diumenge, 31 de març del 2013

ELS DEUTES I ELS TERMINIS

   Ara resulta que els pobres de Xipre de poc que amb els seus petits estalvis als bancs han de pagar el deute que els mateixos bancs havien contret amb els organismes internacionals. Es veu que els terminis, quan s’acaben, s’han de pagar. Però això de complir els terminis només va de dalt a baix i no de baix a dalt. Perquè el que té més força, quan no vol pagar, canvia la llei i santes pasqües.

   Els bancs quan s’han compromès amb un pobre de guardar-li els diners poden fer el que volen: retenir-los, tornar-los a llarg termini o bé poden fins i tot quedar-se-li els diners.

   Això indica que les lleis són diferents per a uns i per als altres.

   Quan en comptes de fonamentar-nos en la llei de l’amor, ens fonamentem en el “guany” sempre hi surt amb avantatge qui més té i en surt perdent qui menys té.

   Quan el pobre ha signat un compromís (posem per cas un préstec) ja es pot preparar si no el pot complir perquè, en el món de les finances, no hi ha misericòrdia per al petit.

   Jesús fa una denúncia en forma contundent contra els forts del seu temps. Els diu que “molt mirar de complir les petites lleis però els manquen les tres grans virtuts. No tenen justícia, ni misericòrdia ni fidelitat” (Mt 23,23).

   No tenen justícia perquè no es just que siguin els més pobres els que acabin pagant les disbauxes dels que han estat prop del poder. No és just que les presons estiguin plenes de pobres com si aquests fossin els més infractors. Ja sabem que no és pas així, però als altres no hi ha manera que els empresonin.

   No tenen misericòrdia perquè, quan han fet les lleis, no es fixen si la persona que està aturada o endeutada, ha d’aguantar els ingressos d’una família o si no compleixen perquè estan malalts. Si tinguessin misericòrdia no permetrien que tanta gent estigués a l’atur. Si tinguessin misericòrdia s’adonarien del drama que suposa que tanta gent hagi d’anar a manllevar menjar a les institucions benèfiques.

   No tenen fidelitat perquè no responen a Déu, sinó als homes. Si tinguessin fidelitat s’adonarien que els diners són per administrar, no pas per acumular. El qui amassa fortunes està ofenent a Déu Pare que vol que els germans ens estimem i no pas que uns tinguin molt i altres res. Sant Pau diu en la segona carta als Corintis:

En el moment present, allò que us sobra a vosaltres ha de compensar el que els falta a ells, per tal que, un dia, allò que els sobri a ells compensi el que us falti a vosaltres. Així s'arribarà a la igualtat, tal com diu l'Escriptura: “Ni en sobrava als qui n'havien recollit molt ni en faltava als qui n'havien recollit poc” (2Co 8,14-15).

   Hem de lamentar que els actuals dirigents d’Europa i dels grans països (també dels organismes econòmics internacionals) siguin gent sense entranyes. I això ve de lluny. Recordeu que no fa tants anys va passar a l’Argentina i a Xile: ara es destapen les desenes de milers d’assassinats perpetrats en diferents països d’Amèrica llatina i ara es va veient de quina manera menyspreaven la vida de la gent i els feien desaparèixer. També va ésser una gran operació sense entranyes, sense misericòrdia però amb molts assassinats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Pasqua
31 de març de 2013

dilluns, 25 de març del 2013

MOMENTS DE CANVIS EN L’ESGLÉSIA?

   L’elecció del nou Papa genera expectatives perquè molts estem expectants, com ho estaven els israelites per la vinguda del Messies.

   Segurament haurem d’esperar i deixar passar un temps per veure si, després dels canvis en la figura del bisbe de Roma, comencem a veure novetats.

   Què esperem?

   Hi haurà qui no espera res pensant que ja li està bé com va la cosa.

   Jo espero molt perquè aquests dies, quan les televisions enfocaven gent a la plaça de Sant Pere, es veia una colla de gent mig histèrica (sovint monges) que presagiaven una veneració molt desviada de la figura del bisbe de Roma. No és cap bon presagi veure els ulls plorosos de gent excessivament depenent de la figura del Papa. Això recorda aquell episodi de l’Evangeli, al començament de la predicació de Jesús, en què se li tiraven al damunt per poder-lo tocar (Mc 3,9-11) i que, per desempallegar-se d’aquella multitud, va demanar una barca perquè no el seguissin tocant i masegant i seguidament va pujar a la muntanya a pregar. També em vénen a la memòria aquelles arribades d’alguns equips de futbol als aeroports rebuts per uns “fans esbojarrats”. Aquestes escenes en temps de Jesús van durar molt poc perquè, quan la multitud es va a adonar del contingut de la predicació, el va abandonar i es va quedar amb els dotze i algun més que el seguien, intuint que tenia paraules de vida eterna (Jn 6,68) però sense entendre’l.

   Em pregunto si aquest nou bisbe de Roma que, en paraules d’ell, el van anar a buscar a l’altra banda del món, farà els possibles per eradicar la “papolatria”, que vol dir una veneració de la persona com si es tractés d’un déu.

   Molta gent, per desgràcia, necessita adorar ídols i els mitjans de so i visió (radio i TV) ens en van servint promovent-ne cada dia de nous: ara un jugador, ara un cantant, ara un papa que viatja... Molts d’aquests s’hi presten fent gestos opulents o signant autògrafs, altres en defugirien i no saben com fer-ho.

   Els cristians ja tenim l’Eucaristia que és la fe en la presència de Crist en el pa en cada celebració. No es tracta, és clar, d’una presència física sinó que, com diu Sant Agustí, els que creiem, hi sabem veure, en el que mengem, el que som: El Cos de Crist i per tant ja no necessitem altres figures. Els capellans, els bisbes i en especial el bisbe de Roma són servidors d’aquest pa i de la paraula però no són figuretes per adorar. Per això desitgem que el nostre bisbe presideixi en la caritat la nostra església i el bisbe de Roma sigui servidor de totes les altres esglésies.

   En la carta als Hebreus hi trobem la recepta. Ja som prou adults com per no necessitar uns ídols (com els bisbes i el Papa) sinó guies i conductors. Es tracta que deixem d’ésser infants com diu la carta esmentada: «Els qui s'alimenten de llet són incapaços de conèixer allò que és just, ja que només són uns infants. L'aliment sòlid, en canvi, és propi de gent adulta, que, gràcies a l'experiència, tenen els sentits avesats a destriar entre el bé i el mal» (He 5,13-6,1).

   Val a dir que alguns gestos del nou bisbe de Roma sembla que van en aquest nou sentit de servei i apropament de la gent. Tant de bo!

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de rams
24 de març de 2013

dilluns, 18 de març del 2013

FRANCESC I (primer), EL NOU PAPA

   Una sorpresa per les novetats:

   Primer Papa jesuïta. Això li dóna connexions arreu del món perquè els jesuïtes es troben i coordinen.

   Primer Papa de llatinomèrica: és argentí, però, com hem vist, parla perfectament l’italià ja que té cognom italià: Jorge Mario BERGOGLIO (es llegeix “Bergollo”).

   De l’Argentina han sortit els moviments més tradicionals (congregacions religioses que tenim per ací) i també la teologia del Tercer món. Per tant haurà hagut de dialogar amb uns i altres.

   D’aquest nou bisbe de Roma ja n’havíem sentit a dir que era excel·lent com a bisbe de Buenos Aires. Vivia en un apartament, es cuinava el menjar i viatjava amb transport públic. No sortia en les travesses per la seva edat (76 anys, segons diuen).

   Quan ha saludat la multitud no ha dit pas que fos el Papa en cap moment. Només ha recordat que és bisbe de Roma.

   Ara passen dues coses que fan especialment important aquesta elecció. Una de fora: que hi ha hagut grans campanyes contra l’església, moltes amb fonament però que han estat demolidores ens segons quins mitjans. Una altra cosa és que els que estem a dintre i ens sentim església, sospirem perquè als nivells més alts del Vaticà es produeixin canvis importants.

   Des de fora (els que fan campanyes contra l’església) tot fa preveure que la cosa anirà en augment. Per què? Doncs perquè quan ha desaparegut el comunisme organitzat, els manipuladors ocults d’aquest món, els que fan passar fam a tanta gent, ja no necessiten l’església, i més aviat els farà molta nosa. Jesús, d’aquests, en diu “el príncep d’aquest món” (Jn 14,30) i també diu que aquest serà vençut si s’adona que Jesús estima el Pare i ens estima a nosaltres.

   Si parlem dels de dintre (els que ens considerem d’església) el Cardenal Martini, que fa poc va morir, ja deia que l’església va dos-cents anys endarrere. Què hi havia fa dos-cents anys? El barroc. Quan veiem l’església de Sant Pere del Vaticà amb aquelles columnes barroques de Bernini i ens fixem que les cerimònies són d’estil semblant pensem: «a aquesta gent se’ls ha aturat el rellotge». Tothom aguanta, un dia, una llarga cerimònia, com passa als pobles el dia que ve el bisbe. Fins i tot li diuen que els ha agradat molt, però el diumenge següent no tornen. No es veu, en la majoria de les celebracions (Misses i altres cerimònies) que els problemes del poble apareguin en la pregària com no sigui allò de “preguem pels pobres”.

   Fixeu-vos d’on surten els visitadors de malalts i de presons, els que treballen a Càritas, els catequistes... Gairebé tots han vingut a la pregària del dissabte o del diumenge. Amb això vull dir que es troba a faltar que les Misses tinguin una forma tal que hi vegem reflectides aquelles activitats.

   Una altra cosa que demanaríem al nou Papa és que l’església apliqui més el que en podríem dir la subsidiarietat. Què vull dir? Que no es noti tan aquesta verticalitat (tot ve de dalt).

   I això, dins de l’església com es pot fer? Amb la sinodalitat que és una manera de dir que cal consultar la gent. Els capellans han de tenir alguna cosa a dir en l’elecció d’un bisbe i els parroquians també en l’elecció del rector. No val pensar que el Papa és infalible i per això pot triar qui vulgui perquè prou sabem que es pot equivocar. Si Jesús va rectificar (Mt 15,21-28) més ho ha de poder fer el bisbe de Roma.

   Acabo dient que aquest Francesc I que ha sortit elegit, serà el punt d’unió i de referència per a totes les esglésies del món i això no cal canviar-ho . Mentre defensi la centralitat de Jesucrist i de l’Evangeli ens trobarà units al seu costat. Per tant, benvingut el nou Bisbe de Roma!

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge V de quaresma
17 de març de 2013

diumenge, 10 de març del 2013

EL CONCLAVE


   Ni Sant Pere, ni Clet, Climent... que eren els primers responsables de l’església de Roma tenien la més remota idea que tenien sobre les espatlles l’encàrrec del govern de l’església universal. Els governants de la ciutat de Roma o els emperadors, en canvi, ja s’havien adonat que els responsables de l’església de Roma tenien molta influència pel fet que aquella ciutat era el cap i casal de l’emperador. Per això no és estrany que aquests primers moriren màrtirs. Quan l’església va quedar un xic establerta hi havia algunes ciutats amb gran predomini sobre una zona que en deien patriarcats: Roma, Constantinopla, Jerusalem, Alexandria. Si aneu al patriarcat de Constantinopla (actual Estambul) i pregunteu pels orígens, us diran que l’apòstol per excel·lència no era Pere sinó Andreu, el que consideren que fundà el seu patriarcat.

   Qui te raó?

   La pregunta, feta així, no te resposta perquè cada u defensa el seu origen com a més important. També els de Jerusalem podrien dir que el seu patriarcat és el més primitiu ja que des del començament els cristians es reuniren a la ciutat on va morir Jesús.

   Amb els anys Roma va anar agafant importància i, pels anys 1000, Constantinopla es va separar de Roma en un moment que ja començaven a acceptar el bisbe de Roma com a primer entre tots. La història de la separació és molt trista i han passat massa anys per anar a la recerca de culpables.

   Mentre els ortodoxes de Constantinopla i Grècia anaven minvant per la que en podríem dir la invasió dels otomans al mig orient i dels àrabs al sud, el bisbe de Roma va guanyar molt protagonisme a manca d’emperadors, fent feines que pròpiament correspondrien a una ONU inexistent (coordinació entre reis, calendaris universals, treves de pau, establiment de fronteres, fins i tot deposició de reis i coronació d’emperadors...).

   Amb els anys Europa va anar agafant força i, amb les missions, el catolicisme va estendre el predomini de Roma cap a Amèrica i Àsia sobre tot.

   Com veieu el predomini del bisbe de Roma sobre els altres bisbes del món ve de temps però no els temps de Jesús ni dels apòstols. Es troben uns petits indicis de preeminència del Bisbe de Roma amb els que té al voltant, com alguna consulta que li feien...

   Actualment el Vaticà s’ha fet molt gran (encara que tingui un petita extensió de terreny) i la seva burocràcia excessiva. Al menys és el que em sembla a mi i a molts.

   Ara el món és molt complexe i segurament moltes feines que es fan al Vaticà actualment, podrien fer-se des dels mateixos llocs, com la creació de bisbats i l’elecció de bisbes, l’autorització de les diferents llengües per celebrar la litúrgia i fins i tot la llibertat de fer les coses un xic diferents d’un país a l’altre. Més que control el que caldria és una capacitat de coordinació i animació de totes les iniciatives mundials que potenciessin una promoció de l’Evangeli i el coneixement de Jesucrist, ànima de totes les esglésies.

   Mai com ara hi haurà tants cardenals de diferents indrets del món. També sembla que n’hi ha en excés. A nosaltres ens toca estar a l’expectativa i esperar amb il·lusió un nou papa que escolti.

   Per altra banda els medis informatius, sigui per criticar, sigui per informar, omplen les planes dels diaris i els espais radiofònics i televisius. Senyal que el Conclave interessa a molta gent.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV de quaresma
10 de març de 2013

diumenge, 3 de març del 2013

L’ELECCIÓ DEL PAPA

   Haureu observat que mai com ara no hi havia hagut tantes acusacions contra els cardenals.

   Són veritat? Probablement algunes sí, sens dubte, però altres parlen de documents secrets sense que en sapiguem els noms dels presumptes culpables. La revista italiana “Panorama” assegurava haver accedit a l’“informe secret” el contingut del qual (corrents de poder, divisions de l’església, fins i tot un poderós “lobby gai” amb capacitat de prendre decisions), com diu el títol de la revista, “condicionaria el conclave” (cf. 20.02.2013). Molts diaris l’han copiat. L’autor de l’article va declarar el 22 de febrer que era mentida que haguessin accedit al document. Ningú no ha rectificat.

   Certament algun cardenal, amb nom i cognom, ha estat acusat d’amagar i protegir capellans pederastres del seu bisbat als Estats Units. Però hi ha moltes altres acusacions velades, de les que no en sabem altra cosa que el que surt a la premsa, que parlen fins i tot d’un complot contra la vida del Papa o d’estar al darrere del robatori de papers secrets. Són informacions espectaculars però no tenim els noms dels acusats ni ens els podem inventar.

   Aquestes brames poden influir en el conclave? Sens dubte. Una altra cosa és que potser sigui millor d’aquesta manera, ja que les pressions (avui mediàtiques i en altre temps governamentals) hi són sempre i obliguen als electors a no votar alegrement. En altre temps els reis i els emperadors tenien el dret a veto. El darrer governant civil que va intervenir en el conclave va ésser el de l’imperi Austro-Hongarès impedint l’elecció del cardenal Rampolla. Va sortir elegit un altre que va ésser Pius X. Ara la pressió la fa el poble i la premsa se’n fa ressò perquè han canviat els temps i fins i tot han forçat la retirada d’un cardenal.

   Tota persona que té un càrrec de responsabilitat ha de comptar amb les pressions que rebrà.

   Sentireu a dir de gent més piadosa que l’Esperit Sant elegirà el nou Papa. La frase és molt bonica, però què significa això?

   Els cardenals, com nosaltres, tenen l’Esperit de Déu en el seu interior. Aquest Esperit, a l’hora de triar el successor de Benet XVI, els donarà coratge perquè no es deixin portar per les pressions de fora ni per les de dintre, però hauran de triar ells.

   És el mateix Esperit que ens ajuda a discernir en la nostra vida. Ho explico. L’Esperit no ens ve de fora, com la fe, que és un do rebut gratuïtament, sinó que el tenim tots en el nostre cor i en el nostre interior «com un que és fort i va ben armat guardant casa seva» (Lc 11,21). També ens diu Jesús que l’Esperit «ens condueix cap la veritat sencera» (Jn 16,13). Condueix, però no tria pas què hem de fer. No obra en comptes nostre. Amb altres paraules, que els cardenals, com ens passa a tots, hauran de triar ells i tota la informació (la que és veritat i la que és mentida) els servirà per fer una millor elecció, que l’hauran de fer ells.

   Encara hi ha una altra cosa a considerar: el conclave té un element llaminer per nosaltres i sobre tot per als mitjans de comunicació, que és el secretisme en què es mou. És possible que avui, amb tantes eines de precisió electrònica, hi hagi més maneres de saber què passa a dintre la Capella Sixtina. De fet, sembla que, a la curta o a la llarga, s’aniran sabent tots els moviments velats que es produeixen en aquestes reunions, com ha passat en altres conclaves.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III de quaresma
3 de març de 2013