diumenge, 26 de febrer del 2017

“CASA NOSTRA, CASA VOSTRA”

La gran manifestació que hi va haver a Barcelona a favor dels refugiats indica que hi ha una gran sensibilització referent a aquests temes en la nostra societat. Vol dir que en l’arbre del nostre país hi ha unes arrels molt sanes per detectar aquesta mena de problemàtica. També indica una altra cosa: l’enorme distància que hi ha entre els governants i el poble.

Aquestes manifestacions són esporàdiques i no volen pas dir que cada un dels manifestants estigui disposat a acollir en habitacions de casa seva gent refugiada. Més aviat volen urgir als governs i als que tenen possibilitats de resoldre el gran problema que cerquin la manera d’acollir-los. Si he llegit bé les notícies de dies passats, Espanya ha respost molt poc, tan poc que s’ha quedat molt per sota del que s’havia compromès a nivell internacional. Pel que es veu hi ha països, i sobre tot partits xenòfobs, que voldrien tornar a la puresa d’una raça que només la podem demanar als gossos, perquè nosaltres, per poc que furguem, qui més qui menys venim de llocs i ètnies diferenciades i hem d’agrair als nostres avantpassats que ens van acollir i van permetre que ens integréssim. Avui moltes coses han canviat i ningú no se sorprèn quan veu un nen d’origen subsaharià parlant correctament la nostra llengua o una dona magrebina conduint un cotxe. A més, en pocs anys veurem com aquests envelliran i ocuparan places a les nostres residències i es beneficiaran de la seguretat social. Temps al temps.

Ara cal que els que vagin arribant s’integrin (els nens a les escoles, els que són capaços de treballar als diferents llocs de treball en què treballin..) perquè la majoria no són pas gent disminuïda sinó gent normal que en els seus països d’origen tenien oficis. Tant de bo que alguns (no seran pas mai tots) puguin tornar als llocs d’on van sortir escopetejats.

Pels voltants de Nadal fem pessebres i recordem com Josep i Maria foren refugiats, primer a Betlem on no trobaren allotjament; encara que el relat tingui molt de simbòlic ens indica que van sofrir la mateixa sort dels refugiats (Lc 2,1-7). Però sobretot a causa de la persecució d’Herodes (llavors de la mort dels innocents), Josep, Maria i l’infant van haver de refugiar-se a Egipte per un temps (Mt 2,13-15). També van ésser refugiats. A l’Antic Testament entre les lleis que Jahvé va donar a Moisés n’hi havia una que deia:

No explotis ni oprimeixis l'immigrant, que també vosaltres vau ser immigrants al país d'Egipte (Ex 22,20).

I també en un altre lloc:

Quan un immigrant vingui a instal·lar-se al costat vostre, en el vostre país, no l'exploteu. Al contrari, considereu-lo com un nadiu, com un de vosaltres. Estima'l com a tu mateix, que també vosaltres vau ser immigrants en el país d'Egipte. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu (Lv 19,33-34).

Si mirem recentment, encara no fa vuitanta anys alguns dels nostres avis van haver de refugiar-se a França a causa de la guerra civil (on van ésser força maltractats) i uns altres a Mèxic.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge VIII de durant l'any
26 de febrer de 2017

dimecres, 22 de febrer del 2017

PELS FRUITS EL CONEIXEREU (Mt 7,16)

Parlo de la caritat. Ens ha tocat viure uns temps en què han sorgit i neixen moltes iniciatives de caritat perquè el món viu moments convulsos: refugiats en camps de diversos països, refugiats a casa nostra, aturats, exclosos de la societat, captaires… mentre els que tenen cada vegada tenen més i ja els deu anar bé que la societat els resolgui el problema dels exclosos i sobrants. Neixen iniciatives de tota mena, com ara la gent que es desplaça a estar un temps en camps de refugiats, recollides d’aliments o de roba, festivals per conscienciar la gent o també per recollir fons… Tot plegat fa que ens podem mirar el nostre temps com un arbre que té les arrels sanes i es revitalitza i ens n’hem de felicitar per més que siguin sovint minories els que fan això.

Tot amb tot, massa sovint tenim a la ment aquella imatge de recollir el que sobra dels rics per donar-ho als pobres. Aquesta manera de mirar hauria de quedar obsoleta.

Per què? Perquè massa sovint els que fan això aprofiten per fer-se veure i rebre les felicitacions dels mitjans de comunicació. Ja tenen la seva recompensa (Mt 6,2). Encara hi ha una altra raó: Mentre es fa això els pobres continuen essent pobres i els rics, rics. No canvia la societat ja que els que tenen donen del que els sobra (Lc 21,4).

Quina hauria d’ésser la caritat cristiana? Primer de tot la que no es fa veure ni tampoc es fa felicitar. D’aquesta ja n’estem cansats, però, gràcies a Déu, hi ha molts que donen sense que la mà esquerra sàpiga el que ha donat la dreta (Mt 6,3).

Hi ha una altra característica: fer-te pobre al costat dels pobres, acostar-te a ells, escoltar-los, fer que et sentin proper a ells. No es tracta que els rics es tornin pobres sinó d’anar igualant, com diu Sant Pau:

«En el moment present, allò que us sobra a vosaltres ha de compensar el que els falta a ells, per tal que, un dia, allò que els sobri a ells compensi el que us falti a vosaltres. Així s'arribarà a la igualtat, tal com diu l'Escriptura: “Ni en sobrava als qui n'havien recollit molt ni en faltava als qui n'havien recollit poc”» (2Co 8,14-15).

Per tant, no ens deixem enlluernar pels famosos que, envoltats de càmeres, van a veure els nens malalts, ni tampoc per aquells que proclamen als quatre vents la quantitat de menjar o de roba que han recollit. La caritat cristiana es pot discernir per les obres. Diu Jesús: «per les obres els coneixereu» (Mt 7,16). Tenim dos models excel·lents, un força conegut i un altre més desconegut. Francesc d’Assís (més conegut) i Pere Nolasc, un barceloní que destinà la seva fortuna a rescatar captius i ell mateix s’oferia com a captiu.

Vull acabar reconeixent que hi ha molta gent que avui exerceix la caritat cristiana tal com l’he descrita, sigui i o no sigui creient en Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge VII de durant l'any
19 de febrer de 2017


El més important no és el que donem, sinó l'AMOR que posem en donar. Troba el teu temps per practicar la caritat. És la clau del Paradís

Mare Teresa de Calcuta (1910-1997)
Monja i missionera catòlica d'origen albanès

dilluns, 13 de febrer del 2017

JESÚS, JOSEP I MARIA

Procuraré parlar amb un llenguatge que puguin entendre els que no tenen estudis de teologia i es perden amb paraules com “la virginitat de Maria…” o amb definicions de l’església.

Primer de tot, cal dir que ens hem d’acostumar a dubtar. No ho sabem pas tot i sovint quedarem amb el dubte. No passa res.

  • Primera pregunta: Jesús era fill de Maria i Josep? Si mirem les dues genealogies dels evan gelis que són llistes d’avantpassats (Mt 1,1-16; Lc 3,23-38) sembla que sí, i també si llegim el començament de la carta de Sant Pau als Romans que diu que «és descendent de David pel que fa al llinatge humà» (Rm 1,3).
  • Segona pregunta: Maria i Josep eren una parella com les nostres? Ai las! No, perquè aquella societat era del tot diferent a la nostra. Si vivien els pare de l’un i de l’altre haurien convingut en concertar el matrimoni com sembla que era costum i es coneixerien en un festa. Si Josep no era vidu (no ho sabem), l’edat dels contraents seria joveníssima. Sempre parlem d’aproximacions.
  • Tercera pregunta: On és la intervenció de Déu (de l’Esperit Sant)? Tenim dos relats desconcertants, altament simbòlics, que són l’Anunci de l’àngel a Maria (Lc 1,26-36) i els somnis de Josep (Mt 1,18-23). En els dos relats diu que Déu intervingué sense la mediació de Josep. Encara hi ha un tercer text més breu de l’Evangeli de Joan que diu que «no ha nascut per la descendència de la sang, ni pel voler humà, sinó de Déu mateix» (Jn 1,13).
  • Quarta pregunta: Si aquests llenguatges són simbòlics vol dir, que no són reals? Tota la nostra vida és plena de símbols i sort en tenim. Ho és l’art, la diversió, els jocs, la pregària… I, no cal dir les paraules d’amor.

Per donar una resposta més senzilla us invito a llegir el començament de la carta als romans que he citat abans on distingeix dues coses d’una manera ben clara: l’ascendència jueva per una banda i l’obra de Déu per l’altra.

Diu que

  • es refereix al seu Fill, descendent de David pel que fa al llinatge humà,
  • però, per obra de l'Esperit Sant, entronitzat com a Fill poderós de Déu en virtut de la seva resurrecció d'entre els morts (Rm 1,3-4)

Amb paraules senzilles: aquest Jesús era jueu i d’ascendència jueva i l’Esperit Sant el converteix en Fill de Déu. En el catecisme de la nostra infància dèiem: Jesús és Déu i home vertader.

Com he dit en el començament, com en tots els llenguatges mig reals i mig simbòlics sempre quedarem amb el dubte, i no passa res.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge VI de durant l'any
12 de febrer de 2017


Per a qui creu no cal cap explicació; per a qui no creu tota explicació sobra

Franz Werfel (1890-1945)
Novel·lista, poeta i dramaturg austríac

dilluns, 6 de febrer del 2017

VENJANÇA I PERDÓ

Les relacions internacional es guien pel principi de la venjança, només que els més forts hi surten guanyant mentre tenen armaments. Però els fa vergonya la paraula i en diuen “resposta adequada”, o pitjor encara, “justícia”.

«Tu em tires una bomba… jo dues…». I els processos que anomenem de pau consisteixen a acumular armament o preparar desgraciats suïcides que facin la feina. Quan la cosa s’embolica, algun mig malalt mental agafa armament contra la gent reunida en un local molt atapeït de gent (discoteca, terrassa, església).

Fins fa poc, els cristians no atacaven mesquites. Ara, tothom contra tothom.

Jo em remeto a l’Evangeli. Jesús va introduir una novetat que va molt més enllà d’allò de la llei del talió (“ull per ull...”). La novetat és el perdó i l’amor als enemics. Diu Jesús: «Estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre pare del cel que fa sortir el sol sobre bons i dolents» (Mt 5, 44-45).

Com n’estem de lluny, del perdó, fins i tot els qui ens diem cristians! Molt poca gent és capaç d’assumir-ho. Diem que ens demanin perdó i ens equivoquem, ja que el perdó no es demana, es dona, es regala, com Jesús a la creu, que sense que ningú li ho demani diu: «Pare, perdona’ls que no saben el que fan» (Lc 23, 34).

Encara que ens sembli massa utòpic, els creients hem de defensar el principi de l’amor. L’amor i el perdó salvaran el món.

Hi ha famílies que ho han entès i ho practiquen. Els estats, si es diuen catòlics, haurien de fer el mateix. Que lluny que n’estem!.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge V de durant l'any
5 de febrer de 2017


L'espiral de la violència només la frena el miracle del perdó

Joan Pau II (1920-2005)
Papa de l'església catòlica