diumenge, 30 de novembre del 2014

HAN HAGUT DE MORIR DOS OCCIDENTALS

    Un missioner de la República Centroafricana, Juan José Aguirre, en unes pàgines a la revista “Catalunya Cristiana” lamenta que els cristians d’aquell país ho han perdut tot. Diu: «Ens ho han robat tot llevat la fe». Lamenta que els occidentals no reaccionem ni amb la malaltia de l’ebola ni tampoc amb els saquejos, morts, violacions dels grups radicals contra els cristians.
    Us imagineu que uns cristians cremessin una mesquita en algun lloc del món, com i de quina manera els diaris acusarien la barbàrie dels creients en Jesucrist! I tindrien raó. Però en les vexacions contra el poble africà i contra els cristians no reaccionem.
    Si hem de fer cas de l’article de fons de Josep Lluís Serra Llansana a la mateixa revista, diu que cada cinc minuts assassinen un cristià en el món pel fet d’ésser-ne.
    Què tindrà la fe en Jesucrist que sigui el blanc dels atacs dels radicals islàmics i també el punt d’indiferència per part d’uns grups molt significatius del nostre poble?
    Quan la fe en Jesucrist es porta amb alguna mena de radicalitat, sense obligar ningú, posa en evidència els que cerquen interessos. En canvi quan els creients es pleguen a les exigències dels més poderosos l’església és respectada i fins i tot manipulada.
    Aquí hi ha un problema de fons perquè, mentre en el nostre país la religió, sovint confosa amb la jerarquia, gaudia de molts privilegis al costat dels diferents governants de torn, els atacs hi eren però no arribaven a la majoria de la gent. Sempre eren grups extremistes minoritaris. Precisament ara, que l’església va perdent l’aureola que tenia, rep les crítiques del que ha fet i esguerrat de l’Edat Mitjana cap aquí. Sovint coses certes, però que repercuteixen en la indiferència envers els perseguits de diferents països tant a l’Orient Mitjà com a l’Africa subsahariana. Passem dels que sofreixen tant si són cristians perseguits com si són malalts o possibles infectats de la malaltia. Ells l’han de suportar, sense mitjans per aturar-la. En canvi, quan hi ha hagut algun occidental infectat l’acollim en hospitals preparats expressament, amb personal que cerca tenir totes les garanties, exagerant la vestimenta interplanetària quan alguna càmera de TV vol fer-los un reportatge.
    Els africans més pobres són doblement burlats per nosaltres amb la nostra indiferència: ni ens preocupa la seva malaltia maleïda ni ens preocupa que siguin assassinats a centenars o que les noies hagin estat capturades.
    Heu pensat d’on surten les armes dels que els ataquen? Us heu preguntat per què els nostres governs són tan insensibles? És que potser les seves armes són el nostre negoci? No val la resposta que les armes són venudes en mercats de confiança perquè, quan estan al mercat, les pot comprar i vendre qualsevol que tingui diners. No hi ha mercats de confiança quan el que s’hi juga són grans quantitats de diners.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge I d'Advent
30 de novembre de 2014

diumenge, 23 de novembre del 2014

MIRAR CAP A FORA, MIRAR CAP A DINS

    Quan un grup, de la mena que sigui (polític, religiós, educatiu...) entra en crisi, té la temptació de mirar cap a dins i fer reunions i reunions per veure quins problemes interns tenen. Això passa ara a l’esglé sia. Hi ha integrants que pensen com hem de fer millor la Missa, com hem de finançar-nos, com hem d’afavorir les vocacions. Tots són problemes interns que no interessen als de fora, aquells que hauríem d’escoltar i posar-nos al seu costat. Els que estan en aquesta preocupació intraeclesial descuiden allò que és principal: com hem de mirar el món que ens envolta? Els falta mirar cap a fora i veure els problemes dels pobres i el seu entorn: la manca de treball, l’escàndol del liberalisme econòmic, la corrupció (també la nostra), la manca de sostre (la gent que no té on viure i els que han rebut el decret de desnonament...), els que han de fer cua per rebre menjar. I veure també el rostre dels que pateixen aquestes conseqüències. Cal mirar-los.
    Si féssim això últim la nostra pobra església caminaria per les sendes del “Mestre” que s’aturava on hi havia cecs, paralitzats, estrangers mal vistos, viudes menyspreades, leprosos exclosos que havien de viure a la vora dels camins... És impensable seguir Jesucrist en la seva contemplació i en la mirada que tenia posada en el Pare sense comprovar com s’aturava davant de qualsevol persona que sofria, plorava o no tenia el que necessitava per menjar. Ell va donar la màxima importància al manament de l’amor als altres com a segon manament i lligat al primer d’estimar Déu sobre tot dient:
«El primer manament és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests» (Mc 12,29-31).
    L’amor a Déu, que era el primer i principal, el lligava amb l’amor als altres i això ho manifestava amb el que feia.
    Poques vegades trobem a l’evangeli que Jesús s’aturi a parlar dels problemes del propi grup com no fos per dir-los que van massa cansats i han de reposar una mica (Mc 6,31) o per dir-los que deixin de banda les seves ambicions d’ésser el primer o el segon ja que el que vol entrar en el “regne” s’ha de fer el servidor de tots (Mc 10,42-45).
    Ara mateix alguns creients parlen als pobres i s’acosten a ells sense fer allò que en diem “beneficiència” i denuncien que els sous estan perdent capacitat adquisitiva, que una família determinada és obligada a deixar el pis per falta de pagament. Aquests que fan això es converteixen en “servidors dels pobres i dels desnonats” i són els que compleixen l’Evangeli. Quan es troben amb uns altres que estan fent el mateix s’adonen que uns i altres responen a l’enviament de l’Esperit igual com Jesús també responia (Lc 4,16-19): ja són església vertadera. Ja trobaran la manera de reunir-se i contemplar per tal de no apartar-se de la voluntat del Pare que vol que «tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (1Tm 2,4).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la festivitat de Jesucris, Rei de tot el món
23 de novembre de 2014

diumenge, 16 de novembre del 2014

NO PERDEM EL SOMRIURE

    Conforme ens fem grans i anem coneixent els problemes de la política, els embolics de les famílies, les mentides dels governants... correm la temptació de viure amb amargura. Quan tenim un objectiu per aconseguir quasi sempre resulta molt més difícil del que pensàvem que seria i correm el risc de desanimar-nos. Pensem erròniament que els temps passats eren millors perquè no coneixem la història passada plena de morts i traïcions.
    Tant en el pla personal com en el de la família i els amics hem de fer com el que va en bicicleta, que li toca pedalar si no vol que l’aparell se li aturi. Hem de fer com quan conduïm un cotxe que, si algú t’avança, tu ja l’havies vist venir i tranquil·lament el deixes passar.
    De vida només en tenim una i cal que la gaudim. Jesús ens dóna un antídot que serveix per tot aquell que creu. Diu:
«No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res. Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor. Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui. Feliços aquells servents que l'amo, quan arribi, trobi vetllant! Us asseguro que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los» (Lc 12,32-37).
    Tenim una raó per no posar-nos nerviosos, que és l’amor del nostre Pare del cel que està per nosaltres. Aquesta és la raó de la nostra joia. Per alguna cosa creiem en la mort i resurrecció del Senyor, que és també la nostra mort i resurrecció. Val a dir que no perdem l’esperança.
    En temps de convulsions polítiques com les que vivim en el nostre petit país no hem de perdre ni l’alegria ni la pau interior. Això no s’aconsegueix parlant amb ironia dels que ens volen emmordassar o són molt contraris a nosaltres perquè la ironia és com un dard enverinat que, si l’altre el rep, es veu amb el dret de tornar-te’n un altre, també ple de verí i entrem en la malèfica roda de la “llei del talió” de la que costa molt de sortir-ne. El final d’aquesta llei de tornar mal per mal sol ésser que el darrer a picar és el més fort. Per això Jesús mateix deia que per superar la llei del talió calia estimar els enemics dient: «No tornis mal per mal» (Mt 5,38-39).
    No oblideu que els creients som (hem d’ésser) anunciadors de la joia de viure. Un anunci que el Papa actual té molt interès a recordar-nos. Per això hem d’ésser com infants que si bé semblen inconscients del món que els envolta transmeten alegria a tots els que estem al seu voltant. Nosaltres, com infants, transmetem joia tot i ésser conscients d’aquest món que ens envolta.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXIII de durant l'any
16 de novembre de 2014

diumenge, 9 de novembre del 2014

NO CONFONGUEM L’ESGLÉSIA AMB LA JERARQUIA

      Ni tampoc confonguem els cristians amb els que van a Missa.
   En una parròquia hi ha diferents cercles: un és el dels que es troben setmanalment en la Missa; un altre cercle és el de molts que són practicants d’una altra manera (treballen per Càritas, visiten malalts o presos, defensen el treball que fan les parròquies en bé dels necessitats...); i encara n’hi ha un altre que és el dels que ens miren amb simpatia, però no ho manifesten gaire i només apareixen algunes vegades en algun acte.
    No diré pas que uns són millors que els altres, sinó que hi ha diferents maneres de participar. Si no hi hagués el nucli dels que participen amb molta freqüència en les celebracions de la comunitat (diguem-ne Misses) segurament faltaria el pal de paller, però això no vol pas dir que siguin millors que els altres. Si no hi hagués qui escombra, la casa seria bruta, però no vol pas dir que la persona que escombra sigui més bona. Entre tots fem les diferents funcions, però hi ha una cosa que no hem d’oblidar i és molt i molt important: l’atenció als pobres que, com diu el Papa Francesc els «hem de mirar com de gran valor» (EG 199) i com diu el mateix Jesús en l’Evangeli: «Tot el que feu a un d’aquests més petits a mi m’ho feu» (Mt 25,40).
    I la jerarquia? El papa i els bisbes són els que ens coordinen i donen unitat a uns grups tan diferents (tots creients amb Jesucrist) com som. Molta gent es confon i pregunta: «Què diu la Jerarquia?» Pensen que el que diu tal o tal bisbe és la veu de l’església. Aquests troben a faltar la veu d’aquests, que parli de la corrupció (quan és una conversa del carrer amb qualsevol que parlem). Es troba a faltar, però la veu d’ells no és la de l’Església, sinó la d’ells mateixos i la dels que els han assessorat. Però no oblideu que hi ha molts creients en Jesucrist que ja parlen.
    Les veus profètiques (les que diuen allò que realment pensa l’església) massa sovint resten amagades i, en el moment que diuen alguna cosa, només les senten i escolten uns pocs. Amb el temps hem de reconèixer que tenien raó i fins i tot la jerarquia eclesiàstica els puja als altars i els venera com a sants i vidents. Recordeu el que va passar amb Francesc d’Assís (mirat com un pobriçó que no valia la pena escoltar), amb el bisbe Romero de Guatemala (assassinat per sicaris i silenciat per l’alta jerarquia), amb Santa Caterina de Siena (que escrivia al mateix Papa sobre la divisió de l’església) o també amb Sant Joan de la Creu (em pre so nat pels mateixos carmelites). Tots ells i molts d’altres en el seu moment van ésser veus profètiques que van ésser menystingudes.
    Quan Jesús denunciava que la corrupció estava en el mateix temple perquè s’havia convertit en una “cova de lladres” (Mc 11,17) molta gent es va fer enrere per por de represàlies i després es va veure que aquella institució havia esdevingut un lloc de privilegis, de poder i de prestigi en el qual ja no hi cabien els pobres. Tenia raó i la primera església va reconèixer el valor de les paraules de Jesús.
    Tornant al començament, avui molta gent denuncia la corrupció que sembla generalitzada, però es troba a faltar la veu dels bisbes que, encara que no representen la veu de l’església, molta gent pensa que ho són.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la festa de la
Dedicació de la Basílica de Sant Joan del Laterà a Roma
9 de novembre de 2014