EL “RUN-RUN”

Moltes vegades, un cop passades les coses, acabem pensant: «I si ha estat, en part, culpa meva? Hauria pogut fer alguna cosa?», i el fantasma de la culpa ens ronda pel cap i no ens deixa dormir tranquils. Pots passar-te així dies i dies... A mi m’agrada anomenar-lo el “run-run”.

I això és bo o és dolent? Depèn. Si serveix per adonar-te de coses que pots canviar serà bo. El dolent és deixar-se emportar i donar-li voltes i més voltes sense arribar mai a una resposta positiva. Acabes pensant que no serveixes per a res, que sempre fas les coses malament, i això pot culminar en una depressió greu.

Deixant de costat el problema mèdic (que si hi és s’ha de tractar), també hi ha un problema espiritual: el fet que no acabes perdonant-te a tu mateix. És més fàcil perdonar els altres que a tu. Sempre som més exigents amb nosaltres que amb els altres, encara que no ho sembli. I també és més difícil adonar-te que amb qui de veritat estàs emprenyat és amb tu, i és quan busques excuses...

I com ens perdonem a nosaltres? Adonant-nos que som estimats. La culpa reiterant no ens deixa veure’ns com som, ni com ens veuen els altres. El “run-run” fa molt soroll (d’aquí el seu nom) i no ens permet fixar-nos en res més. Hem de mirar més enllà de la culpa i veure el proïsme.

A l’evangeli d’aquest cap de setmana ens trobarem amb una comunitat amb por: estaven a casa amb les portes tancades per por dels jueus (Jn 20,19). Però també, encara que Joan no digui res d’això, amb por per tot el que havia passat: la mort de Jesús i sobretot el fet que ells no haguessin estat amb ell. Enmig de tot això, Jesús se’ls apareix i, enlloc de recriminar-los, els diu «la Pau sigui amb vosaltres». El text en diu que els deixebles s'alegraren de veure el Senyor (Jn 20,20b). Es van sentir estimats i, per tant, es van sentir perdonats. A la fi van poder veure tot el que havia passat sense cap “run-run”.

Però, hi ha alguna altra manera de callar-lo? Sí. La manera dolenta: no fer-hi cas fins que desaparegui la culpa. Buscar-se excuses per no veure les coses tal com són, ni a nosaltres tal com som... Possiblement, amb el temps resultarà, però té un preu: cada vegada serà més fàcil callar-lo així i a la fi es perd tota consciència de la realitat dels fets i s’arriba al “tot val”. Ja no ets tu, ets un altre que la gent que està al teu voltant acaba no reconeixent. Però també es perd el poder sentir-se estimat i perdonat i s’acaba deixant de donar importància a coses i persones...

Nosaltres, com a cristians, hem de saber adonar-nos que, encara que pensem que fem les coses malament, hi ha algú que ens estima i perdona. Primer de tot, el nostre Pare del cel, però també molta gent que tenim al nostre costat, tot i no adonar-nos-en. Per això hem de donar gràcies.

Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del Diumenge II de Pasqua
8 d'abril de 2018

Estimar és trobar en la felicitat d'un altre la teva pròpia felicitat

Gottfried Leibniz (1646-1716)
Filòsof, físic i matemàtic alemany