diumenge, 31 de gener del 2016

UNA MARE I UN FILL A MABIBO (TANZÀNIA)

La setmana passada presentava un fet d'Argentina. Avui de l'Àfrica (Tanzània). Transcric el fragment d'una carta d'un missioner (jesuïta) que ha captat la dignitat d'una dona pobra i viuda que l'ha acollit a casa seva.

DE LA CARTA D'UN MISSIONER (Joan Morera)

Abans d'entrar, vaig preguntar al nen Mohamed: «Com es diu la teva mare?» I em va respondre: «No ho sé». Això en aquesta cultura és bastant freqüent, perquè si el primer fill/a de la mare s'anomena, per exemple, Maria, ella es passaria a dir "Mama Maria". Tanmateix, no deixa de sobtar-me que les mares africanes, pals de paller en la vida d'aquest continent, tant sacrificades pels seus fills fins a donar-ho absolutament tot, acabin per entregar fins el seu propi nom.

La "xabola" es troba enmig de la pols i la brutícia de Mabibo. A l'interior, la misèria és omnipresent, tan gran com la seva dignitat. El sostre estava parcialment enfonsat, i mirant-lo jo em preguntava què passaria en la següent estació de pluges. Una taula, un vell sofà i la televisió —potser l'únic que els connectava al món exterior de Mabibo— era tot allò que podria assemblar-se a les cases a les quals estem acostumats. L'eixida exterior, de 4 metres quadrats, era un estret lloc on cuinar a terra, on els més menuts jugaven o es passejaven nus, o menjaven, on tothom passava i traspassava feinejant... Més endins, unes 7 o 8 galledes d'aigua apilades, que havien d'anar a reomplir cada vegada, proveïen les 3 famílies emparentades que vivien concentrades en aquella barraca. Cada família "vivia" en una sola sala d'uns 3x3 metres com a molt.

Em van acostar una cadira de plàstic i vam conversar una estona amb la mare. Ella ja coneixia la nostra proposta, en Mohamed li ho havia explicat, però era necessari un contacte més humà (la proposta consistia a dotar d'una beca el seu fill Mohamed perquè tenia notes brillants però no tenia recursos, així podria continuar els estudis superiors).

Tots fiquen la mà i mengen del mateix plat.

Estava molt agraïda, i volia convidar-me a menjar, però vaig donar-li les gràcies. Avui, que m'hi he arribat de nou per a compartir un xic més d'anglès amb en Mohamed, m'ha insistit a menjar amb ells fins que he entrat. Era el primer àpat del dia: te i un plat d'arròs amb verdura guarnit amb alguns fesols. Un sol plat compartit per tota la família. Però en aquells grapats d'arròs vaig comprendre molt millor el que Jesús fa en els Evangelis: menjar amb ells és un signe de comunió que segella quelcom profund. Per a Jesús, recupera els exclosos, marcant-los amb el Regne de Déu. Per a nosaltres també: un nou futur s'obre per al petit Mohamed. No en sóc pas l'autor, tant sols una sola peça del trencaclosques per a connectar dos móns, la barraca i l'escola, i en aquests instants sento felicitat. Instrument d'un Déu que, estranyament, està assegut a taula amb nosaltres en aquesta petita barraca de Mabibo.

Són vivències i imatges d'un poble de l'Àfrica on la gent conviu amb pau i, com veieu, amb pocs recursos. Aquesta carta ens pot ajudar a imaginar que hi ha mons molt diferents al nostre on la gent és intel·ligent però els recursos són escassos. Es tracta de recuperar la dignitat de cada un d'aquests pobles valorant allò que de bo i excel·lent tenen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV de durant l'any
31 de gener de 2016

diumenge, 24 de gener del 2016

ELS POBRES NO SÓN AMOS DEL SEU TEMPS

Els més pobres que he conegut a l'Argentina (hi vaig estar cinc anys) que vivien en "villas miseria", no eren amos del seu temps ni dels seus anys. Entro en una casa on hi ha la mare amb bastants fills, alguns ja grans. Pregunto pel pare. «Se fué» em diu. Què havia passat? No havia pas abandonat la dona sinó que un dels dies que sortia a cercar treball el llogà un "estanciero" que l'ajudés a descarregar un camió, el camioner se l'emportà perquè necessitava un ajudant. Van lluny. L'home no té pas telèfon ni a casa seva tampoc. No es comunica amb la seva dona perquè va de treball en treball i queda abandonat en una altra població. Així tot un any. Un dia troba algú que va al poble on hi té la dona i els fills. Arribant a casa es fan una salutació senzilla. Feia un any que no es veien. Ell i ella sabien que potser no es veurien més. La dona està embarassada i ell ni tan sols pregunta de qui. És ben rebut i comparteix una única habitació amb la dona, un altre home i amb els fills i filles que no han marxat de casa. Dormen com en una tenda de campanya (com sardines dins la llauna). Si entretant ha pogut guardar algun diner el comparteix i a l'endemà matí surt a buscar feina amb el risc que un altre se l'emporti i tardi temps a tornar a casa. Ni les arribades ni els comiats no són efusius: ambdós saben que no poden elegir res. Tenen una casa feta amb llaunes i fustes. Les dones, en aquests casos, agafen un gran protagonisme, perquè saben que hauran de resoldre molt sovint totes les situacions i l'entera criança i despeses del fills, elles soles. No és pas estrany que a cada poble de l'interior de l'Argentina hi hagi un "monumento a la madre".

Aquest "fat" que els porta d'ací d'allà és com una llosa que tenen al damunt. No poden triar i tenen una vida en la qual han de sobreviure en el dia a dia.

Una cosa semblant passa amb alguns dels emigrants que han vingut a casa nostra. Els dius: «Vine a les 4 de la tarda de dijous i una gent t'atendrà i et donarà roba». Responen que sí i no apareixen el dia establert. També depenen de feines que els han pogut oferir, de les combinacions dels cotxes de línia i dels diners que porten a la butxaca que els permet anar o no anar d'un poble a l'altre. Tampoc no són amos del seu temps.

Un dia jo veia estranyat com una dona sense recursos tenia un mòbil bastant bo i jo pensava: «Mira, ha tingut diners per comprar-lo». Ella em va dir: «L'he de tenir perquè la gent que em dona feines a les cases, quan m'ha de menester, truquen per oferir-me feina». Quan ella ha anat a comprar-lo, el venedor li ha encolumat el més car sense dir-li que n'hi havia uns altres de molt més assequibles. Vol dir que tampoc aquests són amos dels seus diners ja que sovint són víctimes d'especuladors.

Els que estan a la presó tampoc no són amos del seu temps. Un reclús ha complert el temps de condemna com per obtenir el "tercer grau", que vol dir començar a sortir els caps de setmana sempre que tingui on anar. Sap que hi ha molts altres condicionants, com ara el comportament (a judici dels funcionaris), l'esforç d'apuntar-se a cursets i activitats i, en darrer terme, de la "junta d'avaluació" que dirà si pot o no pot obtenir el tercer grau. No són amos del seu temps perquè clarament depenen d'altres mentre estan reclosos. Un cop a fora, amb els antecedents que tenen, tornaran a tenir molts entrebancs per aconseguir un treball.

Molt semblant devia ésser la situació d'aquells en temps de Jesús que veia les multituds malmenades i abatudes com ovelles sense pastor (Mt 9,36).

Aquest any és l'any de la misericòrdia. Complirem els preceptes d'aquest any si escoltem i atenem aquests que no disposen ni del seu temps, ni tampoc dels seus diners.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III de durant l'any
24 de gener de 2016


Eradicar la pobresa no és un acte de caritat, és un acte de justícia.

Nelson Mandela (1918-2013)
Advocat i polític sud-africà

dissabte, 16 de gener del 2016

NO ENS PODEM DESENTENDRE DE LA POLÍTICA

Aquests dies passats el món polític ha entrat en ebullició i, fins els que diuen que passen de la política, ho han passat malament. Les incerteses fan patir molta gent. Massa sovint en temps d'incerteses els més perjudicats són els més febles de la societat perquè, quan ningú no governa, no tenen opcions de millora.

Encara que el missatge de Jesús i la mateixa església ha sobreviscut en temps de dictadura i en temps de democràcia, fins i tot en temps de persecució, no ens podem desentendre de la política.

Per què? Perquè sigui quin sigui el govern que conduirà el país, sempre hi haurà gent que sofrirà a causa dels poderosos. Sigui quin sigui el govern tindrà la temptació d'afavorir els uns i menystenir els altres. La nostra primera obligació com a seguidors de Jesucrist, és posar-nos al costat dels que sofreixen. Sempre hi haurà uns marginats, a vegades perquè els falta el més elemental que és el menjar, altres vegades perquè se sentiran humiliats. És deure dels creients descobrir-los i posar-nos al costat d'ells perquè sentin que algú els escolta i els dóna la mà.

Uns altres seran marginats per la manca de treball i ens adonarem que cal estar amb ells pel sentiment d'inutilitat que tenen; hi ha qui està ofès pel menyspreu de la pròpia llengua i dels costums o pel tracte discriminatori, ja que les lleis es fan des de la llunyania sense tenir en compte la realitat local. Tota mena de sofriment i de pena és del mateix Crist i els que creiem en Ell hem de saber descobrir-lo i compadir. Recordeu aquella màxima de Jesús de la qual no ens podem escapar: «Tot el que feu o deixeu de fer a un d'aquests per petit que sigui, a mi m'ho feu» –diu el Senyor (Mt 25,31ss). Si algú pensa que els cristians ens hem de desentendre de la política no ha entès res perquè, com he dit, la política massa sovint és font d'angoixa per part dels que se senten i són marginats. I és sovint origen de poder i de privilegis per part dels que estan en els llocs més significatius.

Una altra cosa és que cadascú de nosaltres pot prendre l'opció que millor li sembli mentre respecti les opcions dels altres, fins i tot dels que són contraris. S'ha acabat aquell temps en el que la major part de les jerarquies eclesiàstiques s'identificaven amb unes úniques opcions. Ja s'ha vist que la supèrbia i la corrupció van arribant a alguns (o molts) dels que manen, siguin del color que siguin. Ja deia el Papa Pau VI que només que nasqués una nova revolució ja tenia en el seu interior l'inici del mal que la faria corrompre. Prou sabem que en l'Edat Mitjana molts bisbes i abats van tenir poder i es van corrompre com ho fan els no religiosos.

Jesús va criticar amb molta duresa aquells polítics dels seu temps «que disposen dels seus súbdits com a amos i els que tenen poder que es fan anomenar benefactors» (Lc 22,25). Amb això no va fer cap opció política, sinó que es posà al costat dels que són víctimes dels poderosos. No és pas estrany que tots els que ostentaven algun poder (els grans sacerdots, el Rei Herodes i el prefecte romà) es posessin d'acord per eliminar-lo com deia Caifàs, summe sacerdot, referint-se a Jesús: «Convé que un home mori pel poble» (Jn 11,49). Amb unes altres paraules, Jesús envia un missatge a Herodes, rei, dient-li: «avui i demà trec dimonis, curo malalts i al tercer dia arribaré al terme. Cal que avui, demà i demà passat vagi fent el meu camí». I, conscient que cercaven la seva mort, continua dient: «No convé que un profeta mori fora de Jerusalem» (Lc 13,32-33).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II de durant l'any
17 de gener de 2016


La política és l'art de servir-se dels homes fent-los creure que se'ls serveix a ells.

Louis Dumur (1863-1933)
Escriptor suís

diumenge, 10 de gener del 2016

ELS MAGS

Ben poca cosa en sabem com no sigui el relat que trobem en l'Evangeli de Mateu que té més de simbòlic que d'històric.

Però podem veure què ens diu. Uns homes que venien d'Orient seguint un estel (una estrella, un cometa o una intuïció?) arriben a Jerusalem i pregunten pel rei que ha nascut. Tota la ciutat es posa convulsa i preocupada. Com que no devien poder entrar al temple que era reservat per als de raça jueva, van al palau del rei Herodes (que era jueu). El Rei Herodes, amb el seu poder, es posa nerviós. Potser té por que li remoguin la cadira. Aquest rei crida els sacerdots i ells al Sanedrí per indagar què deien els profetes i troben la cita de Miquees que diu que el rei ha de néixer a Betlem (on havia nascut mil anys abans el rei David).

Per una banda el rei veu en el naixement de l'Infant una amenaça i per l'altra els sacerdots miren indiferents la profecia perquè van molt segurs de la seva religiositat.

Un cop el rei els ha indicat, amb traïdoria, que vagin a Betlem però que l'informin perquè ell també vol veure aquest nen, els tres personatges surten de Jerusalem i tornen a veure l'estel i diu el relat que van tenir una gran alegria. La mateixa alegria que tindran les dones que aniran al sepulcre i un àngel (missatger) els dirà que han de sortir de Jerusalem.

Arriben a la casa on hi havia Jesús, es troben amb Maria i el nen, queden embadalits i li presenten les ofrenes que coneixem: or, encens i mirra. Fins aquí el relat evangèlic.

Fixeu-vos que els evangelis no ens diuen ni de quin color eren els mags, ni tampoc no ens donen els noms amb què nosaltres els coneixem (Melcior, Gaspar i Baltasar).

D'on han sortit a quests detalls? D'escrits molt posteriors i de la imaginació del poble.

Els pobles necessiten festes i la que en diem "dels Reis" és una de les més entranyables perquè probablement és la nit que més gent surt al carrer a veure la cavalcada, i a més totes les famílies porten els seus infants perquè s'ho passin bé. Tots fem volar la imaginació i ho celebrem. Encara hi a un altre al·licient, que és el dels regals que ens fem els uns als altres (sobre tot als més petits). Si els mags van deixar-se portar amb tota senzillesa per l'estel (sigui el que sigui l'estel) i arriben amb gran alegria fins on hi ha el mateix Jesús amb Maria la seva Mare, també nosaltres, els que creiem en aquest Jesús, hem de transformar aquesta festa en un dia de joia manifestant-lo amb els regals i trobades familiars. Moltes famílies, un dia com avui es recorden dels seus familiars i nebots més petits per també obsequiar-los.

Molt probablement aquesta festa (que en diem dels reis) i la de Sant Jordi, amb les roses i els llibres, són les dues que el nostre poble celebra de manera més multitudinària. Molta gent surt al carrer encara que faci fred o plogui.

També Jesús acudí a alguna festa, les noces de Cannà, que devia durar més d'un dia i de dos, i per intercessió de Maria, la seva mare, es preocupà que no els faltés l'alegria del vi (Jn 2,1-12).

Els cristians que anomenem ortodoxos no celebren el Nadal, sinó que la festa grossa la fan per la manifestació de Jesús als mags.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge del Baptisme del Senyor
10 de gener de 2016


La il·lusió val quan la realitat l'agafa de la mà.

Anònim

dissabte, 2 de gener del 2016

ELS ALIMENTS DE L'ESPERIT

Aquests dies nadalencs (i de canvi d'any) fem moltes concentracions, trobades familiars i repetim costums que estan lluny de la raó. I les celebrem. I, a més a més, hi aboquem grans dispendis econòmics. Tota persona mínimament estudiosa sap que els mags dels quals parla l'evangeli no estan gens definits, ni tampoc sabem de quin color eren ni si portaven obsequis reals o simbòlics. No hi fa res. El nostre poble ho celebra multitudinàriament sortint a rebre'ls pels carrers i les places.

Pregunto: és una festa irracional? De cap manera, perquè és una festa que alimenta l'esperit, escalfa el fred de ple hivern, fa que ens obsequiem els uns als altres i recuperem la tendresa envers els infants (els que l'havien oblidada).

El mateix passa amb el naixement de Jesús. L'Evangeli ens diu ben poca cosa i no podem pas dir que aquells relats siguin històrics tal com avui entenem la història, i en canvi fem multitud de pessebres, i repetim per activa i per passiva les paraules dels àngels que deien "Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes" (sobre tot la paraula "pau"). Un estudiós de la Bíblia, sobre tot si s'ho mira només científicament, dirà que el relat té poca base científica i en canvi qualsevol persona del poble ho celebrarà amb bons menjars, amb rètols de colors i enviarà (ara amb aparells virtuals) quantitat de nadales a tots els seus amics. No s'equivoca la gent del poble, perquè totes aquestes celebracions són altament simbòliques i ens fan bé.

Són aliments de l'esperit com ho és el ball i la dansa (clàssica o moderna) present en qualsevol festa major dels nostres pobles.

Només faltaria que no poguéssim expressar el que tenim en el nostre interior exterioritzant festes i trobades com l'aniversari d'algun familiar o el naixement d'un infant. Són sempre motiu de trobades amb gent nova i, per als joves, sovint inicis de formació de parelles que sovint perduraran.

Les sectes més manipuladores retallen les festes als seus adeptes (ni que sigui l'aniversari d'un infant a l'escola) i les més satàniques allunyen de la pròpia família aquells que tenen fanatitzats a dins el seu petit grup. No accepten altra festa que la que munten els "seus", aliens al que passa entre la gent.

Mirat des del punt de vista creient, una festa com la del Nadal, se celebra amb joia i alegria no tant per commemorar els 2015 anys de la vinguda d'aquell Jesús al món (ja sabem que probablement anem errats de 4 a 6 anys), sinó per contemplar agraïts l'obra de Déu que s'ha fet present en mig nostre en la forma més senzilla: la pobresa d'un infant. Així compartim l'alegria que significa tenir-lo entre nosaltres. El que ens diuen els evangelis del Naixement de Jesús (fill d'uns pares no acollits en el poble, nascut en la pobresa i posat en una menjadora d'animals) ens fan sintonitzar amb molts pares i mares que, en l'actualitat, els passen coses semblants. Amb tot, el Naixement d'un infant sempre ha d'ésser motiu de joia.

Això ha de fer que, de retop, ens alegrem també de les festes que fan tots aquells a qui els agrada dir que només celebren el "solstici d'hivern". L'ambient de festa és bo per a tothom.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II després de Nadal
3 de gener de 2016


Una vida sense festes és com un llarg camí sense hostals on aturar-se.

Demòcrit d'Abdera (460 AC-370 AC)
Filòsof grec