent s’es pantava per la situació d’inseguretat i de fam que els tocava viure i, com que els monestirs es caracteritzaven per l’acolliment, demanaven de refugiar-se a dins les muralles cercant un lloc on al menys salvessin la vida. És el moment que els monestirs van començar a acollir molta gent dins les seves estances igual com avui multituds empobrides i perseguides demanen entrada als camps de refugiats. Naturalment van haver de defensar-se bastint muralles.

   Amb ocasió del segrest de dues dones hem conegut les situacions precàries dels camps de refugiats. Avui l’ONU reparteix una mica de menjar, una pastilla de sabó i aigua (1 litre i ½ al dia) a tot aquell que és reconegut com integrant d’un camp de refugiats. D’aquesta manera sobreviuen amb molta precarietat a milers i milers en els diferents camps que hi ha en molts llocs del món.

   Però en els temps dels monestirs no hi havia una institució mundial que els emparés, i què van fer per sobreviure? Doncs cultivar els camps dels voltants i omplir els graners i els magatzems de blat, fruita seca i tot el que podien en el temps de bonança, i assegurar-se l’aigua en cas de setge. Així els refugiats, que vivien anys i anys a dins del monestir, s’a na ven convertint en uns monjos de segona que en deien “llecs”; aquests treballaven els camps i estaven al servei de l’abat en els treballs de la casa. Dit amb altres paraules: els monestirs, que n’hi havia molts més dels que avui coneixem (diu que un a cada cinc hores de camí a peu), van ésser durant els temps de les grans invasions dels bàrbars, els camps de refugiats del seu moment. Unes comunitats en què monjos i llecs es llevaven d’hora, amb el sol o abans, pregaven i treballaven colonitzant els terrenys dels voltants per sobreviure. Només es tancaven a pany i clau a dintre el recinte els dies o mesos que durava el pas d’uns invasors (bàrbars) que arrasaven tot el que trobaven en les cases petites dels pagesos indefensos perquè, com podeu imaginar, venien famolencs. El monestir oferia a la gent de la contrada la garantia d’unes muralles i una quantitat d’homes suficient per poder defensar-se i resistir en cas de setge.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXX de durant l'any
23 d'octubre de 2011

diumenge, 16 d’octubre del 2011

LA DESTINACIÓ DELS DINERS

   Els diners generalment no porten un full de ruta com passa a les famílies ben avingudes. Es posen en una capça o un moneder i es van gastant segons les necessitats. El govern central de Madrid fa el mateix: tant com rep ho posa en una caixa i ho destina on millor li sembla.

   Quan algú del nostre poble reclama que els nostres diners no vagin a satisfer els andalusos o extremenys amb els seus “PER” s’està demanant un destí impossible perquè van a la gran caixa i els governants els van gastant on millor els sembla.

   En la societat actual els diners són de mentida i no tenen res ni ningú que en respongui com passaria amb els tiquets d’un tómbola que si tu els presentes, els organitzadors t’han de donar el premi corresponent. Antigament les monedes d’or eren or i les de plata eren plata portessin la imatge del governador o rei que volguessin. Tenien valor per elles mateixes.

   Quan algú padrina un nen al tercer món, que no es faci il·lusions perquè els diners no són només pel nen apadrinat sinó que van a parar a la institució i amb ells vestiran i donaran menjar a tots.

   Si la cosa és així mai no ens podrem fiar d’on van els nostres diners? Doncs quasi mai. Per això cal no centrar-nos en els diners, sinó ens les institucions, i veure de quines ens podem refiar.

   Els diners per ells mateixos son enganyosos (Lc 16,8) i per ells mateixos no salven res ni ningú, perquè la vida de la persona, «ni que nedi en l’abundància, no prové pas dels seus béns» (Lc 12,15). Per tant a un govern, quan li hem donat (per impostos o multes) els nostres diners, no li podem pas demanar que destini aquests que li hem donat a una cosa o a una altra. Ja he dit que la moneda no porta full de ruta i quan tornem uns diners que un amic ens ha deixat no li tornem els mateixos bitllets sinó uns altres del mateix valor. El que hem de demanar als administradors (siguin governs, siguin associacions de veïns...) que donin compte del conjunt de les despeses amb detall perquè un cop han entrat a la caixa de l’entitat o de l’Estat pul·lulen com els cigrons dins una olla i en sortiran quan li convingui al ecònom en la direcció que els governants els sembli millor.

   Quan una persona arriba a l’edat de la jubilació que no s’ima gini que el que ha anat pagant tota la vida li estan guardant per donar-li la paga corresponent. El govern haurà de cercar nous recursos perquè aquells diners ja se’ls ha gastat.

   Els diners poden ésser maleïts o sagrats ja que per ells mateixos no tenen cap mena de valor. Seran maleïts si serveixen per promoure baralles entre les famílies i seran sagrats quan es té el coratge de destinar-los a la gent necessitada, començant pels que són de la teva família. Escoltem com ho diu Jesús en l’Evangeli: «Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat» (Lc 11,41).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXIX de durant l'any
16 d'octubre de 2011

diumenge, 9 d’octubre del 2011

EL DÉU DE JESÚS

   Jesús va trobar una societat molt estigmatitzada que estava atrapada pel temple i les seves lleis i per uns conciutadans que es delataven els uns als altres. La gent del seu temps tenia por d’-quest Déu que (per boca dels grans sacerdots) els podia condemnar a mort o marginar-los amb l’estigma de pecadors (ho duien en el vestit) davant de tota la societat.

   Jesús no volia aquest Déu, però semblava que no n’hi havia d’altre.

   En un procés lent va descobrint que aquest Déu és el “seu Pare”. Ho reivindica als dotze anys quan va al temple, s’adona en el baptisme de Joan Baptista quan sent la veu que diu: «Aquest és el meu fill», ho reflexiona en el desert quan rebutja les tres temptacions que comencen dient-li: «Si ets fill de Déu...».

   Per això pren una postura decidida per una altra forma de religió que comença pel cor, com li diu a la samaritana amb aquestes paraules: «Els vertaders adoradors adoraran el Pare en esperit i veritat» (Jn 4). Com veieu, el Déu de Jesús és un Déu sense religió.

   Si Jesús elimina la religió de la seva fe, per què l’Església torna a organitzar-se com el temple del temps de Jesús?

   Aquest és el perill. Una església seguidora de Jesús ha de renunciar a manar i s’ha de posar al servei de la gent donant al poble la Paraula i els Sagraments. Una església que cada dia ens torna a presentar la imatge de Jesús a qui intentem seguir. Una església sense poder, sense prestigi i sense privilegis. No ha estat sempre així i s’ha hagut de fer moltes rectificacions al llarg de la història.

   Jesús es va trobar amb molta gent, sobretot entre els que tenien poder i prestigi, que es posaren en contra d’ell. Això fou de tal manera que el portaren a la mort en creu.

   En l’església actual, quan ens proposem seguir Jesús més de prop, ens podem trobar amb les mateixos contradiccions. Seria un bon senyal, però difícil de pair per part dels creients; seria un indici que ens acostem al Déu de Jesús.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXVIII de durant l'any
9 d'octubre de 2011

diumenge, 2 d’octubre del 2011

LA MANCA DE LLIBERTAT

   Els presos de les nostres contrades tenen assegurat el menjar i el dormir cosa que no es pot dir ni de Rwanda, ni de Camerun ni de molts països. Ara mateix han descobert en una fossa comuna més d’un miler de cossos de presos assassinats sense judici a Líbia. Aquests ni tan sols la vida tenien garantida. Aquí això no passa. Però els manca la llibertat.

   Com la pateixen?

   Segueixo un excel·lent article de la Victòria Molins a Catalunya Cristiana (Núm. 1670). Els interns viuen en una constant incertesa. No saben quan els cridaran a fer aquell curset que els han promès, ni quan podran visitar el psicòleg o l’educador. Desconeixen quan deixaran de denegar-los els permisos, ni quan podran iniciar el tercer grau de llibertat, ni què pensa d’ells el subdirector de tractament.

   A més hi ha els problemes de la pròpia família que sovint els tracta com a delinqüents i no els truquen (no el poden trucar) ni els visiten. Ell, l’intern, quan té diners, pot fer algunes trucades però sovint no encerta el familiar o l’amiga i parla amb algú a qui tant els fa del seu parent o amic. Si la seva dona (o la mare) es posa malalta o bé l’Administració li pren els fills, ell no pot fer res més que plorar i sovint tampoc no ho pot explicar als companys que viuen isolats encara que estiguin en el mateix mòdul. La vida es torna tan monòtona que passen anys i anys i ni se n’adonen. No saben quin dels delictes anteriors encara no ha estat jutjat i sovint es troben amb la sorpresa que, quan els faltaven uns mesos per la llibertat els criden per un judici pendent del que ni se’n recordaven. Apa, tornem-hi! Alguns aprofiten el temps per aprendre idiomes (el català o l’anglès) i per fer els estudis primaris que mai no havien fet, o poden fer treballs manuals; però n’hi ha d’altres que no tenen cap alicient de res. Simplement vegeten. Molts no tenen cap il·lusió de sortir en llibertat perquè al carrer ningú no els espera i als seus cinquanta o seixanta anys saben que ningú no els donarà feina ni tampoc tindran cap sostre per anar a dormir. Cobraran per un temps el subsidi d’atur que no dóna per viure en una pensió.

   Pitjor ho tenen molts estrangers que saben que, en sortir, no tindran papers i, si no els obliguen a sortir cap al seu país, hauran de viure clandestinament sense possibilitat de trobar cap treball, sense ni tan sols el permís de residència. Altres tenen dona i fills aquí però l’Administració els deportarà als països d’origen (si cap dels nens no ha nascut aquí). Si volen retornar amb els seus (que tenen aquí) hauran d’esperar deu anys.

   A dins els mòduls encara tenen una altra inseguretat que és el perill d’una baralla amb el resultat d’haver d’anar per un temps a les cel·les d’aïllament encara que la baralla no l’hagi provocat el que ha estat castigat. Com al futbol, tot depèn de l’informe de l’àrbitre, que és el funcionari que estava a càrrec del mòdul.

   Ells i nosaltres veiem que els interns són majoritàriament pobres i pobres també els que els visiten. Per això ens cal recordar aquella benaurança de Jesús que diu: «Feliços els pobres» (Mt 5,3) i aquella benedicció: «Veniu beneïts del meu Pare... perquè era pres i em vinguéreu a veure» (Mt 25,36-36).

   Què hi podem fer els que els anem a veure? Doncs escoltar-los que és molt, perquè no podem pas canviar el curs d’un judici ja que no està a les nostres mans.

   Gràcies a Déu, com ja es veia a venir, han sortit una gran quantitat de voluntaris al Bages que fan diferents serveis als interns i la nostra comarca ja no viu en una bombolla com quan es feien aquelles nombroses manifestacions que proclamaven “El Bages diu NO a la presó”.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXVII de durant l'any
2 d'octubre de 2011