dissabte, 30 de juliol del 2016

ADDICTES AL PODER

EL FULL PARROQUIAL FA VACANCES TOT EL MES D'AGOST, QUE JA TOCA. AIXÍ QUE, A REVEURE!!! FINS AL SETEMBRE...
BON ESTIU A TOTHOM!!


Gandhi afirmava: «El món és prou gran per a satisfer les necessitats de tots, però sempre serà massa petit per a l'avarícia d'alguns».

Un país com el nostre que, comparat amb molts de l'Orient Mitjà, és força equilibrat, està produint una quantitat enorme de pobres, mentre llegim astorats que els que més tenen van augmentant les seves rendes. Els que tenen pocs diners ja no poden posar-los als bancs perquè, si no hi dipositen grans quantitats, aquestes entitats no els els guarden sinó que els els prenen. Això és el que en podríem dir a nivell nacional o estatal, perquè a nivell mundial és molt pitjor (i no cal fiar-se de la revista Forbes que ens dóna una llisteta dels més rics perquè els que en són realment estan amagats). En canvi, els que han quedat empobrits els trobem cada dia fins i tot si ens fixem amb molts que tenen treball (precari, és clar) ja que sovint els paguen malament i no saben si demà trobaran oberta la porta de l'empresa o si haurà hagut de baixar la persiana. Els poders fàctics que obliguen a tancar empreses i acomiadar treballadors són una mica invisibles. En comptes de fer servir el cap per pensar es valen de les màquines (grans ordinadors) que compren, venen i es desprenen d'accions segons unes ordres preestablertes. Són les que enfonsen o aixequen les empreses petites i les grans. Tenen l'avantatge que no veuen el treballador, ni la nevera buida dels exclosos del sistema, aquells que el Papa Francesc en diu "els sobrants".

Vivim en un món més deshumanitzat que en altres temps i en el que la vida de la persona compta poc o molt poc.

Els nostres diaris destinen pàgines i pàgines a onze morts que hi ha hagut en un supermercat d'Alemanya i posen en lletra petita els 80 que hi ha hagut els mateixos dies a Bagdad. La vida dels altres compta poc, com va comptar poc la de Jesús per a Caifàs (el summe sacerdot) en una reunió en la qual es parlava d'ell:

Però un d'ells, Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, els digué: «Vosaltres no enteneu res. No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble?» (Jn 11,49-50).

L'Evangeli que escoltareu (o llegireu) aquest diumenge és una desautorització amb tota regla dels que acumulen diners per tenir-los i amplien els graners perquè n'hi càpiguen més. Jesús ens invita a fer com aquell que es fa deixeble d'ell, que fa com aquell cap de casa que del seu tresor (tresor en grec és un cistell ple de coses) en va traient coses noves i velles (Mt 13, 52).

Jesús contraposa el qui dóna, que és deixeble del Regne, amb el qui acumula, que ja és mort en vida.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVIII de durant l'any
31 de juliol de 2016


La riquesa és un poder usurpat per la minoria per obligar la majoria a treballar en el seu profit.

Percy Bysshe Shelley (1792-1822)
Poeta britànic

divendres, 22 de juliol del 2016

LES COSES I LES PERSONES SAGRADES

Imagineu que es cala foc a una església i a dintre hi ha un nen i el sagrari. No dubtaríem gens a rescatar primer el nen, perquè el més sagrat de tot són les persones, que som fills de Déu. I el sagrari? El rescatarem si, per fer-ho, no s'hi juga la integritat de cap persona.

Què fa Jesús? Dóna prioritat a les persones. Li diu a la samaritana que per adorar Déu no cal ni el temple de Jerusalem ni tampoc el de Garitzim, ja que els vertaders adoradors ho fan en el seu interior «en esperit i veritat» (Jn 4,23). No necessitaran cap temple sagrat.

En una altra ocasió se li acostà un que el volia seguir i Jesús l'adverteix que «les guineus tenen caus i els ocells nius però el fill de l'home no té on reposar el cap» (Mt 8,20). Dit amb altres paraules, el lloc sagrat no és aquí o allà, sinó el mateix "fill de l'home" que està contínuament fent camí. En el nostre país anem sobrats de temples (llocs sagrats) i hem de destinar moltes energies per mantenir-los o bé els hem de deixar que quedin obsolets amb una pregària una vegada de tant en tant i de vegades ni això. Vol dir que els temples, també els que han estat consagrats amb un gran ritual, són lloc sagrats per un temps (fins que la situació canviï de tal manera que ja no s'hagin de fer servir). En canvi, totes les persones, sobre tot els petits (Mt 18,10) i els pobres (cecs, paralitzats, viudes, forasters…) són sempre sagrats, tal com digué per resposta Jesús quan el cap de la sinagoga reclamava la sacralitat del dissabte per damunt de la salut d'una pobra dona que no podia "mirar enlaire". Va dir que aquella dona també era "filla d'Abraham" (Lc 13,10-17).

Nosaltres correm el perill de confondre els objectes sagrats amb la qualitat del material que les sustenta (un calze, una patena…). Sobre això Jesús té una resposta contundent. Diu:

«Vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que purifiqueu per fora copes i plats mentre per dins els teniu plens de rapacitat i cobdícia! Fariseu cec, purifica primer la copa per dintre, i així també el defora serà pur» (Mt 23,25-26).

En l'Evangeli de Lluc ho diu d'aquesta altra manera:

El Senyor li digué: «Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria. Insensats! El qui ha fet el defora, ¿no ha fet també el dedins? Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat» (Lc 11,39-41).

I el pa consagrat? El pa és per menjar, per tant el més sagrat és el comensal, aquell que el menjarà i, mentre el menja, "combregarà amb el cos de Crist" (Crist som tots), val a dir que qui menja d'aquest pa es trobarà unit amb tots els que combreguen del mateix pa en aquesta capella o temple i arreu del món. El pa consagrat és alguna cosa més que un símbol, ja que crea unitat; la unitat de les persones que el menjaran. Sempre hem de fixar l'atenció en les persones, que són "fills de Déu" i destinataris d'aquest aliment.

Tot plegat ho podem dir amb paraules més senzilles: quan algú es fa pa per als altres i deixa que el mosseguin per mantenir la pau en la família és ja una persona consagrada i, si és creient, l'aliment eucarístic li ajudarà a fer aquesta ofrena pròpia en favor dels altres. Com Jesús, que va dir que es feia pa a favor dels altres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVII de durant l'any
24 de juliol de 2016


Si ajudo a una sola persona a tenir esperança, no hauré viscut en va.

Martin Luther King (1929-1968)
Religiós estatunidenc

diumenge, 17 de juliol del 2016

CARITAS A L'ORIENT MITJÀ

Càritas està en un moviment constant d'ajuda a pobles necessitats d'arreu del món. No depèn de la propaganda del moment.

Proposo que us llegiu unes ajudes que s'han donat en els dos últims anys.

En total, Càritas ha ajudat 1,2 milions de persones a Síria, Iraq, Líban, Egipte i Jordània

Líban (que és un país que està acollint 1.113.941 refugiats); Càritas ha escolaritzat 600.000 nens. Hi ha destinat 466.000 €.

Turquia (que està acollint 1.930.999 refugiats); Càritas fa cupons de menjar per a 5.000 famílies i 1.000 nens han rebut orientació psicològica.

Jordània (país que acull 629.000 refugiats); assistència mèdica a 70.000 persones. També un programa especial d'hivern per 90.000 persones. Càritas hi ha destinat 120.000 €.

Síria està rebent de Càritas aliments regularment per a 60.000 persones i assistència mèdica i alimentària per a 1600 ancians. Atenció a desplaçats interns. Principals necessitats: aliments, medecines, refugi, suport psicosocial.

Iraq: Càritas hi ha destinat 1.750.677 €.

Us heu fixat que aquests països (majoritàriament islàmics) estan acollint moltíssims més refugiats que la nostra Europa? Espanya acull refugiats de deu en deu i ens sembla que fem alguna cosa. Realment fem el ridícul.

He volgut oferir uns detalls d'aquestes ajudes perquè molt sovint vivim enlluernats per les campanyes que uns i altres fan a fi que canalitzem les nostres ajudes només a unes necessitats determinades, com si només hi hagués un sol problema en el món i després oblidem els altres. Tristament ens centrem només en el que els nostres mitjans de comunicació ens presenten. Vivim extremadament manipulats.

He citat les estadístiques dels països d'Orient Mitjà perquè nosaltres (el nostre govern, les nostres principals banques i les grans companyies d'assegurances) financem les destrosses que produeixen les guerres venent-los armament abundant. Nosaltres som, en part, responsables que hi hagi tants refugiats. I ho som també dels artilugis per matar que els hem venut i que ens han de pagar amb la suor dels pobres. Això hauria de fer que responguem a les necessitats que s'estan creant, sobre tot les que destrueixen vides humanes sigui amb la mateixa mort sigui amb la negació de necessitats bàsiques (aliment, vivenda, lloc per sobreviure...).

No podem dir que els únics culpables son els grans trusts financers, perquè la banca i les assegurances fan el que fan, amb els nostres diners.

Davant de tota aquesta desgràcia quina ha d'ésser la nostra resposta? Ajudar o denunciar? Les dues coses. Recordeu la paràbola del "bon samarità" (Lc 10,25-37) aquell que passava es va compadir del despullat i ferit. Això és el que cal fer primer, però Jesús, mentre narra la paràbola, cuida molt de dir quins són els que passen de llarg sense fer cas del ferit, que són els que tenien poder en aquell moment: sacerdots i levites. Primer ajudar i denunciar després, perquè no sabem mai ben bé quins són els vertaders culpables de les situacions desgraciades. Sovint som nosaltres mateixos amb la nostra indolència quan hem passat mirant a una altra banda.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVI de durant l'any
17 de juliol de 2016


Un dels secrets profunds de la vida és que l'únic que val la pena fer és el que fem pels altres.

Lewis Carroll (1832-1898)
Matemàtic i escriptor britànic

dilluns, 11 de juliol del 2016

CARA I CREU DELS MONESTIRS

Passada la llarga crisi en tot l'àmbit del que avui anomenem Europa (crisi que va del 500 al 1100) el poble va començar a crear les defenses, sobre tot enfront els invasors que venien del nord (el que en diem els "bàrbars"). De la mà de l'església es van anar establint monestirs cada cinc hores de camí, que eren hostals de llarga estada en els moments que alguns invasors ocupaven el terreny. Els monestirs no sols acollien la gent pacífica que anava de pas sinó que també asilaven els pagesos de la rodalia que s'hi refugiaven per no perdre la vida. Per poder tenir gent una temporada (fins que passés el pas dels invasors) amb temps havien d'haver recollit blat, llegums… havien fortificat el recinte i assegurat l'aigua i la possibilitat d'escapada construint algun túnel fins a un lloc discret per sortir a l'exterior. Per això convenia que l'abat fos un bon organitzador. Els monestirs van començar a tenir també la funció cultural (escrits i còpies) i colonitzadora amb cultius innovadors en els camps i les vinyes (elaborant menjars i begudes). Cantaven, pregaven, i cultivaven els camps del voltant.

Aquesta funció de defensa la van tenir també els castells feudals que també acollien gent sense tanta funció cultural ni colonitzadora. La gent que s'aixoplugava als cenobis havia d'adaptar-se a un ritme de pregària i d'oració a toc de campanes. Quan les cròniques diuen que els monestirs estaven plens de monjos no vol pas dir que tots tinguessin vocació. Molts hi vivien per les raons que he dit. L'ambient religiós era normal en tots els àmbits d'aquell moment, també a fora del convent.

Fins aquí la cara amable dels monestirs. Però amb el temps va venir l'afany de posseir, tenir diners i de dominar els pobles dels voltants. Els abats es convertiren en senyors feudals i molts dels pagesos que s'havien refugiat s'hi quedaven fent de "llecs" que vivien permanentment a dins del recinte a manca de possibilitats de tenir una vida autònoma sense assegurances… Altres pobles, en comp tes de dependre de monestirs, depenien dels nobles dels castells; els passava el ma teix, de manera que tots els nuclis de població, a la curta o a la llarga, depenien o bé dels uns o bé dels altres. Ara estem molt pitjor, ja que depenem del govern de l'Estat que ens treu quatre o sis vegades més del delme que demanaven els monestirs o bé els senyors dels castells a la gent del poble en aquell moment.

Sabent això entendrem que la gent més conscient d'aquella època o bé es feien monjos (per poder pertànyer al grup dels dominadors) o bé vivien amargats per la submissió a que estaven sotmesos. També hi havia probablement un bon grup de gent que ja es conformava amb aquestes situacions de dependència, tant si vivien dins dels monestirs com si vivien en els pobles.

En temps de Jesús (més de mil anys abans) la situació de dependència era molt pitjor perquè la pobra gent desheretada (els anawim) que havien fracassat en el cultiu dels camps, sigui per secades, per guerres o malalties, no tenien cap possibilitat de recuperar-se i, el poc que aconseguien, ho havien de donar al Romans, al Rei (Herodes), o bé al temple que també tenia la feina de recaptador (fent oferir sacrificis amb l'excusa de pregàries i perdó). Avui tenim els refugiats (a milions) també desheretats, empobrits i febles.

La postura de Jesús a favor dels pobres i dels que sofrien encara avui ens serveix per adonar-nos de quin és el camí dels que volem ésser seguidors del "regne" anunciat per Jesús. A l'Edat mitjana va sorgir la figura de Francesc d'Assís molt semblant a la de Jesús a l'Evangeli, posant-se al costat dels petits. Ara ens toca a nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XV de durant l'any
10 de juliol de 2016

diumenge, 3 de juliol del 2016

LA PROPOSTA DE JESÚS

Cito unes paraules de Clara Maria Temporelli (argentina) quan fa una anàlisi dels milers d'assassinats de les dictadures argentines. Diu:

«Jesús no mor per una confusió dels seus enemics, ni per cap decisió judicial. Ni els jueus ni els romans es van confondre, ja que l'acció de Jesús i l'anunci del Regne eren una amenaça contra el sistema polític i religiós establerts. Jesús mor perquè va anunciar el Regne, per la seva solidaritat amb els més petits, per la seva aposta per les víctimes. La seva mort no ha d'ésser contemplada al marge de la seva vida» (Quaderns CiJ 199. Pl 6).

Aquesta proposta és altament revolucionària tant si es mira des dels governs de dretes com si es mira des dels governs d'esquerra.

Els governs de dretes o bé han volgut assimilar el cristianisme dient-se cristians i influint en l'elecció dels jerarques (el cas del nostre país) o bé han eliminat milers de cristians de moviments i grups de pensament (dictadures argentines, guatemalteques, salvadorenyes o xilenes entre altres).

Els governs d'esquerra han fet el mateix. Vegeu Albània, l'antiga Txecoeslovàquia, Corea del Nord, Cuba (de fa vint anys) que posava seminaristes i homosexuals a camps de concentració picant pedra de les pedreres.

I no solament han eliminat cristians sinó que han fet desaparèixer tot aquella persona o grup que fan nosa a la societat que aquests governs volen construir.

La lluita contra l'església no s'ha fet pas perquè l'església tingués molts defectes (i encara els té) i ja hi ha qui cuida de treure els drapets al sol dels disbarats de tots els temps. El problema de llavors i d'ara és que, quan l'església prova de anunciar l'Evangeli de Jesús, encara que no el compleixi gaire, està introduint una amenaça contra els sistemes econòmics i religiosos establerts, sobre tot els que pretenen ésser hegemònics.

Els atacs fonamentats en la pederàstria o en la riquesa de l'església i també els drapets al sol contra els bisbes (uns poquets) que rebutgen la homosexualitat, són anècdotes perquè només demostren que els dirigents de l'església estan plens de defectes com els de qualsevol altra entitat de la societat. Ja ho sabíem. No toquen el problema de fons, encara que omplin pàgines dels diaris. El problema de fons és, com ja he dit, el possible anunci de la proposta de Jesús consistent en la solidaritat amb els petits, i l'aposta a favor de les víctimes.

En el nostre país encara estem pagant la factura d'uns jerarques que, anys i anys, s'han aliat amb els poderosos de la societat (mireu, si no, el canal 13) i per tant obliden d'anunciar el Regne, que és posar-se al costat dels més petits i de les víctimes dels sistemes actuals.

Remarco que la fe cristiana és una proposta i per tant res d'obligatori com havia estat anys i anys en els nostre país. Els que l'accepten ho han de fer lliurement, la qual cosa suposa que molta gent se'n desentendrà i es reduirà el nombre dels creients en Jesucrist. Ja s'hi ha de comptar, amb això.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XIV de durant l'any
3 de juliol de 2016


Jo crec que el millor mitjà de fer bé als pobres no és donar-los almoina, sinó fer que puguin viure sense rebre-la.

Benjamin Franklin (1706-1790)
Estadista i científic nord-americà