dilluns, 26 de març del 2012

EL VATICÀ I L’EVANGELI

   Sovint els medis ens recreen amb notícies sobre el Vaticà. Moltes deuen ésser certes, altres agafades de gairell. No tenim tota la informació i podem pensar que ens donen gat per llebre.

   Fa pocs dies (el 17-03-12) el periodista (o escriptor) Carles Mulas ens va obsequiar amb un article, en el diari de la nostra comarca, en el qual parlava de les intrigues entre cardenals i alts dignataris del Vaticà. En tot govern n’hi ha, però el que no es pot fer és escriure sense aportar cap mena de prova. Diu coses tan gruixudes com que hi ha un complot per matar el Papa. Potser sí, però afirmar això és molta responsabilitat, no us sembla?

   Es veu que en aquesta mena de diaris, quan es va contra el Vaticà, val tot!

   Tot amb tot, en aquest mateix article demostra que el Papa tot i la seva ancianitat vol fer que un sector de cardenals no progressi i en tria uns més afins al que ell pensa. Això té molta importància de cara a l’elecció del futur papa. Això és normal que passi. Tothom tira aigua al propi molí.

   Però em vull aturar en una altra cosa que és més fonamental, que és afirmar que el que aguanta l’església no és el Papa ni el Vaticà sinó la fe en l’Evangeli i el coneixement de Jesucrist.

   Quan veus que de l’Eucaristia de cada poble en surten els que treballen a Càritas, els visitadors dels malalts i de les presons, i vénen a pregar gent senzilla que no es creuen millors que els altres perquè han après a estimar i s’han cregut allò que diu Sant Pau: «No us tingueu per més del que sou» (Rm 12,3), t’adones que l’església te vida per a estona, hi hagi qui hi hagi al Vaticà i sigui quin sigui el bisbe.

   Aquests (Vaticà i bisbes) no són pas el fonament de l’església, sinó els coordinadors de la vida cristiana que es dóna en les comunitats de cada poble i de cada grup creient.

   Aquests coordinadors de l’església, poden funcionar de molt diferents maneres. Ara mateix en el món protestant ningú fa escarafalls perquè un pastor de l’església sigui president d’Alemanya. Per altra banda els que coordinen l’església catòlica mai no ens han negat quin és el fonament de la comunitat dels creients, que és l’evangeli i el coneixement de Jesucrist. L’Església no són ells, ni de bon tros.

   La veritable força de l’església, d’abans i d’ara són, segons el mateix Pau, en la carta als Romans, els profetes i els servidors molt abans que els que presideixen (Rm 12, 6-8).

   Profetes avui són aquells que tenen el coratge de parlar d’acord amb la Paraula de Déu denunciant injustícies, animant els febles i amonestant els grans destructors de la terra i parlant de Déu com a Pare.

   Servidors són aquells altres que donen pa al qui te fam, visiten malalts i presos, vesteixen el despullat... (Mt 25,31ss).

   Mentre l’església tingui profetes i servidors que no es complaguin amb poder sinó que ho facin amb el coratge de saber que no tenen cap poder, l’Evangeli de Jesucrist seguirà viu en el món, governi qui governi l’església.

   Una alta cosa que és de menor importància, encara que no ho sembli, és preguntar-nos quins canvis hauria de tenir el govern (la coordinació) de l’església. Aquesta pregunta ja se la va fer Joan Pau II al començament del seu pontificat, però ja es va veure que coneixia massa poc els racons i raconets del Vaticà (ell venia de Polònia) i va acabant fent de missioner voltant territoris mentre la salut li ho va permetre tot deixant per als seus successors la reforma que sembla que l’actual Papa intenta de fer.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge V de quaresma
25 de març de 2012

diumenge, 18 de març del 2012

EL COS I L’ÀNIMA DELS MORTS

   La setmana passada, a la nostra parròquia, vam tenir moltes defuncions. Un rècord trist, però un rècord. Del meu record cap altra setmana n’hi havia hagut tants. A cada defunció, sobre tot si és d’un amic creient en Déu, ens plantegem una pregunta: «Què se’n fa de l’ànima i del cos?». De petits ens han donat la versió massa infantil dient-nos que l’ànima vola cap a Déu i el cos espera la resurrecció. No entenem ni una cosa ni l’altra. La segona, el cos, ja veiem com es podreix i es fa mal bé; i la primera, l’ànima, no sabem si va amunt o avall. Algun cirurgià ateu havia dit que no havia vist cap ànima i té raó.

   Primer de tot no es tracta de parlar del binomi cos-ànima sinó de tres elements: El cos, l’ànima i l’esperit.

   Expliquem-ho. El cos som cada un de nosaltres amb tot el que ens envolta. El cos de bombers, el cos de funcionaris, el cos dels creients (que és el Cos de Crist). Per això tots els assistents a un funeral (i al previ velatori) són part d’aquell cos de carn que ha deixat de funcionar. I la mort afecta a tots, sobre tot als més propers, per l’amor (els que l’han estimat).

   És el mateix quan diem cos en la comunió que no mengem el cos de Jesús sinó que combreguem el Cos de Crist i no ens podem aïllar com si no ens adonéssim de tots els que combreguen amb nosaltres. Per tant, en la mort física, el “cos” encara està present en la comunitat dels que ens vindran a veure i dels que pregaran en el nostre funeral i, quan al cap d’un temps es fa algun record del difunt encara hi ha el seu “cos” present de alguna manera. No parlem per tant del cos físic sinó del cos de gent del qual formem part.

   L’ànima és tot allò que ha sortit de bo de nosaltres. Quan algú ha ajudat els altres, part de la seva ànima ha passat als beneficiats. Tots els que tenen alguna cosa per agrair a aquell que ha acabat la vida, formen part de la seva ànima. Són part de la nostra ànima els que han rebut les nostres visites, els que hem escoltat, els que s’han beneficiats de caritats nostres. Recordo haver vist en algun enterrament ex-drogoaddictes, ex-presos i pobres reconeguts a primera fila d’un enterrament. Aquests són els més representatius de l’ànima de qui ha començat el nou viatge cap a l’eternitat. No cal esmentar els fills de qui ha mort que certament tenen molt a reconèixer als seus pares. Aquests en són ànima d’una manera especial.

   L’esperit és la força interior que ha fet que uns i altres seguíssim endavant fent front a les dificultats de la vida. També l’esperit del difunt està present en tota l’assemblea que el ve a acomiadar. L’esperit fa que tots sentim que formem part d’un mateix cos i fa també que ens trobem units els beneficiats i agraïts.

   Parlant amb aquest llenguatge podem dir que la presència del cos, l’ànima i l’esperit del difunt està enmig de tots nosaltres i podem dir, en qualsevol eucaristia, que el cos de Crist encara és present i el combreguem amb el símbol del pa eucarístic que mengem.

   Abundant en aquest llenguatge, vull afegir encara que, quan escoltem que Jesús ens dóna el Cos per menjar i la Sang (per als jueus la sang és l’ànima) per beure, no ens costarà gens d’entendre que la seva presència enmig nostre és molt forta, tal com va dir ell mateix: «Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells». (Mt 18,19-20). I l’Esperit? Doncs és el que invoquem quan fem l’Eucaristia perquè faci que tots els que participem del Cos i la Sang de Crist formem un sol cos i una sola ànima.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge IV de quaresma
18 de març de 2012

diumenge, 11 de març del 2012

ELS CULPABLES DE LA CRISI

   Els sindicats diuen que no són culpables ja que ells només han defensat els treballadors. Segurament tenen bona part de raó. Els partits polítics diuen que no tenen la culpa perquè la situació se l’han trobada. Segurament tenen bona part de raó, encara que sovint s’ataquen els uns als altres.

   Els bancs diuen que l’aixeta del crèdit els l’han tancada de més amunt i que no saben com tapar els forats impagats. Segurament tenen part de raó.

   Semblaria que només hi ha víctimes i no culpables. Però les vertaderes víctimes, els que pateixen molt fort les conseqüències, són els de baix de tot. Aquests, certament, no tenen pas la culpa. Són els aturats de llarga durada, els immigrants que van venir cridats per nosaltres perquè els necessitàvem, els entrampats amb hipoteques que no poden pagar de cap manera.... i un llarg etcètera.

   Com ho podem mirar?

   En altres llocs i en altre temps, en els nostres àmbits (no fa tant), hi havia els dictadors que han robat, han matat sense pietat, han deixat pobles en la misèria, o pitjor encara. que han fet arrassar pobles amb els habitants inclosos. Mentre governaven rebien tota mena d’homenatges i es feien anomenar benefactors (Lc 22,26). Amb el temps, el poble ha sabut que no eren pastors d’ovelles sinó llops devoradors (Mt 7,15).

   Ara el món ha canviat i cap dels països anomenats occidentals tenen dictador, però hi són igual, perquè hem caigut en mans d’uns grans enganyadors (Mt 24,5.11.24) que amaguen el rostre, dominen la banca, disposen dels polítics que tenen les mans lligades i es riuen dels sindicats. Tard o d’hora se sabrà qui són (Mt 10,27), només que quan se’ls pugui acusar ja en sortiran uns altres desconeguts que potser seran pitjors que ells.

   Ara la gent que s’adona que estem en mans de cínics, s’indigna (els indignats!!) però no acaba d’en certar cap on cal disparar les denúncies. Alguns més exaltats i més joves trenquen vidres mentre que aquests grans enganyadors van tranquils pensant que mai no seran descoberts i pensen que podran fer com els anteriors que, qualsevol dia, es faran agrair com si fossin els nostres benefactors.

   Què podem fer?

   Tres coses podem fer des del pensament cristià.

  • Primer de tot la denúncia. No acabem de veure qui són ni tampoc on són, però sí que podem presentar l’espectacle desolador dels aturats, dels acomiadats, dels que no saben com tornar els diners d’hipoteques fetes a causa de les grans promeses dels creditors. Denunciar els enganys, com aquell Jesús que retreia, sense por, els que devoraven els béns de les viudes fingint pregàries (Mc 12,40).
  • Segona cosa que hem de fer: auxiliar les víctimes. Donar vestit al despullat, visitar el malalt i el presoner, donar pa al qui te fam i escoltar-los. Sobre tot escoltar-los.
  • Tercera cosa: En cap cas, mai, perdre el respecte a les persones que, per opressors que siguin, són fills de Déu, ja que nosaltres creiem fermament que tots poden convertir-se. Per més que costi, la llei de l’amor està per damunt de tot. Critiquem les estructures però sempre hem de tenir com a fills de Déu els altres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III de quaresma
11 de març de 2012

diumenge, 4 de març del 2012

EL DINER SENSE TREBALLAR

   Aquell que compra cinquanta entrades d’un partit de futbol que es preveu multitudinari per cinquanta euros i les ven per vuitanta es guanya set-cents euros sense treballar. És tan injust com el que compra avui unes accions a la borsa i les ven al dia següent a un altre preu. Els que fan això a l’engròs són els grans estafadors perquè viuen de l’es peculació que és com dir que viuen dels moments de feblesa dels pobres. Tothom sap que si una empresa acomiada una colla de treballadors veurà com les seves accions pugen. Els especuladors estan a l’aguait i compren al moment que saben la notícia, per guanyar-hi al cap de pocs dies. A més tenen l’avantatge que en cap moment veuran el rostre dels acomiadats. Es pensen, inconscients, que no fan cap mal a les famílies dels exclosos del treball però tenen bona part de culpa. El mateix passa quan un país bombardeja els seus propis conciutadans. No sols hi haurà una colla de morts sinó que la indústria que els proporciona les armes pujarà perquè els beligerants hauran de comprar-ne de noves. Resultat, que molts dels rics més rics, no els que tenen empreses per treballar, sinó els que especulen amb el diner, no treballen. En tenen prou a comprar i vendre accions a la borsa i tenir un telèfon a mà per donar ordres de compra-venda. Estan a l’aguait, com he dit. Amb altres paraules, viuen de l’especulació. Ni han de veure el rostre de les famílies que han quedat sense treball, ni tampoc els enterraments dels que han caigut esventrats per les bombes que ells han subvencionat amb les seves accions.

   Molt sovint som nosaltres mateixos que tenim els diners en alguna caixa demanant que si us plau rendeixin i no sabem que contribuïm a l’ensorrament dels més pobres. És la perversió del sistema criminal actual. Podem fer mal sense veure el rostre de les víctimes.

   En temps del Nou Testament hi havia uns vividors que devien viure a base de paraules i d’enganys. La 2a carta als Tessalonicencs els diu: De fet, quan érem entre vosaltres us repetíem aquesta norma: «Qui no vulgui treballar, que no mengi». És que sentim a dir que alguns de vosaltres viuen desvagats, sense treballar i ficant-se on no els demanen. A tots aquests, els manem i els recomanem en nom de Jesucrist, el Senyor, que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen (2Te 3,10-12).

   El llibre d l’Apocalipsi fa una denuncia semblant contra els que han perjudicat greument els més pobres i els anomena els “destructors de la terra” i anuncia la seva perdició amb un himne que reprodueixo:

«Gràcies, Senyor, Déu de l'univers,
el qui és i el qui era,
perquè ja has pres el teu gran poder
i has instaurat el teu Regne.
Les nacions estaven furioses,
però ara ha arribat el dia
de la teva indignació;
ha arribat l'hora de judicar els morts,
de recompensar els teus servents
els profetes, el poble sant
i tots els qui veneren el teu nom, petits i grans,
l'hora de destruir els destructors de la terra»

Ap 11,17-18

   Tot el llibre de l’Apocalipsi és una descripció, semblant al quadre de Guernica, dels desastres que ens fem els uns als altres; però acaba amb uns quants signes d’esperança en què descriu com el Senyor va vencent tots aquells que destruïen els pobres i els anuncia una ciutat nova on no hi haurà ni plors ni dolor.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II de quaresma
4 de març de 2012