Aquests dies s’ha parlat molt del Concili i dels seus fruits. Molts no estareu al cas però hi ha unes quantes coses que han canviat radicalment d’abans del concili (d’ara fa cinquanta anys) amb el moment actual.
N’enumero una: La por. Els que havien estat formats en la religió d’aquells temps relaten com majoritàriament l’ensenyament de la religió tant en família com a la parròquia anava acompanyat de la por: por a l’infern, al càstig, por a no haver fet prou obres bones. Vivíem un món de prohibicions, de coses que no es podien fer. Jo encara em trobo amb senyors i senyores de força edat que em demanen dispensa perquè els agrada el ball i m’expliquen que han ballat tota la vida sempre tement que no acabaven de fer les coses bé.
Què va dir el Concili que encara val entre nosaltres que ens alliberi de la por? Que les joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist i no hi ha res veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors (GS,1). Per tant si ballar i divertir-se dóna alegria, també ho és per als deixebles del Crist que som els que formem part de l’església. Ja no parlem de les alegries més profundes que són haver visitat un malalt o un pres, o bé haver cuidat un avi invàlid a la pròpia casa. Hi ha alegries superficials i n’hi ha de profundes però totes són obra de Déu tan sinceres com la de veure la cara d’un nadó que somriu als braços de la mare.
Sintonitzar amb les tristeses no ens costa tant perquè hi estem inclinats fàcilment per la sintonia amb el plor o la desgràcia.
Una altra manera de veure com no hem de tenir por és escoltar el que deia el Concili en un altre lloc: És un deure de l’església fer present i quasi visible Déu Pare i el seu Fill Encarnat tot renovant-se i purificant-se sense parar guiada per l’Esperit Sant (GS 21).
Si hem de trobar-nos i experimentar la paternitat de Déu (Déu Pare) en la nostra mirada, no haurem de tenir por sinó molta confiança.
Encara un darrer fragment que ens confirma aquesta mirada confiada: L’Evangeli anuncia i proclama la llibertat dels fills de Déu, bandeja tota esclavitud derivada en últim terme del pecat, té un respecte sagrat a la llibertat de consciència i a la lliure decisió i encoratja sempre a doblar tots els talents amb vista al servei de Déu i en bé dels homes, recomana, en suma, a tothom a la caritat de tots (GS 41).
Fins i tot els que no esteu acostumats a llegir fragments dels documents de l’església trobareu que aquests que he presentat són fàcils d’entendre i us adonareu que tot ens porta a no tenir por.
Si Déu és Pare, nosaltres som fills i lliures de consciència. Si Déu és Pare també s’alegrarà de les nostres alegries i ens acompanyarà en les nostres tristeses.
Això mateix ho podem relatar amb paraules de l‘Evangeli: «No cau un ocell a terra sense el vostre Pare (al seu costat) [...] no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells» (Mt 10,29-31).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIX de durant l'any
21 d'octubre de 2012