diumenge, 30 de setembre del 2012

LA LLIBERTAT I LA MALA EDUCACIÓ

   En el darrer article vaig dir que, els que es posaven furiosos per les mofes que fan contra l’l’Islam, són fonamentalistes. Si només fossin fonamentalistes rai! Però un cop esverats maten. La temptació nostra és dir: «Culpa d’ells!».

   I nosaltres?

   Observeu una contradicció en el nostre món occidental. La nostra gent defensa la llibertat de tota mena: liberalisme sobre tot econòmic. Passa que amb aquest liberalisme els treballadors que cobren el sou mínim estan en 461,00 € amb un IVA del 21% (literalment ofegats) mentre França i Bèlgica tenen el mateix IVA però amb un salari de 1.350,00 € de promig. La llibertat en el món econòmic és mentida perquè el pobre sense recursos no és lliure i menys l’aturat.

   Però hi ha una altra llibertat que els nostres governs defensen com sagrada: la d’insultar i mofar-se de qui et doni la gana. És el cas de les caricatures i les filmacions sobre el profeta de l’Islam. Hem de posar les mateixes restriccions que quan parlàvem d’economia: els perjudicats no són lliures.

   Perquè l’apallissat econòmicament i l’insultat en matèria religiosa no són lliures?

   Perquè es necessita molt coratge a fi de no reaccionar amb violència, que és el que surt espontàniament de dintre. La força del pobre i l’insultat és la del perdó i molts no la tenen. El perdó que no consisteix a dir «deixem-ho estar», sinó a tenir un esperit fort amb què lluitar sense haver de fer mal al que te n’ha fet, però cercant mitjans perquè aquestes coses no es repeteixin. En l’econo mia molt sovint hi ha hagut sort dels sindicats que han lluitat a costat del feble, però en la religió (quan rep una forta ofensa) cal trobar gent d’espiritualitat consistent, per tant no fonamentalista, que t’aconselli amb paraules serenes. L’espiritualitat és la capacitat d’aguantar i estimar sense deixar de lluitar per aconseguir que, el que t’ha ofès, canviï d’actitud. Això no es pot exigir a tothom perquè, com he dit, cal molt coratge.

   Voldria afegir que hi ha molt mala educació i manca d’ètica quan els amos del gran capital aliats amb el poder polític fixen un salaris mínims tan baixos i deixen tanta gent a l’atur, per tant que no responen a la imatge del “fill de l’home” que anunciava Jesucrist ja que no poden viure com a persones dignes i també cal dir que els que han fet caricatures ofensives a la religió islàmica tenen molt mala educació i manca d’ètica perquè, com he dit, la majoria dels ofesos estan indefensos. Els cristians, tan febles com som, no hem de tenir por a reprovar els uns i els altres ja que no tenim pas dret a exigir que el món islàmic estigui ple de gent forta d’esperit capaç de perdonar. Tampoc no ho fem la majoria de nosaltres.

   Les nostres lleis que defensen la llibertat econòmica (el liberalisme) no són cristianes i les que defensen la llibertat d’insult i de mofa tampoc. Amb això no dic pas el que han de legislar els governs; allà ells. Només que aquestes lleis no són cristianes.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVI de durant l'any
30 de setembre de 2012

diumenge, 23 de setembre del 2012

ELS GERMANS MUSULMANS

   Només d’obrir un centre de culte en un poble o ciutat, s’omple d’homes que van a pregar els divendres. Per suposat molts més homes a aquesta mesquita que sumats tots els que van a les diferents esglésies catòliques de la mateixa ciutat.

   Els musulmans se senten religiosos i tenen la impressió que, els que ens diem catòlics, som en realitat ateus. No dic que sigui així sinó que ells tenen aquesta impressió.

   Una cosa semblant passa amb els nens. Mentre la majoria de les famílies heu apartat els nens i nenes de l’església (com no sigui per fer la primera comunió), els musulmans els reuneixen cada setmana donant-los una formació fonamentalista que consisteix a aprendre l’Alcorà (el seu llibre) fil per randa.

   En els països on són majoria han identificat la seva religió amb l’estat o nació. Tot és una mateixa cosa i, per això, és impensable que, als ambients on són majoritaris, un musulmà canviï de religió. Un capellà catòlic que està al Marroc deu fer una quarantena d’anys diu que mai no ha batejat cap musulmà que es passés al catolicisme. El matarien, diu; i no l’estat, sinó la mateixa família. L’església catòlica que conviu al Marroc està només al servei de diplomàtics, comerciants, subsaharians i altres que conviuen en aquell país.

   Aquesta identificació entre la religió i el país o la nació fa que la veneració del profeta (Mahoma) i del LLIBRE sigui una qüestió que ultrapassa l’Islam. És un afer polític de primer ordre. Així podem entendre millor que, quan un productor ianqui ha fet una filmació de burla contra el profeta, els musulmans ho prenen com una ofensa nacional i ataquen amb furor les ambaixades americanes com si en aquell país tot fos unitari, com passa entre ells. És conseqüència del fonamentalisme religiós.

   El perill del fonamentalisme és el mateix que el terrorisme. Són molt semblants i atractius per als qui s’hi adhereixen. Això ho ha dit el Papa actual fa molt poc: «El fonamentalisme és sempre una falsificació de la religió i va en contra de la religió. Aquesta té la missió de difondre la pau al món. ...Cada persona és una imatge de Déu i hem de respectar-nos mútuament... La violència es una falsificació del fonamentalisme». (Benet XVI en un diàleg amb els periodistes en el viatge al Líban).

   En el món catòlic passen molt sovint burles d’aquesta mena. La més forta, en el meu record, va ésser aquella pel·lícula anomenada La última tentación de Cristo que no sols presentava Jesús com enyorant una vida sexual que hauria tingut (i vinga imatges) sinó que el presentava com a col·laborador dels romans en la primera part i com un covard que deixa els seus en l’estacada en la segona. I per tant traïdor. Aquí no va passar res, com no fos la protesta d’un parell de bisbes que els mitjans van magnificar.

   Ja es va veure amb les caricatures d’ara fa uns quatre anys, que el món islàmic té una altra manera de protestar, ens agradi o no ens agradi.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXV de durant l'any
23 de setembre de 2012

diumenge, 16 de setembre del 2012

QUÈ ÉS EL QUE MOBILITZA TANTA GENT?

   La majoria de la gent de mitjana edat en avall ha rebut una formació acadèmica primària i secundària en la qual el “pensament” va quedar relegat.

   Primer van començar fent mofa de les assignatures anomenades “ma ries”, després va perdre llocs la filosofia i la literatura. Molts dels nous analfabets escriuen correctament l’ortografia però no entenen el que llegeixen com no siguin les indicacions per fer funcionar un aparell electrònic. No han après a llegir llibres.

   Les assignatures anomenades tècniques o principals, com la matemàtica, la física i química van bandejar les de pensament i el resultat és una generació que no llegeix però sap utilitzar a la perfecció cada nou aparell de comunicació que li cau a les mans. Ara encara diuen que volen augmentar una hora les matemàtiques.

   Una generació perfectament manipulable en la què molts polítics no saben parlar i acaben els discursos, sense argument, indicant als seus incondicionals quan han de fer grans aplaudiments. Tant és que no s’hagi entès res del que deien, com no sigui que l’adversari és malèfic.

   També els assistents a un programa televisiu reben la indicació de quan han d’aplaudir i en fan cas i els diputats d’un parlament no fan servir el cap per pensar sinó que n’hi ha prou que estiguin atents al senyal que els dirà què han de votar. Els és igual si han captat o no allò del que s’està parlant. Cobren per escalfar la cadira i no per pensar, per això hi ha una reacció en contra d’ells quan diuen que amb cinc mil euros no en tenen prou.

   Dit això entendreu que una gran manifestació no indica precisament què pensa la gent sinó també qui els ha sabut moure i convèncer ja que la gent és molt manipulable.

   Molts polítics, fidels a la seva incapacitat de dir res coherent, acabada una gran manifestació faran el mateix que quan finalitzen unes eleccions: intentaran convèncer-nos que ells tenien raó i que la manifestació els la dóna. Els seus incondicionals ho celebraran i uns pocs intel·lec tuals contemplaran amb molta pena tanta poca capacitat de pensament tant pels que, a manca de capacitat de lideratge es volen convertir en sagrats (i es fan presents on hi ha gent i festes per fer-se veure), com per part dels seguidors que omplen estadis, fan l’onada quan els diuen que la facin i piquen de mans en el moment suggerit.

   Tot plegat indica que el nostre poble encara no està preparat per assolir cap mena d’independència ja que caldrien líders i pensadors que, com Jesús, en el moment que tots el volien tocar i masegar, no els permet que en facin propaganda i s’allunya a un lloc solitari. Llegim-lo:

Tota la població s'havia aplegat davant la porta. Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis i no els deixava parlar, perquè sabien qui era. De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant. Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. Quan el van trobar li digueren: «Tothom et busca». Ell els diu: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut» (Mc 1,33-38).

   No es troben líders que, com Jesús, no van darrere la gent i sàpiguen parlar sense la recerca del protagonisme. Ells ja saben que faran el que en voldran de la majoria de la població que ha rebut una formació sense pensament.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIV de durant l'any
16 de setembre de 2012

diumenge, 9 de setembre del 2012

UN 11 DE SETEMBRE ESPECIAL?

   Cada any per l’11 de setembre Catalunya reivindica. Aquest any hi ha aires d’independència. Passarà alguna cosa?

   Passi el que passi, l’Església (com no sigui la castellana) no s’hi ha de posar nerviosa. Imagineu l’escenari més aconseguit. Si hi hagués la independència d’Espanya (no d’Europa) els cristians continuarien anant a Missa i els que preguen continuarien pregant. L’episcopat (els deu bisbats catalans) iniciarien relacions amb els nous governs i tindrien dificultats semblants a les que han tingut a cada canvi de govern a Madrid. S’hauria de plantejar tota una altra forma de manteniment econòmic de l’església però també la nova Generalitat tindria una forma diferent de subvencionar grups, obres i edificis. Seria qüestió de no posar-nos nerviosos. Els capellans romandríem cadascú al nostre lloc fent el que fem.

   Tots tenim molts amics a la resta d’Espanya, amistats que s’haurien de mantenir. No hi hauria cap motiu per trencar amb ells.

   La Santa Seu de Roma faria el que ha fet sempre: acomodar-se a la nova situació i no hauria de demanar permís a Madrid per fer un bisbe d’alguna de les seus catalanes, però això no es notaria pas en el primer moment.

   Com podeu imaginar, per a l’església catalana, no seria la solució de tots els mals, ni de bon tros.

   Jo penso que l’ambient enrarit anticlerical que hi ha en una part considerable de la intel·lectualitat catalana podria canviar de to si el poble s’adonés que els responsables de l’església no parlen des dels mitjans de comunicació estatals amb un ressentiment anticatalà com hem vist amb les emissores COPE i el Canal 13 de la televisió. Aquests els escoltaríem sabent que són d’un altre país i amb el temps tindrien menys audiència entre nosaltres i tampoc, a la llarga, no els importaria parlar del que no els correspon.

   Fins ara he fet una prospectiva del que pot passar. Però cal dir que en el cas que es produís el que he dit, en el primer moment ho passaríem molt malament perquè les tensions i els insults s’aguditzarien i les espoliacions dels nostres béns serien a l’ordre del dia. En cap cas no seria gens fàcil canviar una situació que porta segles de mala convivència.

   Tenim alguna il·luminació evangèlica? Home, sí. Jesús vivia en un poble dominat, empobrit, on els més pobres (que els anomenaven anawim) eren multitud. Jesús els guaria i sanava però també els parlava llargament. Convenia que no estiguessin endormiscats sinó que les paraules de Jesús eren perquè cada persona recuperés la seva dignitat. Els deia: «La teva fe t’ha salvat!».

   Els llibres del Nou Testament tenen diferents postures referents a les autoritats. Des de la carta als Romans i la de Titus que diu que ens hem de sotmetre a les autoritats (Rm 13,1; Tt 3,1) ja que devia ésser una època de bonança fins a l’Apocalipsi que titlla de bèstia l’emperador (Ap 13) que tants morts va causar entre els innocents. Vol dir que en cada moment s’ha fet una cosa o una altra segons l’opressió del poble. Per això no tenim altra guia per mirar endavant que la d’estimar amics i enemics i, sobre tot no posar-nos nerviosos. Amb tot, les denúncies de les injustícies contra el nostre poble són palesament evangèliques.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIII de durant l'any
9 de setembre de 2012

diumenge, 2 de setembre del 2012

ÉS TEMPS D’APROPIAR-NOS DEL MENJAR?

   La “doctrina social de l’Església” sempre ha dit, de vegades amb la boca massa petita, que el famolenc té dret a apropiar-se de menjar per poder subsistir. Els governs el podran agafar i condemnar però no és pecador davant Déu. Quedi ben clar això per començar.

   No és cap secret que cada vegada hi ha més pobres necessitats de menjar aquí i a Andalusia i també a Sudan i Etiòpia i a molts altres llocs del món.

   Posades aquestes premisses seria lògic aprovar que s’ocupin supermercats per prendre aliments i donar-los als pobres, oi?

   Però aviat ens adonem que alguna cosa falla i no pas a nivell de principis.

   Ho explicaré fent servir el llenguatge històric de les esquerres, que per altra banda sempre han estat més sensibles amb l’obrer i el pobre: el que falla és la “dictadura del proletariat”. Amb altres paraules, qui és el maco que es posa davant dels pobres amb el dret d’ocupar els supermercats i les finques? Aquest nou amo (el nou dictador del nou proletariat) de seguida rep l’aplaudiment de seguidors incondicionals. Però sobre ell i els que l’acompanyen recau una triple pregunta:

  • Quins rics han d’ésser expoliats?
  • Quins pobres han d’afavorir?
  • I qui controlarà els seus seguidors que, de pas, s’aprofitaran de productes pel seu propi interès?

   Com veieu és molta responsabilitat la que recau sobre els que s’han posat al davant. Per això és molt sà que nosaltres aprenguem a dubtar sense fer judicis ràpids. Qui dubta, senyal que és intel·ligent.

   Si mirem el que féu Moisès en temps de fam en el desert ens adonarem que era una situació semblant quan es va autoproclamar dirigent dels pobres i va comminar que ningú no guardés res per l’endemà (Ex 16,15-18). Molts no van fer cas i es van aprofitar de la situació, Què va passar? Que Moisès va haver de recórrer a la violència i en un sol dia moltíssims van quedar estesos en el desert (Nm 25,1.9). L’aven tura del desert no va reeixir i així ho va denunciar Jesús (Jn 6,58) que, en canvi, va defensar aquells famolencs que, sense que cap dirigent els conduís, anaven espigolant blat d’uns camps, que no eren el seus, per calmar la gana (Mc 2, 23-26).

   Si la cosa és així, quin serà el millor camí? Sempre és difícil aplicar receptes, però molts sabreu que les Càritas i els responsables dels ajuntaments estan desbordats de peticions de menjar.

   Cal denunciar els governs (aquest i els anteriors) que han permès que els bancs fossin els principals causants de la situació i ara seran els primers beneficiaris de les ajudes exteriors. Però com que des dels altres països ens arribarà ajut en forma de préstec s’haurà d’anar pagant a base de retallar els pobres o les seves pensions, en les prestacions d’atur, en els mitjans escatimats per atendre la salut i l’educació…

   Així els bancs, que tant impunement van fer signar molta gent gran uns papers sense advertir-los dels riscos i van convertir els dipòsits en accions de les quals ara no podran disposar-ne, aquests bancs, rebran les ajudes en forma de préstec que haurem d’anar pagant entre tots.

   Mentrestant les grans fortunes (A Espanya hi ha 16 persones que ells sols tenen aproximadament 60.000 milions) podran continuar amagant els seus diners fora del país. Assaltar un supermercat pot ésser cosa dolenta però és molt pitjor el que fa el govern amb els pobres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXII de durant l'any
2 de setembre de 2012