L'altre dia va venir un missioner que ha estat quaranta anys al Japó i va explicar que un dels déus que aquella gent adora és l'empresa en la qual treballen els homes. Això comporta dues coses: que les famílies es veuen molt poc tots junts perquè el pare passa hores a l'empresa on treballa (de manera que si el nen dibuixa una escena familiar només hi posa la mare i els nens, ja que veuen poc el pare); i l'altre conseqüència és que els que han acabat la vida laboral no saben quin paper han de fer a la societat. Sobren. Els avis fan més nosa que aquí.
Com podeu comprovar, aquesta no és la divinitat de la nostra societat en la qual la gent va canviant d'empresa de treball i passa de l'atur al treball i del treball a l'atur. Les empreses més aviat són mirades com una mica enemigues del nostre entorn excepte el cas d'alguns que fa anys i anys que estan fixos en el mateix establiment.
Doncs, quin és el Déu de la nostra societat? Al meu entendre el que més adora la nostra gent és el propi cos, al qual hi dediquen diners i sessions. Això és un mal? De cap manera, però si hom destina moltes estones al propi cos no li queden temps ni energies per descobrir on hi ha els necessitats, els que requereixen la nostra ajuda. No vull pas dir que els necessitats siguin una nova divinitat, sinó que són els que descobrim més fàcilment quan adorem el Déu de Jesús que s'acostava als menyspreats del seu temps, sovint tinguts per pecadors fins i tot per les autoritats religioses del seu moment. Per això, mentre la pobresa o la malaltia eren tingudes per malediccions de la societat (d'aquell Déu del temple), Jesús, com que ha descobert un altre Déu, Aquell que estripa el cel i s'acosta fins a la persona per dir-li «tu ets el meu fill», cura els cecs fa caminar els invàlids, escolta el prec de les viudes… Aquesta és l'experiència que va tenir tot seguit després que Joan el Baptista l'hagués batejat (Mc 1,9-11): que si Déu és Pare, els altres són germans i estimats per Déu. O també en un altre moment, en la muntanya de la transfiguració, quan els tres deixebles que van pujar amb ell no acabaven d'entendre un canvi tan radical de Jesús. La veu del cel també mirava a Jesús com a fill (Mc 9,6) que cal escoltar.
El Déu de Jesús canvia tota la manera de mirar les persones. Per a Ell no compta el cos ni la malaltia, sinó que el més important és la recuperació de tots aquells que la societat té arraconats, menyspreats o exclosos, perquè també són fills del mateix Déu.
El nostre món, en els darrers anys, ha originat un munt de gent menys preada, que no compta i que han de recórrer a les entitats benèfiques o bé esperen que algun país els rebi. Són els que el Papa Francesc en diu "els sobrants". En el nostre poble ens trobem amb alguns romanesos que van captant per les cases (probablement enviats per alguna màfia), o també alguns altres emigrants que no saben on trobar menjar per sobreviure. Sobren.
Als que destinen moltes hores de la setmana al culte al cos, que és una de les divinitats més esteses (juntament amb el diner) no els quedarà temps per adonar-se d'aquests que també són Fill de Déu i que han vingut a parar als nostres pobles.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge VI de Pasqua
1 de maig de 2016