diumenge, 27 de maig del 2012

ELS POBRES NO SÓN CULPABLES

   La nostra societat no és pas gaire diferent de la dels temps antics de la qual sabem que els esclaus estaven sotmesos als seus amos. Els esclaus aviat es conformaven amb la seva sort i, després d’un temps d’inseguretats i de càstigs infligits als que no acceptaven el que els amos volien, se sotmetien com si ells fossin els culpables.

   Els passava com aquell mestre malèvol que imposa un càstig a un alumne i encara li diu: «Veus, per culpa teva, el que t’ha passat?». O com aquells terroristes que segresten una persona i amenacen a liquidar-lo si els seus no compleixen unes certes condicions. Converteixen en culpables els familiars i amics del segrestat dient-los: «Per culpa vostra l’hem hagut de matar».

   Doncs ara ens està passant el mateix. El planteig de fons és el següent: crear un clímax d’inseguretat econòmica i de pobresa fins i tot amb aquells que mai no s’haguessin pensat que els passaria això. La gent agafa por. Els governs (sotmesos als grans poders econòmics) van de cul desmentint el que ahir prometien i això encara crea més inseguretat a la ciutadania.

   Amb aquest ambient s’aconsegueix fer culpables els pobres. Se senten frases com aquestes:

  • «Per culpa dels immigrants la seguretat social no arribarà a tothom».
  • «Per culpa d’aquests el menjador escolar només és per a ells».
  • «Les ajudes als aturats encara creen més vagància».

   Els partits més dretans fomenten encara més aquesta fòbia contra els “culpables” de que tot vagi malament (els pobres) com si la culpa no fos justament dels altres, els que els han reduït a la misèria.

   Si m’heu seguit entendreu l’enorme valor que té la primera “benaurança” de Jesús en el sermó de la muntanya quan diu: «Feliços els pobres!!» (Mt 5,3).

   En aquella situació els que tenien mitjans (els rics) anaven a fer grans ofrenes al temple (portaven xais o vedells i donatius considerables) i sortien amb el títol de benefactors. Els que governaven, sobre tot els grans sacerdots que tenien la paella pel mànec, evidentment els felicitaven i els venien a dir: «Feliços els rics (que podeu fer quantioses i bones ofrenes pel manteniment d’aquest temple)». I els prometien: «Si vols ésser perfecte vés, ven el que tens i ho diposites al temple». Jesús sorprèn el jove ric amb una paràfrasi dient-li: «Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me» (Mt 19,21).

   Encara és més sorprenent la valentia de Jesús quan, en l’evangeli de Lluc afegeix: «Ai de vosaltres els rics: ja heu rebut el vostre consol!» (Lc 6,24).

   Aquestes paraules de Jesús anaven destinades a tots els temps. Era com dir als pobres: «No us cregueu que vosaltres sou els culpables de la situació actual. Els culpables són uns altres, els que us han fet pobres, encara que rebin tots els honors de la societat».

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Pentecosta
27 de maig de 2012

diumenge, 20 de maig del 2012

LA CRISI ÉS ÈTICA

   Quan un germà li arrabassa a l’altre germà el que tocava repartir en herència, la crisi no és precisament econòmica, sinó ètica. El fonament no és l’economia sinó la manca de respecte de l’un envers l’altre. Manca ètica. Manca el principi elemental de germandat. La conseqüència és econòmica: que un s’ha enriquit i l’altre s’ha quedat amb poca cosa. Però les conseqüències a mig i llarg termini tornen a ésser ètiques perquè desapareix l’harmonia entre germans que pot arribar fins a que l’un ni tan sols vagi a l’enterrament del propi germà. Aquest és un problema ètic.

   S’entén, oi?

   Doncs en la nostra trista societat els problemes de fons són ètics perquè uns pocs han aconseguit enriquir-se de tal manera que la diferència entre els que tenen i els que no tenen, va en augment. I això passava també en els temps de les vaques grasses, quan tothom guanyava molt i hi havia treball per a tothom fins al punt que vam haver d’obrir la porta a molts immigrants per ocupar els llocs de treball que la gent del nostre país menyspreava.

   Ara no hi ha treball (i sovint no hi haurà vivendes per a tothom pels embargaments) però uns quants guanyen més que mai. Ara amb els diners de tots (que és l’Estat) salvem unes empreses de la seva ensorrada, mantenim unes jubilacions daurades per als que tant el feia endeutar l’empresa. Unes jubilacions contrasten amb els que ni tenen ni cobren res. La gent, d’aquesta manca d’ètica en diu una altra cosa; en diu: «No tenen vergonya».

   Quan ens queixem de la manca d’ètica d’alguns petits sectors de la societat (els lladres que roben pisos, els que prenen carteres al metro, els que roben ferros o peces d’aram de les vivendes i altres de semblants) ens enfadem perquè ens toca de prop, però aquests robatoris no són res comparat amb els que fan els grans organitzadors de la societat que arriben a negar fins i tot els diners que honrats treballadors havien dipositat en forma d’estalvis dient-los que hi ha una clàusula que els permet actuar d’aquesta manera. Aquests (que no són els petits empleats de les caixes, que fan el que els manen) podran passejar-se pels carrers i la llei no permetrà que els jutgin. Per què? Perquè les lleis les han fetes ells mateixos aconseguint que els diputats d’un partit determinat votin aquestes mancances d’ètica.

   El profeta Isaïes ens dóna una pauta de la nova ètica que ha de regir en les nostres relacions quan diu:

El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus. Llavors brillarà com l'alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment. Tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda la glòria del Senyor (Is 58,6-8).

   Si no fonamentem les relacions humanes amb l’amor al germà (tots som fills del mateix Pare que és al cel) ens matarem els uns al altres i els més forts acabaran esclafant els petits i els humils.

   Jesús, en la paràbola dels treballadors de la vinya, ens presenta la figura de Déu Pare com aquell propietari a qui li preocupa que no li falti res ni al que ha treballat tot el dia ni tampoc a aquell que ha estat cridat a darrera hora (Mt 20,1-14) i a més reclama el valor ètic: «Si jo sóc generós no et faig cap mal» (Mt 1,15).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de l'Ascensió del Senyor
20 de maig de 2012

diumenge, 13 de maig del 2012

VEURE, ESCOLTAR I MIRAR

   Aquesta és una norma que el fundador dels jesuïtes, Ignasi de Loyola, animava a practicar: veure, escoltar i mirar.

   No és el mateix “veure” que “mirar”. Mirem només quan parem atenció sobre el que diu o fa alguna persona. Mirar és fixar-nos-hi.

   La majoria de nosaltres jutgem, jutgem i jutgem. Quan veiem una persona massa vegades ja tenim l’opinió formada, que és el mateix que dir que ja l’estem jutjant.

   Alguns dels que són de dretes ja tenen el judici format contra tot el que és d’esquerres i alguns dels d’esquerres fan el mateix amb el que és de dretes.

   Generalment no sabem veure, ni escoltar ni mirar.

   Alguns entre els anomenats feixistes actuals, fins i tot s’entesten a negar el genocidi de la segona guerra mundial pensant que, negant-lo, no haurà existit mai. Alguns nacionalistes espanyols neguen, sense haver estat aquí ni haver vist què som i què fem, la identitat nacional catalana o basca, per exemple. Criden contra els nacionalistes quan ells encara ho són més per la incapacitat de veure altra cosa que el propi melic.

   Uns neguen els altres per no haver vist, per no haver escoltat i per no haver mirat.

   Poso un exemple que ara està calent. Alguns quan parlen dels afusellaments de l’estiu del 1936 parlen de tots els anarquistes com a culpables quan eren uns quants anarquistes incontrolats. Jo he conegut antics anarquistes que mai no havien participat en cap afusellament ni ho haguessin fet mai. Altres afirmen que mataven feixistes quan no hi ha cap constància de judici. Si no hi ha judicis no sabem la causa. En tot cas si llegim el “Diario de un anarquista” veurem que diu que el que buscaven amb els afusellaments és diners i tresors. Tampoc no devia ésser l’única raó però és la seva versió.

   Torno al començament.

   Ens cal veure, escoltar i mirar.

   Quan Jesús critica els fariseus i els mestres de la llei no els esmenta tots, sinó només els que fan això o allò (Mt 23) però quan un mestre de la llei li dóna una resposta encertada Je sús ho reconeix dient-li que no és lluny del Regne del cel (Mc 12,34). Jesús sap distingir els uns dels altres.

   Ens pot ajudar la contemplació de la paràbola del blat i el jull. La paràbola diu que quan els jornalers de l’amo s’adonen que al camp hi ha la mala llavor demanen a l’amo que els permeti arrancar-la perquè quedi únicament el blat bo (Mt 13,28). És a dir que volen eradicar els dolents de la terra i que només quedin els bons.

   La resposta de l’amo dels sembrats és: «Deixeu que convisquin junts el bons i els dolents i a la fi dels temps Déu i els seu àngels ja separaran quan es faci el judici definitiu» (Mt 13,41-43).

   Mentrestant hem d’aprendre a conviure amb la gent del nostre temps ja que no en tenim d’altra i haurem d’aprendre a veure’ls, escoltar-los i mirar-los, no fos cas que ens equivoquéssim fent un judici massa ràpid.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge VI de Pasqua
13 de maig de 2012

diumenge, 6 de maig del 2012

LES REIVINDICACIONS LABORALS I NACIONALS

   Massa sovint sembla que l’es glésia estigui lluny de les reivindicacions. Això sembla i això és veritat en molts casos. Però en la Bíblia hi eren i ben remarcades. Déu estava al costat d’aquestes reivindicacions. Contemplem la Bíblia.

   Què és l’ÈXODE?

   Tot ell és una reivindicació laboral i social. Perquè els israelites a Egipte estaven en unes condicions infrahumanes. Vegeu el que diu:

El Faraó va imposar uns encarregats per oprimir-los amb treballs feixucs; així van construir per al faraó les ciutats d'aprovisionament de Pitom i Ramsès. Però, com més els oprimien, més augmentaven i es multiplicaven, i els egipcis els veien com una amenaça. Per això van esclavitzar els israelites amb duresa i els amargaren la vida amb treballs pesats: preparar l'argila, fer maons i ocupar-se de totes les feines del camp. Amb tot això els esclavitzaven durament (Ex 1,11-14).

   I què diu Déu? En l’episodi de la bardissa que cremava i no es consumia Jahvèh li diu a Moisès:

«He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo» (Ex 3,7-8).

   Per tant, aquella pasqua dels israelites que va consistir en un “pas” de l’esclavatge a la llibertat i de la mort a la vida passant pel desert, va ésser fruit d’una reivindicació laboral. I Déu era amb ells.

   Aquesta reivindicació laboral va convertir-se en un episodi nacional. Vull dir que aquells fugitius de l’escla vatge d’Egipte van anar formant-se com un poble i després d’un llarg recorregut pel desert arribaren a la terra definitiva (en deien la “terra promesa”) amb totes les característiques d’una nova nació. Tenien llengua pròpia, costums i festes pròpies i uns llaços familiars fortíssims perquè es casaven entre ells. Dos-cents anys més tard de la seva arribada a aquella terra, sota el guiatge d’un gran rei anomenat David, aquella gent que ja era nació pel que he dit, es va consolidar com un estat (una reialesa) que va aguantar uns vuitanta anys fins que, en acabar el regnat de Salomó, fill de David, el poble es va dividir per no reunificar-se mai més com Estat, perquè els deportats a Assíria (els del Regne del nord anomenat Israel) ja no retornarien.

   Encara hi ha un altre episodi que és la DEPORTACIÓ DE BABILÒNIA. El rei Nabucodonosor de Babilònia, en veure la resistència del poble jueu, que no acceptava l’ocupació, va saquejar el temple (Jr 52,12-23) i va deportar els homes de Judà (jueus) cap a Babilònia.

   Diu així la Bíblia:

La gent de Judà que Nabucodonosor va deportar foren 3023 l'any setè del seu regnat, i 832 de Jerusalem, l'any divuit. Nebuzaradan, cap de la guàrdia, en va deportar 745 de Judà l'any vint-i-tres del regnat de Nabucodonosor. El total dels deportats va ser de 4.600. (Jr 52,28-30).

   Qui eren aquests deportats? Els millors artesans, escribes i la gent que podia produir en la nova terra on anaven destinats.

   Quan cinquanta anys més tard un altre rei, Cir rei de Pèrsia, els permeté tornar a la terra de la qual havien estat deportats els israelites interpretaren que Déu estava en ells. Era una reivindicació nacional beneïda per Déu. Ho cantaven dient:

Sortiu de Babilònia, fugiu d'entre els caldeus. Amb crits d'alegria anuncieu aquesta nova, feu-la arribar fins a l'extrem de la terra. Digueu: «El Senyor ha alliberat el poble de Jacob, el seu servent» (Is 48,20).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Article del full parroquial del Diumenge V de Pasqua

6 de maig de 2012