dilluns, 28 de setembre del 2015

GRANS PROBLEMES, SOLUCIONS SORPRENENTS

L'Evangeli que vam llegir diumenge passat (21-09) planteja grans problemes semblants als dels refugiats d'avui. Deia: «El fill de l'home serà posat en mans d'homes i el mataran» (Mc 9,31). El mateix que passa ara amb els refugiats. Uns homes es posen per damunt d'altres homes i eliminen (o maten) els que no són de la seva ètnia, de la seva religió o són"sobrants" perquè els manipuladors de la societat de consum puguin guanyar molts diners. Quan Jesús deia que el fill de l'home seria posat en mans d'homes es referia a això mateix.

Què fa la gent quan passen aquestes coses? Si poden s'escapen per defugir la mort o la violació (si es tracta de dones), carreguen el que poden portar amb ells i fugen cap a països on senten a dir que hi ha acolliment de qualsevol persona.

Quina solució proposa Jesús? Ho diu seguidament amb paraules més que sorprenents: «Si algú vol ésser primer que es faci el darrer i el servidor de tots». I també que «qui acull un d'aquests nois (petits) en nom meu m'acull a mi» (Mc 9,35-37). Sembla que visqui als núvols i parli d'una altra cosa. Però no. Ja sap ben bé el que es diu. Es tracta de no plantar cara al malvat si no és per denunciar-lo. Es tracta també d'estimar el que ens ha fet mal. Estimar no vol dir deixar que et peguin perquè també diu: «Quan us persegueixin en una població, fugiu cap a una altra» (Mt 10,23). La carta als Romans diu quina cosa és estimar: «Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. Viviu d'acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà» (Rm 12,14-19).

Com veieu hi ha dues coses clares. Una, que hem d'estimar a aquests que ens han fet mal i que, com he dit al començament, "maten" el fill de l'home i arraconen els pobres com si fossin "sobrers". Una altra cosa és que no cal oposar resistència si hi ha possibilitat de fugir cap a una altra ciutat. D'aquí ve que nosaltres avui hem d'acollir aquells que han decidit fugir de les urpes dels que els matarien i/o violarien les seves dones. Ells compleixen l'evangeli (de fugir si en una ciutat els fan fora), un evangeli que nosaltres hem llegit i, amb tot l'esforç que això suposarà, hem de veure en el rostre de cada un d'ells la cara de Jesús mateix encara que sabem que vénen de tradicions molt diferents i també de religions molt diferents.

Ja vaig dir en el full de la setmana passada que l'acolliment dels refugiats no serà gens fàcil. Jesús ho diu així: «Entreu per la porta estreta, perquè és ampla la porta i espaiós el camí que condueix a la perdició, i són molts els qui hi entren. Però és estreta la porta i dur el camí que condueix a la vida, i són pocs els qui el troben» (Mt 7,13-14).

Avui hi ha eleccions, i els adversaris (que voten el contrari que nosaltres) els hem de respectar, escoltar, intentar comprendre, i no tenir una actitud hostil de venjança, o de ràbia o nerviosisme davant de tals institucions, sigui quin sigui el resultat de les eleccions. Són adversaris politico-econòmics, no personals.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVI de durant l'any
27 de setembre de 2015

El major espectacle és un home esforçat lluitant contra l'adversitat; però hi ha un altre encara més gran: veure un altre home llançant-se per ajudar-lo.

Oliver Goldsmith (1728-1774)
Escriptor britànic

dilluns, 21 de setembre del 2015

NO SIGUEM INGENUS

Molta de la gent que ara clama sincerament per acollir i atendre els refugiats, d'aquí molt poc temps es desdiran d'haver fet aquest pas perquè la cosa és més complicada del que sembla. I no ho dic pas per la qüestió burocràtica ni econòmica, sinó humana.

Com que ja no som infants, cal que sapiguem a què ens exposem rebent els refugiats.

Primer de tot cal preveure que n'hi haurà molts més del que s'està dient perquè, com escriu molt bé Tomàs Alcoberro a La Vanguardia del 14 setembre, fa molt temps que no hi ha hagut una guerra una mica forta i els grans productors d'armaments han de vendre i provar el que han fet fins ara. L'Orient Mig és un bon escenari per provar els armaments.

Segon. La majoria són musulmans (xiïtes) i força fanàtics. Només dir que al seu pas per Macedònia van rebutjar aliments de la Creu Roja al crit de «Alà és gran» perquè hi havia una creu en els aliments.

Tercer. Es quedaran, naturalment, i tindran més fills que els nostres i, com diu la cancellera d'Alemanya, això canviarà la societat.

Quart (i aquest és el més important). S'han interferit converses de l'Estat Islàmic (EI) dient que estan infiltrant islamistes radicals entre els refugiats per fer atemptats a diferents llocs d'Europa (Zènit). Això vol dir que les nostres policies hauran d'estar atentes per evitar que neixin nius d'islamistes radicals entre els que acollim.

Certament que alguns dels que vindran intentaran integrar-se, sobre tot si són cristians, que també n'hi ha entre els que s'han hagut d'escapar d'Iraq; i no ho dic perquè els cristians siguin més bones persones, sinó perquè combregaran més fàcilment amb la nostra mentalitat.

Que ningú pensi que escric això perquè la gent no els rebi. L'Església, des de Càritas, ha demostrat abastament que acollim i ajudem tota mena de gent sense preguntar-los de quina religió són o quina ideologia tenen. I ho continuarem fent.

He escrit aquestes coses perquè algú dels que ara, infantilment, va dient que en vinguin tants com vulguin després no clami dient que les coses són més complicades del que es pensava.

Fixeu-vos, si algun dia aneu a Manresa (i això deu passar en molts altres llocs) que on hi ha la Mesquita (al Torrent de sant Ignasi) entren i surten quantitat de nens que van a "doctrina", és a dir, que aprenen de memòria el llibre sagrat de l'Alcorà.

Més d'una vegada he escrit que els nostres joves i grans (d'aquí a poc) estaran indefensos, sense paraules per contestar els arguments que ells tindran per afermar-se (honestament) en la seva religió. Dit amb paraules entenedores: o se'ns menjaran o muntarem una guerra contra ells, que és el pitjor que podem fer.

Si mirem l'Evangeli i escrutem què feia Jesús amb els que no eren jueus com ell, veurem que els acollia, els enviava a casa seva perquè proclamessin les meravelles que Déu havia fet amb ells (Mc 5,19). També anima la samaritana que vagi a casa seva (Jn 4,16) i al centurió, que era pagà, li fa un gran elogi de la fe que té, més gran que la dels mateixos jueus (Lc 7,9-10).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXV de durant l'any
20 de setembre de 2015

dilluns, 14 de setembre del 2015

SORT QUE SOM CAPAÇOS DE COMPADIR!

La compassió i la misericòrdia, que és tan evident per a qui llegeix l'Evangeli, no és norma de totes les religions ni tampoc ho ha estat en la nostra església quan, des del poder que la societat li va concedir, va muntar la inquisició (santa Inquisició li deien) o quan no va intercedir per aturar els nombrosos afusellaments al Camp de la Bota pels anys quaranta del segle passat. La majoria dels eclesiàstics estaven imbuïts de sentiments de venjança, però en deien justícia. La venjança s'entenia des del punt de vista humà per la multitud d'assassinats d'eclesiàstics i temples saquejats i destruïts, però avui, que ens ho podem mirar amb perspectiva, ho hem de lamentar. Era el temps de la meva infància i dels de la meva edat, però no ens assabentàvem de res. Matar una persona, per més judici que s'hagi fet, no és pas just, perquè el Bon Pastor «vol que les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir» (Jn 10,10). Déu és l'amo de la vida i de la mort i no nosaltres.

En el món es continuen fent bestieses (morts tant de cristians com d'islàmics que no són sunites, alguns dels quals s'han convertit en assassins en sèrie).

Davant d'aquest panorama nosaltres què hem de fer? Doncs compadir, tenir misericòrdia dels afectats, dels exiliats, dels que ho han perdut tot per salvar la vida.

El bisbe de Roma Francesc diu, en una carta en què presenta l'any de la misericòrdia, que la compassió «és font d'alegria, de serenitat i de pau» (El rostre de la misericòrdia, 1).

Compareu l'estat d'ànim dels soldats o empleats governamentals d'Hongria, de Turquia i de les nostres Ceuta i Melilla que han de fer enormes esforços per contenir els que volen passar al nostre país amb la joia de molts austríacs i alemanys que ara reben els refugiats amb un te calent, una mica de menjar i una abraçada. Ja em direu qui rep més pau en el propi interior.

No fa tants anys que els que ajudaven a passar les fronteres, sobre tot les del Pirineu, als que s'escapaven d'Espanya per catòlics primer, per anarquistes o comunistes després, havien de fer-ho d'amagat i eren considerats delinqüents. Més endavant el Pirineu, en temps de la segona guerra mundial, va servir de camí de fugida dels jueus de França que s'escapaven de l'holocaust. Encara darrerament el govern central ha dictat una llei per la qual som delinqüents els que ajudem els "sense papers", però passa que no gosen posar-la en pràctica perquè els que primer haurien d'anar a la presó serien els de Càritas i associacions semblants. Si apliquessin aquesta llei veuríem clar, d'una vegada, que els governants no són cristians sinó que adoren el déu del diner i del poder. Els cristians hem de voler que tots els homes se salvin.

He començat dient que els que creiem en Jesucrist hem de tenir misericòrdia perquè no ens podem escapar d'aquelles paraules del Senyor que deien: «Beneïts del meu Pare perquè... quan era foraster em vam acollir» (Mt 25,35). Bé que lamentem que la gent de Betlem no acollissin Maria embarassada que caminava amb Josep cercant un lloc on hostatjar-se (Lc 2,7).

La nostra misericòrdia no és altra cosa que el ressò de la mateixa misericòrdia de Déu Pare que contemplem i volem imitar responent a la crida de Jesús: «Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare» (Lc 6,36).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIV de durant l'any
13 de setembre de 2015

Fins que no estengui la seva compassió a tots els éssers, l'home no trobarà la pau.

Albert Schweitzer (1875-1965)
Filòsof, metge i escriptor alemany

dilluns, 7 de setembre del 2015

LA IGUALTAT NO SEMPRE EQUIVAL A JUSTÍCIA

Trec aquest text d'un pedagog anomenat Loranzo Milani.

Destaco especialment aquesta frase: «Perquè no hi ha res tan injust com fer parts iguals entre desiguals».

[...] I això em porta a reflexionar sobre els conceptes d'igualtat, justícia i equitat. La igualtat no sempre equival a la justícia. Aquestes imatges ho expressen d'una manera molt gràfica:

Tenim tres espectadors d'un partit de beisbol i tres tamborets per repartir per tal que el puguin veure millor. La imatge de l'esquerra representa la igualtat en sentit estricte: un tamboret per cadascú. Mentre que la imatge de la dreta representa la justícia o l'equitat: els tamborets es reparteixen en funció de les necessitats o característiques de cadascun dels espectadors...

En el sistema educatiu sovint es confon la igualtat amb l'equitat. En educació es tendeix a repartir els recursos a parts iguals. Si poguéssim mesurar en quilos els recursos, i tinguéssim 100 kg de recursos i 20 alumnes, a parts iguals tocarien 5 kg a cadascú. I això no és així, evidentment. Això passa, en el sistema educatiu. La presència d'un nen o d'una nena amb necessitats educatives especials genera protestes perquè s'emportarà tota l'atenció educativa del mestre, tots els recursos… Caram, és lògic! Si li fan falta més recursos és lògic que en tingui més.

El text d'aquest pedagog és molt bonic però és just el contrari del que fem en el nostre país i a tota Europa. Els que acaben d'arribar al nostre país perquè han fugit de la mort (guerra civil de Síria) o de la fam (països subsaharians) els tenim retinguts sense saber què fer-ne. Quan a Espanya hi va haver guerra civil, França i sobre tot Mèxic van acollir centenars de refugiats. Quan a Espanya hi havia fam, Argentina (els anys 20) va acollir milers d'emigrants. Ara se'ns pregunta si els acollim donant oportunitats segons les seves necessitats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIII de durant l'any
6 de setembre de 2015

La primera igualtat és l'equitat.

Victor Hugo (1802-1885).
Novel·lista francès