diumenge, 26 d’abril del 2015

ELS PETITS IMITEN ELS PODEROSOS

Quan hi ha alguna desgràcia gran cerquem culpables sense adonar-nos que no serveix de res. Quan la setmana passada, els homes apilats en una pastera en direcció a Itàlia veuen que l’embarcació trontolla es posen a pregar, uns a Alà i altres a Jesús. Els islàmics recriminen als altres que no hi ha altre déu que Alà i tiren per la borda una dotzena de cristians. Són culpables? Doncs no gaire. Per què? Perquè no han fet altra cosa que imitar els poderosos de la seva religió (Al Qaeda o bé Estat Islàmic) que, en nom d’Alà, han sacrificat milers de cristians i altres homes i dones que no eren de la seva religió. Per tant, si hem de cercar culpables comencem pel capdamunt. Els fidels petits no volen ésser menys que els dirigents.
Així no són culpables ni pecadors? Pecadors sí, perquè el seu gest ofèn Déu que estima tots els homes i és pare de tots. Passa que no és el mateix el pecat que la culpa. Quin és el seu pecat? Que són mimètics: imiten els seus ídols, en aquest cas uns assassins en nom d’Alà. La culpa d’unes bestieses d’aquesta mena està molt repartida entre els que les realitzen, els que les prediquen, els que les promouen en la xarxa informàtica i els que ho publiquen (que som els occidentals). Tots tenim una mica de culpa. Quan a l’antiga Roma els circs servien per fer espectacles de gladiadors, de gent que morien devorats pels lleons o morts per l’espasa, i de pobres desgraciats que havien estat escollits per ésser espectacle de mort, els assistents que omplien l’estadi demanaven més sang i aplaudien el sadisme. Els organitzadors de les diversions i la majoria que omplien els amfiteatres eren pobres imitadors. Vivien del que veien i el que la majoria ovacionava. Si s’hagués posat a votació, la majoria dels pobres hauria imitat els seus ídols i haurien demanat més sang. Aquest és el punt feble del que en diem democràcia. També Hitler va guanyar unes eleccions per majoria aclaparadora. Va seduir la massa dels pobres del poble, aquells que fan el que toca, vull dir el que fan els que ells veneren i no fan servir el cap per pensar.
Posats a reflexionar podem preguntar-nos si és pecat imitar. No ho és, només faltaria, sinó que és la condició humana. Tots som imitadors d’algú però cal saber a qui imitem. Per això és més important oferir testimonis que no pas donar consells. El testimoni és una cosa imitable, el consell o la llei cau com una llosa.
Si els que estan a l’elit de la societat defrauden hisenda, els pobres també (cadascú en la seva proporció). Som imitadors i això no és cap mal. El mal és quan no ens adonem o els únics exemples que tenim són perversos, com ha estat el cas dels pobres emigrants que han tirat al mar altres emigrants de la mateixa pastera quan s’han hagut d’actuar sense temps per pensar-s’ho. Ha pogut l’exemple dels seus dirigents religiosos més fonamentalistes.
Una amiga que està a Cuba explicava que en aquell país molts pobles van quedar sense església no pas perquè el règim les hagués manat enderrocar, sinó perquè la mateixa gent del poble, imitant el que des del govern s’estava fent, van decidir enderrocar la seva església. Això també m’ho va dir una dona russa que vivia en un poble allunyat de Moscou i que ni al seu poble ni al voltant no havia vist mai una església.
El mateix poble es converteix en imitador del que fan els governs en el moment que aquests tenen més esplendor.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge IV de Pasqua
26 d'abril de 2015

diumenge, 19 d’abril del 2015

DÉU IRROMP EN LA NOSTRA VIDA

L’episodi dels “deixebles d’Emmaus” ens fa veure la importància que té deixar la porta oberta perquè Déu entri en la nostra vida. Entra com un caminant que ens ajuda a pensar. En el silenci i la contemplació fa que els dos caminants que fugen de Jerusalem per l’horror que han viscut (la mort humiliant d’aquell que estimaven i del qual es refiaven) canviïn la seva mirada. Escolten la veu d’algú que se’ls ha afegit en el camí i que els fa veure que episodis d’aquesta mena han passat en tots els temps i només cal revisar les ”escriptures” per adonar-se’n; van canviant de pensament. El Déu que irromp en el camí d’aquest dos deixebles és un Déu amorós que els ajuda a entendre el sentit de les coses que passen. Però si, en comptes d’un Déu amorós, ens fixem en un déu legislador que ens ha donat unes lleis que nosaltres hem d’acatar, la cosa canvia molt, perquè ens tornem fonamentalistes, que vol dir preocupats per veure si encertem o no a seguir tot allò que està establert i manat. En aquest cas, la Bíblia i els evangelis, en comptes d’acostar-nos a un Déu que ens va indicant el camí, esdevenen una norma d’actuació que no es pot deixar de complir. Ja no diguem si ens fixem en els llibres de l’antiga aliança on hi trobem de tot, perquè el poble d’Israel va anar rectificant des de l’aniquilació de pobles, a la llei del talió i al perdó que trobem en alguns dels profetes.
Aquest problema és el mateix que tenen els islàmics més radicals, ja que veneren el seu llibre (L’Alcorà), escrit fa una pila de segles en un ambient del tot diferent al nostre, com una regla obligatòria d’actuació. Frase que troben, frase que han d’acatar al peu de la lletra. El Déu que aquests més radicals invoquen només és un legislador de la conducta, i no un pare que estima cadascuna de les persones. Precisament, la gran descoberta de Jesús, que ens ve donada amplament en els quatre evangelis, és el reconeixement d’aquest Déu, Pare que ens estima. Quan escoltem la seva veu en el silenci de la nostra consciència podem exclamar com aquells deixebles del camí: «No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les escriptures?». Quan, en el mateix ambient de les aparicions del ressuscitat, Jesús es va manifestant, no els dóna cap norma ni llei, sinó el sentit de la vida fent-los participar del mateix Esperit Sant que ell posseeix i donant-los el perdó i el poder de perdonar (Jn 20,22). Aquest poder no és un privilegi de capellans i bisbes, perquè tots podem perdonar, per això tenim el mateix esperit en el nostre interior, el mateix Esperit de Jesús que, quan se’l apareix, no els retreu res, sinó que els transmet la pau dient-los aquella frase que tant repetim: “la pau sigui amb vosaltres”.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III de Pasqua
19 d'abril de 2015

diumenge, 12 d’abril del 2015

LA MORT QUE MATA O LA MORT QUE DÓNA VIDA

Hi ha unes morts que no aprofiten sinó que deixen angoixats i amb molts dubtes als familiars i amics: són els suïcidis. Els que ho fan exerceixen un valent acte de llibertat, però deixen els seus amics amb una gran pena. No parlo pas dels suïcidis que provenen de malalties, ja que aquests els han d’analitzar els tècnics sanitaris (psicòlegs, psiquiatres...) i, els que no en sabem prou hem d’aprendre a callar i respectar.
Darrerament hi ha molts kamicaces que porten una càrrega explosiva a sobre i disparen el botó quan estan més envoltats de la gent que volen destruir. Aquests poden tant com un exèrcit, perquè no tenen por a la mort (una mort més que segura) sigui perquè hi ha unes potents raons religioses o perquè algú els ha adoctrinat en aquest sentit. La manipulació d’aquestes persones és més evident quan el que porta aquesta càrrega a la cintura és una criatura de pocs anys, com ha passat no fa pas gaire.
Encara hi ha uns altres entrenats per entrar en una escola, mesquita o església on hi ha molta gent, proveïts d’armes sofisticades, que es posen a disparar a tort i a dret. També són gent a qui no els fa por la mort perquè tenen força possibilitats de caure abatuts si les forces policials arriben a temps. Mentrestant hauran deixat una estela de morts. Totes aquestes són morts que maten i estan lluny del Déu de la vida, el que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (1Tm 2,3-4) i també estan lluny d’aquell Bon Pastor que vol que les ovelles tinguin vida i la tinguin a desdir (Jn 10,10).
Un cas apart és el de l’aviador que es va emportar 150 tripulants i passatgers estavellant l’avió contra les muntanyes. No m’atreveixo a dir gran cosa, perquè no sóc prou entès per dilucidar si era malaltia mental o assassinat.
Ja he dit que aquells a qui no els fa por la mort tenen molta força per al bé o per al mal. No sé si coneixeu una frase atribuïda a l’apòstol Sant Andreu que deia: «Si jo tingués por a la creu no la predicaria». Quan algú, per exemple, s’ofereix com a voluntari per anar a la mort que havia de pagar un altre, té molta força d’exemplaritat, com va fer el P. Maximilià Kolbe en un camp de concentració nazi. Els que ho van viure i han sobreviscut per explicar-ho van quedar impressionats de la valentia d’aquell que donava la vida per un altre. Aquesta és una mort que dóna vida, com és el cas de Jesús de Natzaret que trencava lleis a favor dels que sofrien (cecs, coixos, estrangers, viudes...) encara que els organitzadors de la societat, zelosos de la llei que ell trencava, el cercaven per matar-lo (Lc 13,31-33). Sabia que el volien matar (Jn 11,8), però seguia el seu camí sense tirar enrere, responent a la crida del Pare. Els seus seguidors reconegueren, després de la mort, que havia passat pel món fent el bé (Ac 10,38). Una mort que dóna vida. Quan Jesús diu: «això és el meu Cos lliurat per vosaltres» està dient que la mort no li fa por ja que es fa pa perquè els altres mengin. En l’Evangeli de Joan hi ha un episodi del ressuscitat en el qual ensenya les ferides de les mans i els peus i el costat (perquè reconeguin que la mort era real i no fictícia) que va complementada amb unes paraules de pau i de perdó per a ells i per als altres (Jn 20,19-23). També vivifica.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II de Pasqua
12 d'abril de 2015

dilluns, 6 d’abril del 2015

EL POBRE HUMILIAT TENIA RAÓ. DÉU ES POSA AL SEU COSTAT

Els governs del centre (com els que s’han anat alternant en el nostre país) han generat una multitud de pobres ja que, uns i altres, han afavorit per una banda un liberalisme que ha permès riquesa i corrupció política i econòmica per part de les grans empreses i els seus principals treballadors, i per altra banda un empobriment cada vegada més cridaner dels més pobres que produeix grans cues en els lloc on reparteixen menjar.
Com que la misèria de la classe més baixa és tan pronunciada han permès unes polítiques d’ajudes (atur, vellesa, dotacions a les institucions caritatives...) que han pal·liat la situació, però que han continuat deixant sense treball ni recursos als més pobres. Ara diuen que “prou” i comencen a retallar també els subsidis. Tenim una gran massa d’aturats que no estan preparats ni tenen gaire perspectiva de treball a curt termini. Uns aturats que saben que quan tinguin edat de jubilació no els tocarà altra cosa que les sobres, perquè no han cotitzat en el temps oportú. Acudeixen a les institucions caritatives i fan les trampes que poden (mai, ni de bon tros, com les trampes dels que estan ben situats en el lloc més alt de l’escala social).
He parlat de governs de centre (que ja és ben benèvol el mot) perquè ara comencen a sortir, primerament a França i a altres països de l’Europa civilitzada, uns moviments amb una base social (vots) cada vegada més considerable, que reclamen: «prou ajudes als més empobrits i emigrats sense sortida». És l’extrema dreta que va creixent. Aquests partits ultres saben que els més pobres i els immigrants que no han tingut oportunitat fan nosa i proclamen, sense vergonya, als possibles votants, que s’expulsi aquells del país i que no se’ls doni unes ajudes que surten de les butxaques dels contribuents. Aquest discurs agrada.
O sigui que, primer els governs han creat deliberadament una gran quantitat d’empobrits i després venen uns altres que demanen que se’ls expulsi i que se’ls retallin les ajudes. Tot plegat s’ha produït en el joc del que en diem democràcia, perquè van tenint els vots d’una població entretinguda amb els grans esports, amb els elogis dels que han triomfat, també econòmicament, amb els programes del bon menjar i culte al cos i amb els agraciats de les loteries.
Aquest espectacle maligne i satànic ja es produïa en temps de Jesús i ell mateix en va ésser una víctima, d’aquella democràcia, quan la població majoritària de Jerusalem demanava a crits la crucifixió d’aquell home del qual primer els governants havien cuidat de dir i repetir que era un indesitjable (Jn 11,48).
Aquest és el secret d’aquests partits d’extrema dreta: dir i repetir que aquests empobrits són els causants dels enormes impostos i que ens prenen els diners amb les seves petites trampes i estratagemes.
Jesús també va ésser acusat de reunir entorn d’ell els més indesitjables (Jn 7,49) quan no eren altra cosa que les víctimes d’un sistema que no els permetia ni tan sols perdonar els pecats si no feien enormes ofrenes (mirant la seva empobrida butxaca) al temple i als seus representants.
Aquest tipus de gent, que anava delerosa darrere Jesús cercant una salvació, era el sector més manipulable de la societat i els que, a la curta o a la llarga, havien de vendre’s com esclaus o tirar-se a la muntanya assaltant les caravanes.
Jesús mor com a capdavanter de tots aquests, per escarmentar els seguidors.
Però es va produir un fenomen nou: no va prosperar aquella dita de “morta la cuca, mort el verí”, perquè Déu Pare el va ressuscitar i els seguidors, fins llavors acovardits, van proclamar que eren seguidors del crucificat i que Déu li havia donat la raó. Així va ésser el primer anunci de la resurrecció (1Co 1,23-25).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Pasqua
5 d'abril de 2015