diumenge, 26 de novembre del 2017

JESUCRIST REI DEL UNIVERS

Aquest article es va publicar originalment al full parroquial del diumenge 23 de novembre de 2008.

Poca gràcia deu fer als republicans la commemoració d’aquesta festa. Es va instituir quan els reis eren catòlics i dir que Jesucrist era rei els feia quedar ben parats. Un altre a la colla.

Tot amb tot, el reialme de Jesucrist és molt diferent, del tot diferent. Ja es veu quan contemplem una imatge del Sant Crit (crucificat). Quina mena de rei és aquest home condemnat a mort, burlat, impotent davant de tot aquell que passa?

Sant Ignasi de Loyola ens el presenta com a capdavanter en la “meditació de les dues banderes”, vol dir com un que ens invita a seguir pel camí que ell va anar, a trobar el Pare com ell el veia, a estimar els germans com ell els estimava i mirar endavant sense por com ell mirava. Qui es decideix a seguir-lo d’aquesta manera vol dir que el reconeix com a rei.

Amb la seva vida ens indica el camí que haurem de fer si decidim posar-nos darrere d’ell.

  • Com Ell, reconeixem que tant com tenim ho hem rebut del Pare del cel, que no tenim cap altre mèrit nostre com no sigui el d’haver-nos deixat estimar. Això ens fa humils i nets de cor, que no vol dir bons. El net de cor és transparent i sap reconèixer el que té i el que li han donat els altres. «Benaurats els nets de cor perquè veuran Déu» (Mt 5,8).
  • Com Ell, passem pel món veient els més castigats per l’actual sistema econòmic i social i ens aturem a escoltar-los i compadir-los. Reconeixem Jesucrist com un rei que es fa imitar. «Benaurats els compassius perquè seran compadits» (Mt 5,7).
  • Com Ell, ens movem sense por, encara que sovint aquesta opció ens costa sofriments. Sabem que la mort és la culminació del treball i entrega que hem anat fent a la terra. No ens fa por la benaurança de la pobresa que diu: «Feliços els pobres en l’esperit que d’ells és el regne del cel» (Mt 5,3).

Potser a algú no li agradi que anomenem Rei a Jesucrist, però la seva reialesa és tan diferent a la dels altres reis que corren (tant en els temps actuals com en els passats) que no hi ha pas perill de confusió.

Ens confondríem si, com en els anys quaranta i cinquanta, féssim unes processons pels carrers aclamant el reialme de Jesucrist que s’imposa per les places i avingudes i que omple d’honors tots aquells que se li acosten. Quan algú es fa amo del carrer està proclamant un reialme diferent del de Jesucrist que «va portar les nostre febleses i carregà damunt seu les nostres malalties» (Mt 8,17).

El tron del Rei i Senyor nostre, que venerem, és la creu des d’on, «enlairat de damunt la terra, atreu tothom cap a ell» (Jn 12,32).

Podem continuar recitant amb confiança el Parenostre en el que resem «vingui a nosaltres el teu regne», perquè és una altra mena de regne.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de Jesucrist, Rei de Tot el Món
26 de novembre de 2017

diumenge, 19 de novembre del 2017

COM ES FA UN ESCLAU?

Aquest article es va publicar originalment al full parroquial del diumenge 9 de novembre de 2003.

Els esclaus de l'antiga Roma o Grècia, si ja eren nascuts en aquesta condició, estaven conformats de ser-ne, diguin el que diguin les pel·lícules.

I els d'avui també.

Com es fa un esclau avui en dia?

Molt senzill.

Es trenquen els lligams d’origen i la persona quedarà indefensa en mans teves si, quan se n'ha adonat, no ha tingut el coratge de deixar-te. És el cas del fill pròdig distanciant-se de la pròpia casa.

Així, quan l'esposa aconsegueix que el marit trenqui lligams amb la pròpia família, encara que guanyi diners i sigui un bon professional, serà un submís en la pròpia casa. I viceversa, és clar.

Això també és així quan un país domina un altre i li nega, a base de reduir-les, les arrels, com són la llengua del sotmès, el dret i els costums. Encara que li doni prosperitat econòmica i controli els subversius a base de policia n'ha fet un esclau del poble subjugat. Llavors la gent agafa por.

I quina característica tenen aquests ilotes d'avui? Amb què es coneix? Amb això, amb la por.

La persona esclavitzada té por de tot canvi que pugui enutjar el que el té agafat pel bescoll.

Al món que ens ha tocat viure, com als anteriors, hi ha molta gent amb por encara que no ho sembli. Mentre facin les despeses en allò que el poderós els digui no han de témer res.

La nova generació de joves, i joves força grans, han trencat amb les tradicions dels seus pares i avis i ara estan en constant canvi com una virola. Han perdut l'estabilitat. Però mentre vagin on els diuen no han de témer.

Hi ha algunes paraules màgiques que fan tremolar: «Ai que això que fas no és de progrés!» i l'individu lligat no entén res però agafa por. «Aquests no són prou catalans!» o bé: «Compte que venen els terroristes!» i també s'agafa por.

I per què agafem por si ningú no demostra res amb aquests tòpics? Per no ofendre aquells de qui depenem.

Pregunteu a un nen d'escola què celebrem pel dia 1 de novembre. Tres de cada quatre només saben que se celebra el Hallowen i res més. També saben que hi ha velles torrant castanyes. Però els nens no tenen pas por, diràs. Ells no, sinó els mestres que no s'atreveixen a parlar ni dels Sants ni dels Fidels Difunts per por d'ésser titllats de carques i així tallen les arrels dels nens fent una fàbrica d'esclaus. Ni tan sols els informen. Els alumnes seran uns captius que sabran moltes assignatures tècniques, això sí. El mateix passa quan no els informaran de la Quaresma ni de la Pasqua que són la base del nostre calendari i destinaran hores a la carnestolta que és divertida i no te res de mal.

Quan Jesús es troba amb la samaritana o l'endimoniat de Gerassa s'adona que són gent d'altres cultures i altres maneres de fer; què el diu? «Ves a trobar el teu marit i torna» (Jn 4,16), diu a la samaritana; i «ves a casa teva amb els teus» (Mc 5,19), diu a l'home guarit. Els retorna als seus orígens. Com el fill pròdig que només retroba la seva llibertat recuperant la pròpia casa i les tradicions quan diu: «Aniré a trobar el meu pare» (Lc 15,18).

N’estem tan lluny! Només se salven –ai las– aquelles tradicions emparades per grans firmes comercials que converteixen el Nadal, com veurem d'aquí a pocs dies, en un motiu de consum.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXIII de durant l'any
19 de novembre de 2017


Les cadenes de l'esclavitud solament lliguen les mans: és la ment el que fa l'home lliure o esclau

Franz Grillparzer (1791-1872)
Dramaturg austríac

diumenge, 12 de novembre del 2017

EL TRIST RECURS DE BUSCAR CULPABLES

Quan un mestre en sap poc i se li esveren els alumnes busca un culpable i el castiga de manera visible. És un senyal de la seva incompetència. Més val que busqui un altre ofici. Quan un polític, davant d’un moviment popular que no controla busca culpables i els castiga està demostrant la seva incompetència i més val que plegui. Això passa entre faccions de l’estat que uns i altres acusen com a culpables els pocs que manen sense adonar-se que, a una banda i a una altra hi ha tot un poble que els empeny i els governants han de seguir el que el poble demana.

Fem una mirada teològica de tot això.

Cercar culpables és una manera d’eludir els problemes i no haver d’escoltar uns i altres. És una manera d’establir unes víctimes propiciatòries per satisfer els teus propis votants i poder-los dir: «Ja els hem castigat!», o bé dir-los «Veieu que en són de dolents els que ens castiguen d’aquesta manera?». Actuar d’aquesta manera és convertir la teologia en una ètica barata o, molt pitjor: és deixar-se portar per la venjança en no poder guiar tot un poble. En aquest cas (si fos venjança) la cosa seria molt més greu. Aquesta patologia la tenim una mica tots perquè per una banda considerem culpables els dirigents contraris al nostre pensar i per altra banda proliferem (i també els altres) en caricatures burlesques que poc ajuden a resoldre conflictes. Són una manera de matar que té el més dèbil.

Fan falta intel·lectuals capaços d’analitzar tots els detalls d’una situació, posar-los sobre la taula i parlar-ne. Fa falta evitar resoldre les situacions amb unes menes de votacions que no donen la raó al qui la té sinó que descriuen quines són les majories i quines les minories en les que sempre guanyen els mateixos. La democràcia que tan reclamem no s’acaba amb les votacions perquè, mal portades, són l’expressió d’una majoria aixafant les minories.

L’església té una eina que és excel·lent i no l’ha fet servir gaire que és la sinodalitat. En què consisteix la sinodalitat? En fer unes trobades (sínodes) i escoltar-nos els uns als altres i escoltar també els petits i el insignificants de manera que en el sínode s’escolti la veu dels majoritaris i la veu dels que en podríem dir petits. I encara l’església té una altra eina que és la subsidiarietat. En què consisteix la subsidiarietat? En que no tot ho ha de fer el que està al capdamunt sinó que tot el que pugui fer el que és a sota no cal que ho faci el que està per damunt. En altres paraules: delegar. El Papa actual ho va dir d’aquesta senzilla manera: «Moltes de les qüestions que arriben a Roma en forma de preguntes sobre què cal fer, es podrien resoldre en els diferents llocs, que són els que millor coneixen la realitat».

Aquestes dues eines que té l’església i que les fa servir ben poc també les podrien emprar els governs de les nacions. Escoltar els petits en trobades on es plantegen les qüestions importants i donar autonomia als que estan a sota per poder decidir per ells mateixos.

Jesús confia als apòstols la missió d’ésser jutges (no amos) quan els diu:

«Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova, i així com el meu Pare m'ha concedit la reialesa, jo també us la concedeixo a vosaltres: menjareu i beureu a la meva taula en el meu regne, us asseureu en trons i jutjareu les dotze tribus d'Israel» (Lc 22,28-30).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXII de durant l'any
12 de novembre de 2017


«[...] Va fer fora aquella imperiosa necessitat de culpar els altres, que és patrimoni específic dels cors inferiors»

Horacio Quiroga (1878-1937)
Contacontes, dramaturg i poeta uruguaià

diumenge, 5 de novembre del 2017

DAVANT LA SITUACIÓ ACTUAL

Reprodueixo un comunicat d’alguns capellans del Bisbat de Vic al qual m’adhereixo:

CONSTATEM el fort trasbals que vivim a Catalunya des de fa temps, però sobretot aquestes darreres setmanes i dies: s’ha fet tot el possible perquè no poguéssim votar, s’ha apallissat brutalment gent pacífica, s’ha tergiversat la informació mentint i negant l’evidència, s’ha tancat a la presó dos homes de pau. Finalment amb l’aplicació de l’article 155 s’ha subjugat tot un poble abolint les institucions votades democràticament pels seus ciutadans... En resum, es vol negar al nostre Poble, amb mitjans ben poc justos, l’exercici del dret a l’autodeterminació.

El papa Joan Pau II en el discurs a l’ONU, (5-X-1995) legitima aquest dret fonamental quan diu: «Ni un estat, ni una altra nació ni cap organització internacional, no té mai dret a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir».

Des d’aquesta perspectiva, i sobretot mirant com es trepitgen drets fonamentals, com a capellans de les nostres comunitats:

DENUNCIEM la violència, la mentida, la presó, la persecució de les llibertats de reunió i d’expressió, la supressió de les nostres institucions, el Parlament i el Govern, la utilització política dels jutjats i un molt llarg etcètera prou conegut… que han trasbalsat la convivència.

FEM UNA CRIDA a tots els ciutadans, a les forces d’ordre públic i als polítics que les comanden, a utilitzar el diàleg i mitjans sempre pacífics a l’hora de promoure els drets històrics del nostre poble, i ESPEREM el retorn dels drets fonamentals, de les més altes Institucions de Govern, el respecte a la pluralitat de pensament i a les legítimes aspiracions del poble català.

Preguem per tot el que estem vivint, amb el desig que prevalgui la serenitat, el respecte i la pau.

Fins aquí aquest comunicat al qual m’adhereixo. Per aclarir-nos vull afegir el següent:

Els cristians ens guiem per la fe, l’esperança i la caritat.

Per la fe aprenem a valorar allò de bo que rebem dels altres (també dels que pensen diferent de nosaltres). Això no treu la capacitat de denunciar les injustícies i les mentides.

Per l‘esperança ens movem sense por. Recordeu aquella dita que es va anar repetint «no tenim por». Ens movem amb un clam esperançat que ens dóna valentia en allò que fem.

I per la caritat que ens obliga a estimar també els enemics i desitjar-los el millor sense caure, com ha passat sovint, amb la burla contra els que pensen diferent i, per suposat, sense perjudicar-los amb cap mena de violència.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXI de durant l'any
5 de novembre de 2017