diumenge, 26 de desembre del 2010

JESÚS, EL SALVADOR

   L'Evangeli ens condueix a reconèixer la salvació per la bellesa i fragilitat d'un INFANT.

   Fixem-nos en els mals que aquest infant, innocent i feble que no amenaça ningú, venç i per tant ens allibera.

  • Primer de tot hi ha els mals que ens vénen de la natura com les inundacions, terratrèmols, freds intensos, calors sufocants, secades o malalties. Aquests sovint no els podem evitar, però si podem veure quines persones han estat malmeses i perjudicades i tenim l‘oportunitat d'ajudar-les, si més no posant-nos al seu costat i, de la mateixa manera que l'aranya refà la tela quan per alguna causa ha estat destrossada, nosaltres refem tot allò que pot ajudar a la vida nostra i la de les persones que ens envolten.
  • Els mals que ens vénen dels homes. Aquests són pitjors, perquè comporten una malícia o un encegament per part dels que ens els fan. Són les guerres, els assassinats, les pobreses produïdes per l'acumulació de béns d'uns pocs, humiliacions, destrucció de la natura, violència de gènere, deportacions... Per Jesús sabem que no s'arreglen contraposant un mal amb un altre mal com seria aquella llei de "l'ull per ull" (Mt 5,38-42). La sortida d'aquests conflictes és la vida: els infants que han de continuar venint al món, la tendresa i la capacitat de perdó. Les guerres sempre acaben quan algú afluixa i perdona i, si el que no vol continuar-la és el més fort, millor que millor, perquè s'acaba abans. És allò de «si el teu enemic té gana dóna-li de menjar, si té set dóna-li de beure…» (Rm 12,20).
  • Però hi ha també els mals que provenen del nostre interior i sovint són els més dolents, perquè no ens n’adonem. Són l'afany de privilegi, de poder i de prestigi i la poca capacitat d’haver de parlar de les coses amb qui ens hauríem d'entendre. Aquests mals es combaten llegint i entenent les benaurances, acceptant la pròpia pobresa, fomentant la compassió i la capacitat de posar pau entre els més estimats, mostrant-nos humils i trans parents. El camí, com veieu, passa per la bellesa.

   Per això, la contemplació de l'Infant que ens és donat per Nadal, un nen que arriba dèbil, que no fa por a ningú, somrient, rebutjat pel poble, sense pretensions, i entrant en el món pel camí de la pobresa, és una llum que aclareix el nostre camí. Per tant:

  • Davant els mals de la natura Jesús es posa a guarir a tants com pot. No es cansa de recuperar malalts.
  • Davant els mals que ens infligeixen els homes Jesús perdona i estima.
  • Davant dels mals que surten del nostre interior Jesús expulsa els dimonis amb energia i invita a que s'aixequin els que estan prostrats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de la Sagrada Família
26 de desembre de 2010

diumenge, 19 de desembre del 2010

EL PECAT PERDONAT I LA SALVACIÓ

   Amb l'article de la setmana passada pot ser algú haurà pensat que no hi ha pecat. Només vaig dir que Jesús no demanava la "confessió", sinó el reconeixement de la pròpia feblesa i la confiança. Ell en cap moment força el pecador a fi que li detalli el que ha fet.

   Els pecats que Jesús (en els Evangelis que ens han arribat) denuncia amb més contundència són:

  • Els pecats de privilegi sobretot referits a les riqueses: i, sobretot, la possessió de diner (Lc 12,15-31), la seducció de les riqueses (Mt 13,22) i mantenir-se en la riquesa (Lc 6,24-26) perquè les arnes podriran les riqueses (Mt 6,19-20). Les acusacions de pecat són sempre genèriques. Però no tanca la porta als rics, sinó que diu que ho tindran difícil per entrar en el regne del cel (Mc 10,23) però no impossible «perquè per Déu tot és possible».
  • Uns altres pecats són els de manca de compassió com l'acusació que fa en la paràbola del ric i Llàtzer on acusa el ric Epuló de no haver-se adonat de la indigència del pobre (Lc 16,19-31) i també retreu els que no tenen compassió de la dona malalta en dissabte (Lc 13,10-17) i l'abús dels pobres i les viudes (Mc 12,38-40). En la paràbola del judici final diu que "El fill de l'home" jutjarà els que no han vist el qui tenia fam, set o estava malalt o a la presó (Mt 25,31-46).
  • També fustiga els pecats de privilegis atacant els qui cerquen els llocs importants i aparenten fer llargues pregàries (Mc 12,38-40) per quedar bé davant la gent (Mt 6,5), una hipocresia que consisteix a aparentar bo només per haver complert les coses manades (Mt 23).
  • Finalment retreu amb duresa els que havent escoltat la paraula han fet oïdes sordes. Diu de les ciutats de Cafarnaüm i de Tir i Sidó que seran jutjades amb duresa (Lc 10,13-16) i en la paràbola del sembrador els que són com la llavor caiguda en el camí que no han fet cas de la paraula diu que ve Satanàs i se'ls enduu la llavor sembrada (Mt 13,14-15); als que han construït la casa sobre la sorra i se'ls ha esfondrat per no haver escoltat la paraula (Mt 7,24-27).

   Però quan Jesús té la persona al davant no l'ataca, sinó que es mostra compassiu. Veiem que crida contra els "mestres de la llei", però quan en té un al davant que diu coses enraonades li contesta que «no està pas lluny del Regne del cel» (Mc 12,28-34). Quan es troba al davant d’un ric, anomenat Zaqueu, que és capaç de donar la meitat dels seus béns als pobres, en fa un gran elogi dient-li que «també és fill d'Abraham» (Lc 19,1-10).

   És tal la compassió de Jesús, que tot just els mateixos apòstols s'han discutit entre ells a veure quin seria primer; en el mateix lloc, que és el cenacle on fan el darrer sopar, els promet que els que seran fidels a la prova s'asseuran sobre dotze trons per jutjar les dotze tribus d'Israel (Lc 22,24-30).

   Amb això es veu amb quin d'amor i delicadesa tractava cada una de les persones i alhora amb quina contundència havia recriminat el pecat.

   Si esteu atents a la llista de pecats que Jesús commina amb contundència en l'Evangeli són bastant diferents dels que sovint s'airegen en els mitjans de comunicació fins i tot eclesiàstics. Triar per triar hem d'optar per la llista de Jesús, oi?

   Jesús, contemplatiu del Pare, abominava el pecat que ens allunya del Creador i estimava tots i cada un dels que se li acostaven.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge IV d'Advent
19 de desembre de 2010

diumenge, 12 de desembre del 2010

JESÚS NO DEMANA LA CONFESSIÓ DEL PECAT

   Jesús no demana la confessió del pecat, sinó que perdona directament davant del més mínim reconeixement de la pròpia indigència.

   El que hi ha en joc (i això és el principal) és la mirada de Déu i no la descoberta de les taques que puguin embrutar la nostra ànima. Es tracta de posar el centre de la nostra mirada en Déu i no en nosaltres mateixos (el que en podríem dir una mirada teològica).

   El lloc de l'Evangeli on la gent "confessava els pecats" és a la vora del riu Jordà on Joan batejava (Mt 3,6) però, quan hi anà Jesús amb la mateixa intenció, la veu del cel li va canviar la mirada. Va adonar-se que es tractava, sobre tot, de reconèixer que ell era "fill de Déu". Tot seguit, quan surt de l'escena del baptisme va al desert amb la intenció d'esbrinar què vol dir això d'ésser "fill de Déu". El temptador que està atent a la recerca de Jesús, per tres vegades, li suggereix allò de "si ets fill de Déu..." (Mt 4,1-11) Jesús, amb les seves respostes, rebutja tot allò que no sigui contemplar l'esguard de Déu.

   Vençudes les temptacions surt convençut que ha de perdonar sense demanar comptes.

   Així ho fa amb el paralític que li presenten entre quatre, dient-li «els teus pecats et són perdonats» (Mc 2,5) i de la dona pecadora que li besava els peus diu sense demanar-li comptes del que ha fet «perquè ha estimat molt se li ha perdonat molt» (Lc 7,44-50) i tampoc no pregunta res a la dona adúltera a qui envia dient-li «Vés i no pequis més» (Jn 8,1-11).

   No és que Jesús pensi que no hi ha pecat, perquè ve els enumera quan «vindrà el Fill de l'home amb gran poder i majestat» (Mt 25,31-46) sinó que, quan té el pecador al davant, no demana altra cosa que el reconeixement de la pròpia indigència.

   Valgui com exemple l'endimoniat atrapat pel maligne en el seu interior; Jesús commina l'esperit maligne: «Calla i surt d'aquest home» (Mc 1,25).

   Trobem tres llocs on els pecadors reconeixen genèricament els pecats (sense enumerar-los): el publicà de la paràbola que prega donant-se cops al pit reconeixent-se pecador en el temple i de qui Jesús diu que se'n anà justificat a casa seva (Lc 18,13-14); el fill pròdig que va al pare dient-li «He pecat contra el cel i contra vos», mentre el pare l'abraça abans que el fill hagi obert boca reconeixent el pecat (Lc 15,20-21); i el bon lladre que probablement és el cas més clar de reconeixement dels pecats al qual Jesús li obre de bat a bat les portes del paradís (Lc 23,39-43).

   Penso que les paraules més colpidores són les del Crucificat que clama al Pare (això és el més important) «Pare, perdona'ls, que no saben el que fan» (Lc 23,34). Perdona a canvi de res.

   Aquest serà el missatge del ressuscitat quan els dóna l'Esperit: «A aquells a qui els perdonareu els pecats els quedaran perdonats» (Jn 20,19-23); mentre a ells, que l'havien negat i abandonat, no els recrimina ni els demana alta cosa sinó que siguin perdonadors dels altres.

   Així ens hem de preparar pel Nadal, on contemplarem Jesús indefens i humil que ve a nosaltres perquè no li tinguem por. Ve a perdonar de part del Pare del cel i a donar-nos el poder de fer el mateix als altres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III d'Advent
12 de desembre de 2010

diumenge, 5 de desembre del 2010

LA SEGONA VINGUDA DEL "FILL DE L'HOME"

   Aquest llenguatge sovint ens intriga i se'ns acut una mena de cataclisme o potser una nova arribada triomfal de Jesús al món. Ni una cosa ni l'altra.

   Ho sabem prou que Jesús arriba al món a Betlem fet un infant, indefens, i innocent. Tan proper a nosaltres que el vam poder veure caminant per Palestina, guarint, estimant i en comptes d'espantar-nos va morir ell per nosaltres perquè no fóssim nosaltres els sacrificats. Amb la resurrecció va transmetre'ns la pau, dient i repetint que «no tinguem por» i que «la pau sigui amb vosaltres». És la primera vinguda de Jesús.

   Però ens van anunciar una segona vinguda (Ac 1,11) que podem esperar amb el cap ben alt perquè «el nostre alliberament s'acosta» (Lc 21,28).

   Quina és aquesta segona vinguda del "fill de l'home"? És el mateix que demanem en el Parenostre quan repetim "vingui a nosaltres el vostre Regne".

   Diem que "el fill de l'home" ve quan el món canvia de rostre. Llavors Déu regna sobre el planeta. Quan? Quan desapareguin, per exemple, el milió dues-centes mil nenes víctimes actualment del tràfic de persones en la terra; quan no hi hagi un percentatge enorme de persones que han de sobreviure amb un euro al dia; Déu es farà present quan no existeixi un negoci de 600 milions de dòlars de la prostitució cada any i quan no hi hagi el tràfic de més de 40.000 dones i nenes (de l'Equador, del països subsaharians, de l'Europa de l'Est) portades a Espanya on encara hi ha una gran demanda.

   La segona vinguda del "fill de l'home" serà cosa nostra quan no sols ajudem els pobres sinó que els convencem que ells són i poden ésser salvadors d'aquest món, car ells molt sovint estan molt més néts de poder, de privilegi i de prestigi.

   Sembla una tasca gairebé impossible però més difícil ho tenia Jesús en el seu temps quan es va fer present. El profeta Isaïes, set-cents abans de Jesucrist, que vivia en un món de dominis, intrigues i morts, anunciava un temps que de les espases en faríem arades i fals de les llances (Is 2,4).

   Qui havia de pensar, al acabament de la segona guerra mundial, que França, Anglaterra i Alemanya s'unirien en un "mercat comú" que impedeix més guerres entre aquestes nacions renyides de temps immemorial? I en aquest mercat comú ens hi hem afegit posteriorment una vintena de països més. Qui havia de pensar que la mateixa Rússia, aquesta setmana passada, parlaria d'unir els seus exèrcits per fer una Aliança militar amb l'Atlàntica, no tant per sumar armaments sinó per eliminar les amenaces mútues? Queda molt per fer, però són passos importants.

   No oblideu aquelles paraules de Jesús quan diu: A l'hora menys pensada arriba (el moment del) fill de l'home (Mt 24,44). El moment del fill de l'home serà aquest temps, que ja va arribant, en què les persones siguin tan importants que la vida d'una sola persona valdrà més que els diners, la política, els exèrcits i que la mateixa església.

   Estem lluny encara de la pau mundial, però l'Esperit del Senyor està sobre tots nosaltres i per això preguem, especialment en aquests dies del Nadal que "vingui ben aviat la nostra Redempció" que és la segona vinguda.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II d'Advent
5 de desembre de 2010

diumenge, 28 de novembre del 2010

ELS SAHARAUIS

   El nostre govern diu que de cap manera no s'ha de parlar amb ETA i que l'única sortida és la militar (agafar-los a tots només amb instruments policials). Els marroquins diuen el mateix dels saharauis. Però heus aquí que, quan es demana al nostre govern què s'ha de fer amb el conflicte del Sàhara responen tot el contrari. Ens diuen els nostres mandataris que aquestes coses s'han de parlar, que tots els països civilitzats ho fan amb diàleg i que nosaltres no hem pas d'ésser menys. El mateix passa amb el conflicte dels palestins i els israelians, que també els nostres aposten perquè ells dialoguin.

   Oi que endevineu la contradicció? Doncs així anem.

   L'opció de la guerra o de la repressió només policial és sempre la pitjor, perquè sens dubte porta molts morts i massa sovint entre els pobres. Morts d'un i altre cantó, perquè els policies van amb armes i els altres no són pas angelets.

   L'altra opció, la de conversar, és molt més difícil del que sembla perquè ja s'ha de comptar que uns i altres ens enganyen i s'enganyen i que hi ha moltes grans mentides traïdores. Els que diuen "NO LA GUERRA" també haurien de dir "No a la repressió policial" però cal saber que això comporta molta saviesa en el parlar i molta paciència. Ja he dit que uns i altres enganyen.

   Quan les converses van per bon camí pot haver-hi víctimes entre els mateixos que les han promogudes (probablement és el cas de l'Ernest Lluch) i amb això s'hi ha de comptar, però quan es tria el camí de la repressió i la guerra les víctimes són moltes més i entre els més pobres. Ja no parlo de la guerra oberta en la qual els morts són més nombrosos i, més en el món actual, són majoritàriament civils.

   Trobaríem alguna llum en l'Evangeli?

   Probablement sí: Jesús mateix va ésser una víctima d'aquestes converses que anomenem selectes, dels que donen la cara i denuncien les injustícies i no s'apunten a cap mena d'armament.

   Jesús en comptes del camí de la violència va optar per la defensa dels desheretats. Preferia la vida de les adúlteres (Jn 8,1-11), ens feia conèixer els pobres oblidats indicant-nos on eren (Mc 12,41-44), es posava al costat dels estrangers burlats com el de Gerassa de manera que la mateixa gent del territori el va expulsar de la contrada (Mc 5,1-20), denunciava aquells que s'aprofitaven de les viudes fingint llargues pregàries (Mc 12,40). Això és diàleg? Sí. Perquè la denúncia també és diàleg, i l'acolliment dels pobres també.

   El seu final va esdevenir un testimoni d'una manera valenta de fer que excloïa la violència, però parlava i denunciava en el moment més oportú i en els més inoportuns. Això ho feia en un clima de perdó que consistia principalment en el desig de vida plena i permanent per a tots, fins i tot per als que ens han ofès.
Sant Pau, que coneixia bé el projecte de Jesús, ens ho diu d'aquesta manera:

Més aviat, "si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap". No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé (Rm 12,20-21).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge I d'Advent
28 de novembre de 2010

dimarts, 23 de novembre del 2010

EL DEBAT SOBRE LA IDENTITAT

   Us haureu fixat que en les campanyes electorals els debats sobre la identitat són importants. Més del que sembla. Uns a favor i altres menyspreant-los es van creuant i repetint les preguntes següents:

   Qui som? Europeus, catalans, espanyols o un mica de cada?

   Quin idioma parlem? Català, només castellà o bilingüe?

   Quines són la nostra història, cultura, festes...

   I, quan un polític té por de contestar aquests preguntes (potser pel tipus de públic que té al davant) surt amb la caixa dels trons parlant de l’atur, de la indústria, del treball... com si les qüestions sobre la identitat fossin sobreres.

   Agradi o no, aquests problemes són importants, tant en temps de prosperitat com en el de les vaques flaques.

   Voleu un exemple?

   El poble de Navarcles està en crisi econòmica com tants, però quan algú, amb molt encert, ha promogut que cada família es munti un àlbum com quan érem infants i el tema són les fotos antigues i actuals del poble, s'hi han implicat joves i vells, botiguers i mestresses de casa. I de quina manera! Tothom hi és i es munten trobades a la plaça del poble per completar l'àlbum, amb molta assistència de gent. Perquè? Perquè aquest àlbum remarca tot allò que som i allò que hem estat, ens fa sentir que som persones, trobem l'escalf del veí que viu a tocar de casa i tornem a tocar de peus a terra. La identitat interessa molt més del que sembla.

   Els altres problemes (atur, indústria, preu del diner, carreteres...) hi continuen essent, perquè hi ha poc treball, moltes famílies tenen feines a fer arribar a fi de mes, les àvies han de cuidar dels néts sinó no s'arriba. I els polítics han de fer per resoldre'ls, però la identitat fa que siguem lliures o esclaus.

   Per això hem de desconfiar dels polítics que es riuen dels nostres problemes d'identitat (llengua, festes, senyera, escola immergida)... i ens insinuen que allò altre és més important, com el diner (treball, indústria, jubilacions). Tot és important, però sense la identitat no som res.

   Aquesta va ésser la clau del domini sobre tot Amèrica imposant el castellà o portuguès a Amèrica del Sud i l'anglès a la del Nord. Així es van anul·lar els pobles que tenien la seva pròpia identitat. Amb la llengua hi van els costums i, sobre tot, la humiliació de les persones si es destrueix allò que els havia estat propi fins aquell moment.

   Amb la religió avui van passant coses semblants perquè les sectes o denominacions religioses que volen imposar-se a casa nostra entren al país excloent del tot la nostra llengua amb una pretesa mirada universal. I això ho fan en la litúrgia, en el cant i en tot acte que poden com ara amb un programa radiofònic. Saben que la gent, sense identitat, és molt més manipulable.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXIV de Durant l'Any • Festivitat de Crist Rei
21 de novembre de 2010

diumenge, 14 de novembre del 2010

LA VERITABLE ALEGRIA

   Després del desplegament de mitjans de comunicació per la visita del Sant Pare tornem a la vida de cada dia de les nostres petites comunitats. Després del rebement de Rams, el Senyor Jesús va haver d'encarar-se a la setmana de la Passió, mort i creu.

   No penso pas que nosaltres haguem de morir, però sí que haurem d'aprendre a estimar aquells que van fer demostracions contràries a la visita del papa i també els que ho van fer de maneres molt infantils. El fet que es manifestessin de forma ridícula (besant-se homes amb homes al carrer i repetint com infants aquell jo-no-t'es-pero!!) no vol dir que no els haguem de tenir en compte.

   Ja deia Sant Francesc d'Asís que la vertadera alegria no consistia pas «que vinguessin tots els prelats ultramontants, arquebisbes i bisbes» o també «que vinguessin el rei de França i el d'Anglaterra». Sant Francesc d'Asís sabia el que es deia.

   Aquests contraris a la visita papal, molt variats per cert (perquè hi havia catòlics practicants, ateus convençuts i polítics significatius), ens indiquen una realitat que està sempre present en el nostre país que ens fa viure en contínues tensions: hi ha molta gent que és contrària a les manifestacions de la fe i més entre els joves.

   Gràcies a Déu, entre els polítics de tots els partits hi ha catòlics practicants, cosa que probablement no passava en els anys trenta, però també ara trobem, entre la gent de la dreta mediàtica, premsa molt anticlerical.

   Tot això ens fa veure que la nostra obligació és estimar els uns i els altres, ja que el manament de l'amor no caduca, però alhora ens fa entendre que no podem agafar de cap manera els polítics d'un determinat partit i classificar d'ateus a tots ells perquè no correspon de cap manera a la realitat. Tampoc no podem fer el contrari, que seria considerar com a creients els que probablement tenen major percentatge de practicants en les seves files.

   La paràbola del blat i el jull no ens permet arrencar i llençar els dolents, ja que aquesta és una tasca reservada als àngels del Senyor a la fi dels temps (Mt 13,36-43). Ara hem de conviure.

   Però tornem a la vertadera alegria de què ens parla Sant Francesc i de la qual també ens parla Jesús. Aquesta benaurança consisteix a haver tingut paciència quan ens insultaran, no ens acolliran i diran tota mena de mal contra nosaltres (Mt 5,11-12). I no hem de tenir paciència perquè nosaltres som bons i ells dolents, sinó perquè el manament de l'amor ens fa estimar-los i el reconeixement de la paternitat de Déu Pare ens fa adonar que ells són fills de Déu, com nosaltres, fins a poder-los dir, com Jesús deia a un mestre de la llei: «No estàs lluny del Regne del cel» (Mc 12,34). Si en el Regne de Déu hi capiguessin només els bons, tampoc no hi podríem entrar nosaltres.

   D'aquí a pocs dies hi haurà eleccions al Parlament. Tots els partits tenen cristians en el seu si i tots els partits tenen coses reprovables. També l'Església en té. Per això cal ésser molt prudent i que ningú no digui que vota tal o tal altre perquè és més catòlic. En tot cas penso que és millor anar a votar que no pas abstenir-se perquè l'abstenció (que és legítima) dóna el vot al més votat i, si és gaire abultada, dóna opció als militars i als dictadors. Ens agradi o no, els que ens han de governar són els politics. Preguem per tots ells.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXIII de Durant l'Any
14 de novembre de 2010

dijous, 4 de novembre del 2010

BENVINGUT EL PAPA BENET XVI

   En fulls anteriors ja he dit els pros i els contres que creia que generava la vinguda del Papa.
   Ara toca rebre'l i rebre'l bé, perquè arriba aquesta setmana a Barcelona.
   La majoria de nosaltres no serem presents dintre del temple de la Sagrada Família, però sí que podem influir amb les nostres converses donant la benvinguda a aquell que està al capdamunt de Càritas mundial (Càritas és una associació de la mateixa església).
   Donem la benvinguda al responsable de les missions universals de tota l'església.
   Acollim l’impulsor de les universitats i instituts catòlics de tot el món.
   Rebem aquell que tots els bisbes catòlics del món reconeixen com a cap i pastor.
   Aprovem el representant d'una institució que en els darrers quaranta anys ha defensat la pau sense fisures i no s'ha posat al costat de cap mena de guerra. És sorprenent que aquesta setmana hi hagi hagut un ferotge atemptat a Bagdad contra una església catòlica quan la Santa Seu en tot moment es va oposar a l'ocupació de l'Iraq i a la guerra.
   Però, sobretot, admetem que qui presideix tota l'Església i n'és el punt d'unió ens ha continuat donant l'Evangeli de Jesucrist malgrat les deficiències i defectes d'aquesta institució. Sense l'Església, l'Evangeli (aquest text preciós), no hagués arribat fins a nosaltres.
   Hi ha catòlics, i són catòlics de veritat, que no voldrien aquesta mena de visita tan solemne. Segurament tenen raó i cal respectar la seva opinió, perquè seguir el camí de l'Evangeli es pot fer de moltes maneres diferents. Tot es pot canviar, ja que al llarg de la història les coses han estat molt diferents i no hi ha cap protocol ni cerimònia que no pugui ésser modificada.
   No fa gaires anys que va venir el Dalai Lama a Barcelona. Molt de compte, perquè molts dels mateixos que reclamaven un rebement, també per les autoritats polítiques, per a aquell que també és alhora cap d'un estat (enderrocat però cap d'estat) i líder religiós, ara diuen el contrari quan qui ve és el papa. Aquell venia a fer una visita pastoral i així ho defensaven els mateixos que ara són tan contraris a la cita actual. En aquest món no podem dir avui una cosa i demà una altra, perquè tenim el cap sobre les espatlles per fer-lo servir i no pas per seguir les consignes dels que pensen per nosaltres.
   Escric això uns dies abans de l'esdeveniment però m'hauria d'equivocar molt si dic que la majoria de la gent del nostre poble (inclosos els indiferents) seguiran amb atenció els actes. Molts no ho faran per motius religiosos sinó perquè les multituds arrosseguen multituds, però seran al carrer o bé a la televisió.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXII de Durant l'Any
7 de novembre de 2010

dilluns, 1 de novembre del 2010

LA MULTICULTURALITAT

   D'aquest tema en podem parlar abastament els catalans que, al llarg dels segles "de fora vingueren i de casa ens tragueren".

   Els alemanys ara s'adonen que el gruix de la immigració turca no s'adapta, no domina la seva llengua i no s'adecua als seus costums. Els alemanys volen regular aquest fenomen posant un munt d'exigències als immigrants que es vulguin quedar al seu país. Ells poden intentar això perquè tenen força, però segur que no s'adonen que a la major part dels països subsaharians els ha passat al revés i han sofert allaus d'europeus i nordamericans, que són els poderosos, que han marginat el seu idioma i els costums del país fins al punt que la major part dels països subsaharians, i no cal dir els de tota Amèrica, han hagut d'adoptar els idiomes d’aquells que els han envaït (una manera més exacta que no pas dir "colonitzat"). A més, els estrangers s'han apoderat de les riqueses de les seves mines.

   Ja he dit al començament que nosaltres, els catalans, hem sofert en la pròpia carn la imposició de llegua i costums dels castellans que van conquerir la nostra nació i ara encara ens acusen de marginalitzar el seu idioma imposat.

   Ja es veu que quan es tracta d'immigracions no guanya el primer que hi era o el que ha arribat segon, sinó el més fort, com els grills que, posats en una capsa, no tarden a menjar-se el més dèbil.

   En el cas dels alemanys la protesta ve perquè els que haurien d'ésser dèbils (els turcs) arribaran a ésser forts simplement perquè seran més nombrosos que els altres.

   En el nostre país (i una mica a tot Europa) emergeixen aquests partits polítics que atreuen per la seva intransigència i proclamen l'exclusió de tots els arribats. Bé, segurament que no ben bé de tots, perquè els jugadors de bàsquet o de futbol tenen una vènia especial ja que ni els més xenòfobs no se'ls miren com estrangers. Tampoc veuen com a impostors els alemanys o holandesos que hi ha a les Illes o a la Costa, ja que són una font de divises.

   Potser que mirem l'Evangeli. Passava el mateix i els jueus del temps de Jesús consideraven pecadors a tots aquells estrangers que no eren de la nissaga jueva. Els grecs primer, i els romans després, van envair aquell territori i van anar imposant la llengua i els exèrcits a sang i foc. Per altra banda, els pobres dels països més pobres també eren tinguts per ignorants i pecadors.

   Què fa Jesús? Acull a uns i als altres. Té molt clar que el més important és cadascuna de les persones sigui de la nacionalitat, nissaga o cultura que sigui (Ac 10,34). Escolta i elogia el centurió dels invasors, que és romà (Mt 8,5-13), els publicans que treballaven al servei dels romans (Lc 18,1-8), els grecs que el volen veure (Jn 12,20-23), la sirofenícia que era una estrangera pobra amb la filla malalta (Mc 7,24,30)... i fins i tot la primera església va atrevir-se a nomenar diaques (dirigents) a set que no eren jueus sinó grecs tots ells (Ac 6,1-7). Pau, que era un jueu d'Àssia Menor, i Bernabé, que era un jueu xipriota, van ésser els abanderats d'anunciar l'Evangeli a tots els homes i dones del món.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXI de Durant l'Any
31 d'octubre de 2010

dilluns, 25 d’octubre del 2010

LA FUNCIÓ DEL PAPA

   Si no hi hagués Papa ens l'hauríem d'inventar, perquè algú ha de coordinar els cristians que hi ha en el món. En tot cas, podem i hem de parlar de la manera de coordinar l'església en tot el món. Les esglésies ortodoxes tenen els seus patriarques (grans coordinadors) a Constantinoble (actual Istanbul), Moscou i Jerusalem (segurament em deixo algun lloc). Em refereixo a les esglésies ortodoxes que no estan unides a Roma, perquè les que ho estan ja accepten la primacia del Papa.

   Al poc temps dels inicis de l'església es va veure la necessitat de tenir algun bisbe o Patriarca com a punt de referència per mantenir la unitat dels creients. Els primers foren, sens dubte, els de Jerusalem on Pau (Ac 9,26-28), Pere (Ac 11,1-18) i Felip el diaca (Ac 8,14-17) acudiren per informar de les seves activitats i el primer concili (o trobada de responsables) fou precisament a Jerusalem, i no pas entorn de Pere sinó de Jaume, el germà del Senyor (Ac 15,13-21). Hi ha una antiquíssima tradició que Pere fou martiritzat a Roma i l'Església de Roma n'ha venerat les relíquies des de molt antic (relíquies que possiblement estan sota la cripta del Vaticà).

   No cal que faci una lliçó d'història, però fàcilment entendreu que quan Roma esdevenia la capital del imperi fins a la meitat del s.V qui era bisbe de Roma passà a ser reconegut com a primat per totes les altres esglésies. I això ha continuat fins i tot després d'uns períodes breus de temps en què el Papa va establir-se a les ciutats franceses d'Avingnon, Bordeaux o a la italiana Pisa. Sempre ha tornat a ésser Roma el lloc on ha habitat el bisbe primat de tots els bisbes catòlics, fins als nostres dies.

   Ara que estem a pocs dies de la seva vinguda a Barcelona hem de deplorar molts que són més papistes que el Papa i el veneraran com si Jesús mateix estigués entre nosaltres amb mostres exagerades (algunes histèriques) i no és això, ja que Jesús es fa present en totes les eucaristies dels llocs més recòndits. I també hem de deplorar els que aprofitaran aquests dies per fer unes accions sorolloses en contra d'ell o de la seva visita, tot i respectar-los el dret a manifestar-se. És precisament per algunes accions violentes que s'han produït en altres llocs, amb intents d'assassinat inclosos, que els nostres governs extremaran la vigilància. No oblideu que també hi haurà enorme protecció per la presència del monarca espanyol i els prínceps a dins la basílica de la Sda. Família.
Jo no entraré en el ball de xifres de despeses perquè ja hi haurà qui se'n cuidarà, però, si hem de parlar de diners, també hi haurà molt turista que vindrà a causa d'aquest esdeveniment. El temple de la Sda. Família serà molt més visitat durant un temps. Aquestes també seran divises quantioses per a Barcelona. A més TV3 tindrà l’exclusiva d’enviar el senyal a 50 milions d’espectadors.

   Personalment, m'agradaria arribar a una situació com la que passa amb els nostres bisbes, que hi pots estar molt d'acord o no gaire, però no hem de posar cap guàrdia a la porta de l'església el dia que vénen a visitar-nos. De moment, estem lluny de rebre el Papa amb la discreció que ens agradaria. El fet que vingui envoltat de tants bisbes i cardenals dóna sentit d'unitat, però també l'allunya del poble que restarà en els carrers dels voltants mirant pantalles gegants i es veurà satisfet si d'esquitllada pot dir que l'ha vist uns segons. Quedarà molt lluny de la gent.

   Tot plegat recorda aquell episodi d'uns grecs que "volien veure Jesús". Introduïts prop d'ell per dos deixebles amb cognom grec (Felip i Andreu) Jesús els fa per resposta que «ha arribat l'hora que el fill de l'home serà glorificat» (Jn 12,20-24) que és com dir-los que ara tota persona valdrà més que tot i per tant que ells són ben rebuts, tot i no ésser jueus. Al costat de Jesús hi cabien tots: jueus i grecs, pagans i pecadors, homes i dones (Ga 3,28).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXX de Durant l'Any
24 d'octubre de 2010

dilluns, 18 d’octubre del 2010

LA FOTO AMB JESÚS (i II): ELS INSIGNIFICANTS

   La setmana passada deia que Jesús va defugir la foto amb els que volien el poder, com el cas de la mare dels Zebedeus o d'Herodes i també que els mateixos poderosos defugien i blasmaven contra ell. No el volien veure al seu costat.

   Per contra, Jesús va fer molts gestos per posar-se al costat dels "petits" (com diria l'Evangeli de Mateu) o dels "pecadors" (com abunda al de Lluc). Li agrada fotografiar-se amb ells.

   Sembla que al costat dels dotze hi havia una colla d'altres deixebles ("nois", com sovint diu l'evangeli), que volien seguir Jesús. Però els dotze els ho impedien. Alguns presentaven a Jesús uns "nois" perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué: «Deixeu que els "nois" vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l'acull un noi, no hi entrarà pas». I els abraçava i els beneïa tot imposant-los les mans. (Mc 10,13-15).

   Serien els mateixos "nois" que Joan volia prohibir-los que fessin signes en nom de Jesús. Joan li digué: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres». Jesús els respongué: «No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres». (Lc 9,49-50).

   Més sorprenent és veure com Jesús es desmarcava dels asseguts a la taula del fariseu que menyspreaven una dona que plorava als seus peus i els eixugava amb els cabells. La posa "dreta" i al seu costat. Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó: «Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum. Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc». Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats». Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?». Jesús digué encara a la dona: «La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau». (Lc 7,44-50).

   Mentre els reporters, a la sala del tresor, es posaven al costat dels que es feien precedir amb trompetes (Mt 6,2) fent vistosos donatius, Jesús es posa al costat de la viuda pobra: Va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: «Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure». (Mc 12,42-44).

   També es posa al costat de l'altra viuda que portava a enterrar el seu fill únic (Lc 7,11-16); del paralític que duia trenta-vuit anys ajagut a l'estany on hi havia la porta de les ovelles, per tant plena de cagallons (Jn 5,1-8).

   Aquestes fotos, que semblen insignificants, per sort, han arribat fins a nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXIX de Durant l'Any
17 d'octubre de 2010

diumenge, 10 d’octubre del 2010

LA FOTO AMB JESÚS (I): ELS PODEROSOS

   Ja sabem que en temps de Jesús no hi havia màquines de fotografiar (com n’hi haurà ara amb el papa) però l’Evangeli ens dóna molts episodis en els quals alguns anaven a cops de colze per fer-se veure al seu costat i altres episodis en què Jesús se’n distanciava o els altres no el volien ni veure.

   Els deixebles mateixos tenien conflictes a veure qui estaria més a prop de Jesús. En una ocasió Joan li diu: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres». Jesús els respongué: «No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres». (Lc 9,49-50).

   La mare de dos deixebles, Joan i Jaume, va quedar ben galdosa quan demanava que els seus dos fills seguessin l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra. Jesús ho va rebutjar amb aquestes paraules: «No sabeu què demaneu. Podeu beure la copa que jo he de beure?» Ells li responen: «Sí que podem.» Jesús els diu: «Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat». (Mt 20,22-23).

   Caifàs, que era el gran sacerdot, diu expressament que Jesús fa nosa (no vol la foto amb ell) i afegeix: «Vosaltres no enteneu res. No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble?» (Jn 11,47-50).

   Herodes, que era rei i jueu, en canvi, es delia per veure Jesús ja que en sentia parlar (Lc 9,7-9). Quan a la fi va tenir l’oportunitat, en el relat de la Passió, i tingué Jesús detingut a casa seva, enviat per Pilat, es va alegrar de veure’l i li demanà un senyal prodigiós. Jesús respongué amb un silenci tal que va ofendre tant al rei, que reaccionà posant-li un vestit llampant i burlant-se’n (Lc 23,6-11).

   Jesús denuncia amb molta contundència aquells que s’aprofiten del poder per oprimir els més petits i els diu: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor». (Mc 12,38-41). Ell mateix es distanciava per no aparèixer al costat d’ells.

   Era tant el que incomodava Jesús als que detentaven el poder en aquell moment que, quan van tornar uns soldats que havien estat enviats per detenir-lo i venien sense el detingut, els grans sacerdots i els fariseus els van reprendre dient-los: «Vosaltres també us heu deixat enganyar? Qui de les autoritats o dels fariseus ha cregut en ell? Només hi creu aquesta gentussa que ignora la Llei i es mereix la condemna!» (Jn 7,47-49).

   No és gens estrany que aquests, desplantats per Jesús, maldessin per donar-nos una altra foto (macabra) de Jesús voltat de dos delinqüents clavats en creu, despullats, torturats i humiliats (a la vista de tothom que passava i els insultava). Aquesta “foto” (la creu) és la que venerem encara tots els cristians que seguim el Mestre i, contra el que aquells esperaven, ha esdevingut una senyera per als creients.

   El dia que ve parlaré de les altres fotos, les que Jesús cercava amb els petits i els insignificants.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXVIII de Durant l'Any
10 d'octubre de 2010

dilluns, 4 d’octubre del 2010

EL PAPA DEL "POLÒNIA"

   Molts anys he fet de professor en l'ensenyament mitjà i quan un alumne presentava un treball jo li demanava d'on havia tret el que afirmava, perquè no val inventar-se coses. Si l'alumne copiava un fragment d'una revista havia de dir quin era l'autor i en quin lloc ho havia trobat; i si volia constatar una realitat social calia que digués a quants ho havia preguntat o bé a quina enquesta de les que es publiquen es referia. Si no ho feien així, els alumnes havien de suspendre, perquè no s'hi val a escriure el que els dóna la gana en un treball acadèmic.

   Això és exactament el contrari del que es veu en algun programa que es dedica a caricaturitzar personatges famosos.

   Com diu l'articulista Antoni Puigvert a La Vanguàrdia (27 set) el Papa domina una colla d'idiomes però el pallasso que el representa figura que no sap parlar; el Sant Pare és un home serè i l'afigura histèric; és reflexiu i savi, i el donen per estúpid. He vist aquest programa només dues vegades i vaig decidir no veure’l mai més. I ho he acomplert!

   Tu pots ésser creient o ateu, tant se val; pots ésser un creient crític amb el funcionament de l'església; però el que no has de permetre és que un programa que paguem entre tots presenti una caricatura tant acrítica i ofensiva. Com? Doncs apagant la tele. I pots continuar essent ateu, ja que no té res a veure amb la serietat intel·lectual.

   Cal dir que la caricatura és un gènere molt sa perquè fa riure, però el bon dibuixant extreu de qualsevol personatge els trets que té i no inventa allò que el pot desprestigiar. No fan caricatures, sinó menyspreu. Serà que, tractant-se de segons qui, els responsables de la TV3 han decidit deixar la neutralitat de banda? També per Nadal els sortien caganers per les orelles (hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi...).

   La mandra mental que tenim tots plegats permet que es facin coses d'aquestes amb els nostres diners i els responsables del canal més nostrat continuaran amb la burleta mentre tinguin una colla de gent que calla i riu les befes quedant-se asseguts al sofà sense reaccionar. "Mentre hi hagi burros hi haurà gent que pujarà a cavall".

   Totes aquestes actuacions ridiculitzadores em recorden el temps en què jo estudiava, i en el qual els nostres superiors ens presentaven les maldats del comunisme, tant que quan un professor d'història (que havia estat a Rússia) ens va dir que "allà hi havia molt bona gent als pobles" ens va sorprendre de tant enganyats que estàvem. Ara, amb la televisió, no s'engatussa als interns d'un seminari, com llavors, sinó a tot un país.

   Així ens van preparant per la vinguda del papa.

   Això val per a tots, creients i no creients; pels que aniran a milers a veure’l i per aquells a qui no agrada la visita; pels catòlics més papistes que el papa i pels altres, també catòlics, que no voldrien aquesta gran concentració.

   Quants de vosaltres heu rebut notícia dels excel·lents discursos que ha fet a Gran Bretanya? Mentre, el món intel·lectual britànic ha reconegut la qualitat d'aquest personatge.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXVII de Durant l'Any
3 d'octubre de 2010

diumenge, 26 de setembre del 2010

ENCARA SOBRE EL PAPA

   La setmana passada vaig acabar dient que les grans trobades donaven sentit de cos i que el poble, si no les té, se les inventa. Això val tant per la Missa del diumenge com per la visita del Papa o com per les grans trobades esportives en els estadis. Molta gent necessita trobar-se enmig de multituds. Vegeu com exemple la gent apretada a La Patum o als "encierros" de Pamplona.

   Als cristians que només participen d'una petita eucaristia o de les Misses del seu grup els manca una part del seu cos (el Cos de Crist, vull dir) i es poden convertir molt fàcilment en cristians amargats i gens ecumènics.

   Fixeu-vos com a les parròquies hi ha un grup important de gent a qui només se'ls veu per la Festa Major, en la visita del bisbe o en algun acte de Setmana Santa, que són els dies que hi ha més gent.

   Per això, diguin el que diguin els diaris i les televisions (sobre les despeses del viatge, sobre la pederàstia en algunes persones d’església o altres acusacions que es trauran de la màniga) la gent senzilla anirà entusiasmada a rebre el Papa i no es mourà de la televisió per seguir-ne els moviments. S'evidenciarà un trencament ancestral entre el poble i els mitjans comunicatius que hauran anunciat desventures.

   Per això la incomoditat de molts cristians (que són una minoria però molt significativa) per aquesta visita no ha d'ésser per la trobada multitudinària, que el poble senzill la necessita, sinó per les similituds medievals de l'ornamentació, i pel distanciament del Papa amb els fidels, envoltat de diferents corones (de cardenals, d'arquebisbes, de bisbes i de preveres).

   Torno a repetir que el Papa no és Jesucrist ni l'hem de contemplar com a tal, ja que Jesucrist el trobem en cada persona, en cada eucaristia i en el rostre dels pobres. Justament el Jesucrist que més venerem és la imatge del crucificat (sense prestigi, sense poder i sense privilegis) mot allunyat del que veurem en aquestes concentracions multitudinàries que vindran.

   Posaré un símil esportiu. Uns jugadors de futbol, per bé que ho facin, tindrien uns pocs espectadors si no hi hagués uns directius que han construït estadis, han creat penyes de seguidors, han connectat amb els mitjans televisius, han fet una enorme propaganda... Sense els directius no s'omplirien els estadis ni crearien el "sentit de cos" entre els afeccionats. No demaneu que els directius xutin bé la pilota. Doncs tampoc no demaneu que el Papa i els bisbes siguin perfectes imitadors de Jesucrist, que per això preguem per ells en cada Missa, i demanem que Déu els ajudi en la tasca gens fàcil que tenen encomanada, ja que és molt difícil ésser alhora papa o bisbe i un Sant Francesc d'Assís. Tampoc cap de nosaltres no es pot posar com exemple. Som testimonis de la fe i del missatge, i poca cosa més.

   Em sembla que aquests criteris poden ésser útils a tots aquells que es posaran molt nerviosos per la vinguda del Papa a Barcelona.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXVI de Durant l'Any
26 de setembre de 2010

dilluns, 20 de setembre del 2010

LA VISITA DEL PAPA

   Per què hi ha tan enrenou en algun sector dels catòlics quan es parla de la visita del papa?
Distingim i ens entendrem. Els que no són catòlics tenen tot el dret a criticar i amb contundència, no pas per les despeses, sinó pel fet que, al menys algunes, seran pagades entre tots. Saben que no els passarà res per haver censurat amb força perquè no ens hi tornarem.

   Però també hi ha un sector no molt nombrós de catòlics (els que en diríem d'esquerres) que es volen mantenir dins l'església i parlaran amb amargor de la manera com es farà aquesta recepció. Aquests són pocs, però faran molt soroll.

   Donaré uns criteris que em sembla que poden servir sense posicionar-me d'un cantó o de l'altre.

   Primer de tot, el Papa no és Jesucrist, ni tampoc el Vaticà no és l'Evangeli. La presència real de Jesucrist es donarà amb la mateixa plenitud en la Missa solemne que farà Benet XVI a la Sda. Família de Barcelona que en l'Eucaristia que celebrarà un capellanet amb quatre assistents en qualsevol barriada de la ciutat. Vol dir que a qui es vulgui trobar amb Jesucrist no li caldrà anar a la basílica, que serà consagrada aquell dia. Els paràmetres són uns altres.

   L'Evangeli pur, sense una església que el sostingués, no hauria aguantat ni cent anys ni tampoc ens hauria arribat sense els següents elements:

  • Per una banda, és clar, pels sants i santes i pels màrtirs de tots els temps, però ells sols no ho haguessin aconseguit, perquè els poderosos els haurien eclipsat com havia passat anteriorment amb tots els pobres sacrificats.
  • Pels grans pensadors (Agustí, Irineu, Lleó el Gran, Tomàs d'Aquino, Ranher...) sense els quals no tindríem manera de poder-nos presentar amb els intel·lectuals del moment. Gràcies a ells avui tenim un cos de doctrina molt acceptable i perdurable (ja que els llibres bíblics són de poca qualitat literària i massa allunyats en el temps). Això no obsta que cada generació haurà de descobrir nous teòlegs perquè el temps va canviant.
  • Però també hi ha l'organització que s'ha donat en la mateixa església, bastant independent dels estats i dels nobles (que sempre ha costat molt) basada en el papa com a punt d'unió dels bisbes del món i de cada bisbe que, amb la seva comunitat, palesa el cos de Crist (Alter Christus) en aquell lloc concret. La manera d'organizar-se ha variat molt en el temps, des dels començaments sense temples, amb trobades familiars, passant per l'Edat Mitjana en la qual l'església va ésser l'única cohesió entre els pobles d'Europa, l'Edat Moderna amb totes les embestides racionalistes i l'actual en la qual ja es veu que s'hauran de fer grans canvis.

   Vull dir que la trobada amb el Papa a Barcelona (o a Roma els que hi van) no és una conversa amb Jesucrist, sinó la manifestació de la unió que hi ha entre els catòlics d'arreu del món ja que ell és el punt d'unió (si voleu en podeu dir polític).

   També els àrabs es troben a milers entorn de la pedra negra i no els critiquem i els països de l'entorn socialista han fet grans manifestacions sobre tot ens els primers de maig famosos (Rússia, Albània, Cuba...) i nosaltres ens trobem a milers entorn d'un estadi de futbol sense criticar la injustícia de veure que cada un dels jugadors té un sou que és deu vegades més que el que l'Estat espanyol ha enviat al Paquistà. Per què en empassem aquest galàpet? Perquè tots necessitem grans trobades de cohesió.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXV de Durant l'Any
19 de setembre de 2010

diumenge, 12 de setembre del 2010

EL PREU DE LA VISITA DEL PAPA

   S'ha aixecat una gran polseguera perquè els anglesos cobraran una quantitat a cada catòlic que assisteixi a la cerimònia del Papa. Les mateixes fonts han dit que menys mal que a Barcelona no es cobrarà res per la visita.

   Per què a Barcelona serà gratis? De despeses n'hi haurà moltes, perquè hi ha el viatge, els acompanyants, la vigilància (ja sabem que altres papes ha sofert atemptats), l'escenografia, la megafonia... Qui ho pagarà? Si no ho paguem els catòlics que l'anem a veure, algú altre traurà diners de les seves arques, oi?

   Els espanyols i els catalans som tan macos que ens refiem que els governs (estatal, autonòmic i municipal) es faran càrrec de les despeses? És clar que l'església hi posarà la seva part, però encara vivim de la protecció de l'estat. No trobeu estrany si dic que m'agradaria que els catòlics paguéssim al menys una bona part d'aquest viatge. Això ens ajudaria a tenir idees més clares perquè no s'hi val a predicar per una banda la separació entre l'església i l'estat, per altra banda criticar el cost d'un viatge com aquest i a sobre protestar si el catòlic ha de pagar alguna cosa. No serà pas menys cristià el que no hi vagi.

   El debat dels diners de l'Església encara no ha arribat a les tertúlies d'un cristià senzill i, quan en sents parlar, t'adones que vivim de tòpics. Encara vivim com criatures que ens ho donen tot pagat i podem criticar les riqueses d'un temple, d'un museu o del Vaticà sense tenir els números reals a la mà.

   Tant a la nostra parròquia com al bisbat estem fent un esforç de transparència publicant periòdicament l'estat de comptes. Segurament molts no coneixen els comptes del bisbat que té feina a pagar els sous dels capellans i a penes pot ajudar la restauració de parròquies de pobles petits. És clar que té la catedral i el museu però encara que es posés en venda ningú no ho compraria perquè són equipaments destinats precisament a aquest ús, que s'han de mantenir, i la conservació d'un edifici gran val molts diners. Recordeu el que ens va costar la teulada a la nostra parròquia.

   Torno a parlar del viatge del Papa. Evidentment, valdrà molts diners, com ho val l'escenografia de qualsevol cantant, o l'apertura del camp Nou per fer alguna mena d'actes, o el viatge de qualsevol polític, ni que sigui dintre del nostre mateix país.

   En tot cas el debat haurà d'ésser preguntar-nos quins avantatges o inconvenients comporta la visita del papa a un país com el nostre. D'això en parlaré en l'article de la setmana que ve.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXIV de Durant l'Any
12 de setembre de 2010

dilluns, 6 de setembre del 2010

CONFIRMACIONS

   La presència de Jesucrist en la nostra comunitat (i en la de Mura o Sant Fruitós) la tenim de manera especial en cada Celebració Eucarística (les Misses) mentre siguin fetes amb comunió amb el bisbe del nostre territori, en aquest cas el de Vic. Hi ha la presència de Crist en les lectures de la Paraula de Déu, en el Pa que mengem (la Sagrada Forma) i en la mateixa Comunitat sobre la qual recitem més d'una vegada en cada Missa: "El Senyor sigui amb vosaltres".

   Si ja tenim la presència real del Crist entre nosaltres quina cosa hi afegeix la vinguda del Senyor Bisbe a la parròquia sigui per les confirmacions sigui per les visites pastorals?

   Ell, sense les diferents comunitats diocesanes, no seria pas "l'Altre Crist" a la terra i nosaltres (les diverses comunitats del bisbat) sense ell, tampoc.

   Quan ell ve "confirma" el lligam que hi ha entre nosaltres i ell i ens posa en contacte amb tots els altres bisbes del món. Qualsevol bisbe no ho és només d'un territori (el de Vic, en el nostre cas) sinó que, amb el col·legi de bisbes, és bisbe de tot el món i mai no es podrà desentendre del que passa al Paquistà o a Rwanda ni tampoc del que succeeix als catòlics del Japó o d'Argentina. El nostre bisbe (sigui quin sigui) és la cara visible de la nostra sol·licitud per totes les esglésies, com deia Sant Fruitós poc abans de rebre la corona del martiri a Tarragona.

   Per això, quan visita una parròquia, no ve només per administrar el sagrament de la Confirmació com ho farà el dia 10 de setembre, sinó que la seva presència ens recorda que no solament creiem en el Crist, sinó que tots nosaltres, mentre formem part de la comunitat diocesana, també som corresponsables de l'evangelització de tot el món. La salvació no és cosa entre cada un de nosaltres i Déu. Si fos així oblidaríem que el Creador és Pare de tots i per tant tots els homes i dones del món són germans nostres.

   Quan ens vénen equatorians o africans i entren a l'església a pregar amb nosaltres no tenim pas cap dubte que formen part d'una mateixa església estesa per tot el món i trobem ben normal que combreguin del mateix pa i escoltin la mateixa paraula de Déu. Si han rebut el baptisme i la confirmació en el país d'on procedeixen no els preguntarem pas el color de la cara del bisbe o del capellà que els la va administrar perquè sabem que aquells capellans i bisbes estan en comunió amb nosaltres.

   El sagrament de la Confirmació que rebran uns pocs i que molta gent de la nostra parròquia no ha rebut mai, seria un dels senyals de la nostra comunió amb l'església universal. És un vertader contrasentit que molts cristians del nostre poble mai no hagin "confirmat" la seva pertinença a l'església de tot el món i la veneració al bisbe de la nostra diòcesi que, amb la seva presència, crea aquest lligam.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXIII de Durant l'Any
5 de setembre de 2010

dimarts, 27 de juliol del 2010

BENAURATS ELS POBRES

   Quan diem pobres ens referim als pobres de tota mena. Els que no tenen diners ni possibilitat de tenir-ne, els exiliats, els deportats, els malalts, els aturats que, per l’edat que tenen, ningú no els donarà treball, els avis que cobren poc i encara han de fer dinar per néts i sovint pels fills, aquells que tot i tenir treball no poden prendre cap decisió a dins l’empresa i sovint les mateixes dones per la seva condició en molts llocs i països. Són diferents classes de pobres.

   Perquè Jesucrist diu que els pobres són benaurats? (Mt 5,3). Aquests no tenen diner, no tenen influència, no tenen poder, no tenen prestigi, no surten als diaris, no reben homenatges encara que es facin tips de treballar. Fins i tot la mateixa religió catòlica sembla que deixa a Càritas que es cuidi dels pobres, però no sembla que els consideri benaurats com Jesús en l’Evangeli.

   Totes les religions parlen d’ajudar els pobres. També els jueus en el temps de Jesús que tenien en el temple una bacina per posar diners per als pobres.

   Però l’Evangeli diu una altra cosa. Diu que ells, els pobres, són els que tenen possibilitat d’alliberar la humanitat. Precisament perquè són lliures.
La realitat sembla que és tot al contrari perquè els forts i els poderosos faran els impossibles per tenir-los a sota i els fan passar per les creus de tota mena. Els mateixos pobres arriben a pensar que ells són els últims i, a causa de les patacades que reben, tenen por. Doncs bé. Ells tenen la força de l’Evangeli per seguir el camí de Jesús sense diners, sense prestigi i sense privilegis, perquè tenen la força de l’Esperit per construir un món nou.

   Ja he dit que massa sovint tenen por, se senten impotents i saben que estan sotmesos als grans i als potentats i temen que no se’n sortiran.

   La tasca nostra, com a deixebles de Jesús, és convèncer-los que tinguin fe.

   No parlo d’aquella fe que consistiria en acceptar una doctrina universal i vàlida per a tots. Amb una doctrina així no es pot convèncer ningú. La fe consisteix a creure que jo sóc capaç de seguir el camí de Jesús i de construir un món nou malgrat la meva petitesa i la meva feblesa. Aquesta mena de fe és molt difícil i molts que es diuen cristians no la tenen i s’estimen més aquella altra que consisteix a acceptar els dogmes que diu l’Església. Aquesta et fa un fidel de l’església però no un creient.

   Si llegiu l’Evangeli veure les vegades que Jesús demanava la fe a tots els que guaria: els deia la teva fe t’ha salvat, (Mc 5,34; 10,52) que es faci en tu segons has cregut... (Mt 9,29). Volia no sols guarir els malalts de les seves afectacions, sinó també convertir-los en persones que saben que poden construir el món nou sense poder, ni privilegi, ni prestigi. Per això encara en l’Evangeli veiem que Jesús diu i repeteix a tot moment que no tinguin por. Què més voldrien els poderosos que infondre aquesta por que fa més submisos els pobres!!! On hi ha por es perd la fe que vol que tinguem Jesús, el nostre Mestre.

   Si voleu contemplar Jesús mateix crucificat és un exemple d’un pobre que ha remogut el món.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XVII de Durant l'Any
25 de juliol de 2010

dilluns, 19 de juliol del 2010

UN POBLE OPRIMIT NO DEMANA LA INDEPENDÈNCIA

   Un poble oprimit no demana res. Més aviat surten de dins d’ell mateix alguns que acaben aliant-se amb els vencedors, segurament perquè no es veu cap altra solució.

   Fixeu-vos amb els palestins en gernacions multitudinàries pel carrer sobrevivint de les ajudes internacionals, sense indústria pròpia, sense recursos i sense gaire gent que treballi. Sembla que, a cada enterrament hi són tots els del poble. Res tan semblant a les multituds malmenades i esgarriades com ovelles sense pastor (Mt 9,35-36) que trobem a l’Evangeli. A aquestes multituds tan esverades només els falta una esca per encendre foc. Què fa Jesús amb aquestes multituds? Els parla i els parla llargament (Mc 6,34) i defuig la proposta que li fan de posar-se al davant quan el volen proclamar rei (Jn 6,15). Per què els parla? Perquè si només respongués al que ells reclamen anirien al suïcidi col·lectiu com va passar l’any 66 (Jesús mor al trenta tres) quan Florus va ordenar mils de crucifixions de jueus o dos o tres anys més tard que Titus va incendiar la ciutat i el temple i el poble jueu va quedar definitivament dominat.

   Es dóna una paradoxa i és la següent: que només els pobles que han donat uns passos amb serenitat poden aspirar a alguna mena d’independència o autonomia i en canvi els que estan més sotmesos acaben perdent bous i esquelles. Tenen, per tant, raó alguns polítics dels que sempre han estat amos i senyors nostres quan diuen que han afluixat massa i el que cal és tancar totes les possibilitats. Però també té raó Jesús quan, en trobar-se amb una multitud indefensa, sense recursos i sense idees destina moltes estones a parlar-los llargament. Cal donar-los la serenitat i una formació. Un poble que retroba la paraula i la preparació humana, científica i tècnica té moltes més possibilitats d’aconseguir el que pretén.

   He parlat de les multituds de palestins: els que agafen el primer roc que troben per tirar-lo contra l’exèrcit invasor i fan la delícia als filmadors de les nostres emissores televisives. Aquests, sense una base formativa, només van al suïcidi de poble per més que rebin molt recolzament internacional. Tindran menjar men tre rebin paquets de fora, però una situació com aquesta no es pot eternitzar perquè els que viuen d’almoina acaben corruptes i inconscients, com passa amb els que reben sous a canvi d’unes peonades que al final ni tan sols han fet, al sud de la nostra península.

   Torno a l’Evangeli perquè vegeu que el tema és tan religiós com polític i cal tenir el coratge de dir les coses pel seu nom. Quan Jesús veu la multitud famolenca i esverada al seu darrere els reparteix el pa. Però com? Li diuen: «Aquí hi ha un noi que té cinc pans». La resposta de Jesús no és l’obligatorietat del repartiment, sinó del precepte de l’amor. Diu que la multitud segui en grups, de cinquanta en cinquanta, i els deixebles es posin a repartir. I, quan li pregunten com és que ho ha fet així, els respon des de l’ensenyament: Que el vertader pa és el que ens dóna el Pare del cel (Jn 6,33). I afegeix que «Jo sóc el pa». Aquest camí de promoció de la gent va ésser comprés pels seus contemporanis (que cada un s’ha de fer pa per a l’altre) però no els va agradar gens perquè molt aviat l’abandonaren i el deixaren sol (Jn 6,60.66). S’estimaven més el camí de l’esverament i la venjança.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XVI de Durant l'Any
18 de juliol de 2010

dilluns, 12 de juliol del 2010

ELS VALORS MANIPULABLES

   Tant els mestres (quan avaluen els alumnes), els polítics (quan parlen del valors), com els economistes (quan programen la societat) parlen de valors com si amb aquest llenguatge ens poguéssim entendre.

   Permeteu-me que els posi en qüestió amb alguns exemples:

   Comencem per “la pau”. Els que s’armen fins a les dents diuen que ho fan per la pau. Els que han deixat indefensos fins a morir milions de rwandesos parlen de la pau mentre no els han donat armaments per defensar-se. Uns parlen de la pau pensant que aquesta ha de consistir en la igualtat i uns altres pensen que ha de consistir en la llibertat de mercat. No hi ha manera.

   “La recerca de la veritat”. Quan jo era petit, en el meu poble, la falange espanyola era omnipresent i ens repetien una frase atribuïda a José Antonio: “la verdad no teme ni ofende” (una mentida com una casa). Ara els polítics es tiren els plats pel cap, no perquè vulguin cap mal a ningú, sinó per “trobar la veritat”. Com veieu estem on estàvem. Aquesta recerca és un valor que moltes vegades no val.

   “L’estat del benestar”. Els actuals governs han aconseguit la desmobilització de tota la societat. No cal que fem res. L’Estat o l’Ajuntament ens ho resoldrà tot. Nosaltres cada dia tenim més prohibit fer res, ni tan sols hem de recollir una llauna pel carrer. Un mateix ajuntament que promou una monumental embrutada de les platges a l’endemà ja ha posat els seus funcionaris per deixar-nos-les netes. Igualment va passant amb el “botellon” o els balls de festa major. Només hem de pagar més funcionaris i ja està. És un valor aquest estat del benestar?

   “La solidaritat”. Si hi ha accidents, tot seguit el cordó policial, l’equip de psicòlegs i els professionals de la medicina actuaran i els familiars dels damnificats no tenen dret a res fins que el “papa governant” els digui què i quan han de fer alguna cosa. La solidaritat ja ens la dictaran quan calgui. No cal que pensem ni que tinguem iniciatives. Ja ens donen pastada la solidaritat que hem d’exercitar. És un valor això?

   “L’autonomia personal”. Igual com passa amb les “sectes”, els nostres governants ens convencen que som autònoms i que fem el que volem. Això que per una banda ens fa tous (la noia tindrà totes les facilitats per avortar) per altra banda ens amaga allò que mai no havíem d’haver perdut: l’agraïment als progenitors i a la societat. Som continuadors de la història i no pas els primers actors.

   Quin mal tenen tots aquests valors que he posat com exemple? Que no són bons? I tant que sí, però els falta el fonament. Encara que no ens n’adonem, al darrere de tots ells hi ha la prepotència dels governants (dretes i esquerres, tant se val!) que ens controlen, ens exigeixen i, quan convé fan veure que ens eixuguen les llàgrimes.

   Hem oblidat el veritable valor, per damunt dels anomenats “valors” (parlo com a creient), que és el PARE del cel que hi ha darrere de tot i que aconsegueix, per als creients, tres grans fites:

  • Que reconeguem a tots els altres, sense exclusió, com a germans (perquè ell és Pare de tots). És valor perquè hi ha el Pare al darrere.
  • Que nosaltres, pel nostre compte, som capaços de descobrir quins són els necessitats (no els que ens diuen, sinó els que veiem amb els nostres ulls). Ens hi empeny el Pare que no vol que es perdi ni un de sol dels seus fills.
  • Que sabem reconèixer la força en el nostre interior per aixecar-nos perquè “veiem” els ulls il·lusionats del Pare que ens vol veure drets.

   No hi ha qui el manipuli aquest Pare.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XV de Durant l'Any
11 de juliol de 2010

dissabte, 3 de juliol del 2010

AVUI HEM DE PARLAR DEL NACIONALISME

   Uns amics tenien un colom a l’entrada de la seva casa en una gàbia com les dels lloros. Quan arribaven a casa el veien i protegit pel pòrtic de la casa l’animal menjava i dormia. Apenes tenia possibilitats de moure’s per l’espai estret de la gàbia.

   Un dia van dir: «Pobre animal, deixem-lo anar». I van treure la gàbia a veure què faria. Acostumat al lloc, no es movia d’aquell petit espai sota el pòrtic de la casa. És que un animal no en té prou en menjar i dormir. També té un lloc i un espai i una gent de la qual es pot fiar.

   Aquest espai de la gent que parla com nosaltres, de la gent de la qual ens podem fiar, del lloc on hem nascut i ens hem criat és l’àmbit en el qual vivim, ens movem i som. És la nostra nació. Quan algú altre ens vol dominar, imposar una llengua que no és la nostra, o es vol aprofitar dels nostres impostos per afavorir el que no treballa, és normal que ens sentim atacats i tendim a accentuar el nostre espai.

   Quan hi va haver la guerra entre Bòsnia i Sèrbia els bosnis, que eren una mica islàmics i poc practicants, en sentir-se atacats es van agafar a la religió de l’Islam. Aquest era l’espai que més els identificava i la seva nova nació va accentuar aquest color.

   Nosaltres els catalans no podem identificar-nos amb la religió perquè els espanyols tenen la mateixa i, a més, l’han fet servir per humiliar-nos. Vol dir que si hem de tenir alguna identitat ha d’ésser una altra, sobre tot la llengua, que és allò de més propi que tenim. No és estrany que quan ens volen humiliar, revoquen o fan lleis contra la nostra llengua. I això ve de segles. Tots els que som una mica grans teníem prohibida la llengua en tot el procés d’escolarització. Allò que més ens dol en els retocs de l’Estatut és el menyspreu de la llengua i la manca d’autonomia en l’administració dels diners. Tot ho hem d’abo car al centre de la Península i ens donaran el que els sembli amb un repartiment desigual.

   Però encara vull fer una altra reflexió referent a l’autonomia o al domini d’un poble sobre l’altre. Tots els pobles es troben poc o molt dominats per altres més poderosos només que, els que estan més subjugats, arriben a perdre la consciència i es conformen a mantenir-se esclaus. De vegades fins i tot agraïts als que els donen un crostó de pa mentre els prenen els altres aliments. De manera que els països més esclavitzats no tenen ni tan sols esma per protestar i, quan un dia se senten una mica alliberats, s’apunten a fer bestieses i van darrere el que els promet una utopia que després no podrà materialitzar. Així han nascut els moviments d’alliberament i els terrorismes. Jesús, que es trobava en una situació tensa semblant a la nostra, veia que molts volien fer servir el seu nom per fer aixecaments contra els romans i els advertia així: «En aquell moment, si algú us deia: "El Messies és aquí" o "És allà", no us el cregueu. Perquè sortiran falsos messies i falsos profetes, que faran senyals i prodigis per esgarriar, si fos possible, els elegits. Estigueu alerta: jo us ho he dit tot per endavant» (Mc 13,21). Jesús temia el que després va passar, que la gent, oprimida com estava, anava darrere qualsevol que els prometés alliberament. El resultat va ésser desastrós, amb la destrucció de Jerusalem i l’assassinat de milers de jueus per part dels romans.

   Tot plegat vol dir que no n’hi ha prou a tenir la raó. Cal tenir el seny de no arrossegar els pobres i els petits cap aventures que els poden destrossar simplement perquè cal calcular la força real que té l’enemic.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XIV de Durant l'Any
4 de juliol de 2010

dimecres, 23 de juny del 2010

QUI S’INTERPOSA ENTRE NOSALTRES I DÉU?

   Parlo des de la fe i no des de cap certesa. Ho dic perquè el qui no creu es pot estalviar aquest article.

   Quan llegeixo l’Evangeli m’a-dono que una de les coses que posava més nerviosos als poderosos del temps de Jesús (grans sacerdots, notables i molts fariseus) era aquella postura confiada amb què Jesús els parlava del Pare. Deia i repetia que Déu era el “seu Pare”. Era com un “crit de guerra” que li servia per escapar-se del cercle legal i religiós que l’hagués convertit en un esclau de les lleis, de les disposicions, del temple i de tot el que, aquells que manaven, imposaven a la gent del seu temps, sobre tot als més pobres.

   Seré més concret. Quan Jesús es troba davant un home paralitzat (Mc 2,1-12), una dona que no gosa aixecar els ulls enlaire (Lc 13,12) un home obès, saturat de lleis (Lc 14,1-6) deixa de banda que sigui “dia de repòs” i actua a favor d’ells. I quan li retreuen que trenca les lleis sagrades del repòs del dissabte els contesta que “el Pare cada dia treballa” (Jn 5,16-17) i per tant que ell també cada dia treballarà en favor dels necessitats. Com veieu el mou la contemplació del Déu de la vida.

   Qualsevol entitat o persona quan vol tenir un domini sobre nostre es posa al lloc de Déu i pretén que ens convertim en fidels seguidors. Això ho fan molts partits polítics, ho fa el govern (recordeu aquella trista cerimònia de la jura de bandera en què els reclutes havien de jurar donar la sang per la pàtria), ho fa l’Església quan, en comptes d’anunciar l’Evangeli, ens vol fer adorar els jerarques com si fossin déus o quan posa la fidelitat a una cerimònia per damunt de la moral. Tots aquests s’interposen entre Déu i nosaltres.

   La contemplació d’aquest Déu que està per damunt de l’Església, dels governs, dels partits polítics, que està per sobre de les ONG's i dels ecologismes, ens fa lliures d’optar per aquestes mateixes coses des de la nostra llibertat. Ho trobareu estrany, però aquest Déu està també per damunt dels nostres propis pares (Mt 10,37) perquè els pares no sempre mereixerien el nostre amor però si Déu està per damunt, els hem d’estimar perquè així ho vol el Creador i així ens ho ha revelat (Mc 7,10). Aquesta mirada val també pel perdó, que no el donem perquè ens el demanin o perquè s’ho mereixin (en alguns casos no el donaríem mai) sinó perquè volem ésser seguidors de Jesucrist que va perdonar primer (Lc 23,34) igual com havia estat estimat primer (1Jn 4,10).

   No us estranyi si un cristià fa nosa dintre un partit polític (tant se val que sigui de dretes o d’esquerres), fa nosa en qualsevol ONG i molt sovint dins la mateixa església perquè la seva mirada mai no s’atura en el grup amb qui està reunit, sinó que té la mirada posada en el Déu que l’ha estimat. Aquesta mirada posada en Déu el fa lliure de no seguir tot el que fan els altres quan la consciència li ho reclama.

   Amb això, encara que pel to de l’article ho pugui semblar, no em carrego l’església, ja que encara hi sóc a dins, perquè és la qui m’ha ajudat a sentir-me lliure (donant-me l’Evangeli i deixant-me en la llibertat de pensament) i la que, quan convé, puc criticar també lliurement.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XIII de Durant l'Any
27 de juny de 2010

dijous, 17 de juny del 2010

LA BURKA. FEM EL DEBAT A FONS

   Mentre ens preguntem si s’ha de permetre o prohibir aquesta vestimenta que amaga del tot la cara de la dona, ens movem en el camp de l’ètica i de l’ètica barata. El debat de fons és preguntar-nos perquè algunes religions són tan exigents amb els seus pobres i els seus petits.

   Poso un altre cas, com es la prohibició de rebre transfusions de sang fins a permetre la mort dels seus crèduls fidels o un altre: el dels kamikaces que, amb el cervell manipulat, es tornen tan fanàtics que lliuren la seva vida per la causa religiosa. En tots aquests casos hi ha un denominador comú: per una banda es fa servir el poder religiós contra els febles i petits creients de les seves religions jugant amb la seva vida, amb la seva dignitat i amb la seva integritat; i per altra banda hi ha la intenció de cridar molt fort l’atenció cap els espectadors que som nosaltres fins a posar-nos nerviosos.

   Quan la nostra església va instituir, anys enrere, les indulgències per perdonar les penitències públiques, feia el mateix perquè, a la fi, els penitents més adinerats tenien mitjans (amb les indulgències) per rebre la redempció, i els pobrissons estaven més exposats a la vergonya del poble. Els que passaven la vergonya de vestir-se de pecadors públics eren els pobres. Hem de lamentar el record d’aquella època en què la Religió s’aprofitava del poder que tenia.

   Ja he dit que les religions han fet i fan coses com aquestes per demostrar el seu poder davant els seus i davant els altres. No els fa res que se sacrifiqui una vida o la dignitat de les persones, perquè una religió, quan fa això, es posa per damunt de tot, fent ombra al mateix Creador.

   Si caiem en la trampa de parlar de la prohibició o de la permissió d’aquestes coses no situem la qüestió en allò que és principal i ens enfonsem en el mateix parany que aquestes religions pretenen: que es parli d’ells i que tinguin gent manipulada i soferta en l’interior de les seves comunitats i fins i tot màrtirs que creuen que fan lliurement aquestes coses. Com més ens hi posem, més ho accentuaran, perquè, encara que sembli estrany, se senten poderosos, fins i tot les víctimes. Recordeu aquella dona que va declarar que si no podia portar la burka nosaltres l’obligàvem a no sortir de casa, com si nosaltres fóssim culpables de la seva dissort. És que els pobres manipulats es tornen defensors de les mateixes cadenes que els oprimeixen.

   On trobem un criteri per veure cap on hem d’anar? Contemplant l’Evangeli i el Nou Testament. Veureu com val la pena anunciar l’Evangeli, que mai no ha de passar per la imposició, on veiem que Jesús mai no va disposar cap manament o prohibició contra els pobres del seu temps. Increpava, anunciava, demanava, però respectava la vida i la dignitat d’aquells que més fàcilment es poden manipular i els defensava (Mc 12,40). Insistia en l’amor a Déu i als altres que els feia lliures i els deslligava de les enormes cargues de les lleis del temple que ningú no podia complir (Ac 15,10). Quan la situació extrema va demanar una víctima, ell mateix va presentar-se sense carregar els neulers als més febles ni obligar als deixebles. Va dir-los: si s’ha de consumir la vida d’algú aquí hi ha la meva. La dono lliurement (Jn 10,14). Si s’ha de fer menjar algú per als altres aquí hi ha el meu cos: aquest és el meu cos, mengeu-lo (Mc 14,22-25).

   Aquest missatge de l’Evangeli que, com comproveu, no sempre hem seguit encara que ens diguem Església Catòlica, evitaria les burques, els kamikaces i les víctimes per la negació de la transfusió de la sang.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XII de Durant l'Any
20 de juny de 2010

dijous, 10 de juny del 2010

QUÈ EN SABEM DEL JESÚS HISTÒRIC?

   Quan diem el “Jesús històric” volem dir allò que pot saber-ne un historiador, tant si és creient com no. Els historiadors prescindeixen de coses tan importants per als creients com la presència en l’Eucaristia, ni tampoc es fan la pregunta de si és Fill de Déu, si va pujar al cel, si va ressuscitar, si està assegut a la dreta del Pare... No és que això no compti, sinó que un historiador (no necessariament creient) només parla del que es pot demostrar. De les altres coses, com la fe dels que creuen en Jesús, l’historiador pot donar crèdit en els llocs i temps que els cristians han cregut en Jesús.

   Torno al que en podem saber del “Jesús històric”.

   Pràcticament és demostrable que Jesús va patir sota el poder de Ponç Pilat, fou crucificat, mort i sepultat. Però també que era un home del seu temps (jueu, per tant) que, basant-se en una forta experiència de Déu i una intimitat amb Ell, anuncia que, en la seva persona i en les obres que realitza, es fa present el Regne de Déu. Que aquest Regne de Déu consisteix principalment en l’acollida als pecadors i als exclosos, en l’alliberament i la guarició de les persones i en l’esperança de vida plena en Déu.

   Si parlem de la resurrecció, l’historiador no en sap res, però pot constatar que els primers creients tingueren una experiència molt forta, que la van expressar dient que l’havien “vist ressuscitat”, que “havia pujat als cels” i que “està present” , no sols en el pa i el vi, sinó en la vida dels creients.

   Aquesta presentació del “Jesús històric”, amb la qual molts historiadors estarien d’acord, topa amb molts jerarques de l’Església i molts cristians perquè hi troben a faltar moltes coses que només les tenim per la fe, però no les podem comprovar, com la presència de Jesús en el Pa i el vi de l’Eucaristia, la feina de coordinació que fa el Papa en tota l’església que, en els evangelis no apareix. Hi troben a faltar els sagraments que l’església ha anat elaborant posteriorment.

   Si m’heu seguit entendreu que una cosa no treu l’altra. Els historiadors s’han de fonamentar en allò que es pot comprovar i els que creiem anem molt més enllà. Els que creiem en Jesús i en la seva presència enmig de la nostra comunitat no hem de perdre mai de vista aquella actitud de Jesús per la qual tenia una forta experiència de Déu que no sols va constituir la raó del que feia sinó que el va fer acostar als pobres, malalts, exclosos i necessitats del seu temps.

   Quan llegim els Evangelis hi trobem les dues coses, és a dir: el que històricament va passar i el que creien de Jesús els que els van escriure. Quan els cristians volem fer un camí semblant al de Jesús no en tenim prou a creure en l’església i els sagraments. Ens cal contemplar el testimoni de la vida del mateix Jesús (el que en diem el “Jesús històric”) aquell que va destinar la seva vida als marginats, pobres, exclosos del seu temps. Si el volem seguir hem de fer coses semblants a les que ell feia o al menys reconèixer que les hauríem de fer.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XI de Durant l'Any
13 de juny de 2010

dijous, 3 de juny del 2010

EL MANIQUEISME ENS MATA

   Què és el maniqueisme? És el vici que tenim de dividir el món en bons i dolents. Naturalment ens situem en el cantó dels bons.

   És maniqueisme dir que els que no van a Missa són pecadors i ho és també dir “jo no sóc com els que van sempre a Missa”. Totes dues són postures maniquees.

   És maniqueisme carregar els mals de la societat als rics i ho és també menysprear els pobres que depenen només del treball de les seves mans. No és el mateix el ric que dóna treball a molta gent que l’altre que té guardats els diners en paradisos fiscals. Ficar-los en el mateix sac és curtedat de mires. Cridar contra els rics fa “progre” però també és signe de poca intel·ligència.

   És maniqueisme preguntar a la gent on anirà de vacances quan molts no s’ho poden permetre. En aquest cas menyspreem com a desgraciats els que no les fan.

   És maniqueisme airejar amb tota la publicitat les estafes que ha fet algú d’un partit determinat i no mirar la gent del propi partit. No cal furgar gaire entre els que han administrat molts diners dels altres que sempre se’n queden alguns, siguin del partit que siguin. Tots tenim gent a dintre casa que han comès irregularitats.

   En aquest món no hi ha bons ni dolents perquè tots som una mica bons i tots una mica dolents però tots som fills del mateix Pare que ens estima i vol recuperar uns i altres per igual.

   Quin mal té el maniqueisme? Doncs que és una ofensa a Déu Pare perquè, en el moment que exclous uns germans, Déu s’ofèn, ja que els que tenim per dolents també són fills seus. Recordeu aquella paràbola del blat i el jull que creixien junts en el mateix camp. Quan els mossos se n’adonen demanen a l’amo dels sembrats de poder arrancar el jull que hi ha entre el blat. El propietari els diu que no, que de cap manera, perquè fàcilment s’equivocarien i arrancarien el que no toca. Continua la paràbola de Jesús dient que hem d’aprendre a conviure uns i altres en aquest món (com el blat i el jull en el mateix camp) i que hem de deixar que els àngels de Déu, a la fi dels temps, destriïn els bons dels dolents, llençant al foc els que no valen i posant al graner els que són blat de debò (Mt 13,24-30.36-43). Cal deixar que sigui Déu qui jutgi i no pas nosaltres, perquè el nostre punt de vista sempre és molt limitat.

   El maniqueisme aflora sobre tot quan hi ha una guerra. En els temps preparatoris al combat els comandaments dels exèrcits fan els possibles per convèncer als seus soldats que els de l’altre cantó són malvats i que no mereixen viure. Fan això per crear un clímax dualista (maniqueu, per tant) que tregui els escrúpols que els soldats puguin tenir per disparar contra l’enemic que tenen al davant. En la passada guerra del nostre país els uns menyspreaven els altres per feixistes i per tant indignes de viure i els altres titllaven de comunistes els primers. I aquest trist dualisme encara el patim en els nostres dies. Per tant estem allunyats de la veritable pau.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Corpus Christi
6 de juny de 2010