diumenge, 27 de maig de 2018

EL MILLOR AMIC

Avui volem compartir aquest article del sacerdot guipuscoà José Antonio PAGOLA, cèlebre autor de molts textos de reflexió cristiana. Cada setmana comparteix una reflexió al voltant de l’Evangeli del diumenge. Aquesta ens ha semblat molt interessant.

El millor amic

Al nucli de la fe cristiana en un Déu trinitari hi ha una afirmació essencial: Déu no és un ésser tenebrós i impenetrable, tancat egoistament en si mateix. Déu és Amor i només Amor. Els cristians creiem que en el Misteri últim de la realitat, donant sentit i consistència a tot, no hi ha sinó Amor. Jesús no ha escrit cap tractat sobre Déu. En cap moment el trobem exposant als camperols de Galilea doctrina sobre Ell. Per a Jesús, Déu no és un concepte, una bella teoria, una definició sublim. Déu és el millor Amic de l’ésser humà.

Els investigadors no dubten d’una dada que recullen els evangelis. La gent que sentia Jesús parlar de Déu i el veia actuar en el seu nom l’experimentava com una Bona Notícia. El que Jesús diu de Déu els resulta una cosa nova i bona. L’experiència que comunica i encomana els sembla la millor notícia que poden sentir de Déu. Per què?

Potser el primer que capten és que Déu és de tots, no només dels que se senten dignes per presentar-se davant d’ell en el Temple. Déu no està lligat a un lloc sagrat. No pertany a una religió. No és propietat dels piatosos que peregrinen a Jerusalem. Segons Jesús, «fa sortir el sol sobre bons i dolents» (Mt 5,45). Déu no exclou ni discrimina ningú. Jesús convida tothom a confiar en ell: «Quan pregueu, digueu: Pare!» (Lc 11,2).

Amb Jesús van descobrint que Déu no és només dels que s’acosten a ell carregats de mèrits. Abans que a ells escolta els que li demanen compassió, perquè se senten pecadors sense remei. Segons Jesús, Déu camina sempre buscant els que viuen perduts. Per això se sent tan amic de pecadors. Per això els diu que ell «ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut» (Lc 19,10).

També s’adonen que Déu no és només dels savis i entesos. Jesús dóna gràcies al Pare perquè li agrada revelar als petits coses que els queden ocultes als il·lustrats (Mt 11,25). Déu té menys problemes per entendre’s amb el poble senzill que amb els doctes que creuen saber-ho tot.

Però fou sens dubte la vida de Jesús, dedicat en nom de Déu a alleujar el sofriment dels malalts, alliberar posseïts per esperits malignes, rescatar leprosos de la marginació, oferir el perdó a pecadors i prostitutes… el que els va convèncer que Jesús experimentava Déu com el millor Amic de l’ésser humà, que només cerca el nostre bé i només s’oposa al que ens fa mal. Els seguidors de Jesús mai van posar en dubte que el Déu encarnat i revelat en Jesús és Amor i només Amor vers tothom.

José Antonio PAGOLA
Traducció: Francesc BRAGULAT

Grupos de Jesús

Article del full parroquial de la Festa de la Santíssima Trinitat
27 de maig de 2018

diumenge, 20 de maig de 2018

PER QUÈ L'ESPERIT SANT ES REPRESENTA AMB UN COLOM?

En realitat, no hi cap lloc a la Bíblia que digui que l’Esperit es va presentar en forma de colom. El més aproximat és el relat de Lluc sobre el baptisme de Jesús que diu que «l'Esperit Sant baixà cap a ell en forma visible, com un colom» (Lc 3,22a). Els altres evangelistes només diuen que «l’esperit, com un colom, baixava cap a ell», referint-se tots quatre no a la forma que feia, sinó a la manera de “baixar”, com es diu al començament del Gènesi «l'Esperit de Déu planava sobre les aigües» (Gn 1,2b).

A la Bíblia, la paraula esperit es tradueix de la paraula hebrea rúah i de la paraula grega pneuma, el primer significat de la qual és alè, aire, vent… Tots aquests significats tenen un factor en comú: es refereixen a coses que són invisibles als ulls humans però que produeixen efectes que es poden veure.

Llavors per què un colom?

El colom és un dels símbols més antics de Déu, reconegut pels jueus fins i tot molt abans del baptisme de Jesús.

  • En primer lloc, els erudits bíblics han assenyalat com el Talmud babilònic compara l'Esperit de Déu que treu el cap sobre les aigües en la creació a un colom, «I l'esperit de Déu va surar sobre la superfície de les aigües com un colom que plana sobre ella sense tocar-les». Això no s'esmenta explícitament en el llibre del Gènesi, però s'al·ludeix en algunes traduccions on està escrit: «un vent de Déu batia les ales per sobre de les aigües».
  • En segon lloc, Noè va enviar un colom a la recerca de terra després que les aigües del diluvi es van aturar. El Gènesi narra com «aquest va tornar al capvespre duent al bec una fulla d'olivera acabada d'arrencar. Noè va comprendre que les aigües ja havien minvat» (Gn 8,11). Aquest episodi està directament connectat amb el baptisme de Jesús perquè el diluvi es veu en el cristianisme com un tipus o prefiguració del baptisme.
  • Tercer, en un context pagà, els coloms es veien en el món antic com a imatges representatives del diví. Era molt comú que déus o deesses estiguessin envoltats de coloms.

Com veieu, en temps del Nou Testament, els coloms ja estaven molt associats a Déu i específicament al seu Esperit. Els primers cristians van acceptar fàcilment aquestes imatges i poc després van començar a representar l'Esperit Sant quasi exclusivament com un colom.

El colom apareix en l'art cristià no només en el baptisme de Jesús, sinó també en diversos episodis bíblics com l'Anunciació, quan Maria va rebre la notícia que anava a portar el Fill de Déu.

Alguns dels primers tabernacles que contenien l'Eucaristia estaven dissenyats amb la forma d'un colom suspès sobre l'altar.

Com sempre diem, és una forma imaginativa de representar allò que no es pot veure, ja que nosaltres entenem millor les imatges que les paraules.


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del Diumenge de Pentecosta
20 de maig de 2018

diumenge, 13 de maig de 2018

LA PRIMERA COMUNIÓ: SAGRAMENT O ACTE SOCIAL

La primera vegada que un nen o un adult rep per primera vegada la comunió –és a dir, el cos i la sang del Crist– es fa, com dirien els castellans, amb "toda pompa y boato" possible en un acte que denominem La Primera Comunió. L'Església no té fixada una edat mínima per rebre la comunió encara que sí aproximada (9 anys).

Fa segles, l'acte de rebre la primera comunió es feia de forma discreta, sense cap parafernàlia especial. Simplement calia estar batejat –igual que avui– i se celebrava quan el nen havia aconseguit l'edat de discreció, que se situava entre els 12 i els 14 anys aproximadament, i en la qual se suposa que el jove ja ha estat il·luminat per la raó i pot fer un millor ús d'ella que quan era únicament un nen. No va ser fins al segle XVII quan es va començar a donar forma als actes que han derivat en les comunions d'avui dia que, tristament, s'allunyen del sentit cristià i catòlic i, en moltes famílies –no totes, lògicament i sortosament–, han derivat en un gran acte social pur i dur.

Fa diverses dècades, que un nen i una nena rebien la primera comunió era símptoma que anaven creixent i la infància quedava enrere. Així, rebre el sagrament també significava en molts casos que podien començar a portar pantalons o faldilles llargues en lloc de curtes, o que podien asseure’s a la taula al costat de les persones grans i no únicament amb els nens. Perquè realment, a més del sentit catòlic del sagrament, la primera comunió del nen suposava anar iniciant-lo a poc a poc en la vida adulta, quan hauria de començar a prendre decisions per si mateix i ser conscient dels actes que realitza. Lògicament, a aquesta edat els nens encara necessiten dels seus pares, però ja comencen a desenvolupar cert sentit crític en molts àmbits.

Però des de fa un temps cada vegada es dóna més importància a l'acte social i a la festa que s'organitza en honor dels combregants, en lloc de posar l'èmfasi en el sagrament i el compromís que, tant els nens com les seves famílies, estan prenent amb l'Església. A poc a poc les celebracions de les primeres comunions s'estan prenent en moltes famílies pràcticament com si fossin unes noces, una cosa amb la qual els responsables de l'Església no estan gens d'acord. Les despeses per afrontar la celebració d'una primera comunió són desmesurades i en molts casos la xifra és de uns quants milers d'euros. Hi ha famílies que arriben fins i tot a endeutar-se, amb tot el mal que això suposa, no tan sols econòmic, sinó també educacional de cara als nens. Lògicament, hi ha celebracions de tot tipus, però les austeres cada vegada són més escasses.

El missatge del que realment és el sagrament de l'Eucaristia i la importància de rebre la primera comunió queda completament distorsionat. Nosaltres, com a cristians, hauríem d’intentar reprendre el sentit real de la comunió com una forma de compartir amb tota la comunitat la nostra fe en Jesús i el seu missatge de pau, amor i concòrdia.


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del diumenge de l'Ascenció del Senyor
13 de maig de 2018

diumenge, 6 de maig de 2018

L’ECONOMIA DE L’ESGLÉSIA

Amb l’arribada del temps de la Declaració de la Renda convé aclarir alguns punts sobre els rumors sense base sobre el finançament de la nostra Església. Aquestes i altres dades les podeu trobar a la pàgina web de XTantos, el por tal creat el 2007 per donar a conèixer a la societat espanyola el finançament econòmic de l’Església Catòlica. Comencem:

Paga IVA l'Església?

Des de l'any 2007 l'Església paga l'IVA (Impost de Valor Afegit) en totes les seves compres i té el mateix règim fiscal que d'altres institucions, associacions, fundacions i que la resta de confessions religioses. La llei que regula el règim fiscal de l'Església i de la resta d'institucions del sector no lucratiu és la Llei de Mecenatge que es va aprovar el 2002.

Per què es diu que l'Església no paga impostos com l'IVA?

Per entendre-ho caldria conèixer una mica d'història sobre el finançament de l'Església. Fins a l'any 2007 l'Església no pagava l'IVA en les adquisicions de béns immobles ni en les compres d'objectes destinats al culte. Però amb l'aprovació del Sistema d'Assignació Tributària l'Església va decidir renunciar a l'exempció de l'IVA i des de llavors l'Església paga l'IVA en totes les seves compres.

L'Església rep de l'Estat 11.000 milions d'euros?

És freqüent que diferents persones i associacions llencin a l'opinió pública la idea que l'Estat dóna una gran quantitat de diners a l'Església (11.000 milions o més) i mostren l'Església com a receptora d'innombrables beneficis.

Amb aquest tema cal ser contundent ja que està molt clar. L'Església solament rep de l'Estat la quantitat de diners que els contribuents decideixen en marcar la casella a la Declaració de la Renda. Segons els últims resultats, l'Església rebrà una mica més de 250 milions de la Declaració de la Renda. Però és un exercici de llibertat de cada contribuent que així ho decideix. Aquests diners no és de l'Estat sinó que són dels contribuents. És l'oportunitat de destinar solament el 0’7 % dels impostos a aquest fi concret de forma totalment voluntària. També el contribuent pot triar marcar la casella d'Altres fins socials o ambdues i, és més, l'Església no té inconvenient en què hi hagués caselles per a altres confessions religioses o per a recerca i desenvolupament… La casella de l'Església a la Declaració de la Renda és una oportunitat per al contribuent de decidir on vol que es destinin part dels seus impostos.

Què passa? Que hi ha altres xifres publicades que també sumen com “per l'Església”, per exemple, els diners que reben els col·legis concertats. En aquest cas, les escoles concertades reben aquests diners no per ser institucions de l'Església sinó per ser col·legis. Hi ha escoles amb altres idearis? Per descomptat. I també reben diners per cada plaça. Per què? Doncs perquè ofereixen a la societat la seva proposta educativa i qui vulgui, la tria. Per tant, aquests diners no va a parar a l'Església, sinó que tenen una destinació clara: el col·legi. Té un rerefons en la Constitució Espanyola clar: la llibertat dels pares de triar l'educació dels seus fills. I així successivament en l'àmbit de la sanitat, en la cura d'ancians, en la conservació del patrimoni, etc. I és que l'Església no té cap règim fiscal especial, sinó que està sotmesa al règim fiscal general.

Si voleu més informació (que n’hi ha) podeu entrar, com ja he deixat escrit abans, a la seva pàgina web i assabentar-vos de més coses.


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del Diumenge VI de Pasqua
6 de maig de 2018

diumenge, 29 d’abril de 2018

EVANGELITZADORS DE SALÓ

Cada vegada que vaig a Missa penso el mateix: què hem fet malament perquè els joves no sentin la crida de Jesús?

El seu missatge continua essent actual i apassionant: El Regne de Déu és aquí. O sigui, tots som persones amb els mateixos drets i deures. Ningú està per sobre de ningú, així que hem de lluitar perquè els més desafavorits (pobres, presos, malalts, avis, immigrants…) siguin tinguts per iguals a la resta, ni més ni menys. No tan sols és un missatge impactant, sinó que molts joves el segueixen sense saber-ho. Quantes vegades s’han fet campanyes des de diverses ONG’s i s’han sumat nois i noies amb ganes de canviar el món? Doncs, si la joventut ho té clar, què passa a casa nostra?, què no els hem pogut transmetre?

Si el missatge motiva, i molt, el que ha fallat hem estat els missatgers. Mitjans no ens han faltat ni ens falten, menys encara amb totes les noves tecnologies que fan que la feina de transmetre una idea sigui molt més fàcil i estigui gairebé a l’abast de tothom. No ens queda més remei que mirar cap a nosaltres mateixos i adonar-nos que estem fallant. No estem fent bé les coses.

Possiblement una de les causes (no vull dir aquí que jo tingui tota la veritat, ni molt menys) és que ens hem acomodat i no volem perdre aquesta “seguretat” que ens hem construït al nostre entorn. Ens hem convertit en evangelitzadors de saló. Estem asseguts als bancs de l’església durant la Missa, o als salons parroquials en grups de Bíblia o assistint a conferències molt interessants i instructives, però aquí s’acaba tot. Podem passar-nos hores i més hores parlant de Jesús, del seu missatge vers els pobres i desemparats, de la seva lluita amb el poder establert, però no anem a més. Ens hem estancat, i ja sabem prou què li passa a l’aigua quan s’estanca: acaba podrint-se.

El joves veuen això i no volen acabar així, per això (crec jo, ja he dic que només és la meva opinió…) busquen la manera de “seguir a Crist fora de l’Església”. M’explico: volen canviar el món, lluitar pels pobres, fer el mateix que feia Jesús, però s’adonen que nosaltres no ho fem així, i cerquen un altre mitjà. I per això ens troben “car ques”, i no volen estar amb nosaltres… La Missa s’ha convertit en la nostra reunió per treure’ns de sobre la culpa i per “criticar” aquesta joventut que no “s’apropa al Senyor”, quan és possible que estiguin més a prop d’ell que molts de nosaltres.

I què hauríem de fer? Si el missatge funciona, aprofitem-lo. Si hi ha molts més mitjans per transmetre’l, usem-los. Però fem-ho bé. Aixequem el cul del seient i fem-nos veure. No som, no hauríem de ser, evangelitzadors de saló sinó de poble. Estar amb la gent. Sortir de la nostra “zona de confort”, encara que això signifiqui rebre cops i menyspreu. Si volem seguir Jesús, hem de fer-ho a peu dret, no asseguts, encara que sigui davant d’un ordinador. Hi ha un temps per a tot, però si no ens posem en marxa, ens quedarem enrere estancats en la nostra petita fe i acabarem podrint-nos. La fe es molt més que creure: és sentir-se estimat i estimar. És fer, a més de parlar. És treballar, a part d’escriure, no “en lloc de”…


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del Diumenge V de Pasqua
29 d'abril de 2018

diumenge, 22 d’abril de 2018

CARTA OBERTA A MN. JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

Obrim el full parroquial a la col·laboració dels nostres lectors, i ho fem amb aquesta ressenya sobre el nostre estimat mossèn Escós, ànima d’aquesta publicació. Ja havíem gaudit amb els escrits de mossèn Cinto Medina, i per això hem decidit ampliar-ho a més gent.

CARTA OBERTA A MN. JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
Qui ens contempla des del cel

Estimat Mn. Josep, el trobem molt a faltar, personalment em costa no veure’l davant de l’altar explicant-nos la Paraula de Déu, fent-la sempre tant entenedora i planera; també al carrer, al mercat, passejant vora el llac on moltes vegades ens paràvem a parlar tot comentant el goig que feia poder escoltar en aquell indret el cant dels ocells, que a vostè tant li agradava.

Sempre recordarem les hores passades junts en el nostre grup d’estudi d’evangeli, tant gratificant per a totes, i que a més d’aprendre i opinar, gaudíem de bona amistat, somriures i de tant en tant el seu bon sentit de l’humor amb algun acudit, recordo especialment un any que va coincidir el dia d’estudi amb sant Josep i com ho vam celebrar, amb pastes i un bon cafetó... ens ho vam passar molt bé!

Li donem les gràcies per tot allò que ens ha donat al llarg de tots aquests anys, ha estat un privilegi compartir-los amb una gran persona que sabia escoltar, ajudar, donar, estimar i sobretot estar al costat de la gent, tenint el do de la paraula justa en el moment adequat, sense excloure mai ningú. Fins a sempre, Mn. Josep.

Allà dalt no fa falta escalar, per què els que hi arriben han après a volar.


M. Àngels GUITART i VENDRELL
27-03-2018

Si voleu compartir algun pensament, reflexió, notes... amb la comunitat, ho podeu fer enviant-ho per correu electrònic a info@parroquianavarcles.cat, per correu ordinari (si esteu lluny i les noves tecnologies no són el vostre fort), o simplement, deixant-ho a la bústia que hi ha a l’entrada de la rectoria.

El full es prepara entre dimarts i dimecres, així que si voleu participar amb un tema d’actualitat ens ho hauríeu de fer arribar dimarts com a màxim. Heu de tenir clar on es publicaran aquests escrits: han de tenir un fons cristià i humà, amb la mirada posada a l’Evangeli. No és un apartat de “cartes al director” ni de crítica a cap persona i/o institució. Hem de tenir una mirada positiva.

Esperem les vostres col·laboracions. Animeu-vos!!!

Equip Full Parroquial i Divulgació
Article del full parroquial del Diumenge IV de Pasqua
22 d'abril de 2018

diumenge, 15 d’abril de 2018

EXCLUSIU O INCLUSIU?

Navegant per Internet he descobert aquest article que m’ha agradat moltíssim i volia compartir-lo amb vosaltres. Ho he trobat a un lloc molt especial que us vull presentar per si voleu entrar a fer-li una ullada.

pregaria.cat és un lloc web de recursos de pregària en català al servei de persones, grups, parròquies o moviments que busquin aprofundir en la seva vida de fe.

El web ha estat ideat i promogut pels Jesuïtes de Catalunya i hi participen persones i grups vinculats a diversos col·lectius cristians.


En un curs sobre religions del món a la Universitat, la Naima preguntava al convidat que havia presentat el cristianisme per què els cristians consideren que Jesús té el privilegi de ser considerat Fill de Déu i no només un profeta com en altres religions. La Naima és suau, intel·ligent, espontània, i una musulmana sincera.

La pregunta sembla lligar el títol de Jesús com a Fill de Déu amb un exclusivisme cristià: les altres religions poden reivindicar tenir profetes com a fundadors, però el cristianisme “és més xulo que totes” perquè predica que el seu fundador és més important que els altres: és el Fill de Déu, és Déu mateix fet home. Aquesta interpretació exclusivista és ben legítima, i està fonamentada en diversos fets de la història del cristianisme: formes impositives de ser missioner, les croades, la inquisició, el menyspreu dels no cristians, etc.

Però hi ha una altra interpretació de la figura de Jesús, també lligada a la història del cristianisme: concretament a la vida de Jesús i als primers anys després de la seva mort. Jesús vivia en un país on una colla de savis jueus excloïen socialment els jueus que no complien la Llei de Moisès en nom d’un Déu que –segons ells– estima els qui la compleixen i no estima els incomplidors. En canvi, ell va sentir una profunda comunió i fraternitat envers tots aquells que no complien la Llei, però que se sentien gratuïtament estimats per Déu no per com eren ells, sinó per com era Déu. Va sentir que Déu és un Pare/Mare que ens estima abans que comencem a actuar, no un comerciant que espera que actuem per decidir si ens estima o no. Ens estima fem el que fem: si actuem amb amor, el seu amor és joiós; si actuem amb odi, el seu amor és dolgut i ens convida a la conversió. Jesús, a més de sentir dins del cor aquest Amor del Pare, el va transmetre al seu voltant, tot incloent els qui estaven exclosos. Per això, els primers cristians van considerar-lo la manifestació plena de Déu: el seu Fill. I també van considerar tots els homes i dones fills i filles de Déu, sense condicions.

La pregunta cristiana fonamental no és, doncs, si Jesús és més exclusiu que els altres profetes; sinó si els cristians estimem la gent com Jesús: incloent tothom.

Naima, germana: moltes gràcies per recordar als cristians que hem de ser humils i germans de tothom. Demanem junts a Déu que la humanitat sigui una gran família on ningú no sigui exclòs. Insha'Allah!

Félix ORTIZ
Al cor del món
- pregaria.cat

Déu Pare ens estima a tots: cristians i no cristians, justos i pecadors, pensem com pensem i fent el que fem... No hi fa distinció. No les fem nosaltres...


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del Diumenge III de Pasqua
15 d'abril de 2018

diumenge, 8 d’abril de 2018

EL “RUN-RUN”

Moltes vegades, un cop passades les coses, acabem pensant: «I si ha estat, en part, culpa meva? Hauria pogut fer alguna cosa?», i el fantasma de la culpa ens ronda pel cap i no ens deixa dormir tranquils. Pots passar-te així dies i dies... A mi m’agrada anomenar-lo el “run-run”.

I això és bo o és dolent? Depèn. Si serveix per adonar-te de coses que pots canviar serà bo. El dolent és deixar-se emportar i donar-li voltes i més voltes sense arribar mai a una resposta positiva. Acabes pensant que no serveixes per a res, que sempre fas les coses malament, i això pot culminar en una depressió greu.

Deixant de costat el problema mèdic (que si hi és s’ha de tractar), també hi ha un problema espiritual: el fet que no acabes perdonant-te a tu mateix. És més fàcil perdonar els altres que a tu. Sempre som més exigents amb nosaltres que amb els altres, encara que no ho sembli. I també és més difícil adonar-te que amb qui de veritat estàs emprenyat és amb tu, i és quan busques excuses...

I com ens perdonem a nosaltres? Adonant-nos que som estimats. La culpa reiterant no ens deixa veure’ns com som, ni com ens veuen els altres. El “run-run” fa molt soroll (d’aquí el seu nom) i no ens permet fixar-nos en res més. Hem de mirar més enllà de la culpa i veure el proïsme.

A l’evangeli d’aquest cap de setmana ens trobarem amb una comunitat amb por: estaven a casa amb les portes tancades per por dels jueus (Jn 20,19). Però també, encara que Joan no digui res d’això, amb por per tot el que havia passat: la mort de Jesús i sobretot el fet que ells no haguessin estat amb ell. Enmig de tot això, Jesús se’ls apareix i, enlloc de recriminar-los, els diu «la Pau sigui amb vosaltres». El text en diu que els deixebles s'alegraren de veure el Senyor (Jn 20,20b). Es van sentir estimats i, per tant, es van sentir perdonats. A la fi van poder veure tot el que havia passat sense cap “run-run”.

Però, hi ha alguna altra manera de callar-lo? Sí. La manera dolenta: no fer-hi cas fins que desaparegui la culpa. Buscar-se excuses per no veure les coses tal com són, ni a nosaltres tal com som... Possiblement, amb el temps resultarà, però té un preu: cada vegada serà més fàcil callar-lo així i a la fi es perd tota consciència de la realitat dels fets i s’arriba al “tot val”. Ja no ets tu, ets un altre que la gent que està al teu voltant acaba no reconeixent. Però també es perd el poder sentir-se estimat i perdonat i s’acaba deixant de donar importància a coses i persones...

Nosaltres, com a cristians, hem de saber adonar-nos que, encara que pensem que fem les coses malament, hi ha algú que ens estima i perdona. Primer de tot, el nostre Pare del cel, però també molta gent que tenim al nostre costat, tot i no adonar-nos-en. Per això hem de donar gràcies.


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del Diumenge II de Pasqua
8 d'abril de 2018


Estimar és trobar en la felicitat d'un altre la teva pròpia felicitat

Gottfried Leibniz (1646-1716)
Filòsof, físic i matemàtic alemany

diumenge, 1 d’abril de 2018

EL TEMPS PASQUAL

El temps de Pasqua és el més important de tots els temps litúrgics, ja que celebrem el centre de la nostra fe cristiana, que és la mort i resurrecció de Jesús. Té el seu inici en la nit del Dissabte Sant amb la Vetlla Pasqual. El diumenge, ja de dia, celebrem el Diumenge de Pasqua i, a partir d’aquí, se succeeixen cinc diumenges més, anomenats segon, tercer, quart, cinquè i sisè de Pasqua. El dijous següent al diumenge sisè de Pasqua abans se celebrava la festa de l’Ascensió del Senyor, i va ser traslladada al diumenge. Finalment, el diumenge següent de l’Ascensió celebrem la gran solemnitat de la Pentecosta, la vinguda de l’Esperit Sant i, amb ella, acaba el temps litúrgic de Pasqua.

Alhora, hi ha alguns elements externs que cal tenir en compte en aquest temps litúrgic: en primer lloc, la presència del ciri pasqual, entronitzat la nit de la Vetlla Pasqual, amb el foc nou beneït. El ciri pasqual és el signe de la llum de Crist, mort i ressuscitat. Un altre element important és la presència de flors i llums, així com el color blanc dels ornaments, que simbolitzen la llum de la nova vida que Crist ens ha inaugurat amb la seva mort i la seva resurrecció.

La Pasqua ha de tenir en nosaltres una repercussió com a cristians. Celebrem que la vida ha vençut la mort, que tot reneix, que floreix la nova vida que Jesús ens dóna. I això s’ha de notar en el nostre dia a dia, vivint amb alegria, renovant el nostre compromís baptismal, creixent en la fe, en l’esperança i en la caritat cristianes, malgrat les dificultats i els problemes que puguem tenir.

Hem de prendre consciència que som un poble de salvats i redimits i, en conseqüència, hem d’anunciar aquesta vida nova que Jesús ens dóna als nostres germans i germanes i als qui no coneixen Déu. És, en definitiva, estimar com Crist ens ha estimat, viure la vida que Jesús ens ha ensenyat, una vida d’amor, d’estimació, de pau, de perdó…


Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona
Article del full parroquial del Diumenge de Pasqua
1 d'abril de 2018

dilluns, 26 de març de 2018

LA SETMANA SANTA

Com cada any, en la setmana de lluna plena de primavera, els cristians celebrem la Setmana Santa, que és la setmana en què commemorem la Passió de Crist. És el temps de més intensitat litúrgica de tot l’any. L’Església, en celebrar la passió, mort i resurrecció de Crist, es renova ella mateixa.

Les principals celebracions de la Setmana Santa que tanquen la Quaresma i donen pas al Tridu Pasqual són:

  • Diumenge de Rams, que commemora l’entrada de Crist, el Senyor, a Jerusalem per complir el seu Misteri Pasqual. Es fa memòria d’aquesta entrada amb la benedicció dels rams i la solemne processó abans de l’Eucaristia.
  • Missa Crismal, és la missa, dins la qual té lloc la benedicció dels Sants Olis i del Sant Crisma, necessaris per als Sagraments de la Iniciació Cristiana: Baptisme i Confirmació. I també per a la Unció dels malalts.

Aquesta solemne Litúrgia s’ha convertit en una ocasió per reunir els preveres de la Diòcesi al voltant del seu bisbe i fer de la celebració una festa dedicada al sacerdoci.

Al bisbat de Vic es fa cada any, a les 11 del matí del Dimarts Sant a la catedral, on, a més de la benedicció dels Sants Olis, fem la Renovació dels compromisos sacerdotals. Hi pot assistir tothom qui vulgui. És una celebració litúrgica molt emotiva.

TRIDU PASQUAL

És el coronament de tot l’any litúrgic. Es fa coincidir amb el pleniluni de primavera, a fi de commemorar, el més exactament possible pel que fa al temps, les circumstàncies del fet històric de la Crucifixió.

El Tridu Pasqual comença, doncs, amb la Missa de la Cena del Senyor, el Dijous Sant, en la qual es fa memòria de la institució de l’Eucaristia, del sacerdot cristià, i de la proclamació del Manament Nou de l’amor fratern.

El Divendres Sant, en recordança directa de la mort de Jesús a la Creu, no se celebra l’Eucaristia, que és la seva commemoració o renovació.

L’Església acaba aquest Tridu amb la celebració de la VETLLA PASQUAL, la nit del Dissabte Sant, i amb la solemnitat de la Pasqua.

El Misteri Pasqual de Crist no és un simple record dels esdeveniments de la nostra salvació, sinó els mateixos esdeveniments de salvació a nivell de proclamació i realització, gràcies a la litúrgia. Aquesta relació de la litúrgia amb Crist encarnat, i amb l’Església-sagrament, ens mostra la litúrgia com el moment actual de la història de la salvació, en el qual l’Església proclama (Evangeli) i celebra (misteri) la Redempció de Crist.

Ara bé, la celebració litúrgica de la salvació, exigeix entrar en comunió amb la situació angoixosa del món i de l’home, per tal que es realitzi l’alliberament concret de la humanitat. La litúrgia cristiana té regust de cel, però, també, entranyes de terra, perquè la litúrgia està cridada a ser alliberadora i, quan nosaltres la celebrem, en certa manera, cooperem a l’alliberament del món, essent u amb el sacerdoci de Crist i amb el seu sacrifici.

També, a part de les celebracions litúrgiques, en la majoria de poblacions hi ha manifestacions populars de la fe cristiana durant la Setmana Santa.

Que visquem tots una Bona Setmana Santa


Jacint MEDINA, pvre.
Article del full parroquial del Diumenge de Rams
25 de març de 2018

dilluns, 19 de març de 2018

MN. JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

Ja fa tres setmanes que ens vas deixar. Com passa el temps! A nosaltres sí que ens passa el temps; a tu, ara ja no perquè vius en l’eternitat, on tot és present, gaudint per sempre de l’Amor de Déu, el Pare que ens estima en el temps mentre som a la terra, i per sempre quan arribem a la Casa de tots, que anomenem cel.

És costum que un rector, quan deixa una parròquia, faci un petit escrit de comiat. Tu no l’has pogut fer. Però els feligresos de Navarcles, tots els seus habitants, i tanta gent que t’ha conegut per altres motius, servarem de tu molts bons records. Jo mateix, quan per causa de la meva vellesa i de la malaltia de la meva germana, vaig pensar a venir a viure a la residència de Navarcles, t’ho vaig consultar primer a tu, i tu ja en vas parlar al Patronat, de manera que vam ser molt ben rebuts, fet que és molt d’agrair. Durant aquests dos anys hem congeniat molt, i fins i tot hem tingut alguna cosa en comú: d’una banda tant la teva mare com el meu pare eren fills de Rupit, i d’una altra, tots dos hem estat rectors de Navarcles.

Penso que la parròquia de Navarcles et recordarà sempre, perquè has estimat tothom i ells també t’estimen. Ho han demostrat en la teva malaltia un xic llarga. Totes les vegades que anaves i venies de l’Hospital de Sant Joan de Déu, on passaves alguns dies, sempre has tingut algun feligrès que t’ha acompanyat i, sobretot en la temporada més llarga, a part dels teus familiars, una feligresa es cuidava d’organitzar els torns de les persones per fer-te companyia. Naturalment, el mig any que has viscut malalt a la residència has estat molt ben acollit per tothom. L’estimació rep estimació.

Penso que vas donar un bon testimoni, en rebre el sagrament de la unció dels malalts que un matí de dissabte et vam proposar amb el Secundí, quan encara tots teníem l’esperança de la teva curació. És clar, aquest sagrament és per demanar la salut, paciència i conformitat per suportar la malaltia, a la vegada que ens apropa més a Déu. A la tarda del mateix dissabte, a la presència del Secundí, d’un nebot teu i, casualment, d’un sacerdot de Manresa, et vaig administrar aquest sagrament de l’Església.

L’Església, ja ho sabem, és un signe de salvació. Ella no salva: és santa i pecadora. És Jesucrist qui salva. Tot sagrament és una acció de Jesucrist. Ens vas demostrar la satisfacció d’haver rebut aquest sagrament. A la vegada, fou un exemple per a tots nosaltres, perquè vas ser conseqüent amb el que predicaves.

Bé, Josep, estem a punt de començar la Setmana Santa. Tu no hi podràs ser, però pensa que la feina que vas fer a Navarcles en la preparació i l’organització de grups per a diverses activitats –catequesi, Càritas, grups de Bíblia, MIJAC, pregària, Vida Creixent, litúrgia, ADAP, lectors, flors, neteja, full parroquial, consell parroquial, consell d’economia, etc.–, servirà perquè tots ells puguin continuar, gràcies a l’empenta i testimoni que els has donat.


Jacint MEDINA, pvre.
Article del full parroquial del diumenge V de Quaresma
18 de març de 2018

MISSATGE DEL PAPA FRANCESC PER A LA QUARESMA 2018 [i 4]

Quarta i última part de l’escrit del papa Francesc per la Quaresma.

“El mal s’escamparà tant, que l’amor de molts es refredarà”
(Mt 24,12)

[…]

El foc de la Pasqua

Convido especialment els membres de l’Església a emprendre amb zel el camí de la Quaresma, sostinguts per l’almoina, el dejuni i la pregària. Si en molts cors a vegades fa la sensació que la caritat s’ha apagat, en el cor de Déu no s’apaga. Ell sempre ens dona una nova oportunitat perquè puguem començar a estimar de nou.

Una ocasió propícia serà la iniciativa 24 hores per al Senyor, que aquest any ens convida novament a celebrar el sagrament de la reconciliació en un context d’adoració eucarística. L’any 2018 tindrà lloc el divendres 9 i el dissabte 10 de març, inspirant-se en les paraules del Salm 130,4: «És molt vostre perdonar». A cada diòcesi, almenys una església romandrà oberta durant 24 hores seguides, per a permetre la pregària d’adoració i la confessió sacramental.

La nit de Pasqua reviurem el suggestiu ritu d’encendre el ciri pasqual: la llum que prové del “foc nou” a poc a poc esvairà la foscor i il·luminarà l’assemblea litúrgica. «Que la llum de Crist, ressuscitat i gloriós, dissipi les tenebres del nostre cor i del nostre esperit», perquè tots puguem viure la mateixa experiència dels deixebles d’Emmaús: després d’escoltar la Paraula del Senyor i d’alimentar-nos amb el Pa eucarístic el nostre cor tornarà a abrusar-se de fe, esperança i caritat.

Us beneeixo de tot cor i prego per vosaltres. No us oblideu de pregar per mi.

FRANCESC

Article del full parroquial del diumenge V de Quaresma
18 de març de 2018

diumenge, 11 de març de 2018

MISSATGE DEL PAPA FRANCESC PER A LA QUARESMA 2018 [3]

Quarta i última part de l’escrit del papa Francesc per la Quaresma.

“El mal s’escamparà tant, que l’amor de molts es refredarà”
(Mt 24,12)

[…]

Què podem fer?

Si veiem dins nostre i al voltant nostre els signes que abans he descrit, l’Església, la nostra mare i mestra, a més de la medicina a vegades amarga de la veritat, ens ofereix en aquest temps de Quaresma el dolç remei de la pregària, l’almoina i el dejuni.

El fet de dedicar més temps a la pregària fa que el nostre cor descobreixi les mentides secretes amb les quals ens enganyem a nosaltres mateixos, per a cercar finalment el consol en Déu. Ell és el nostre Pare i desitja per a nosaltres la vida.

L’exercici de l’almoina ens allibera de l’avidesa i ens ajuda a descobrir que l’altre és el meu germà: allò que tinc no és mai només meu. De la mateixa manera que, com a cristians, m’agradaria que seguíssim l’exemple dels Apòstols i veiéssim en la possibilitat de compartir els nostres béns amb els altres un testimoniatge concret que vivim en l’Església. A aquest propòsit faig meva l’exhortació de sant Pau, quan convidava els corintis a participar en la col·lecta per a la comunitat de Jerusalem: «Convé que dugueu a terme la col·lecta» (2Co 8,10). Això val especialment en la Quaresma, un temps en què molts organismes fan col·lectes a favor d’esglésies i poblacions que passen per dificultats. I voldria també que en les nostres relacions quotidianes, davant de cada germà que ens demana ajuda, penséssim que es tracta d’una crida de la divina Providència: cada almoina és un motiu per a participar en la Providència de Déu envers els seus fills; i si ell avui se serveix de mi per ajudar un germà, no proveirà també demà les meves necessitats, ell, que no es deixa guanyar per ningú en generositat?

El dejuni, per últim, debilita la nostra violència, ens desarma i constitueix una important ocasió per a créixer. Per una banda, ens permet experimentar el que senten aquells que no tenen el que és indispensable i coneixen el fibló de la fam; per altra banda, expressa la condició del nostre esperit, afamat de bondat i assedegat de la vida de Déu. El dejuni ens desperta, ens fa estar més atents a Déu i al proïsme, inflama la nostra voluntat d’obeir Déu, que és l’únic que sacia la nostra fam.

Voldria que la meva veu traspassés les fronteres de l’Església catòlica, perquè arribés a tots vosaltres, homes i dones de bona voluntat, disposats a escoltar Déu. Si us sentiu afligits com nosaltres, perquè en el món s’estén la iniquitat, si us preocupa la fredor que paralitza el cor i les obres, si veieu que es debilita el sentit d’una mateixa humanitat, uniu-vos a nosaltres per invocar junts Déu, per dejunar junts i entregar junts el que podem com a ajuda per als nostres germans.

[…]

FRANCESC

La propera setmana publicarem la quarta i última part.


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del diumenge IV de Quaresma
11 de març de 2018

diumenge, 4 de març de 2018

MISSATGE DEL PAPA FRANCESC PER A LA QUARESMA 2018 [2]

Continuem amb l’escrit del papa Francesc per la Quaresma. Recordeu que la primera part es va publicar al full del diumenge 18 de febrer.


“El mal s’escamparà tant, que l’amor de molts es refredarà”
(Mt 24,12)

[…]

Un cor fred

L’escriptor italià Dante Alighieri, en la seva descripció de l’Infern a la seva obra La Divina Comèdia, s’imagina el diable assegut en un tron de gel; la seva llar és el gel de l’amor extingit. Preguntem-nos aleshores: com es refreda en nosaltres la caritat? Quins són els senyals que ens indiquen que l’amor corre el risc d’apagar-se en nosaltres?

Allò que apaga la caritat abans que res és l’avidesa pels diners, «arrel de tots els mals» (1Tm 6,10), a la qual segueix el rebuig de Déu i, per tant, el fet de no voler buscar consol en ell, preferint quedar-nos amb la nostra desolació abans que sentir-nos confortats per la seva Paraula i els seus sagraments. Tot això es transforma en violència que es dirigeix contra aquells que considerem una amenaça per a les nostres certeses: el nen que ha de néixer, l’ancià malalt, l’hoste de pas, l’estranger, així com el proïsme que no correspon a les nostres expectatives.

També la creació és un testimoni silenciós d’aquest refredament de la caritat: la terra està enverinada a causa de les deixalles llançades per negligència i interès; els mars, també contaminats, han de recobrir per desgràcia les restes de tants nàufrags de les migracions forçades; el cel —que en el designi de Déu canta la seva glòria— es veu solcat per màquines que fan ploure instruments de mort.

L’amor es refreda també en les nostres comunitats: en l’exhortació apostòlica Evangelii gaudium vaig intentar descriure els senyals més evidents d’aquesta falta d’amor. Aquests senyals són: la peresa egoista, el pessimisme estèril, la temptació d’aïllar-se i entaular guerres fratricides continuades, la mentalitat mundana que indueix a ocupar-se només del que és aparent, disminuint d’aquesta manera l’entusiasme missioner.

[…]

FRANCESC

La propera setmana publicarem la tercera part.


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del diumenge III de Quaresma
4 de març de 2018


El dia que tu no cremis d'amor, molts moriran de fred

François Mauriac (1905-1970)
Escriptor francès

diumenge, 25 de febrer de 2018

EL DARRER ARTICLE DE MOSSÈN ESCÓS

Mossèn Josep Escós i Sarsanedas ens ha deixat. Després de batallar amb la greu malaltia que l’anava consumint, ha anat a trobar-se amb el Pare del que tantes vegades ens va parlar a Missa i fora. El trobarem a faltar molt.

Ens ha deixat més tristos i una mica més savis, i això segur que ho corroborarem els que diumenge rere diumenge llegíem l’article que ell, incansable en el seu afany d’ensenyar i evangelitzar, publicava al full parroquial. La meva dona i jo érem els primers a llegir-lo. La Rosa li feia la primera correcció (generalment eren faltes d’escriptura, a tots ens passa quan teclegem un text…) i després jo li feia una ullada a l’hora de dissenyar i maquetar el full per acompanyar el seu escrit amb una imatge aclaridora. A vegades ho aconseguia, a vegades no tant i a vegades ni m’hi aproximava... però ell mai va criticar cap dels meus dibuixos, fotos i/o muntatges. Com tampoc mai va dir res en contra de la meva manera de maquetar ni dels afegits que havia de fer, a vegades, per omplir el buit del full…

Els seus articles estaven plens de fe i de vida. De vida perquè ens parlaven de fets quotidians, de gent propera, d’esdeveniments d’actualitat… i de fe perquè sempre ens remetia als textos sagrats, a algun passatge de la Bíblia i, sobre tot als del Nou Testament. Era biblista i es notava amb la passió amb què comentava l’Evangeli, donant-nos dades de la vida quotidiana de Jesús, presentant-nos-el com una persona del seu temps, amb inquietuds molt humanes, preocupat pels problemes del proïsme. Potser per això li era tan senzill barrejar la vida i la fe.

El seu darrer article no el va escriure. El va viure… Va ser la seva lluita contra la malaltia que se l’ha endut, una lluita de superació que ens dóna la seva última lliçó: només perds quan acceptes la derrota. Ell va lluitar fins a la fi. Fins i tot, enmig de tot això, va poder trobar forces per escriure uns últims articles, per poder aconsellar-nos als que ens apropàvem i per aconseguir que la parròquia continués endavant sense que ell la dirigís. Ell sempre ens deia: «Els mossens anem i tornem, però la comunitat queda». Sempre recordarem els ànims que ens donava per fer les coses nosaltres, en lloc de deixar-ho tot per a ell. Una part nostra plora la seva marxa, però una altra sempre el tindrà present, sempre serà amb nosaltres i ens donarà força per a continuar com a comunitat, com a cristians i, sobre tot, com a persones.

Josep, has marxat massa aviat. Prega per nosaltres al Pare, que segur que està molt content de tenir-te a prop. Moltes gràcies per tot i fins aviat...


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del diumenge II de Quaresma
25 de febrer de 2018

diumenge, 18 de febrer de 2018

MISSATGE DEL PAPA FRANCESC PER A LA QUARESMA 2018 [1]

Hem començat el temps de Quaresma. És un temps en el qual els cristians ens preparem per al moment més important de l’any: la Pasqua del Senyor, la seva condemna a mort i, sobretot, la seva Resurrecció, que comporta la resurrecció de tots nosaltres.

Durant els propers diumenges publicarem en aquest apartat el missatge que el papa Francesc ha dirigit a tots els cristians amb motiu d’aquest temps de meditació.

“El mal s’escamparà tant, que l’amor de molts es refredarà”
(Mt 24,12)

Estimats germans i germanes,

Un cop més ens surt a l’encontre la Pasqua del Senyor. Per preparar-nos per a rebre-la, la Providència de Déu ens ofereix cada any la Quaresma, «signe sacramental de la nostra conversió», que anuncia i realitza la possibilitat de tornar al Senyor amb tot el cor i amb tota la vida.

Com tots els anys, amb aquest missatge desitjo ajudar tota l’Església a viure amb goig i amb veritat aquest temps de gràcia, i ho faig inspirant-me en una expressió de Jesús a l’Evangeli de Mateu: «El mal s’escamparà tant, que l’amor de molts es refredarà» (24,12).

Aquesta frase es troba en el discurs que parla de la fi dels temps i que està ambientat a Jerusalem, a la muntanya de les Oliveres, precisament allí on començarà la passió del Senyor. Jesús, responent una pregunta dels seus deixebles, anuncia una gran tribulació i descriu la situació en la qual podria trobar-se la comunitat dels fidels: enfront dels esdeveniments dolorosos, alguns falsos profetes enganyaran molta gent fins amenaçar amb apagar la caritat en els cors, que és el centre de tot l’Evangeli.

Els falsos profetes

Escoltem aquest passatge i preguntem-nos: quines formes prenen els falsos profetes?

Són com “encantadors de serps”, o sigui, s’aprofiten de les emocions humanes per esclavitzar les persones i dur-les on ells volen. Quants fills de Déu es deixen fascinar per les seduccions d’un plaer momentani que es confon amb la felicitat! Quants homes i dones viuen encantats per la il·lusió dels diners, que els fa en realitat esclaus del lucre o d’interessos mesquins! Quants viuen pensant que es valen per ells mateixos i cauen presos de la soledat.

Uns altres falsos profetes són aquells xerrameques que ofereixen solucions senzilles i immediates per als sofriments, remeis que tanmateix són completament inútils: quants són els joves als quals se’ls ofereix el fals remei de la droga, d’unes relacions d’un sol ús, de guanys fàcils però deshonestos. Quants es deixen captivar per una vida completament virtual, en la qual les relacions semblen més senzilles i ràpides però després resulten dramàticament sense sentit. Aquests estafadors no sols ofereixen coses sense valor, sinó que treuen el que és més valuós, com la dignitat, la llibertat i la capacitat d’estimar. És l’engany de la vanitat, que ens duu a presumir de les nostres qualitats, fent-nos caure en el ridícul, i el ridícul no té marxa enrere. No és una sorpresa: des de sempre el dimoni, que és «mentider i pare de la mentida» (Jn 8,44), presenta el mal com a bé i el que és fals com a veritable, per confondre el cor de l’home. Cadascun de nosaltres, per tant, està cridat a discernir i examinar en el seu cor si se sent amenaçat per les mentides d’aquests falsos profetes. Hem d’aprendre a no quedar-nos en un nivell immediat, superficial, sinó a reconèixer quines coses són les que deixen en el nostre interior una petjada bona i més duradora, perquè venen de Déu i certament serveixen per al nostre bé.

[…]

FRANCESC

La propera setmana continuarem amb aquestes paraules del papa, que ens han d’ajudar a reflexionar aquests dies.


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del diumenge I de Quaresma
18 de febrer de 2018

diumenge, 11 de febrer de 2018

RELIGIÓ I POLÍTICA

Fa poc vaig rebre una imatge pel WathsApp amb un comentari fet pel bisbe Casaldàliga. Em va agradar molt. El comentari diu així:

«S’ha de fer política, sí senyor, i no es pot fer religió veritable, sobretot religió cristiana, si no es fa també política. Tot és política, encara que la política no ho és tot.

En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat. L’expressió “no-violència” no ha de ser sinònim de passivitat. La revolució l’hem de començar des del cor. No hi ha veritable pau si no està fonamentada en la justícia. Aquell que no és totalment honest en el seu dia a dia, no pot arreglar el món». Pere CASALDÀLIGA

Hi ha molta gent que pensa que no s’hauria de barrejar religió i política. O no han comprès bé què és la religió (qualsevol religió) o no saben res de política. Si entenem com política fer tot el possible perquè tots els ciutadans puguin viure el millor possible, això té una part espiritual (o religiosa). I si mirem la religió sota el prisma de lluitar pels drets dels més pobres i desposseïts estem fent política tot i que sense adonar-nos-en.

Jesús mateix feia, sobretot, política: les mateixes Benaurances són un crit a canviar la forma de governar envers els pobres. A l’episodi dels fills del Zebedeu (Mt 20,20-28) ens diu la manera com s’hauria de comportar un dirigent. Quan critica a Herodes quan el buscava per matar-lo i li diu “guineu” (Lc 13,31-33) s’està enfrontant al poder establert. I no cal dir les vegades que es va encarar amb els grans sacerdots quan curava leprosos, cecs, coixos… en dissabte! A la fi, la seva condemna a mort va ser més un tema polític que religiós. La va decidir el Sanedrí, es a dir, l’assemblea suprema jueva amb la missió d'administrar justícia interpretant i aplicant la Torà, la llei jueva (Jn 11,47-54), després que Caifàs digué la famosa frase: «val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble», sovint utilitzada de manera política per tot arreu.

Com veieu, si de debò ens diem cristians no podem deslligar la religió de la política, i més encara ara: quan aquesta crisi econòmica que patim està augmentant el nombre de pobres i desvalguts al nostre país i a altres països; quan les guerres destrueixen comunitats senceres i deixen sense llar milions de persones; quan els nostres dirigents es mouen entre la corrupció sense cap mena de vergonya… Tot això no és només política, sinó que també ens ha de commoure com a cristians i hem de lluitar des de la fe.


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del diumenge VI de durant l'any
11 de febrer de 2018

diumenge, 4 de febrer de 2018

QUI ATURA ELS NOSTRES DESIGS?

Aquest article es va publicar originalment al full parroquial del diumenge 9 d’abril de 2002

Un gos, un gat, qualsevol animal quan té el que li demana l'instint, s'atura.

Nosaltres no. Sempre volem més.

Això vol dir que som humans però alhora aquí rau una font contínua de conflictes.

Quants matrimonis no s'han separat per això? Quants germans o cosins no s'han barallat (i encara n'estan) pel repartiment d'una herència? Quants no desitgen la dona o el marit dels seus amics? Quants no estan decebuts per no haver pogut fer unes vacances com les d'un altre?

I podríem anar sumant i sumant apetències.

Al darrere d'aquests conflictes gairebé sempre hi ha un desig: voldríem fer com un altre i no podem. L'ambient social ens hi arrossega. La petita pantalla i els comerços encara l'atien més amb propostes cada vegada més inassolibles.

Això que, per una banda ens fa més humans, perquè els animals no ho tenen pas ni de bon tros, per altra banda és l'origen de molts i molt greus conflictes.

El desè manament de la llei de Déu (dels deu manaments, sí) que molts hauran oblidat diu: «No desitjaràs la casa del teu pròxim, ni la dona del teu pròxim, ni el seu criat, ni la noia que treballa per a ells, ni el seu bou ni el seu ase» (Ex 20,17). Déu vol que controlem el que ambicionem.

El cristianisme ens demana que sapiguem aturar els desigs. A l'evangeli ho trobem en les benaurances. Llegiu-les atentament i veureu com són un camí per assolir el domini de les nostres cobdícies:

«Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne del cel. Feliços els qui ploren: Déu els consolarà. Feliços els humils: ells posseiran la terra. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà. Feliços els compassius: Déu se’n compadirà. Feliços els nets de cor: ells veuran Déu. Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies. Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit» (Mt 5,2-12).

Però no tot són flors i violes. Jesús anuncia que el que faci això també rebrà persecucions. Per què? Perquè al nostre món, o al món de qualsevol època, no li interessa això. S'ha de lluitar a contracorrent.

Serà qüestió de triar.

Moltes de les seves pregàries encara ens valen a nosaltres. D’on hem recollit, si no, el Parenostre?


Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge V de durant l'any
4 de febrer de 2018

diumenge, 28 de gener de 2018

EL QUE NO HI TROBAREU A LA BÍBLIA

Aquest article es va publicar originalment al full parroquial del diumenge 9 de juliol de 2000.

La majoria dels catòlics ens hem d’avergonyir de no conèixer gaire la Bíblia. Quan algú truca a casa amb una bíblia a la mà, molts se’l treuen de sobre incapaços de mantenir amb una conversa amb el visitant. Si, de casualitat, hi ha la bíblia a casa el catòlic generalment no se l’ha llegida.

Què és el que no trobareu a la Bíblia?

No hi trobareu cap resposta.

No hi busqueu l’origen del cosmos i de l’univers, encara que en parli. Ho fa amb llenguatge mític i cal interpretar-lo com tots els altres mites de l’antiguitat.

No hi cerqueu cap resposta a qüestions com la donació de sang o a l’ús dels mètodes anticonceptius, perquè ni s’imaginaven que aflorarien aquests problemes. No cal fer jocs de paraules!

Ni cal tampoc indagar, en la lectura, quina conducta heu de tenir perquè la moral i l’ètica que hi ha, respon a aquella i no a la nostra època.

El qui vulgui respostes que faci servir el cap. Per l’Esperit que tenim en el nostre interior sabem que som lliures de prendre decisions sobre la nostra vida. Ni l’església no ens pot donar altra cosa que orientacions i consells perquè la vida de cada u ha d’estar regida per l’Esperit de Déu.

Què hi trobem, doncs, a la Bíblia?

Un tresor. Les paraules, els fets i les pregàries d’un poble que, a les palpentes, s’anava acostant a Déu amb els seus errors (com els nostres) i el seu pecat. Hi contemplem també el camí que feu Jesús, fidel al Pare, compassiu amb els germans més necessitats i dòcil a l’Esperit que tenia al seu interior. I això encara ens val als creients actuals. Ens és vàlid encara que les normes de conducta siguin d’una altra època. Hi trobem unes coses millors: «Els dos Testaments (és a dir, la Bíblia sencera) són com un mirall en el qual l’església peregrina (que som nosaltres) contempla Deu de qui tot ho rep» (VD 7). La lectura de la Bíblia ens ajuda a descobrir aquell Déu que es va revelar, que és el mateix que nosaltres invoquem; apreciem aquell poble pecador que sovint rectificava i reconduïa la seva vida, i ens adonem com el mateix Esperit que ens dóna la força actualment, ja els animava en el seu moment.

Moltes de les seves pregàries encara ens valen a nosaltres. D’on hem recollit, si no, el Parenostre?


Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV de durant l'any
28 de gener de 2018


La Paraula de Déu només és difícil d'obeir quan la bellesa de Déu és difícil de valorar

John Piper (1946)
Predicador evangelista estatunidenc

diumenge, 21 de gener de 2018

DIUEN QUE DIUEN QUE HAN DIT...

Quan era petit i anava a l’escola a Zaragoza, a l’hora del pati moltes vegades anàvem al gallet de torn (que ens havia humiliat davant de tothom) a dir-li: «Fulanet (l’altre gallet) ha dit que ets ximple i lleig». Per suposat, aquest no podia permetre això i anava a buscar l’altre per clavar-li una pallissa sense demanar si era o no cert allò que li havíem explicat. Era una mica de "venjança del febles". Estava malament, ho sabíem aleshores i ho sabem ara.
El curiós del cas és que gairebé sempre acabava la cosa en una baralla entre ells sense parlar-ho abans, a veure què hi havia de veritat. Encara que l’altre jurés i perjurés que no havia dit res d’això. El gallet no volia la veritat, sinó “rentar el seu honor”. Això sí, si arribaven a una entesa ja podies córrer i amagar-te ben bé...
Ara, amb l’esclat d’internet i les xarxes socials, estem veient aquesta mateixa anècdota multiplicada per un milió. La gent veu una notícia i la comparteix immediatament (s’ha de ser el primer per tenir el màxim de seguidors possibles) sense aturar-se a comprovar les fonts ni verificar la informació. La veritat ja no importa, el mal que podem fer als altres ens és indiferent (més encara si aquesta o aquestes persones no ens cauen bé o estan molt llunyanes i no les coneixem de res) i no som conscients del que fem. Diem «jo tan sols ho he compartit, no he fet res de dolent», traient-nos la responsabilitat de la mentida i llençant-la a uns altres, com els nens quan diuen «jo no he estat». És tan fàcil creure-s’ho que poden tornar a fer-ho de seguida, amb la consciència “tranquil·la”.
El problema és que és molt més fàcil escampar una calúmnia que rentar la reputació de les persones i/o institucions afectades. Sempre queda allò d’«alguna cosa hi haurà perquè diguin això», encara que no hi hagi res de veritat en tot plegat. Amb això també aconseguim callar males consciències. Però una vegada que el plat està trencat sempre quedarà algun rastre, per molt bé que l’arreglem. No tornarà mai a ser el mateix plat.
Com a cristians, que podem fer nosaltres? Jesús sempre ens ha indicat el camí: tornar bé per mal: «Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin» (Lc 6,27b-28.31). Pere també ens ho recorda a la seva primera carta: «Reconegueu en els vostres cors el Crist com a Senyor; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança. Però feu-ho suaument i amb respecte, mantenint la rectitud de consciència. Així quedaran confosos els qui ara us calumnien, els qui us difamen per la vostra recta manera de viure com a cristians. Perquè val més sofrir per haver fet el bé que no pas per haver fet el mal» (1Pe 3,15-17).
Desconfiem dels qui sempre troben coses dolentes a tot arreu. Adonem-nos que no és només un missatge compartit o una xafarderia sense importància. Darrere de tot això hi ha persones que pateixen, com nosaltres, encara que creguem que s’ho mereixen. No som jutges. No podem, no debem comdenar ningú.


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del diumenge III de durant l'any
21 de gener de 2018


No intentis curar el mal mitjançant el mal

Herodot d'Halicarnàs (484 AC-425 AC)
Historiador i geògraf grec

diumenge, 14 de gener de 2018

ELS SUPERHEROIS DE CADA DIA

Ucraïna. Guerra de Donbass. La fràgil situació en què es troben avui milers d'avis va empènyer Oleg a deixar la feina i a dedicar-se en cos i ànima a ajudar desenes de persones grans de qui ningú no es feia càrrec. Aquest superheroi els va evacuar de les zones més perilloses carregant-los a l'esquena fins portar-los a un lloc segur. Avui, Oleg ha creat una llar on cuidar-les s'ha convertit en tota la seva vida.

Al nord-est de Nigèria, on el terror de Boko Haram assetja des de fa més temps del que la majoria dels nens poden arribar a recordar, persones com Mustapha i el grup de professors voluntaris que l'acompanya, saben que l'educació és l'únic camí per a la pau al seu país. Deu anys fa d’un conflicte que deixa 20.000 morts i milers de desplaçats, en els quals l'escola no ha tancat ni un sol dia, portant una educació de qualitat que doni un futur als nens afectats per les hostilitats.

Muhannad estudiava literatura anglesa en la seva Síria natal quan la guerra va devastar Alep. Fugir de la seva ciutat va suposar haver d'abandonar la biblioteca que havia construït al llarg dels anys. La pèrdua dels seus llibres el va seguir més enllà de les fronteres. Ara, aquest estudiant sirià refugiat a Alemanya ha creat un centre per a la literatura i la cultura àrab, no només per als qui, com ell, troben a faltar les seves arrels. Es tracta d'un lloc d'intercanvi on, segons les seves paraules, tots aprenen de tots. La biblioteca "Zwischen uns” (“Entre nosaltres”) està composta per centenars de llibres en àrab, anglès i alemany donats a la causa.

De vegades pensem que el món pertany al "poderós": a qui té diners, a qui té contactes, a qui té el control. En resum, al que és l’amo de tot.

Però el món és molt més que això... també està format per gent ordinària que fa coses extraordinàries. Són els autèntics superherois sense poders. I això ens indica que TOTS som capaços de ser “súpers”. La pregunta és: ho volem ser?

I què hem de fer si volem ser-ho? Ens cal buscar una motivació. Hem de entestar-nos a veure les coses bones del món en què vivim. Si només enfoquem allò que és dolent, sempre ens enfonsarem. Hem de caminar en aquest món disposats a ser millors persones en tots els sentits...

Pels que som cristians la motivació i la força ens hauria de venir de l’Esperit de Jesús. El mateix Jesús ens ho exposava així: «el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre» (Jn 14,26). Aquesta força ens ha de moure per fer el bé als nostres germans, dintre de les nostres capacitats. Déu mai ens demana res que no puguim complir.

Aquestes persones de qui hem parlat al començament ens demostren que res és impossible i que tenir una bona actitud vers la vida ens pot donar les armes per poder canviar una petita part del món que vulguem que sigui el nostre món. Petites coses poden fer grans canvis.

Dades extretes d’ACNUR
(Agència de l'ONU per als Refugiats)


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del diumenge II de durant l'any
14 de gener de 2018

diumenge, 7 de gener de 2018

ANY NOU, VIDA NOVA

Aquests dies de començament d’any hem rebut tota mena de desitjos de pau pel nou temps que comença. Missatges electrònics a dojo i, si rebem alguna carta de paper, ja no és d’amics sinó de cases comercials amb tota mena de dissenys. La paraula pau massa repetida… i no és pas que no m’agradi, sinó que en cada missiva té un significat diferent. Ja no parlo dels països que, a més d’estar armats fins a les dents amb bombes de destrucció massiva (i que són els que intenten impedir que altres les tinguin), ens volen fer creure que les tenen per garantir la pau. No ens ho creiem, però ens sentim impotents davant la força que tenen aquests poderosos.

Parlo, ara sí, del desconcert que hem tingut en veure que el nostre poble ha estat la joguina de militars i jutges mentre aquells que havien de parlar per trobar acords de pau ens enviaven, sense dissimular la cara burleta, tota mena de càstigs i restriccions econòmiques.

Com aconseguir la pau si sempre tenim la sensació d’ésser els de sota i els impotents? Tenim dues armes molt poderoses al nostre abast:

  • Per una banda, la nostra fe que ens diu que el Pare del cel ens estima i ens diu, com digué a Jesús: «Tu ets el meu fill, el meu estimat». Sabem qui som i quina és la nostra dignitat. No estem abandonats en un punt ignot de l’univers. Diu Sant Pau a la carta als Romans: «Sabem prou bé que fins ara tot l'univers creat gemega i sofreix dolors de part. I no solament ell; també nosaltres, que posseïm l'Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit. Hem estat salvats, però només en esperança» (Rom. 8:22-24 BCI). Dit en forma de benaurança: si ens delim per la pau serem anomenats fills de Déu.
  • Per altra banda tenim el poder de perdonar i beneir també els qui ens volen mal. «Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb deler l'hospitalitat. Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. Viviu d'acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom» (Rom. 12:13-17 BCI). Dit amb un llenguatge que s’ha fet servir aquests darrers dies: no desafiarem els altres (adversaris) proclamant “a por ellos”, sinó que els desitjarem tota mena de béns i benediccions ja que els reconeixem també com a fills de Déu i germans.

En resum: la descoberta de la nostra dignitat i l’amor a l’altre. Aquestes dues coses són les nostres armes i no passen, sinó que perduren.

Ja ens diu Jesús que la pau que ell porta és diferent de la que dóna el món. «Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo no us la dono pas com el món la dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin» (Jn 14,27 BCI).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge del Baptisme del Senyor
7 de gener de 2018


La confiança ha de donar-nos la pau. No n'hi ha prou amb la bona fe, cal mostrar-la, perquè els homes sempre veuen i poques vegades pensen

Simón Bolívar (1783-1830)
Militar i polític d'origen veneçolà