diumenge, 28 de febrer del 2016

NO TENIM EL MONOPOLI DEL CRISTIANISME

Els que ens professem cristians afortunadament hem perdut el poder. Encara que no ens ho sembli no podem excloure ningú del cristianisme. Ni nosaltres, ni el bisbe, ni el Papa tampoc no ho pot fer. Els bisbes i el papa poden excloure algú de l'Església o del sacerdoci dient que no participi de l'Eucaristia o, si és sacerdot, que no la presideixi en endavant, però no poden dir ni afirmar que aquella persona no és cristiana.

I això per què? Perquè ho és aquell que es proposa seguir Jesucrist, tingui els defectes que tingui i ja sabem que, per més que ho intentem, sempre quedarem lluny del que Déu vol de nosaltres. I què sabem nosaltres de la intenció que té la gent en el seu interior, encara que siguin pecadors?

Tots hem conegut persones que critiquen l'Església perquè se l'estimen o la voldrien veure diferent. No sabem si tenen o no tenen raó, però sí sabem que no els podem dir que no són pas cristians

Així, l'Església serveix d'alguna cosa? Sí que serveix i molt. Enumeraré unes quantes coses que van a favor de l'existència de l'Església:

L'Església ha mantingut l'Evangeli com a referència perquè no es perdi el record de Jesucrist.

L'Església, quan predica la misericòrdia, no ho fa només perquè ens confessem, sinó perquè no siguem fàcils a emetre judicis contra els que ens ultratgen i per recordar-nos que hem de perdonar. Fixeu-vos que Jesús no fustiga els perseguidors, sinó, sobre tot, els que perjudiquen els pobres, que és molt diferent. Dels perseguidors diu que preguem per ells i per això l'Església ha de saber dir: «Estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen, així sereu fills del Pare del cel que fa sortir el sol per bons i dolents» (Mt 5,44-45). Si no ho diu és que no s'ha llegit prou l'Evangeli.

L'Església té el monopoli de les pregàries litúrgiques (la manera de fer-les) però no té ni pot tenir el monopoli de la pregària que cada un de nosaltres podem fer en el lloc amagat que només veu el nostre Pare del cel.

L'Església ens convoca i reuneix en les celebracions setmanals i pot oferir pregàries per baptismes, casament, uncions i pel perdó del pecat. Aquestes pregàries ajuden aquells que no sabrien per on començar.

L'Església tampoc no té el monopoli de la interpretació de la Bíblia i ella mateixa ho ha reconegut en un document de la Pontifícia Comissió bíblica (1994) on diu que la interpretació espiritual (allò que una persona pot trobar d'edificant) la pot fer qualsevol fidel.

Per tot això, quan diem que ni l'Església ni nosaltres no tenim el monopoli del cristianisme, sembla que donem un pas enrere, però no és així, sinó que donem un pas endavant perquè ens acostem a aquell Jesús que va passar pel món sense manar (com no fos als esperits, a les malalties i als dimonis), aquell Jesús que demanava, invitava, increpava i, quan es va aparèixer als deixebles reunits, els va parlar del perdó, de la pau i els va donar el seu mateix Esperit (Jn 20,19-23) sense excloure ningú ni tampoc els que l'havien ultratjat i assassinat. Fixeu-vos com parla dels mateixos responsables de la crucifixió fent aquesta pregària al Pare: «Pare, perdona'ls, que no saben el que fan» (Lc 23,34).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III de quaresma
28 de febrer de 2016

diumenge, 21 de febrer del 2016

L'AMOR I L'ENAMORAMENT

Pablo D'Ors, un pensador actual, diu com molts altres, que l'amor no té gaire res a veure amb l'enamorament (Pablo D'Ors. Biografia del silencio. Ed. Siruela). En l'amor autèntic no s'espera res de l'altre; en canvi, en el romàntic, sí. En l'amor romàntic esperem que la parella ens doni la felicitat; hi posem tantes expectatives que, quan no es realitzen, quedem profundament decebuts. Ens guiem per aquell dilema «m'agrada, no m'agrada…» exac tament com ho faria un nen. Una vida així, és profundament decebedora perquè vol dir que, per grans que siguem, ens mantenim infants. Hem de saber que aquell que ens disgusta té dret a existir i no sols no ens fa mal, sinó que sovint ens convé, perquè ens empeny a fixar-nos en ell/a a fi que «tingui vida i vida abundant» (Jn 10,10) gràcies a la nostra companyia.

En canvi l'enamorament és un somni de la nostra societat occidental, un dels pocs mites vigents. Quan dic un mite vull dir que és mentida? No, els mites no són ni mentides ni veritats, sinó una mena de coincidències de la major part de la societat que expliquen les ventures i desventures actuals.

En la meva infància i joventut els relats d'Adam i Eva que explicaven els sofriments actuals de l'home i la dona eren uns mites reconeguts, com també el de la creació del món en set dies, que consagrava la setmana com intocable. Encara té una certa vigència el relat de David i Goliat, mític també, com a model de combat desiguals en què venç el més feble, tot i que la majoria de la gent no s'ha llegit el relat en la bíblia (1Samuel, 17).

Tornem a l'enamorament. En l'Antic Testament de la Bíblia hi ha dos enamoraments del Rei David que tots dos acaben fatals; l'un de David amb Mical, la filla del Rei Saül que, en un primer moment, li va salvar la vida (1S 19,1-17) però, quan el Rei David més endavant va dansar davant de l'Arca de l'Aliança, el dia del trasllat a Jerusalem, ella li ho va retreure i el va menysprear (2S 6,20-23). Es va acabar l'enamorament en un moment crucial, el de la veneració de l'arca de l'Aliança; l'altre és l'enamorament de David amb Salomé, la muller d'Uries, que el va encegar de tal manera que va fer matar el marit per posseir aquella dona tan bella. El profeta Natan, en nom de Déu, li va retreure el disbarat que havia fet i el rei David reconegué el pecat i en feu penitència públicament.

I, quin camí hi ha per fer créixer l'amor? Ja vaig dir la setmana passada el valor del silenci que ajuda a centrar-te en tu mateix i recuperar la vida que tens i pots donar. Amb altres paraules, ajuda a comprendre que tens més força interior de la que et pensaves i també a descobrir que els altres et necessiten més del que creies, perquè són tan febles com tu mateix.

En fi, que l'enamorament no té res de dolent perquè ajuda a formar parelles, però tampoc podem dir que sigui un primer pas cap a l'amor. Hi ha parelles que els ajuda a trobar-se, sobre tot si han de superar, els dos junts, proves en els fills, en la família de l'altre, en el treball o l'atur… En canvi, hi ha d'altres parelles en que l'enamorament és el principi de la ruptura en part perquè esperaven massa de la felicitat que els podia donar l'altre.

Quan Jesús parla de l'amor diu que «no hi ha amor més gran que el que dóna la vida (l'esperit si ho traduïm literalment) per aquell que estima» (Jn 15,13). Un amor com el de Maria Magdalena que va veure que no podia pas quedar abraçada amb el ressuscitat perquè se li va fer saber que ell anava al seu Pare que era el pare de tots i al seu Déu que era el Déu de tots (Jn 20,11-18).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II de quaresma
21 de febrer de 2016


Aprenem a estimar, no quan trobem a la persona perfecta, sinó quan arribem a veure de manera perfecta a una persona imperfecta.

Sam Keen (1931-?)
Escriptor, professor i filòsof americà

diumenge, 14 de febrer del 2016

CONTEMPLAR I MEDITAR

És molt simple: aturar-se, callar, escoltar i mirar. És molt simple, però no és gens fàcil. El difícil no és pas fer aquestes accions tan senzilles sinó voler-les fer. Tot el que ens envolta ens empeny a parlar, fotografiar i (ara amb els aparells electrònics manuals), enviar i rebre missatges sense parar.

Sorprèn quan algú ha fet unes vacances i torna esgotat. No han parat de veure i veure, visitar un i altre lloc, prendre tota mena de reportatges amb el mòbil i comunicar-se dient on són i què estan fent. No s'han aturat. Les vacances, que hom les havia somniades per escoltar i meditar, han servit per a tot el contrari. Tampoc no ens han servit per anar a trobar un amic i passar-nos estones en silenci, perquè massa sovint les paraules trenquen la intimitat.

Contemplar i meditar. Això també ho oblidem quan anem a veure un malalt o un impedit. Com que ens trobem violents amb el silenci ens posem a parlar i parlar de les nostres coses que sovint no interessen a ningú més que a nosaltres i, en comptes d'acompanyar aquell que hem anat a veure, el carreguem de tal manera que, quan marxem, diu «gràcies a Déu».

Per què ens costa tant? Perquè volem dominar el món i no ens acostumem a veure que el món (els altres, el jovent, la política…) té vida pròpia i per tant nosaltres el que hem de fer és adonar-nos del que hi ha i, en tot cas, canviar primer de tot nosaltres mateixos.

Com?

Doncs fent exercicis que consisteixen a saber estar estones sense la televisió, sense fer servir el mòbil que tenim a les mans, contemplant allò que tenim al davant encara que sigui una paret. El silenci d'aquesta mena , en un primer moment, ens angoixa i ens pot semblat inútil perquè no dominem res, però no és així, perquè, com a mínim, dominem el nostre propi cos, la ment, els braços, les cames i els batecs del nostre cor que arribem a copsar.

Ja he dit que, quan comencem a fer-los, aquests exercicis no donen pau, sinó angoixa, perquè sembla que siguin una pèrdua de temps, però quan els anem repetint, acabem estimant-los i enyorant-los quan no els tenim. Recordo una noia que, després d'uns dies de silenci, va tornar a la feina de cada dia i em deia, en una carta electrònica, que aprofitava les esperes del bus de la ciutat per aturar-se a meditar i fer el seu propi silenci.

A l'Evangeli de Marc hi trobem, molt al començament, aquest escrit:

De bon matí, quan encara era fosc,(Jesús) es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant. Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. Quan el van trobar li digueren: «Tothom et busca». Ell els diu: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut» (Mc 1,35-39).

Ja es veu que, mentre els apòstols, que el començaven a seguir, volien escampar la seva fama, ell cercava, per una banda, saber callar, escoltar i mirar, i, per altra, anar a altres pobles a anunciar-los que una altra manera de viure era possible.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge I de quaresma
14 de febrer de 2016

dimecres, 10 de febrer del 2016

ELS GRANS PECATS COL·LECTIUS

Un dia sí i un altre també sentim dir que una determinada ciutat ha estat assetjada per algun exèrcit i passa molts dies sense poder rebre provisions. Les televisions ens avisen perquè cal mobilitzar-se i demanar permís per enviar-los subministres bàsics (farina, gra, sabó…). En aquests cassos els exèrcits, que tindrien sentit si fossin àngels de la guarda per protegir els febles, han distorsionat la seva finalitat (mirant-ho des del Pare de tots) i es posen al servei d'una facció matant o fent morir de fam tots els habitants d'una ciutat. Recordeu aquella resposta de Joan al Baptista quan uns soldats li demanaven què havien de fer: Llegim en l'Evangeli de Lluc: Uns soldats li preguntaven: «I nosaltres, què hem de fer?» Els va respondre: «No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure diners de ningú, i acontenteu-vos amb la vostra soldada». (Lc 3,14). Encara els exèrcits actuals cometen un altre gran pecat que consisteix a tirar enormes bombes contra poblacions que no serveixen per matar els soldats enemics que ja estan sota cobert quan les veuen venir, sinó que destrossen les vivendes de la gent innocent i els maten, perquè són els darrers de poder accedir als refugis ja ocupats pels soldats. De manera que en el món tecnològic actual cada vegada serà més segur afiliar-se a un exèrcit que no pas viure desprotegits en la ciutat (dones i nens sobre tot). Els inductors (que són els governants dels països bel·ligerants) seran jutjats severament per haver menyspreat la vida dels pobres i dels petits, i els soldats (em refereixo als de més alta graduació) també seran responsables d'executar unes ordres que uns altres els han donat des dels despatxos.

Un altre gran pecat col·lectiu consisteix a organitzar l'economia d'un país de manera que els pobres paguin els disbarats que han fet els que "guarden els diners dels pobres". Cada dia es destapen cassos de gent que s'ha enriquit desmesuradament. No val a dir que, amb judicis i recursos, els afectats recuperaran els diners que han perdut per enganys d'enginyeria financera o per hipoteques, perquè entre tant han hagut de tancar la botiga, deixar el pis on vivien, no han pogut donar estudis al seus fills i molts han hagut d'acudir a les entitats de beneficència per poder menjar. Si hem de cercar culpables n'hi ha molts, mirem sobre tot els programadors d'aquestes malvestats i aquells polítics que, veient que això succeiria, els han deixat fer. Els que coneixem la situació de la gent que està en el nivell més baix sabem que els salaris són inestables (precaris) i són molt més baixos (des del punt de vista del poder adquisitiu) que els de fa deu anys. De manera que és ofensiu sentir dir que "el país va bé". Se suposa que saben que estan mentint i saben també que han salvat els grans a base de menjar-se els petits. La gent s'adona que se'ls està dient grans mentides i queden desencantats dels polítics.

Hi ha una paràbola de Jesús que fustiga contra els que banquetegen mentre no s'adonen del pobre que ha de satisfer la fam amb les engrunes que cauen de la taula del ric (Lc 16,19-31). En la nova vida Déu i Abraham es posen del costat del que ha sofert.

Hi ha encara uns altres grans pecats col·lectius que s'han perpetrat contra els països més empobrits (sovint amb molts recursos de mineria). Les grans multinacionals s'han apoderat dels millors productes dels països pobres (mineria, fusta, cafè...), els han promès el "zero coma tant per cent" (que no compleixen) i deixen que la població d'aquell país miserable passi gana.

I nosaltres? Nosaltres també cometem un pecat col·lectiu mirant cap a un altre costat, ocupats com estem amb les grans aglomeracions de masses (futbol, recitals de cantants i conjunts famosos...) que, semblantment a l'antiga Roma, ens distreuen. Mentre mig món està assetjat, ple de refugiats, passant fam i deportacions, l'altre mig (que som nosaltres) ens ho passem majoritàriament divertint-nos sense veure que entre nosaltres també hi ha pobres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge V de durant l'any
7 de febrer de 2016