LA MULTICULTURALITAT

   D'aquest tema en podem parlar abastament els catalans que, al llarg dels segles "de fora vingueren i de casa ens tragueren".

   Els alemanys ara s'adonen que el gruix de la immigració turca no s'adapta, no domina la seva llengua i no s'adecua als seus costums. Els alemanys volen regular aquest fenomen posant un munt d'exigències als immigrants que es vulguin quedar al seu país. Ells poden intentar això perquè tenen força, però segur que no s'adonen que a la major part dels països subsaharians els ha passat al revés i han sofert allaus d'europeus i nordamericans, que són els poderosos, que han marginat el seu idioma i els costums del país fins al punt que la major part dels països subsaharians, i no cal dir els de tota Amèrica, han hagut d'adoptar els idiomes d’aquells que els han envaït (una manera més exacta que no pas dir "colonitzat"). A més, els estrangers s'han apoderat de les riqueses de les seves mines.

   Ja he dit al començament que nosaltres, els catalans, hem sofert en la pròpia carn la imposició de llegua i costums dels castellans que van conquerir la nostra nació i ara encara ens acusen de marginalitzar el seu idioma imposat.

   Ja es veu que quan es tracta d'immigracions no guanya el primer que hi era o el que ha arribat segon, sinó el més fort, com els grills que, posats en una capsa, no tarden a menjar-se el més dèbil.

   En el cas dels alemanys la protesta ve perquè els que haurien d'ésser dèbils (els turcs) arribaran a ésser forts simplement perquè seran més nombrosos que els altres.

   En el nostre país (i una mica a tot Europa) emergeixen aquests partits polítics que atreuen per la seva intransigència i proclamen l'exclusió de tots els arribats. Bé, segurament que no ben bé de tots, perquè els jugadors de bàsquet o de futbol tenen una vènia especial ja que ni els més xenòfobs no se'ls miren com estrangers. Tampoc veuen com a impostors els alemanys o holandesos que hi ha a les Illes o a la Costa, ja que són una font de divises.

   Potser que mirem l'Evangeli. Passava el mateix i els jueus del temps de Jesús consideraven pecadors a tots aquells estrangers que no eren de la nissaga jueva. Els grecs primer, i els romans després, van envair aquell territori i van anar imposant la llengua i els exèrcits a sang i foc. Per altra banda, els pobres dels països més pobres també eren tinguts per ignorants i pecadors.

   Què fa Jesús? Acull a uns i als altres. Té molt clar que el més important és cadascuna de les persones sigui de la nacionalitat, nissaga o cultura que sigui (Ac 10,34). Escolta i elogia el centurió dels invasors, que és romà (Mt 8,5-13), els publicans que treballaven al servei dels romans (Lc 18,1-8), els grecs que el volen veure (Jn 12,20-23), la sirofenícia que era una estrangera pobra amb la filla malalta (Mc 7,24,30)... i fins i tot la primera església va atrevir-se a nomenar diaques (dirigents) a set que no eren jueus sinó grecs tots ells (Ac 6,1-7). Pau, que era un jueu d'Àssia Menor, i Bernabé, que era un jueu xipriota, van ésser els abanderats d'anunciar l'Evangeli a tots els homes i dones del món.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXI de Durant l'Any
31 d'octubre de 2010