La Conferència Episcopal Espanyola (no el centenar de bisbes, sinó la Comissió Permanent) ha signat un document accentuant tant la unitat d’Espanya que es veu que no deu ésser catòlic el qui no s’ho creu ni ho professa. Aquest document va sortir amb quatre abstencions, segurament dels quatre bisbes catalans que hi ha en aquesta comissió.
Hom es pregunta què té a veure la unitat d’Espanya amb l’Evangeli? Que això ho diguin els polítics en una escalada de nerviosisme ja hi comptem, però un comunicat de bisbes en temps de campanya electoral de gallecs i bascos, i de pre-cam panya electoral a Catalunya, és una manera de dir als ciutadans què han de votar; que, si no opten pels partits que tenen seu a Madrid, no són cristians. Probablement no ho volien dir, però ho han dit. Han interferit en la campanya electoral, la qual cosa és força greu.
A cop calent els bisbes catalans (aquest cop tots els dels 10 bisbats) han fet un altre comunicat ben educat i correcte emparant totes les opcions i dient que hi pot haver església a tot arreu. Però no s’han atrevit a dir que discrepaven dels seus col·legues de les Espanyes. Aquestes galimaties (per usar el llenguatge real) accentuaran encara més la desafecció dels intel·lectuals catalans allunyats del centralisme espanyol, tan poc que els costa jugar a l’anticlericalisme i el menyspreu a les coses religioses tenyides d’espanyolisme. Es pot ésser catòlic en una Espanya unida i es pot ser catòlic en altres situacions a què la política ens condueixi.
Fa poc vaig llegir una estadística, no sabria dir on, que deia que encara que Catalunya és la part espanyola més allunyada de l’església, l’aportació de la Declaració de la renda (la creueta per l’església) era la que més aporta a la Conferència episcopal espanyola per la senzilla raó que aquí la majoria de la gent fan aquest tràmit.
Aquest diner per l’església fa el mateix recorregut que l’erari polític: marxa gras i torna esquifit.
Pot ésser que ens diguin que aquesta és una de les raons de més pes perquè, si no, pensaré que els bisbes espanyols han estat triats entre els capellans que no han llegit gaire l’evangeli i no han escoltat les declaracions que Joan Pau II va fer a la ONU i a la UNESCO, ja que ambdós discursos eren d’apertura a tota mena d’opcions polítiques sempre que no es manifestessin amb violència. Quan els bascos es manifestaven amb la violència d’ETA els deien que ho podien dir sense la virulència de les armes. Ara que Catalunya ho fa d’aquesta manera pacífica, els polítics alcen el crit al cel i els bisbes espanyols treuen el Sant Crist gros.
En les paraules i gestos de Jesús en l’Evangeli no trobem altra cosa que una acceptació de tota mena de gent unida o separada políticament. Per una banda elogia un centurió (Lc 6,9), que era dels romans que dominaven aquella terra, i, per altra, crida entre els seus deixebles uns anomenats zelotes (Lc 6,15). Se sent jueu (Mt 15,24) i alhora conversa amb una samaritana d’un poble que no es feia amb els jueus (Jn 4,7-9). Elogia un jueu complidor estricte de la llei com era Natanael (Jn 1,47), escolta uns grecs dient-los que «ha arribat l’hora del fill de l’home» (Jn 12,20-23) i elogia la fe d’una dona pagana (Mt 15,28). Com veieu Jesús resta obert a totes les opcions perquè el que li importa de veritat és cada una de les persones, sobre tot aquelles que sofreixen.
Vull afegir una cosa: Quan jo era nen i anava a l’escola ens explicaven, en la història d’Espanya, que Sidi Ifni (antic Sahara espanyol) i Marroc eren províncies indivisibles d’Espanya. Els que teniu la meva edat ho podríeu corroborar.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVIII de durant l'any
14 d'octubre de 2012