diumenge, 30 de juny del 2013

TORNEM UNA COLLA D’ANYS ENRERE

   Molta gent culpa els sindicats que anys i anys han lluitat per millorar les condicions dels treballadors i dels aturats. Els sindicats són febles, molt més febles del que aparenten perquè, al més petit error, se’ls tiren a sobre com passa amb els entrenadors d’esports. Però els que han causat tant atur no són pas ells, sinó uns altres, més poderosos, que són capaços de dir que «ara ja comença tot a remuntar només que hi haurà més atur». Vol dir que només remuntarà per a ells i no per als que han estat i són víctimes de tal situació. Tornem una colla d’anys enrere pel que fa a la situació dels treballadors.

   En els sindicats s’està reproduint una situació que llegim en el llibre de l’Èxode de la Bíblia. Moisès va adonar-se de la situació d’esclavatge a què el poble estava sotmès i va intercedir per alliberar-lo demanant al Faraó que deixés sortir el poble (Ex 5,3). La reacció del Faraó va ésser la de sotmetre encara més el poble esclau exigint-li més treball i menys hores de descans (Ex 5,10-14). El poble esclavitzat va errar culpabilitzant Moisès de la seva situació i van anar a Moisès i Aaron dient-los: «Ara, per culpa vostra el faraó i els seus cortesans ens detesten, els heu posat a les mans les armes per matar-nos» (Ex 5,21). Es pensaven que els responsables de l’empitjorament de les condicions de treball eren els que havien intercedit per alliberar-los.

   Ara també es dona la reacció dels poderosos contra els febles en una doble direcció:

  • Per una banda exigeixen, als que treballen, que rebaixin el sou i destinin més hores a la feina pels mateixos diners i retardin l’edat de la jubilació. És el mateix que el Faraó deia als esclaus d’Egipte: «sou una colla de ganduls!» (Ex 5,17).
  • Per altra banda han creat una situació tal, que l’atur va en augment i produeix (com a conseqüència, no com a causa) un desànim generalitzat. Molts aturats ja saben que, amb les lleis actuals tindran una minsa jubilació car no tenen pas esperança, per l’edat que tenen, de trobar cap treball digne en els anys que els queden abans de l’edat de la jubilació. L’atur és una nova arma que no tenien els empresaris anys enrere i és una arma molt eficaç perquè els aturats no poden fer vagues per disminuir la producció.

   He començat parlant dels sindicats i vull continuar recordant com de difícil ho tenen, en aquest moment, per defensar els indefensos que no tenen treball ni saben com fer una mobilització.

   Però en el món global s’estan produint grans moviments (la primavera dels àrabs, les revoltes de Turquia i del Brasil i, a casa nostra manifestacions a favor del “dret a decidir”) que, al meu entendre, aniran en augment. No trobeu estrany que aquestes manifestacions no les facin els que estan més oprimits, sinó els emergents; per això sovint són els estudiants els que encapçalen les revoltes, quan ells estan en una situació millor que molts altres. Els que estan una mica millor es mouen en favor dels que ho passen més malament. Aquesta ha estat una constant en la història. Els misericordiosos en favor dels que necessiten compassió (Mt 5,7) i els que ploren una mica en favor dels que ploren més (Mt 5,4); en fi, que els que tenen fam i set de justícia i pateixen per aquest món massa injust, seran saciats (Mt 5,6).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XIII de durant l'any
30 de juny de 2013

diumenge, 23 de juny del 2013

NOMÉS OBEÏM AL PARE QUE ENS ESTIMA

   Una psicoanalista que viu a París anomenada Marie Balmary ha escrit un llibre anomenat “L’origen divi” en què diu que «No hi ha amo més tirànic que el sotmès, i vol sotmetre els altres a la seva submissió». Aquest és el perill de l’església (o de qualsevol religió) que, en comptes de conduir-nos cap a la llibertat ens vulgui sotmetre de manera que, quan algú ha caigut en aquesta trampa, que Déu ens guardi si té un càrrec (capellà o bisbe) perquè voldrà ficar-hi també els altres. En comptes de predicar una religió alliberadora en predicarà una altra d’esclavitzadora.

   Això no passa només en l’àmbit religiós. Haureu vist que, en els camps de concentració, els més temibles eren casi sempre els mateixos interns quan havien estat ascendits. A nivell polític els més anticatalans no són els vinguts de fora, sinó aquells d’aquí que han assolit algun càrrec en els governs centralitzats. I mirant les empreses veurem que els encarregats de personal més temibles són els que han estat maltractats per la patronal. Sempre és el mateix: quan algú ha perdut la llibertat, farà els possibles perquè els altres també la perdin.

   Tornem a la religió. Si una religió no serveix per alliberar-nos, en comptes de fer-nos lliures, ens fa esclaus. No val per res i la gent farà bé de abandonar-la.

   Però el perill de l’esclavatge el tenim en tot moment i el món actual no se’n deslliura encara que tingui moltes noves tecnologies.

   Els governs que ens volen sotmetre ja cuiden que hi hagi uns ídols que ens distreguin a fi que les multituds vagin rere d’ells. Són els grans esports (els esportistes d’elit, que ens els ensenyen cada dia), les loteries de tota mena (fixeu-vos, si no, en la quantitat d’anuncis que ens animen a jugar), el culte al menjar (i l’exaltació dels grans cuiners que arriben a convertir en un déu el nostre ventre). Els mateixos mitjans de comunicació magnifiquen aquests ídols i en promouen de nous. Si anem darrere dels ídols ens afeblim i esdevenim manipulables. Ens convertim en titelles en mans dels governs i en mans dels conductors amagats de la societat.

   Què ens fa lliures? Doncs molt senzill: saber-nos estimats i correspondre. Adonar-nos que algú té la il·lusió de veure com progressem. Pot ésser la pròpia parella (la dona, el marit o els pares)? I tant! La fe en Jesús ens dóna un altre gran alliberador que a ell li va servir molt: el Pare.

   Aquest era el secret que movia Jesús: s’adonava que el Pare l’estimava (Jn15,9) i l’anomenava tantes vegades (131 vegades diu Pare en l’Evangeli de Joan) que els mateixos deixebles, de tant sentir-ho, arribaren a demanar-li: «Mostra’ns el Pare i no ens cal res més» (Jn 14,8). El coneixement del Pare ens fa lliures perquè, si ens estima, no ens omplirà de lleis ni de preceptes. Jesús no se sotmetia al Pare (hauria esdevingut un esclau) sinó que l’obeïa, volia fer el que el Pare pretenia, que no era altra cosa que el progrés d’ell mateix. Atenció: obeir no és sotmetre, sinó “estar amb l’altre”.

   En el sermó del darrer sopar trobem unes paraules que indiquen com Jesús estimava tant els seus deixebles que ni tan sols es posava per damunt d’ells quan els diu: «Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare» (Jn 14,12). És aquí on la religió ens pot fer lliures. No ens lliga sinó que ens deslliga i ens diu que podem fer obres més grans que les del mateix Jesús. No estem a sota (sotmesos) sinó al seu costat perquè ja no ens diu servents sinó amics. Escoltem-lo: «A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare» (Jn 15,15).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XII de durant l'any
23 de juny de 2013

diumenge, 16 de juny del 2013

AVUI DIUEN QUE S’HAN EQUIVOCAT!

   No fa gaire més d’un o dos anys, deien els governants del poder central: «SABEM EL QUE HEM DE FER I HO FAREM!». Avui diuen que “reconeixen que s’han equivocat”.

   La seqüència havia d’haver estat aquest altra:

   Primer havien d’haver dit: «Sabem que hem de deixar molts pobres al marge del camí i ho farem». I així ho van fer. I ara han de dir. «No era un delicte sinó un error» perquè si era delicte mereixerien anar a la garjola, però si és error… tots ens podem equivocar.

   No és el mateix un error que deixa molts pobres al marge del camí obligant-los a recórrer a les institucions benèfiques, que un error de càlcul sense conseqüències pels més desemparats. En el primer cas hauríem d’anomenar-lo “delicte” (al menys des de la mirada de Déu), encara que, a la fi, cap jutge no els encarti.

   Comparem aquestes dues mirades des de l’Evangeli.

   Per una part Herodes que, després que hagués fet degollar Joan Baptista té por i diu de Jesús que deu ésser «Joan Baptista que ha ressuscitat d’entre els morts» (Lc 9,7-9). Només té por, no penediment. No va estar un error, sinó una opció decidida pels seu prestigi en la festa en la qual va ballar la filla de la dona amb la quan s’havia emparellat sense ésser seva (Mc 6,14-28).

   En Jesús també hi trobem una rectificació, però és a favor del pobre. Quan una dona cananea li ha pregat per la seva filleta malalta, Jesús de primer no l’escolta, però, amb la insistència de la dona, rectifica a favor de la dona i la filla, i arriba a dir-los: «Oh dona, quina fe tan gran que tens!» (Mt 15,21-28). Jesús reconeix que s’ha equivocat, però el pobre no ha resultat perjudicat sinó beneficiat. Aquesta és la diferència.

   Vist això podem fer una pregunta als governants: ara que us adoneu del vostre error, els tornareu els diners i el treball a tants que heu deixat al marge del camí? No ho faran. Per això hem de concloure que no era pas un error, sinó una acció premeditada.

   La nostra mirada, per entendre quan és error o quan és acció premeditada, ha d’estar fixada en el Pare del Cel. Si només ens equivoquem, sabem que ens arriba abans el perdó de Déu que no pas el reconeixement de la nostra culpa. Fixeu-vos, si no, en la “paràbola del fill pròdig”, on el Pare abraça el noi que ha tornat (fet una piltrafa) abans que el jove reconegués “que havia pecat contra el cel i contra el Pare i que ja no mereixia que l’anomenessin fill” (Lc 15,20). En canvi, quan els perjudicats són els pobres, Jesús envia una maledicció pel perjudici que han causat als desvalguts. Valgui com a mostra aquesta: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel! Vosaltres no hi entreu ni permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi» (Mt 23,13). Una altra maledicció la trobem quan els mestres de la llei s’aprofitaven dels diners de les viudes i dels orfes fent veure que pregaven llargament. Els commina dient-los que seran jutjats amb molt de rigor (Mc 12,38-40).

   Encara ens pot servir millor el que diu Zaqueu (un cobrador de l’impost romà) a Jesús quan dret davant el Senyor, li digué: «Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham» (Lc 19,8-9).

   Com veieu, el criteri sempre és el mateix: veure el rostre del Pare del Cel i fixar-nos si els petits en surten perjudicats o no. I així, els cristians tenim alguna cosa a dir en aquest món encara que no siguem entesos en economia.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XI de durant l'any
16 de juny de 2013

diumenge, 9 de juny del 2013

QUÈ HI HA AL CENTRE DE LA NOSTRA FE?

   El que comentaré avui no és meu sinó d’un gran teòleg: Karl Rahner (1904-1984). És dels que ens ha ajudat a trobar quin és el centre de la nostra fe.

   Diu que hi ha una sola cosa com a molt important en la nostra fe: Que Déu mateix s’ha comunicat i aquesta gràcia (de Déu) s’escampa a tots els homes i dones del món. Déu mateix ens ha fet saber que ens estima.

   Això fa que, els que ens n’adonem, vivim agraïts. I els altres, els que no coneixen l’amor que Déu ens ha tingut? Aquests altres també se’n beneficien perquè la presència de Déu és com l’aire que serveix perquè el respirin els que se n’adonen i també els altres que mai no hi han reflexionat.

   Encara que sembli estrany, allò principal no és que ens reconeguem pecadors i demanem perdó dels pecats, perquè si ens sentim estimats ja estem perdonats.

   Si la gràcia de Déu arribés només per als que rebem els sagraments (Baptisme, confessió, comunió...) reduiríem aquest amor de Déu a un pocs (en tot el món) que només seríem els que fem les pràctiques religioses.

   Qualsevol professional de la psicologia explicarà la importància que té l’autoestima i l’estima que rebem dels altres. Això ens fa créixer i ens dóna una vida més plena. Doncs si contemplem la vida de Jesús no cal que ens fixem en els miracles ni amb l’ajuda que feia als malalts, els menyspreats i els estrangers... sinó en allò que és principal: Se sentia estimat pel Pare.

   Vist això, l’església quin paper hi fa? I el coneixement de Jesucrist? I l’estudi de la Paraula de Déu en la Bíblia? Doncs són camins que ens van acostant a conèixer allò que és principal: adonar-nos que Déu es comunica a tota criatura, per tant que tots hem estat estimats.

   Així, nosaltres que tossudament hem intentat seguir Jesucrist, i hem rebut i rebem els sagraments i procurem llegir la Bíblia, no som millors que els altres? No. Som com torxes enceses perquè els altres segueixin el camí que nosaltres hem anat descobrint. Però la gràcia de Déu arriba a tots i no pas a nosaltres tots sols.

   La nostra resposta, doncs, no consisteix a ésser bons, perquè gràcies a Déu hi ha molta altra gent bona en el món. La nostra resposta serà comunicar als altres això que anem descobrint: que Déu se’ns ha comunicat.

   Ens pot ajudar aquella expressió que trobem en la primera carta de Joan en la Bíblia que diu:

L'amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats. Estimats meus, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d'estimar els uns als altres (1Jn 4,10-11).

   No és estrany que, quan els jueus li pregunten a Jesús quin poder té («tu què pots fer?» Jn 6,30) els respon que el vertader pa, el que ens alimenta de veritat, és «el que ens dóna el nostre Pare del cel, [...] aquest és el pa que dóna la veritable vida al món» (Jn 6,32-33).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge X de durant l'any
9 de juny de 2013

diumenge, 2 de juny del 2013

PERMÍS DE RESIDÈNCIA

   El consell de ministres del divendres dia 24 de maig ens acaba de donar una mala notícia. Que els estrangers que inverteixin cinc-cents mil euros en un pis obtindran la residència (La Vanguàrdia 25-05-13). Per què és mala notícia? Perquè capgira l’Evangeli que diu «Ai de vosaltres els rics, ja teniu la vostra recompensa» (Lc 6,24). Ve a dir: «Feliços els rics perquè no tindreu cap problema per obtenir la residència en el nostre país. No haureu de fer cua, ni presentar papers i papers, ni tindreu l’espasa de Damocles a sobre cada vegada que us aturin pel carrer algun dels cossos policials. Li podreu contestar: “Tinc la cartera plena i he comprat un pis dels bons en aquest país”».

   Aquesta aberració administrativa és un exemple clar d’una escala de valors que posa al damunt de tot el diner i no pas cada una de les persones.

   Entendreu el disbarat si us poso l’exemple d’una família. Imagineu-la amb pare, mare, dos fills i una àvia. Un dels fills no ha trobat treball i l’altre ha aconseguit una bona col·locació. L’àvia mai no ha cotitzat i fins ara hi ha posat el seu treball al servei dels de casa. Ara ja no pot. Arriba l’hora de dinar. Tots mengen a la mateixa taula? Ai las! Al fill que més diners aporta perquè ha trobat una bona empresa li posen el primer plat i ben abundant. L’àvia que ja no aporta ni podrà fer-ho en endavant, la fan seure a l’últim lloc i només li donaran menjar si en sobra. Els altres rebran la ració segons la setmanada que posin sobre la taula. Oi que fa mal a les orelles només d’explicar el funcionament d’aquesta família?

   Doncs això és el que fa i continuarà fent el govern de l’Estat pel que fa al tracte amb les persones. Tindran preferència els rics estrangers i els que posin la setmanada més abundosa sobre la taula. Ni tan sols els demanaran si, amb els seus diners, donen feina a ningú. En tindran prou amb haver adquirit una casa luxosa. Tampoc no els demanaran si estan disposats a treballar allà on els necessitin com fan la majoria dels pobres que han entrat a les nostres comarques en un moment que els havíem de menester. Ara els immigrants pobres fan nosa i molts d’ells atrapats amb una hipoteca. D’aquests el govern central se’n desentén i els passa a institucions (generalment no governamentals) que els donin quatre fideus i un paquet d’altres menjars perquè no es morin de fam. Encara més. Caurà sobre ells una amenaça: que si no troben treball qualsevol dia podran ésser expulsats i retornats als seus països d’origen.

   La majoria de nosaltres hem obtingut la nacionalitat i els drets de ciutadania només de néixer, no sabem que comença a haver-hi convenis amb alguns països (com ara Equador) segons els quals els nens nascuts aquí, a partir d’ara, tampoc no tindran nacionalitat del nostre país. Com veieu, els drets els obtindran si tenen diners i se’ls gasten comprant una vivenda luxosa. Haurem d’invertir l’evangeli quan diu:

Jesús observà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: "Cedeix-li el lloc", i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: "Amic, puja més amunt." Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.» Després digué al qui l'havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos!» (Lc 14,7-14).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festa del Cos i la Sang del Crist
2 de juny de 2013