dilluns, 26 de desembre del 2016

L’ESPERIT DE JESÚS EN EL NADAL

Quan l’àngel, dret a la dreta de l’altar del santuari, s’apareix a Zacaries li diu:

«No tinguis por, Zacaries: la teva súplica ha estat escoltada. Elisabet, la teva muller, et donarà un fill, i li posaràs el nom de Joan. En tindràs una gran joia, i molts s'alegraran del seu naixement. Serà gran als ulls del Senyor; no beurà vi ni altres begudes alcohòliques i quedarà ple de l'Esperit Sant ja des de les entranyes de la mare. Conduirà molts israelites cap al Senyor, el seu Déu. Anirà al davant del Senyor amb l'esperit i el poder d'Elies: farà que els pares es reconciliïn de cor amb els fills i portarà els rebels pels camins dels justos. Així prepararà per al Senyor un poble ben disposat» (Lc 1,13-17).

He subratllat les dues vegades que parla de l’Esperit.

Quina novetat hi ha en aquest episodi? que l’Esperit de Déu no està empresonat a dins del sagrari ni al darrere la Cortina Sagrada. Estarà, com li diu l’àngel, en el fill que tindrà Zacaries, que serà Joan el Baptista.

El mateix àngel (Gabriel) apareix a Maria i li diu una cosa semblant:

L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu (Lc 1,35).

Què vol dir això de l’Esperit de Déu, l’Esperit de Maria o l’Esperit de Jesús?

És el mateix que quan diem que tenim un esperit fort o que tenim l’Esperit de Déu en el nostre interior? Doncs sí. Una resposta molt senzilla és que els cristians tenim el mateix esperit que l’altra gent i el mateix amor que molts no creients que admirem.

La diferència no està en el que tenim, sinó en el fonament.

Si hem contemplat l’amor que ha tingut Jesucrist als seus deixebles, als pobres, als últims d’aquella societat en la qual vivia, ens adonem que hem rebut molt d’ell i guardem i contemplem l’amor amb què ens ha estimat com un do, de manera que, quan estimem els altres, en realitat estem retornant el que abans hem rebut nosaltres. Aquest és el fonament.

El mateix podem dir de l’Esperit i de la pau. Quan reconeixem que tenim un Esperit que ens fa forts sabem que és el mateix Esperit de Jesús que està en el nostre interior.

I quan donem la pau desitjant que els vagin bé les coses, estem escampant una pau que abans hem rebut nosaltres.

Amb altres paraules, que els cristians no som ni millors ni pitjors que l’altra gent. En realitat hi ha molts no creients que són millors i els ho hem de reconèixer. Els cristians hauríem de saber explicar que donem del que ens han donat, estimem del que ens han estimat, repartim una pau que algú ens ha posat en el nostre interior.

Acabo amb un fragment de la primera carta de Pere, que és un llibre de la Bíblia, que diu:

Reconegueu en els vostres cors el Crist com a Senyor; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança. Però feu-ho suaument i amb respecte, mantenint la rectitud de consciència. Així quedaran confosos els qui ara us calumnien, els qui us difamen per la vostra recta manera de viure com a cristians (1Pe 3,15-16).

BON NADAL i que l’Esperit de Jesús estigui amb vosaltres!

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de Nadal
25 de desembre de 2016

diumenge, 18 de desembre del 2016

EL PASSAT, EL PRESENT I EL FUTUR

Nosaltres som capaços de parlar del passat com si fos present, per això celebrem els aniversaris tant els de naixement com els de les efemèrides de qualsevol institució. Refem el passat com si fos present en tots els àmbits de la nostra vida. No és gens estrany que, quan arriba el Nadal no parlem en passat sinó en present. En comptes de dir que fa dos mil anys i escaig va néixer un Nen diem, en una de les antífones d’aquesta diada: «Avui ens ha nascut el Salvador que és el Messies, el Senyor». Això és així perquè convertim el passat en present de la mateixa manera que uns fills, en les noces d’argent del casament dels pares, recuperen fotos anteriors, fan àlbums i reviuen la joia d’aquell dia que els pares es van casar, encara que ells encara no hi eren.

D’aquesta manera d’actuar no en diem “fer memòria”, sinó que en diem “memorial”.

El mateix fem amb el futur: contemplem el futur com a present. Quan una mare porta una criatura en braços o en el cotxet, li parla com si l’infant ja fos gran i li diu: «ara anirem a comprar això o allò i el papa estarà molt content». La mare continua parlant amb el nadó obviant una realitat, i és que el nen encara no parla ni contesta. Doncs en el que fa a la nostra fe, fem el mateix: «Esperem el vostre retorn. Veniu, Senyor Jesús». No diem que “ressuscitarem”, sinó que “ja som ressuscitats”. No diem que el Senyor retornarà, sinó que ja és enmig de nosaltres vivent.

Aquests llenguatges són simbòlics? Evidentment. Són enganys? No. El que esdevindria un engany seria dir-li a la mare que parla amb el seu nadó: «Senyora, no li parli que el nen és massa petit per entendre res». I Això no ho farem perquè ens situem en un llenguatge transcendent. Un llenguatge que va més enllà del passat i més ençà del futur. Vivim el present contemplant el que ha passat i encara passa i avançant-nos al futur que ja és aquí.

Aquests dies de Nadal són un clar exemple d’aquesta manera de mirar el que ens diuen els evangelis del naixement de Jesús. No commemorem un naixement d’un personatge important, sinó que en fem el “memorial”. Com aquells pastors de llavors, avui anem a fer-li ofrenes; com els mags, venim de lluny per retrobar-nos amb l’Infant; com Maria, contemplem la bellesa del Nen; i com Josep, ens quedem acompanyant-lo amb el nostre silenci i acceptació.

Aquesta és la pràctica dels pessebres: posar el naixement de Jesús en un context actual com són les cases, el rierol, i una cova que cada pessebrista s’inventa la manera de fer-la més original. Si llegiu els evangelis veureu que enlloc parla d’una cova, ni del bou, ni tampoc de la mula. Només diu que van posar el nen en una menjadora (d’animals, se suposa). Això és històric? Difícilment, perquè els evangelistes, vuitanta anys més tard (quan ho van escriure) van fer el mateix que nosaltres; van parlar d’un passat de la infància com si fos present, mantenint allò que és principal: la contemplació de Jesús nascut enmig dels pobres com un do de Déu allunyat dels palaus, dels reis i dels prínceps. Un missatge ben clar: aquest Jesús havia nascut com els pobres i refugiats d’aquest món i havia estat reconegut per uns pastors que l’evangelista Lluc (sembla que era d’Àsia Menor) els presenta com a presents en l’indret del naixement. Lluc no sabia pas com eren els pastors dels entorns de Betlem.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV d'Advent
18 de desembre de 2016

diumenge, 11 de desembre del 2016

ELS DINERS I LES RIFES

Què val una estona de companyia amb un malalt amic? Quan ha de pagar un nen perquè la mare li doni la llet, l’alimenti, el renti i li posi uns vestits ben macos? No es paga amb diners.

Aquests dies de Nadal (i una mica tot l’any) ens veiem inundats d’ofertes de rifes i loteries per una banda i de felicitacions als guanyadors de les grans rifes per l’altra.

Què és el diner? Un deute, que abans era real: el gran banc tenia un dipòsit d’or o d’argent i la moneda era un fragment (un pes, una pesseta) que te la pagarien si l’anaves a buscar. Avui tot és de mentida. Ningú, cap govern, cap banca mundial no és capaç de respondre amb res el valor dels diners que duen les llibretes que tenim.

Amb el deute que diu el banc de l’estat, nosaltres anem a comprar patates, llegums o una moto. Amb fragments d’aquest deute fictici cobrem per haver treballat o paguem un operari que ens arregla la casa.

Això que sembla tan fràgil ho hem convertit en un déu. Adorem el diner i, els que en tenen molt estan per damunt dels estats i dels governs. Però és un déu molt feble ja que té els peus de fang i qualsevol dia els que el posseeixen i dictaminen el curs del món diran, com va passar a l’Argentina, que els que hi tenim deu, ara només són cinc i no tindrem on reclamar.

Així resulta que les coses que realment valen: acompanyar un malalts, alimentar o vestir un nen… no les podem convertir en deute. No es poden convertir en diners. L'amor al diner és l'arrel de tots els mals (1Tim 6,2).

Els que acumulen aquells altres deutes (que en diem diners) s’han fet amos de la societat fins al punt que el treball d’un operari ja no s’amida per les obres que surten de les seves mans, sinó pel rendiment, de manera que un treballador (que és una persona) val quan el que produeix dóna riquesa al que l’ha contractat. Moltes màquines són més apreciades i respectades que els obrers, perquè produeixen riquesa.

S’estan creant moltes coses que no necessitem i la propaganda ens les fa desitjables. Per què? Perquè el que les fabrica no s’ha preguntat si serviran o no, sinó que s’ha preguntat si rendiran diners ni que siguin virtuals (com tots els que veiem per les caixes quan només s’apunten en una llibreta). Així les nostres societats malgasten temps en produir riquesa fictícia (com la de les grans loteries o la dels múltiples productes de bellesa).

Un exemple que ens pot fer entendre això: quan diuen que la reforma laboral ha anat molt bé només es refereixen a les xifres macroeconòmiques que no han alimentat els que més ho necessitaven i han reduït el salari de la majoria dels treballadors. Tot està en funció del rendiment i no del producte (que de vegades no serveix ni tampoc no es necessitava) i menys de les necessitats de les persones.

Una defensa de la societat davant aquest problema és crear bancs d’aliments, recolzar la recollida de coses necessàries, apuntar-se a Càritas i a moltes altres organitzacions que no fan córrer el diner sinó que funcionen amb voluntariat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III d'Advent
11 de desembre de 2016


Els diners són una nova forma d'esclavitud, que només es distingeix de l'antiga pel fet que és impersonal, que no hi ha una relació humana entre amo i esclau.

Leon Tolstoi (1828-1910)
Escriptor rus

dijous, 1 de desembre del 2016

EL MINUT DE SILENCI

El minut de silenci s’ha introduït a la nostra societat però quasi sempre es fa quan el difunt és important en el poder (la política), en els privilegis (afortunats en els diners o en les possessions) o en el prestigi (persones mediàtiques, sobretot en l’esport i en el l’art de tota mena). Vol dir que en principi és una mica injust, ja que els pobres i els anònims queden exclosos. No en fem pels morts en les pasteres, encara que siguin centenars.

Sovint esmento la meva infància perquè hi ha gestos entranyables que s’han perdut. Quan passava un enterrament tots els homes s’aturaven un moment i es descobrien el cap i en la nostra escola ens deien que havíem de mirar amb respecte un enterrament. No ens descobríem el cap perquè la canalla no portàvem capell de cap mena.

Dic això perquè el minut de silenci o el respecte s’ha de fer amb tothom. Els creients tenim una oportunitat d’aprofitar aquest minut, que és la pregària, i aquesta no es nega a ningú. Si el que acaba de morir és una persona excel·lent els creients intentem recordar aquelles coses bones que hem rebut d’ella i en donem gràcies a Déu. Si la persona és malèfica i ha perjudicat molta gent, els creients tenim el costum de pregar per ella, a fi que Déu se’n compadeixi i rebi el perdó encara que no l’hagi merescut. Per alguna cosa creiem en “la comunió dels sants” que recitem al final del “crec en un Déu”, que equival a creure que la nostra pregària i les nostres accions poden beneficiar els altres.

El llibre “El arte de bendecir” de Pradervand remarca que un bon pensament enviat a un altre té molta més eficàcia del que ens imaginem i insisteix que hem de beneir tota mena de gent que ens trobem pel carrer i també els malalts quan passem prop d’un hospital i els presos quan algú ens esmenta una presó (o passem no gaire lluny). Creiem que un malalt pot ajudar amb el seu bon pensament a aquell que el visita i que un pres pot ésser més lliure entre reixes que molts que, pel carrer, estan atrapats en el seu prestigi o el poder. Per això els creients no hem de negar a ningú el pensament bo (que en podríem dir teledirigit) sigui per admirar el que ha fet i agrair-ho, sigui per implorar que Déu no li tingui en compte el mal que hagi fet i l’aculli entre els elegits.

Tant de bo sabéssim administrar amb generositat els nostres silencis que sovint els podem destinar a la contemplació, a tota mena de contemplació. Admirem la natura, les persones tant els petits com els vells. Contemplem la bondat dels que ens han ajudat, la vida d’aquells que han rebut beneficis nostres, contemplem la natura i, els que ens hem avesat a llegir la Paraula de Déu, ens aturem a escoltar en el nostre interior paraules del Senyor que ens han estat particularment colpidores o ens han fet reflexionar.

Tota persona té un racó bo de la seva vida que, en un moment o altre, pot descobrir i admirar. Tota persona mereix de nosaltres un moment de silenci i una pregària de benedicció. Nosaltres podem beneir. I tant que ho podem fer! Recordem aquell episodi de contemplació de la persona quan Jesús, a casa d’un fariseu, veu com una dona plora als seus peus i eixuga les llàgrimes amb els cabells. Mentre els altres pensaven en el seu interior com és que es deixava tocar d’aquesta manera els proposa la petita paràbola del perdó i diu: «Veus aquesta dona? ... Ha estimat molt, per això se li ha perdonat molt» (Lc 7,36-50). Va ésser el seu minut de silenci contemplant el costat bo d’aquella dona.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II d'Advent
4 de desembre de 2016