ELS CREIENTS NO HEM D’ESTAR LLIGATS

    La formació i pràctica cristiana que hem rebut de petits ens lligava a unes pràctiques (anar a Missa, fer uns dejunis, la indissolubilitat del matrimoni, el respecte als llocs sagrats...) de manera que semblava que aquestes eren el centre de la nostra fe. Havíem arribat a tenir por de no complir-les pel càstig que podíem rebre. Les pràctiques ajuden, certament, com pot ajudar la regla d’un convent per conviure d’una determinada manera. Però la fe és una altra cosa i qui la troba entra en un món de llibertat.

    Per entendre’ns, si algú et pregunta si tens fe no facis càlculs, perquè no tenen res a veure. Pregunta’t només si has rebut beneficis o ajudes, si has tingut la companyia d’alguna altra persona que et reconeix. Això és la fe, i aquesta mena de fe no et lliga a res més, com no sigui l’agraïment.

    I la fe en Déu? És el mateix. No augmenta amb les pràctiques religioses per exigents que siguin. La fe en Déu és el reconeixement del que has rebut, de l’Evangeli que has tingut als dits i has pogut llegir, de la bellesa de Jesucrist que està atent als cecs, coixos, forasters, viudes... que eren els marginats del seu temps i que no té cap por de criticar amb molta duresa aquell temple que encara feia més esclava la gent. Aquesta valenta postura li va costar l’animadversió dels potentats del seu moment que van decidir eliminar-lo. El que reconeix la vida d’aquest home, no està lligat a res que no sigui l’admiració i l’agraïment. En comptes de sentir-te com presoner d’una religió, et sents molt més lliure perquè, si ets agraït, no tens cap altra obligació que la que t’imposes tu mateix per retornar una mica del que has rebut. A qui? Probablement als altres que es troben més mancats i estan al teu costat. Els donaràs perquè tu has rebut molt. I ho faràs lliurement.

    Si ets creient en Jesucrist i et decideixes a estimar més els altres és perquè t’has adonat que tu has estat estimat primer (1Jn 4,10), si et compadeixes dels necessitats que tens a la vora és per fer-te deixeble lliure d’Aquell que feia el mateix amb els marginats del seu temps. Sempre són respostes lliures que no han de complicar-te amb cap angoixa.

    S’hauria d’acabar el temps en què els creients van com afligits pel carrer preocupats per si no han complert tot allò que està manat. Aquests estan lligats i aquesta cadena no els serveix de gaire. En la carta als Colossencs hi ha unes paraules que ens poden ajudar a entendre el que he dit:

«Que ningú no us imposi res en qüestió de menjar o beure, o en matèria de festes, llunes noves o dissabtes. Totes aquestes coses només són l'ombra de la realitat que havia de venir, és a dir, de Crist. ... Tot això són doctrines i prescripcions humanes sobre coses que es consumeixen amb l'ús. Tenen l'aparença de normes plenes de saviesa, derivades de la religiositat, la devoció i l'ascesi corporal, però de fet no tenen cap valor i només serveixen per a satisfer la pròpia arrogància» (Col 2,16-23).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III d'Advent
14 de desembre de 2014