diumenge, 29 d’octubre del 2017

L’ANTICLERICALISME DE DRETES

El nostre desgraciat país està malavesat a veure l’església oficial de bracet amb els poders de la dreta, mentre que els grups (partits, moltes ONGs...) que en diem d’esquerra o són molt anticlericals (recordeu els milers de capellans afusellats en la guerra civil) o ho són una mica. De manera que, quan una persona d’esquerres diu que és creient, se la mira com un “bitxo raro”.

En els últims anys això ha anat canviant. Ara els de les esquerres ja no afusellen capellans i es conformen a reclamar la catedral de Barcelona; o també hem vist la nació de Cuba fent d’amfitrió per una reunió entre el Papa i el Patriarca de Moscou; o el moviment Femen manifestant-se en una església reclamant més drets per a les dones; Encara que és un gest una mica exagerat els objectius no són massa llunyans de l’Evangeli, encara que no ho reconeguin.

Però també ha anat canviant la postura de les dretes en referència a l’església. Ja fa molts anys que el “caudillo” no entra en una església sota pali. Ara l’elit del país s’adona que, amb el nou papa, no pot influir tant en l’elecció de bisbes que era el poder més gran que tenien. Amb poc temps s’estarà veient un canvi de postura que ja es nota en diaris de gran tirada de la capital que amaguen les paraules i els gestos del papa actual. El nou cardenal de Madrid constata una disminució forta de donatius des que no hi ha el cardenal anterior.

Què ens espera?

Com diu Antoni Puigvert en un dels seus articles ens ve a sobre un temps de desert. L’església (els que hi estem compromesos) haurem de circular per les catacumbes sense el recolzament d’uns ni d’altres i molt sovint amb l’animadversió de les dues bandes i no sols de l’esquerra com fins ara. No parlo de persecució, que no n’hi ha ni res que s’hi assembli.

I què caldrà fer? Tornar a la figura i a la imatge de Jesucrist en trobades de petits grups que ens repartirem el pa i rellegirem una i altra vegada els evangelis i haurem d’augmentar la dedicació a tot aquell que pateix (alleugerir els sofriments de malalts, presos i afligits per qualsevol causa). Gràcies a Déu aquest darrer punt l’estan complint moltes altres organitzacions (ONGs, grups, obres caritatives...). No estem sols.

Què ens falta més urgentment?: La FE.

En què consisteix? En l’agraïment del que hem rebut i anem rebem, en el reconeixement del valor dels altres, també adversaris polítics i socials, en l’apertura als que pensen i viuen diferent (refugiats, subsaharians, àrabs, gent de pensament contrari al nostre), i en l’obertura al que rebem de Jesucrist: totes aquestes coses venen del Pare (Jm 1,17). Si hem de fer-nos seguidors de Jesucrist cal obrar com ell: obrir-nos als col·lectius més mal vistos i febles. En el cas d’Ell: el publicans (Mt 9,10-12), l’estrangera cananea (Mt 15,22), els samaritans (Lc 10,33-34), el centurió que era dels dominadors romans (Mt,8,10-13), la viuda que portava el fill a enterrar (Lc 7,12-14)…

Haurem de recuperar el mateix Jesucrist que el creiem present en l’Eucaristia de les nostres celebracions. Amb això haurem de retornar a la pregària: contemplar el que ell feia, el que fan els altres i el que fem nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXX de durant l'any
29 d'octubre de 2017


Sóc anticlerical, però com a individu no tinc cap necessitat de lluitar contra l'Església, per què per a mi no és un fantasma del que hagi de defensar-me. Crec que l'Església espanyola s'està atrevint a dir unes coses en la nostra societat que hem de posar en evidència.

Pedro Almodóvar (1949-)
Cineasta espanyol

diumenge, 22 d’octubre del 2017

POBLES DOMINATS

Jesús va néixer en un poble dominat: anteriorment pels babilònics, més tard pels grecs (des del 300 AC) i en el seu temps pels romans.

Tots aquest pobles avassalladors fan tres coses:

  1. Envien l’exèrcit per fer agafar por a la gent (a base de matar i destruir).
  2. Estableixen amb el poble dominat un sistema per pagar impostos i treure diners, si convé fent servir la gent del mateix poble com a cobradors (en temps de Jesús eren els publicans).
  3. Molt més a llarg termini, imposant la llengua (primer l’arameu fruit de la dominació babilònica, el grec que, naturalment, venia dels grecs i el llatí dels romans, que en temps de Jesús encara no es parlava, tot i que feia vora cent anys que hi dominaven).

Ja es veu que de les tres directrius la recaptació de diners era el principal.

Això també passa no sols al nostre poble, sinó a molts dels països del món que també són dominats, és a dir, que l’espoli econòmic ja està funcionant i la dominació cultural es va consolidant amb la imposició de la llengua i els costums dels dominadors, que és la culminació del procés.

Davant d’aquesta si tua ció, què feia Jesús?

  • Des de l’aspecte cultural, que és el que estava en joc, Jesús i la seva família parlaven arameu, que ja era fruit d’una dominació, i en l’àmbit intel·lectual, els que havien estudiat parlaven també el grec. El poble d’Israel re sistia parlant hebreu en la si na goga i en la pregària.
  • En l’àmbit econòmic pagaven doble: impostos als romans (el publicans) i impostos al temple amb moneda pròpia, diferent de la romana. Jesús pagava la que corresponia al temple (Mt 17,27) i era condescendent amb els publicans que treballaven, sovint obligats però amb grans beneficis, com a cobradors dels romans (Mt 8,5-13).
  • En l’àmbit militar ell mateix va patir en la creu la tremenda repressió dels romans, tot i que els instigadors de la condemna eren els dirigents jueus que ja havien oblidat de salvar el poble i acusaren Jesús de no ésser prou nacionalista.

Això, amb una mica d’imaginació, ho podem aplicar al nostre poble.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIX de durant l'any
22 d'octubre de 2017

diumenge, 15 d’octubre del 2017

EL JOC DE LES MENTIDES

En tota guerra hi entren les armes i els enganys. Això és el que està passant al nostre país. Les armes ja les vam veure (prop de deu mil policies i guàrdies civils) amb la mentida que “venien a ajudar els mossos”. Ja es va veure com en realitat venien a atemoritzar la població triant uns llocs i persones. Després han dit i repetit que la seva actuació era proporcionada i han arribat a dir que els lesionats eren únicament quatre sense que els caigués la cara de vergonya.

La mentida forma part de l’estratègia i fa que ningú no sap què pot passar perquè no sabem si el que diuen i prometen és veritat o és una amenaça calculada.

Això serveix per a alguna cosa? Doncs sí. El súbdit no sap mai si les promeses de calamitats són o no són vertaderes i tendeix a la submissió que és el que pretén el que el vol dominar.

Els que coneixem i volem fer cas dels deu manaments sabem que n’hi ha un que diu clarament: “No faràs falsos testimonis ni mentiràs”. Vull dir que l’estratègia de l’engany és clarament contrària als manaments de la llei de Déu.

Posaré un exemple a nivell familiar o laboral. Quan una persona vol dominar-ne una altra, conscientment o inconscientment, amaga coses. Si algú li pregunta «què passa entre vosaltres?» i la resposta és: «Ja ho sap ell/a», en realitat ningú no ho sap. És la manera de crear confusió i continuar dominant el que vols sotmetre.

Jesús va accentuar molt aquest mot que el món no pot comprendre, la veritat (Jn 14,7). Deia:

«Tinc molt a dir i a jutjar de vosaltres, però el qui m'ha enviat diu la veritat, i jo tan sols dic al món allò que li he sentit dir» (Jn 8,26).

I també remarcava que la veritat ens faria lliures. Ja he dit que la mentida serveix per a sotmetre. Mireu què diu Jesús:

Digué als jueus que havien cregut en ell: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures» (Jn 8,31-32).

I reclamava per a ell mateix que l’es col tes sin perquè era conseqüent amb el que feia i deia:

«Però a mi, que dic la veritat, no em creieu. Qui de vosaltres pot provar que en mi hi ha rastre de pecat? I si dic la veritat, per què no em creieu?» (Jn 8,45-46).

I també:

«Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu» (Jn 18,37).

Si després d’aquests episodis el poble queda més sotmès i oprimit tornaran a mentir dient que la culpa haurà estat del que és a sota quan els dominadors eren i seguiran essent ells. És el joc de les mentides que ja tenen preparat.

No ens hem d’estranyar que passin aquestes coses perquè la majoria dels pobles han sofert episodis de domini que massa sovint han perdurar anys i segles.

Si els creients venerem un Crist crucificat, el contemplem vivent mentre el donaven per vençut i creiem que al tercer dia els seus el van reconèixer ressuscitat i enaltit per Déu mateix. Però no oblideu que, vençut, va morir perdonant o, millor dit, demanant al Pare que els perdonés (Lc 23,34). Aquesta és la resposta del vençut creient.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVIII de durant l'any
15 d'octubre de 2017


És que la veritat no es pot exagerar. En la veritat no hi pot haver matisos. En les mitges veritats o en la mentida, molts...

Pío Baroja (11872-1956)
Escriptor espanyol

diumenge, 8 d’octubre del 2017

RECOMPOSAR ELS LLAÇOS

Ja han sortit molts reporters privats i públics donant-nos els detalls dels fets ocorreguts el diumenge dia 1 d’octubre. Els nostres informadors (i els de l’estranger) accentuant la barbàrie i la desproporció, en canvi els informadors de més enllà de l’Ebre donen raons i més raons defensant legalitats. La majoria (ells i nosaltres) amb una carga d’odi de manera que ens anem tornant irreconciliables.

Jo voldria accentuar l’aspecte creient i la mirada de fe que és el que sovint es descuida.

Tots nosaltres (o quasi tots) tenim amics de l’altre cantó, el de l’adversari, també els guàrdies civils i els policies estan sovint emparentats amb gent de casa nostra. Retrobar-nos ja és un primer graó de la nova cadena que cal iniciar.

Tant si es dona una separació en dos estats com no (això és un afer dels polítics) hem de mantenir les amistats, no sols amb els afins al nostre pensar, sinó també amb els altres.

I això per què?

Perquè tots som fills del mateix Pare del cel. Aquestes no són pas paraules boniques (celestials) sinó que és el fonament de la nostra fe. La reconciliació no ve pel poder (a veure qui pot més) sinó per la misericòrdia. En aquest moment, com que la majoria de la gent del nostre poble s’ha sentit ofesa, som nosaltres els que estem en millors condicions per perdonar perquè podem netejar la nostra mirada que no està tant ofuscada. Encara que sembli estrany, el que ha estat perdonat (si és que els perdonem) ho té més difícil que el que ha estat ofès, com diu Joan Maragall en l’escrit de La ciutat cremada. L’opressor, el que ha mentit i ha fet mal, ho té més difícil perquè li queda més fort el rancor en el seu interior. Costa més rectificar que perdonar.

La reconciliació l’hem de fer nosaltres, la gent del poble, perquè els polítics només fan acords a contracor però no tenen altre remei perquè el que realment compta en els seus acords o desacords són les armes o els diners que hi ha en joc i els negocis comercials o mercantils.

Nosaltres hem d’establir ponts de tota mena com ara els esportius (competicions), culturals (com premis literaris), ecologistes (com la defensa de la natura), familiars (trobades festives o de dol), econòmics (adquirir els productes que ells elaboren i ells els nostres) i educatius (intercanvis d’estudiants o compartir descobertes científiques). Aquestes trobades reconciliant.

Ja fa anys que tenim moltes coses en comú i caldrà restaurar tota mena de ponts de reconciliació.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVII de durant l'any
8 d'octubre de 2017


L'amistat ho és tot. L'amistat val més que el talent. Val més que el govern. L'amistat val gairebé tant com la família.

Mario Puzo (1920-1999)
Escriptor estatunidenc

diumenge, 1 d’octubre del 2017

CATALUNYA: UN PAÍS INTEGRADOR

Ja em perdonareu si avui no sóc gens original. El diumenge passat em lamentava que la gent d’església no havia dit res. Dins la setmana hem pogut llegir diferents declaracions i manifestos (abadesses, capellans…).

Alguns molt bé. Dic això perquè l’article que transcric l’he manllevat lletra per lletra d’una homilia feta els dia 24 de setembre pel P. Sergi d’Assís Gelpí, monjo de Montserrat. Trobo que ja expressa prou bé el que jo volia dir amb un llenguatge clar i pausat (si algú l’ha escoltat en algun mitjà de reproducció electrònica). Diu així:

[…] S’està parlant de fer un nou país.

Però, quin país?

A la llum d’aquest evangeli jo diria: Catalunya serà integradora o no serà?

En un context tan plural, amb gent vinguda de tants llocs, tenim aquest repte: saber integrar tots aquests nouvinguts, de manera que, sense perdre la seva identitat d’origen, també se sentin plenament del nostre país. I això, en algunes zones pot ser difícil a causa de la multitud de persones nouvingudes, però no és impossible. Alguns països ho han aconseguit.

Però amb la que està caient aquests dies, no podem ni hem de mirar cap a una altra banda, ni ens podem deixar arrossegar per la postveritat que tergiversa la realitat.

Hem vist com s’han amenaçat, i en alguns casos violat, drets fonamentals: el dret de reunió, la llibertat d’expressió, es prohibeix un dret tan senzill com el d’ésser consultats... S’han menystingut les institucions del nostre poble i menystenir les institucions vol dir menystenir els ciutadans a qui representen.

Hem de dir no a la repressió i al respecte dels drets més fonamentals. I, si algú té dubtes, que agafi la “declaració dels drets humans”, per exemple l’article 19 sobre la llibertat d’expressió.

Que Déu ens ajudi a saber afrontar aquests dies sempre amb esperit pacífic i també estar en el lloc que ens correspon en la nostra història.

Que així sia.

Fins aquí un fragment de la homilia. Aquest diumenge serà un dia clau per veure què pot passar. Recordeu que és tradició de l’església de tots els temps la pregària per als governants, siguin quins siguin. Preguem per ells perquè el Senyor els obri els ulls en favor del poble que governen i a favor dels més necessitats del país.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVI de durant l'any
1 d'octubre de 2017