Tots els grans conflictes acaben o bé aniquilant l’adversari fins a destrossar-lo o bé perdonant. El mateix passa amb les famílies on massa sovint hom hi veu una manca de grandesa d’ànim quan, després d’una confrontació, dos germans resten enemistats per anys i anys. De vegades no respecten ni la mort del germà.
Com es fa per tenir una mirada cristiana en aquests casos? Doncs senzillament no cal preguntar-nos qui té la raó perquè estem tan ofuscats que no ens adonem de la raó de l’altre.
Però si no ens preguntem qui té la raó no hi ha diàleg possible? Doncs sí que n’hi ha. La pregunta que un cristià hauria de fer quan hi ha un familiar o un amic amb qui hi ha hagut un problema és aquesta altra:
Què vol Déu per a Ell i què vol Déu per als seus? Què ets capaç tu de donar?
Si som capaços de posar Déu mateix per testimoni de les nostres desavinences la mirada s’il·lumina i tot es veu d’una altra manera.
Hi ha en l’Evangeli un fet molt significatiu que ens pot servir per entendre això. Un paralític està ajagut des de fa trenta-vuit anys a la vora de l‘anomenada “piscina de Bet-zata”. Jesús li diu: «Vols curar-te?». Ell li contesta que ningú no l’ajuda i, quan es remouen les aigües, un altre li ha passat al davant. La resposta inesperada de Jesús és: «Aixeca’t, pren la teva llitera i camina» (Jn 5,1-8). Val a dir que aquella “llitera” que devia ésser com una màrfega, no pesa tant com sembla i que aquell home no sols podia caminar sinó també endur-se a coll allò que el tenia lligat. Així quedava lliure i alliberat.
Per entendre aquest episodi imagineu que el que Jesús demana no és “pren la llitera i carregar-te-la al coll” sinó “pren els teus “traumes” i carregar-te’ls a l’esquena per poder caminar lliurement”.
Ho diré amb un llenguatge més directe. Si tens un trauma o un disgust per la baralla que vas tenir amb el teu familiar o amic, imagina’t que Déu mateix et demana que te’l carreguis a l’esquena i caminis perquè, si ho mires bé, no n’hi havia per tant. Els traumes i conflictes, mirats des de nosaltres, sembla que pesin molt, però si és la paraula de Jesús la que t’invita a posar-te’ls a l’esquena t’a-dones que no eren tan pesats. Cal no fer-nos la pregunta de “què et deu l’al-tre?”, sinó “què pots donar tu?” perquè l’essència de la moral cristiana és la capacitat de donar. Ets capaç de donar (Lc 6,38) i això porta la pau a tu i a tots els teus.
Es tracta de posar el centre de la nostra atenció en el que Déu vol i no pas en el que nosaltres veiem i ens pensem.
Mirat així entendrem també millor aquesta paràbola que se’ns proposa en la litúrgia d’aquest diumenge. Diu que un gran senyor va perdonar a un dels seus súbdits una enorme quantitat i que aquest, en sortir, no perdonava a un dels companys, servent com ell, una petita quantitat. Què li diu el Senyor? «Si jo t’havia perdonat una gran quantitat no podies tu perdonar al teu germà una quantitat molt inferior?» (Mt 18,21-35). Se’ns reclama que donem del que ens han donat i que perdonem del que ens han perdonat.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXIV de durant l'any
11 de setembre de 2011