En temps de guerra, de pestes, de persecucions, i d’altres calamitats el que perd una casa ja l’ha perduda i sap que difícilment la recuperarà i aquell a qui li han confiscat un objecte o una propietat sap que no tindrà manera de reclamar-los. La gent, en aquestes situacions, valora més allò que és essencial: salvar la pell i protegir els seus, si se’ls estima.
En aquelles situacions la gent s’acostuma a viure amb molta precarietat perquè sap que fins i tot la moneda pot perdre el valor de cop i volta segons qui sigui el darrer victoriós. Pregunteu als que han vingut en pastera quina propietat tenen i us contestaran que ho van vendre tot per poder pagar el preu del viatge. Això, als que han arribat vius!
Però ara estem en temps de pau i cada persona i família ha anat adquirint objectes, propietats, cases, vehicles i diners i no tenen por de perdre res. Estem en una aparent seguretat.
En temps de pau, com el que vivim, ens aferrem a aquella dita que diu: “a cadascú el que sigui seu” i a aquella altra “mira per tu i no miris per ningú”.
És en aquest nostre temps que augmenten les ambicions, les lluites, les enemistats per les herències, les propietats i, massa sovint, per petites pèrdues. En temps de pau oblidem allò que diu l’Evangeli. «Dóna a tot el qui et demana» (Lc 6,30.37) i allò altre que diu Jesús: «Tot això que has acumulat, de qui serà?» (Lc 12,20).
La família que té fills ho viu de manera una mica diferent, perquè els fills són com una petita guerra i es van apoderant de tot el que és dels pares. Una mare em deia que fa dies que no ha obert el correu electrònic «perquè tinc dos fills i s’han apropiat de l’aparell». Els pares s’han d’acostumar a tenir coses de les quals no poden fer us perquè les acaparen els fills.
En temps de pau com el nostre costa més llegir l’Evangeli i assimilar allò que Jesús deia en el sermó de la muntanya: «Feliços els pobres en l’Esperit» (Mt 5,3) i allò altre que resem en el parenostre: que no ens falti una altra mena de pa (aquell pel qual els uns ens fem pa per als altres) i que ens perdonem com hem estat perdonats.
En temps de pau no ens imaginem que un dia ho podem perdre tot de cop (si més no per la mort). La nostra societat actual, en segons quins aspectes, és més fràgil que cap altra, per les grans vagues que ens poden deixar sense transport, per la fragilitat dels avions, pels virus anomenats de quiròfan, i per moltes coses que, amb la ciència i tot, ens poden desestabilitzar en qualsevol moment.
No tot és negatiu. He observat que en el nostre temps, com mai, sorgeixen moltes ONG’s movent-se en favor de tota mena de causes, com el Tercer Món, les presons, el medi ambient, la dignitat de la dona, el desarmament i moltes altres. Aquestes iniciatives tenen l’avantatge que, els que hi són, hi han entrat lliurement, però la major part de la població en queda al marge.
En temps de guerra veiem (perquè així ens ho informen) molts desplaçats i desposseïts i molts morts, sobre tot civils. En temps de pau, en canvi, no hi ha morts, però si que hi ha probablement molts més manipulats pels mitjans de comunicació que aboquen les multituds darrere els esports, els cantants o qualsevol novetat del moment.
Ara més que mai ens aniria bé trobar qui ens ajudi a reflexionar per tenir defenses i no convertir-nos en robots que responen la veu dels que ens volen manipular.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de la Santíssima Trinitat
30 de maig de 2010
Article del full parroquial del Diumenge de la Santíssima Trinitat
30 de maig de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.