diumenge, 26 de juliol del 2015

NO ENS POSEM NERVIOSOS

EL FULL PARROQUIAL FA VACANCES TOT EL MES D'AGOST, QUE JA TOCA. AIXÍ QUE, A REVEURE!!! FINS AL SETEMBRE...
BON ESTIU A TOTHOM!!

Darrerament hi ha moltes ofertes polítiques i algunes que són una novetat. A qualsevol possibilitat de canvi hi ha gent que es neguiteja. Què pot passar?
Doncs no pot passar res que ens afecti gaire, perquè un cop aclarit el panorama i una vegada sapiguem quins són els guanyadors i els perdedors, les coses principals seguiran igual.
Pagarem si fa o no fa els mateixos impostos, els vells cobraran pensions semblants a les actuals, la vida i el seu cost pot pujar o baixar una mica. Poca diferència. Als ajuntaments no hi haurà canvis perquè, els que acaben d'ésser elegits, continuaran…
Si els que pugen a governar són una mica inexperts es trobaran que no podran realitzar les promeses que havien fet perquè la vida és més complicada del que sembla i les campanyes electorals són sovint promeses del país de les meravelles. Quan rectifiquin (ja hi estem acostumats) mentiran dient-nos que han sortit imprevistos.
Els canvis que hi pot haver no són pas de l'envergadura dels que s'han produït on ha entrat l'Estat Islàmic (EI) que ha cavalcat a sang i foc, assassinant i decapitant tots els que no eren dels seus (també dels mateixos islàmics), imposant unes lleis religioses extremes en les quals les dones retrocedeixen enormement en l'escala social ocupant-se de feines casolanes i marginals i parint tants fills com els sigui possible.
Els nostres canvis, en el pitjor dels casos, seran molt més serens.
Els cristians, en aquest món, farem el de sempre, votarem quan ens ho demanin, pagarem el que ens pertoqui i pregarem pels governants com és costum immemorial en la nostra església. Demanarem que els nous governants siguin més servidors dels pobres i ho lamentarem quan no sigui així (com sol passar amb massa freqüència). Jesús ens recordava que «els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d'elles es fan dir benefactors. Però vosaltres no heu d'actuar pas així: el més important entre vosaltres ha d'ocupar el lloc del més jove, i el qui mana, el lloc del qui serveix. Perquè, ¿qui és més important, el qui seu a taula o el qui serveix? No ho és el qui seu a taula? Doncs jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix» (Lc 22,25-27).
És significatiu que Jesús tingués poca i dolenta relació amb els governants del seu temps.
Amb els summes sacerdots s'hi va enfrontar retraient-los que en comptes de servir s'havien fet amos del temple prenent el lloc de Déu mateix i ells s'adonaren que anava per ells (Mc 12,12).
Amb Herodes, rei jueu titella dels romans, va mantenir un silenci que va fer posar nerviós el monarca (Lc 23,9) fins que es va burlar d'aquell que tenia al davant lligat posant-li un mantell de porpra (Lc 23,11).
Amb Ponç Pilat va mantenir una breu conversa recordant-li que el poder que tenia li venia de dalt (Jn 19,11).
La primera església va tenir relacions molt diferents amb els que manaven. Pau, en la carta als Romans, exhorta els lectors que se sotmetin a l'autoritat perquè tota autoritat ve de Déu (Rm 13,1), en canvi el llibre de l'Apocalipsi (del temps dels emperadors més sanguinaris) titlla l'emperador de bèstia (Ap 13,1-19). Aquesta varietat de textos sobre les autoritats fan pensar que, a cada circumstància, hem d'actuar de manera diferent i poc ens valen els models anteriors.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVII de durant l'any
26 de juliol de 2015

diumenge, 19 de juliol del 2015

ELS POBRES QUE DEMANEN AJUDA

Un jove universitari, el primer any de viure a Barcelona emancipat de la família, quan va anar al cine es va trobar que mentre feia cua per adquirir l'entrada un pobre que captava li va dir: «Tu pots anar al cine i jo no en tinc per menjar». Això el va impressionar molt, però no sabia que aquell era un pobre dels que en diríem de l'ofici, que ja sabia com tocar les tecles sensibles dels joves acabats d'aterrar a Barcelona. Això ens planteja una pregunta molt difícil de contestar: Com discernim els que de veritat ho necessiten dels que fan molt ben feta la comèdia?
No sabria què contestar perquè a mi m'han enganyat moltes vegades i a la nostra gent de Càritas també.
Per donar una resposta em sembla que anirien bé dos criteris.
  • Primer, que si ens han enganyat tampoc no és cap desgràcia molt gran. Mirarem que la mateixa persona no ens torni a enganyar.
  • Però hi ha un altre criteri que és treballar en equip: si ens fiem d'un assistent social o bé d'un despatx de Càritas podem fer preguntes, i és allò que "quatre ulls hi veuen més que dos". Si més no, consultar-ho a alguna persona de confiança.
En aquest món ens trobem contínuament que hi ha gent que ens enganya i no són només els pobres. També els altres que no en són ens enganyen. Per això té molt valor trobar-te amb persones amigues que saps que mai no diran una cosa per una altra.
Podem començar per nosaltres mateixos i recordar aquella dita del Senyor en el Sermó de la muntanya:
«Jo us dic: no juris mai; ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l'escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran rei. No juris tampoc pel teu cap, perquè tu no en pots fer tornar blanc o negre un sol cabell. Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne» (Mt 5,34-37).
Vivim en una mena de selva com "ovelles enmig de llops". Així ho diu Jesús que ens recomana que siguem astuts com les serps i innocents com els coloms (Mt 10,16). Estem en un món envoltats de mentida tant per part de pobres com de rics (mireu si més no, les trifulgues que molts han tingut amb els préstecs dels bancs) i ens ha d'anar bé adonar-nos del que hi ha i del que ens envolta. Això vol dir aprendre a ésser persones adultes i conèixer la realitat de la vida.
Però hi ha encara una altra norma que val la pena que no perdem de vista: no perdre la pau en el nostre interior. Si la relació amb aquests pobres que ens enganyen ens pren la pau interior, alguna cosa fem malament, perquè la pau sempre ha de tornar a nosaltres sigui perquè la donem (escoltant i estimant) sigui perquè la recuperem (Lc 10,5-6). No podem viure angoixats pensant que potser ens hem equivocat. Recordem una dita antiga que Sant Pau recull en la carta als Romans en forma de benaurança: «Feliç el qui no s'acusa a si mateix quan ha discernit el que ha de fer» (Rm 14,22).
No podem ajudar ni escoltar tots els pobres del món ni tampoc els que tenim al nostre poble. Som limitats, per això he insistit a no perdre la pau, i fem el que podem.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVI de durant l'any
19 de juliol de 2015

La intenció de no enganyar mai ens exposa a ser enganyats moltes vegades.

François de la Rochefoucauld (1613-1680).
Escriptor francès

diumenge, 12 de juliol del 2015

CAPTAIRES A LA PORTA DE L'ESGLÉSIA

Periòdicament ens trobem amb captaires a la porta de l'Església en les hores de les cerimònies. Ens tenen per rics, però passa que la majoria de la gent que avui acudeix a les Misses de dissabte o diumenge són gent gran que han sortit de casa amb els diners justos per posar a la col·lecta setmanal. Vull dir que els captaires no recullen gran cosa.
La seva presència és un xic molesta, però continuen venint.
Per part nostra és un mal senyal que els pobres es quedin a fora quan les portes resten obertes (ara a l'estiu de bat a bat). Més d'una vegada els he invitat dient-los que poden entrar i declinen la invitació. Ens veuen massa rics? Tenen por que els fem fora?
Un dia en va entrar un i es va endur uns quant ciris de plàstic vermell que la gent posa al Sant Crist i ningú no li va dir res. Jo, que estava de cara, vaig pensar que segurament no tenia llum a la nit i se les emportava per fer llum. Ho van veure uns quants i ningú no li va cridar l'atenció.
La presència d'aquesta gent ens planteja encara una altra pregunta: qui són?, ens enganyen? No ho sé, però sóc de l'opinió que és bo que els tinguem al davant com també ho vaig dir, en el seu moment, quan van posar la presó a la vora dels nostres pobles. Va bé que vegem els necessitats i els indigents i que no ens passi com aquells pobles que tenen a l'entrada un rètol molt trist que diu: «prohibida la mendicitat» que s'assembla molt a aquella campanya que deia: «Presó? No, gràcies».
Després ha resultat que ens beneficia una mica a tots el fet de tenir els pobres i els delinqüents una mica a prop.
La presència, ni que sigui impertinent, dels pobres (o millor dit, dels captaires) a la porta de l'església o a la vora de casa ens fa bé per una altra qüestió. Ens qüestiona: no serà que tenim massa de tot? I també, no serà que en el fons es fien de nosaltres pensant que els cristians els podem entendre una mica millor?
A la Bíblia (que la majoria no ha llegit mai) hi ha un llibret curtet que és la Carta de Jaume on es diu el següent:
«Suposem que, mentre la comunitat està reunida, entra un home amb un vestit magnífic i amb anells d'or, i entra també un pobre amb un vestit miserable. Si us fixeu en el qui porta el vestit magnífic i li dieu: «Seu aquí, en el lloc d'honor», i al pobre li dieu: «Tu queda't dret, o seu aquí, als meus peus», no esteu fent diferències entre vosaltres? No sou uns jutges que es guien per raonaments malvats? Escolteu, germans meus estimats: no és Déu qui ha escollit els pobres d'aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l'estimen? Però vosaltres deshonoreu els pobres! No són els rics els qui us oprimeixen i us porten als tribunals? No són ells els qui injurien aquell bell nom que va ser invocat sobre vosaltres?» (Jm 2,2-7).
Encara ens queda una paraula del Senyor Jesús que no acabem de seguir. Escoltem-la:
«Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin» (Lc 6,30-31).
Penso que si aquesta gent han triat les portes de les nostres esglésies és que volen alguna cosa més que els pocs dinerets que en trauran. Sense que s'hagin llegit l'Evangeli pensen que algú de nosaltres els escoltarà, perquè no ens creiem aquella llei governamental que nega l'ajuda als que acaben d'arribar com si no fossin els més necessitats.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XV de durant l'any
12 de juliol de 2015

diumenge, 5 de juliol del 2015

EL DINER: UN REI COVARD

El diner és un rei. Ho coneixereu per la quantitat de gent que li ret homenatge. Van darrere d'ell els pobres somniant que, un cop el tindran, la vida serà fàcil. I, quan el tenen, veuen que la vida té unes altres dificultats més fortes que les anteriors. Però van darrere d'ell sobretot els rics que, quan més en tenen, més en necessiten i més en volen, amb una voràgine que sembla que no té aturador.
El diner regna sobre els que més en tenen. Els veureu amb cara de pànic i de covardia quan corre el perill d'esfumar-se.
Us heu fixat com, en els moments en què la crisi de Grècia s'ha accentuat, les borses baixen a tots els parquets del nostre món? El diner és covard. Qui en rep les conseqüències? Els petits inversors que, d'un dia a l'altre, es troben que els seus diners dipositats en llocs, que algú els havia dit que eren segurs, han perdut el valor. Ens sentim humiliats quan algú ha perdut el que havia estalviat. El diner és un rei covard i malèfic perquè, quan el perdem, atia en els nostres cors desitjos de venjança i ens allunya d'aquella pau que posseeixen els que no se'n preocupen.
Deia la setmana passada citant l'evangeli aquestes paraules:
«No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor» (Mt 6,19-21).
Quan Jesús envia els setanta-dos a precedir-lo als llocs on havia d'anar els dóna unes recomanacions que estan en aquesta línia. Els diu:
«Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa, digueu primer: "Pau en aquesta casa". Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal» (Lc 10,3-7).
No necessitem gaire coses per anar als llocs. Aquest text, escrit uns seixanta anys després de la mort i resurrecció de Jesús, possiblement es referia a aquells missioners itinerants que anaven pels pobles. Els encomana que transmetin la pau a les famílies que els acullen i no la perdin en cap moment perquè, si en una casa no els reben, la pau torni a ells.
La renúncia a posseir moltes coses i la pau interior van juntes.
També ens pot ajudar la resposta que Jesús dóna a aquell jove ric que era un fidel complidor de la llei quan li diu que si vol ésser perfecte ho té molt senzill: «Vendre el que té, donar-ho als pobres així tindrà un tresor en el cel» (Mc 10,21). No es tracta pas de passar fam. Diu sant Pau: «No seria just que, per alleujar els altres patíssiu estretors. Hi ha d'haver igualtat» (2Co 8,13). Aquest era el manament associat a l'episodi del mannà del desert del temps de Moisès: que ni en sobrava als qui n'havien recollit molt, ni en faltava als que n'havien recollit poc (Ex 16,18).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XIV de durant l'any
5 de juliol de 2015

No estimis el diner més ni menys del que val, perquè és un bon servent
però un mal amo.

Alexander Dumas (fill) (1824-1895).
Escriptor francès