diumenge, 24 de juny del 2012

LA CONFUSIÓ SOBRE EL PERDÓ

   Hi ha hagut una trobada memorable entre un afectat per la tragèdia d’Hipercor i un dels autors de l’atemptat amb bombes que van causar grans desperfectes i morts en aquell establiment. Aquest encontre, segons ens relaten els diaris, va ésser cordial i l’imputat per l’atemptat sembla que mostrà abastament el seu penediment. Va reconèixer que s’havien equivocat i va escoltar de boca de l’afectat les tristes conseqüències d’aquella acció terrorista.

   El que fa riure és que alguns periodistes afegeixen que l’home «no va demanar perdó».

   A veure. Entenem-nos d’una vegada.

   Demanar perdó no vol dir de cap manera la redempció del càstig per la culpa. El pecat és una cosa i la culpa és una altra. Amb altres paraules encara que ja tingui el perdó (que el dóna Déu i no nosaltres) haurà de complir el temps de condemna que depèn de jutges i governants.

   Perdonar vol dir redimir la persona i el perdó es regala i es celebra quan algú ha entrat en la seva òrbita. Quan el Fill pròdig s’adona que s’ha abaixat fins a pasturar porcs ja està perdonat perquè ha fet l’inici de la redempció. Igualment quan el membre d’ETA s’adona que es va equivocar i diu que «quan em miro a mi mateix no em reconec» ja està perdonat. Vull dir que ja està en camí de redempció. Es pot recuperar com a persona, que d’això es tracta. Ja està en l’òrbita del perdó. No li cal demanar-lo, perquè ja el té.

   Si ell demanés una reducció de la pena no seria pas un perdó sinó el que l’església antiga en deia “indulgències” i que ara ningú no sap què volien dir. La “indulgència” la podria donar un jutge, el consell de ministres o algun eximi governant i, abans, algun representant de l’església. Era una reducció del càstig. De fet les presons tenen allò que s’anomena “el tercer grau” on els que han comportat una conducta adequada poden començar a sortir i trobar-se amb la família o iniciar una vida laboral fora del centre. Es tracta de la reducció del càstig imposat inicialment.

   El perdó, en canvi, és un concepte teològic que vol dir que la persona comença una nova manera de veure les coses i això passa per la conversió. És com dir: «abans jo veia les coses d’una manera i ara les veig d’una altra».

   Les indulgències són morals perquè quan es donen unes condicions determinades redueixen els càstig i no vénen de Déu sinó dels homes. Ara mateix en tenim un exemple quan el nostre govern promet un tracte especial a aquells que tenen diner negre i l’han anat a amagar a paradisos fiscals. No hi ha perdó, perquè segurament els que ho han fet no n’estan pas penedits, sinó que hi ha un tracte per raons polítiques. Només hi ha indulgència. El perdó és una altra cosa. Se n’haurien de penedir.

   Tornem a l’Evangeli per entendre’ns millor. Quan el publicà va al temple i prega donant-se cops al pit dient que és un pecador ja està rebent el perdó i així ho diu Jesús (Lc 18,14) perquè es converteix i s’adona que la seva vida no anava per bon camí. És un perdó davant Déu i no dels homes perquè segurament en sortir els fariseus el continuarien menyspreant.

   L’exemple més paradigmàtic pels creients és el del crucificat que va rebre el càstig severíssim dictat pels tribunals humans. No pas perquè hagués pecat sinó perquè el van considerar culpable (la culpa) d’haver trencat lleis com les del dissabte o d’ésser amic de Déu, de qui es considerava fill. Mireu com l’autor de la carta als hebreus sap distingir les coses dient: Tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a la plenitud. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada, va suportar el suplici de la creu, sense fer cas de la vergonya que havia de passar, i està assegut a la dreta del tron de Déu (He 12,2). Si Jesús està a la dreta de Déu no ha pecat i en canvi va rebre un terrible càstig per la culpa que li van encolomar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festa de Sant Juan Baptista
24 de juny de 2012

diumenge, 17 de juny del 2012

EL DINER

   La nostra gent d’esquerra que invoca aquell economista que es deia Keynes per demanar que l’Estat intervingui en l’economia per evitar que l’estat es torni inhumà (com està passant ara) obliden allò que també deia Keynes: que el diner és el nou déu que supleix les religions. El diner, segons ell, pretén donar unes seguretats i unes perspectives de futur semblants a les que donaven les religions. Per això advertia que, si el govern intervé, corre el risc de tornar-se un déu i de fer de déu com hem vist en els grans sistemes socialistes en el poder, que han convertit les imatges dels governants en grans icones plantificades i venerades en les partes dels grans edificis de les ciutats.

   Si hem de recuperar Keynes recuperem també la seva visió del diner que té el perill de substituir la religió.

   Que li ha passat al diner en els darrers anys? Que s’ha pervertit convertint-se ell mateix en font de guanys i lucre. El diner tot sol guanya més diners sense cap mena de treball. Com ho fa? Primer de tot fent-se imprescindible (com un déu) i segon posant uns interessos que superen en molt la depreciació de la moneda de manera que el “diner no productiu” guanya més diner sense fer res. Molts dels grans estafadors de les banques intervingudes s’han enriquit sense haver treballat.

   Segons Keynes l’estat hauria de castigar el diner no productiu, el que no serveix per fer anar una fàbrica, per edificar cases o per omplir una botiga i s’haurien de castigar els interessos abusius.

   Ara està passant tot el contrari perquè augmenten els acumuladors de diner (que són capitals improductius) i augmenten els interessos que han de pagar aquells petits empresaris, fabricants, botiguers, que el necessiten per fer anar les màquines o per omplir la botiga i tenir-la al dia, que són els que farien produir les seves petites empreses. En altres paraules carreguem contra els que usen el diner per allò que ha de servir i afavorim els que, sense fer res, guanyen diner només amb diner.

   Però avui passa una altra cosa que abans no es donava, que els que amassen fortunes resten amagats i dominen els governs fent-los fer de titella. No els veiem el rostre i són els més pervertits.

   Aquesta injustícia (que el diner guanya sense treballar) ja existia en temps del profeta Ezequiel que demana generositat al poble dient-li que presti sense usura i sense cobrar interessos (Ez 18,8) perquè la usura obté beneficis explotant els altres (Ez 22,12).

   Hem convertit el diner amb un déu intocable i el venerem com a tal. Els creients recordareu com Jesús va ésser contundent afirmant que el diner és un déu incompatible amb el Nostre Déu i senyor i afirmant ben clar que no podem servir alhora Déu i el diner (Mt 6,24).

   Tampoc aquest déu no porta cap felicitat perquè és motiu de gran malestar pels que han de retornar amb interessos allò que se’ls ha deixat i es converteix en una malaltia hipocondríaca per als que en tenen molt perquè, com més en tenen, més en desitgen i no calma mai la set. Els que mercadegen només amb diner, viuen amb una angoixa permanent. Observeu el nerviosisme que es palès en els parquets dels mercats quan pugen i baixen els valors.

   Si no tenim el coratge de dir, en nom de Déu, que la sobrecàrrega d’interessos ensorra els pobres, per tant que és pecat, ens allunyem de l’església de Jesucrist. I si no tenim el coratge de dir que l’acumulació de diner per diner també és pecat no hem llegit l’evangeli (Lc 12,20-21). Ja podem anar predicant!

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XI de durant l'any
17 de juny de 2012

diumenge, 10 de juny del 2012

ELS NOSTRES MALALTS

   Segurament que cap de nosaltres no estem preparats per estar malalts ni tampoc per tenir malalts a la família. Però la realitat és com és i la malaltia és una mala visita que no ens podem treure de sobre.

   A la nostra parròquia farem el dia del malalt el diumenge dia 10 de juny i no ho fem quan hauria tocat perquè eren dies de Primeres Comunions. Cada dos anys administrem el sagrament de la Unció a tots els que ho demanen i aquest any no toca. Això no vol dir que si algú ens el demana anirem a ungir-lo amb molt de gust.

   La malaltia comença en el moment en què ja no ens podem valdre per nosaltres mateixos: necessitem el metge, els familiars, algunes visites... És el moment de rebre la Unció. Per què? Perquè la Unció dels Malalts no és pas per morir, sinó per viure i per deixar viure els que tenim al nostre voltant. Tots som fets de fusta semblant i, quan ens emmalaltim, ens tornem egoistes i, sense adonar-nos, ens anem menjant els que tenim al voltant i maltractem els que més ens cuiden. I això és pecat? És clar que sí perquè Déu vol que visquem i Déu vol que deixem viure els que estan més a prop nostre. Si hem après a ésser cristians en moment de bonança també hem d’aprendre a comportar-nos com a cristians en moments de malaltia per no ésser una càrrega massa pesada per als nostres cuidadors. Per a això és el sagrament de la Unció.

   És admirable anar a visitar malalts i molt sovint ens trobem amb el miracle d’una persona que està al costat (general ment són dones) que moltes vegades fa temps que no sap què són les vacances i està cuidant algú. Aquesta persona que està al costat del malalt és a qui el malalt més li exigeix i sovint la que més insulta. És la que té més a prop i, com que el malalt té poca mobilitat, descarrega els seus defectes sobre el que més l’acompanya i l’estima. Aquesta persona que cuida el malalt es converteix en pa i, com Jesús en l’eucaristia, es deixa menjar. Li podria dir al malalt: «M’estàs menjant». Per això he dit que fa com Jesús en l’Eucaristia que va dir: «Preneu i mengeu, que això és el meu cos entregat per vosaltres».

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festivitat del Cos i la Sang del Crist
10 de juny de 2012

diumenge, 3 de juny del 2012

BENVINGUDES, GERMANES DOMINIQUES!

   Quan rebreu aquest full la nova casa de les Germanes Dominiques del Carrer Germana Guadalupe ja començarà a ésser habitada. Haureu vist com la construcció de la casa ha anat avançant i ara, un cop acabada, vindran a viure-hi.

   Molts de vosaltres us retrobareu amb antigues mestres de la vostra infància. Algunes ja no hi són i en vindran altres de noves que no coneixíem. Benvingudes!

   Quan van marxar, ara fa uns anys, jo recordava l’enorme servei que aquestes congregacions (Domi niques ací, o les Vedrunes que hi havia a Artès, i les del Sagrat Cor que hi havia a Sant Fruitós...) han fet a tot Catalunya. Quan elles van establir-se, a mitjans del s. XIX en molts dels nostres pobles, la situació de les noies era deplorable perquè la majoria no anaven a l’escola. Van respondre a una vertadera necessitat fruit d’una anàlisi de la societat que consistia a adonar-se de la marginació de les noies en aquells temps. Van crear escoles per a nenes. Si avui ens fixem en les nostres àvies i besàvies veurem una cosa que ens sembla tan natural: que saben llegir i escriure. Aquesta va ésser l’obra gegantina de les monges. Aneu a altres pobles fora de Catalunya o estudieu una mica d’història i us adonareu que no era pas igual a tot arreu. Sense les monges aquesta empenta de donar cultura a les noies també hagués arribat, però gràcies a elles això es va avançar unes desenes d’anys. La força reivindicativa de les dones, que comprovem en l’actualitat, els ha vingut en bona part per tenir una cultura generalitzada abans exclusiva dels nois. Avui les dones són les que més fàcilment arriben a la universitat i són majoria en els hospitals i en els claustres de les escoles, fins i tot a l’ensenya ment secundari. En bona hora!

   Encara hem d’afegir un altre do que ens van portar les Germanes Dominiques: la formació cristiana que teniu avui molts dels que em llegireu; fins i tot els ateus d’avui saben el que neguen perquè han tingut una formació religiosa. En la nova generació (la dels nous joves d’avui) no hi haurà ateus perquè no podran negar allò que no coneixen. Temps al temps.

   Qui vindrà a viure en aquesta casa de les Germanes Dominiques?

   Doncs acollirà moltes religioses grans que trobaran, en un poble com el nostre, un lloc de descans i d’acollida. Molt aviat les coneixerem i estimarem, les trobarem pel carrer i de mica en mica elles aniran deixant la seva empremta.

   Al mateix temps hem de recordar aquell personatge, el P. Coll (avui ja és sant) que va viure en un segle de moltes convulsions i que les va fundar. El P. Coll, que era un pare dominic, pràcticament tota la vida la va haver de passar fent de capellà de parròquies i de predicador perquè la seva ordre, com la dels jesuïtes, va estar molt de temps prohibida i els convents tancats. Li va passar com a tanta gent que, com més dificultats trobava, més iniciatives posava en practica. Va fundar a Vic les “Dominiques de l’Anunciata” el 18 d’agost de 1865. Set anys abans algun manyà de Navarcles havia fet la barana de l’escala de l’església (el 1858).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festivitat de la Santíssima Trinitat
3 de juny de 2012