diumenge, 29 d’abril del 2012

JESÚS DIU: EL “MEU PARE”

   A nosaltres ens diu poca cosa aquesta expressió, potser acostumats com a estem a resar el Parenostre de manera rutinària. En el cas de Jesús era un “crit de guerra”.

   Dir-li a Déu “el meu Pare” suposava una nova manera de relacionar-se amb Déu, del tot revolucionària.

   El règim religiós dels jueus era semblant al d’alguns països en l’actualitat on pertànyer a una religió era obligatori i qualsevol infracció comportava un càstig sovint sever. Recordeu la condemna a mort de la dona per adúltera (Jn 8,1-12), el menyspreu dels religiosos envers les viudes (Mc 12,40), l’obligatorietat de passar pel temple fent costoses ofrenes per perdonar el pecat fins a considerar una blasfèmia donar el perdó fora de les cerimònies (Mc 2,7), el control de les malalties considerades pecat per part dels sacerdots del temple (Mc 1,44) i moltes altres pràctiques i costums que arribaven a l’aberració de no haver d’ajudar els pares necessitats quan els diners eren guardats en el temple, que actuava de banca (Mc 7,11-12).

   Com ho fa Jesús per trencar tots aquests maleficis que pesaven com una llosa religiosa sobre les espatlles dels més pobres? Invoca el Pare.

   Des del moment que, en el bateig del riu Jordà Jesús sent la veu del cel que li diu que Ell és “Fill de Déu” (Mc 1,11) se sent alliberat i alliberador. Ve a dir que no pot ésser que Déu carregui sobre els pobres tots aquests fardells feixucs. Des d’aquest moment mirarà Déu com a Pare.

   Per això, en el començament de la seva missió, multituds de pobres i desheretats el seguien, adonant-se que els alliberava. Però, quan van veure que, seguir Jesús suposava un trencament tan fort amb el temple i amb els que “tenien la paella pel mànec”, les multituds que el seguien a la primeria es van espantar i el van deixar sol. I no sols aquests, sinó que els mateixos deixebles (potser no tots) van desconfiar d’aquella doctrina que els parlava del Déu que ens estima.

   Molts dels que el seguien s’hau rien estimat més un home fort aixecat en armes contra els que els volien oprimir. Per això, a l’hora d’haver d’escollir entre ell i Barrabàs davant Pilat es van estimar més salvar la vida del guerriller i deixar que condemnessin a mort Jesús (Mc 15,7-13).

   Un cop ressuscitat, els que el van veure i entendre, es van adonar que la contemplació de Déu Pare portava la reconciliació pel perdó i l’amor als altres. Era una altra mena d’arma més excel·lent, i el van seguir.

   Nosaltres, avui en dia, correm el perill de creure que només les bones obres (donar menjar a qui té fam, visitar el malalt i el presoner, acollir l’immigrant…) ens salven, i són certament un senyal de l’amor de Déu en el nostre món. Però no hem d’oblidar allò que diu Pere en l’anomenat Concili de Jerusalem parlant de Jueus i pagans. Diu: «Creiem que tant nosaltres com ells hem estat salvats per la gràcia de Jesús el Senyor» (Ac 15,11). Sense aquest reconeixement agraït de tot el que hem rebut de Déu Pare ens faltaria el fonament, i la nostra casa arriscaria molt d’esfondrar-se.

   Jesús tenia molt clar aquest fonament, que era el reconeixement de Déu com a Pare; per això tenia tant de coratge en la defensa dels pobres del seu temps.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge IV de Pasqua
29 d'abril de 2012

diumenge, 22 d’abril del 2012

EL RESSUSCITAT MENJA AMB ELS SEUS

   Les aparicions del ressuscitat desconcerten aquells que pretenen trobar coses exactes. Per una banda es presenta enmig d’ells estant les portes tancades, i per altra banda, menja amb ells.

   Si entrem en el llenguatge simbòlic és el mateix dir que se’ls apareix estant les portes tancades com que se’l van trobar caminant amb ells mentre sortien de Jerusalem. Sempre es tracta que s’escau que el tenen al costat sense que ells l’anessin a buscar i que no l’esperaven. Més aviat ho donaven tot per perdut.

   No es tracta doncs que algun deixeble espavilat digués: «Ara el farem present enmig nostre». No. Les aparicions es donen en diferents llocs i en diferents persones. Sempre és la mateixa experiència, una experiència inesperada en la qual els deixebles no han tingut cap iniciativa.

   Això per una banda. Però hi ha una espècie de contradicció: que menja amb ells. Si quan parlem de l’aparició inesperada i no buscada diem que el llenguatge és simbòlic, també ho ha d’ésser quan diem que menja amb ells. El menjar és pa en l’episodi dels deixebles d’Emmaús (Lc 24,30), és peix quan es troba amb els onze (Lc 24,41-43) i, en l’Evangeli de Joan, l’àpat és de peix i pa a la vora del llac (Jn 21,9). No trobeu que hi ha molta coincidència en els sis relats (dos de Mateu i Marc i un en els evangelis de Lluc i Joan) quan en diem la “multiplicació dels pans i els peixos”?

   En tots aquests relats hi ha la proclamació del manament de l’amor.

  • Per una banda, el ressuscitat menja (no s’aparta) amb aquells que l’han negat i traït i els dóna el perdó i el poder de perdonar.
  • Per altra banda, en els relats dels pans (el que en diem la multiplicació) també hi ha el manament de l’amor, quan li diuen «aquí hi ha un que té uns pans i uns peixos»; doncs que els porti i els donarem a tothom sense distincions.

   Al revés de Moisès, que va convertir el “mannà” en un repartiment obligatori que quan ho van mesurar ni en sobrava als qui n’havien recollit molt ni en faltava als qui n’havien recollit poc (Ex 16,18), el menjar de Jesús va ésser abundant per a tots ja que tothom en menjà tant com volgué (Mc 6,42).

   El mannà de Moisès no els va aprofitar perquè els diu Jesús que els “nostres pares” que van menjar-lo van morir (Jn 6,58) ja que era una llei obligatòria i va causar una gran divisió entre ells i per la seva desobediència i manca de fe (He 3,18-19) van morir a milers (Nm 25,1-9). Es mataven entre ells per l’obligatorietat.

   El pa que Jesús dóna és Ell mateix. Es fa pa i diu «Jo sóc el pa». Aquesta nova actitud només pot portar vida. Per això hem contemplat al començament d’aquest article que, en els relats de la resurrecció, hi ha tres vegades que Jesús menja amb ells. És l’àgape de l’amor.

   En diem menjar quan donem a la gent que no tenen aliment ni vestit, en diem menjar quan visitem un malalt o un pres, en diem també menjar quan vestim el despullat i quan ens aturem a escoltar una persona que, afligida, ens vol explicar el motiu dels seus sofriments. En aquest cas complim aquell manament del Senyor que diu que, quan entrem en una casa mengem i bevem del que ells tinguin (Lc 10,7), és a dir que els escoltem. Això és el que fa el ressuscitat amb els deixebles.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III de Pasqua
22 d'abril de 2012

diumenge, 15 d’abril del 2012

QUAN EL POBLE S’ESVERA...

   Darrerament hem tingut episodis del poble esverat. Els del 15M i els que anaven amb la vaga (encara que no fossin precisament els vaguistes)... És veritat que són una minoria els que actuen de manera violenta, però tenen el suport tàcit de molts altres. Quan es donen unes condicions més difícils, quan la gent perd privilegis o drets aconseguits a base d’anys, quan hi ha molt atur, quan el fills han de viure de la trista subvenció que reben els pares jubilats... hi ha més probabilitats que els més violents actuïn. Aquests senten que tenen el suport tàcit de tanta gent que diuen «Això no pot continuar així». És a dir que, quan la situació és tensa els més violents se senten legitimats. No dic pas que jo els legitimi sinó que presento una cosa que sol succeir d’aquesta manera. Fixeu-vos quan surt a la televisió el poble palestí. No hi ha només la protesta contra Israel, sinó que la majoria dels que van en massa als enterraments i que tiren rocs contra la policia israeliana són aturats de llarga durada sense perspectives de solució. Van a cop de rocs com en el temps de Jesús, tot i haver passat dos mil anys (Jn 8,59).

   Aquestes situacions de revolta i de trencadissa les hem vistes en la història cada vegada que hi ha hagut situacions insostenibles. La Revolució Francesa amb tot els caps tallats per la guillotina, la Revolució Industrial amb totes les deportacions del comunisme i la revolta de les masses, la nostra Segona República amb els assassinats d’un cantó i de l’altre, els xinesos amb Mao, els cambotjans (uns i altres amb milers de morts)... i molts etcèteres.

   Costa molt mirar serenament aquests episodis de violència perquè, si som dels afectats per la situació, pensem «Mira, d’una manera o altra s’ha d’arreglar» i si ens perjudiquen les destrosses dels agressius demanem un govern fort que els engarjoli a tots. Però cap d’aquestes dues postures no serveix gaire de res.

   No diré el que hem de fer, perquè hi ha moltes maneres d’actuar igualment vàlides, però em sembla que puc donar alguna orientació des del punt de vista creient.

   Primer de tot, no caiguem en la temptació de cercar massa ràpidament els culpables de la situació ni entre els governants ni entre els violents. Tots som una mica culpables, o bé perquè ens deixem arrossegar per les inèrcies que els governants ens deparen com el futbol i les propagandes, o bé perquè sabent que ens informen malament ens creiem el Primer que crida.

   Segona cosa: si no reflexionem una mica, un dia estarem al costat dels que protesten i l’altre dia demanant el càstig contra els que ho han fet. Dic això perquè normalment som molt inestables i no ens n’adonem.

   Tercera cosa: La contemplació de Jesús crucificat i ressuscitat. Sense haver estat entre els violents va ésser condemnat com a violent i la gent cridava demanant la seva mort (Jn 19,15) perquè els homes/dones massa sovint ens sembla que sacrificant una víctima tot quedarà arreglat. Ho deia el director d’una pel·lícula violenta: «Jo els dono la violència de ficció i així s’estalvien de fer-la en la realitat». No sé si tenia raó en el sentit de satisfer la gent, però reconec que molts cerquen agressivitat i, jo m’hi incloc, ens apuntaríem a fer d’espectadors de l’espectacle d’una crucifixió. Per això he dit que és molt perillós cercar culpables, no fos cas que estiguéssim condemnant els innocents i satisfent els nostres inconfessables desitjos. No fos cas que estiguéssim condemnant per segona vegada el Senyor.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II de Pasqua
15 d'abril de 2012

diumenge, 8 d’abril del 2012

QUÈ VOL DIR RESSUSCITAR?

   Tornaré al que deia en articles anteriors. Esborrem la idea que tenim d’ànima i cos. Ho diré amb paraules de José Antonio Pagola:

Com que tenim una visió dualista (molt grega) no ens costa imaginar que la persona està composta d’ànima i cos. Encara que ara ha entrat en crisi el dualisme grec encara continuem imaginant que, en la persona, hi ha una part tangible i física que és la corporeïtat, però que hi ha un altre element que ja no està en el cadàver que en diem l’ànima, l’esperit o l’alè. Aquest era el contingut dels catecismes que hem estudiat nosaltres. Ens deien, des d’aquesta visió dualista: Què passa quan mor la persona? Que se separa l’ànima i el cos i ‘ànima s’escapa. I ens deien: Què passa amb la resurrecció de Jesús? Que es tornen a unir cos i ànima (i afegíem: per mai més morir).

Aquesta no era pas la manera de pensar i d’expressar-se dels primers cristians ja que ells no distingien pas l’ànima del cos ja que tenien una visió unitària de la persona perquè imaginaven que, quan una persona és mor, mor del tot, mor tot el que és, i va al món de la mort en el qual no hi ha vida. Per tant mai podien imaginar la resurrecció com una operació biològica en la qual es retorna a la unió de l’ànima amb el cos. Imaginaven que la resurrecció era un acte creador de Déu que introduïa Jesús a la seva pròpia vida encara que no entenien ben bé què volien expressar amb això.

Tampoc no confonen la resurrecció amb una espècie de permanència de Jesús com si fos en el record. S’ha dit que el que va passar en aquell moment és que es va despertar la fe dels deixebles (Bultmann). Llavors el que hauria ressuscitat seria la seva imaginació. Però no. Qui va ressuscitar va ésser Jesús. Els deixebles creuen que ha d’estar viu i es resisteixen a creure que és mort. Nosaltres podem pensar el que vulguem dels textos que hem rebut, però tots, sense fissura, parlen de la resurrecció com quelcom que va succeir al mort Jesús i no com alguna cosa que es produís dins la seva imaginació o dins la seva consciència. No són els textos de la subjectivitat dels deixebles ni tan sols de la seva fe. Creuen que qui ha ressuscitat és Jesús. Una cosa diferent és que creguem o no creguem, però quan ells parlen de la resurrecció es refereixen a allò que va succeir al mort Jesús de Natzaret. Una altra cosa és que després es va despertar la fe dels deixebles.

Podem, doncs, dir de manera positiva com imaginaven ells la resurrecció? Ho diré de manera el més senzilla possible: observem, en les primeres comunitats, que no fan servir gaire el mot de Jesús ressuscitat. Aquesta és una expressió que apareix més tard, perquè un mort no es pot ressuscitar a si mateix. Entenen la Resurrecció com una intervenció del Déu Creador. Diuen que ha estat ressuscitat per Déu. Per dir-ho amb paraules que avui entendrem millor ells imaginen que, amb la mort, Jesús s’ha trobat amb Déu, en la mateixa mort (en l’interior de la mateixa mort). Déu l’estava esperant per alliberar-lo de la destrucció, per donar-li vida i per introduir-lo en la Seva pròpia vida.

José Antonio PAGOLA

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Pasqua
8 d'abril de 2012

diumenge, 1 d’abril del 2012

LA CREU

   Quan jo vaig anar al catecisme, el primer que em van ensenyar és a fer el senyal de la creu. Sempre ha estat un senyal emblemàtic dels cristians. Però els primers cristians durant centenars d’anys no posaven cap creu (amb el crucificat) als llocs de culte perquè encara tenien a la vista l’horripilant espectacle dels crucificats massa recent; per no sentir una esgarrifança en veure la figura de l’home clavat en creu. Ho havien de contemplar massa sovint i la imatge els suggeriria els crits dels condemnats i els repugnava. Fins el temps del romànic (parlem de mil anys més tard) no apareixen imatges de Jesús en la creu i encara, com és l’estil del romànic, en forma de “majestat” o amb quatre línies de dissenys que suggerien al fidel que pregava, el qui hi havia clavat en la creu.

   Nosaltres ens hi hem acostumat i ens trobem la creu en molts llocs, fins i tot alguns esportistes quan salten a la gespa en fan el senyal. Hi ha qui les porta d’or o d’argent penjades al coll; les veiem a les esglésies, a les muntanyes i fins i tot en molts taüts. No fa tants anys, molts matrimonis la tenien al capçal del llit, els alumnes les veien en cadascuna de les aules de les escoles i els malalts en les habitacions.

   No té massa importància que hi siguin o no. El que realment importa és el significat: que qualsevol feina ben feta comporta la “creu” i que no hi ha res fàcil a la vida.

   Viure amb algú (com ara el matrimoni o amb algú encara que sigui del mateix sexe) sempre comporta la creu perquè costa conviure i d’això en diem portar la creu. També entrar en alguna associació, estudiar, treballar... No cal dir els que tenen la valentia de denunciar injustícies, acompanyar malalts o presos... Hi ha moltes creus a la vida i, ens agradi o no, hi hem de conviure. Les mateixes malalties ho són.

   Quan els dos deixebles d’Emmaús parlaven amb el vianant que se’ls va fer trobadís pel camí, li explicaven la creu enorme que portaven pel fracàs de la condemna i mort de Jesús (Lc 24,19-20). Ell els responia que ja hi havien de comptar i els ho explicava referint-se a les Escriptures. Els referia tots els passatges de les Escriptures que es referien a ell (Lc 24,27).

   Les famílies que han mantingut el costum de tenir alguna creu a casa no diré pas que són millors que els altres, però aquest estendard a la vista els recorda que la creu (la de la nostra vida) la tenim sempre present davant els ulls i, quan els toqui algun moment de molta dificultat, podran dir, com Jesús als deixebles, que ja hi comptaven.

   La promesa d’una societat sense esforç i sense cap sofriment que veiem en els llibretons dels partits politics més radicals o de les sectes més manipuladores, presenten uns avis i uns nens asseguts en un parc, amb un xaiet que amanyaguen. Això només és engany. Si us fixeu, només els gats i els gossos, que són inconscients, jeuen despreocupats de les malalties, del demà o del que ens pot caure a sobre.

   Nosaltres, que ens adonem de tot el que ens pot venir i que estem aguantant la creu dia rere dia, tenim la sort de poder-la mirar de cara. Podem dir que ja hi comptem. I aquesta postura és un esperó per mirar endavant sense por.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Rams
1 d'abril de 2012