Mai no hi havia hagut tanta diferència entre rics i pobres. Segons Diaz de Salazar el 1% més ric té el 40 % dels actius mundials i el 2% té més del 50%. I el 50% més pobre del món només té l’1% de la riquesa global (Revista Iglesia viva núm. 244). Això ens passa quan dominen en el món els països que anomenem demòcrates. Unes democràcies molt afeblides, perquè veiem que hi ha polítics clarament corruptes i els seus pobles els tornen a triar sigui per la manipulació del vot sigui perquè els que els voten (cada un dels que vota) no reflexionen sinó que es confien al partit que els proposa aquests personatges.
El problema que plantejo no és dels països pobres i petits com Costa d’Ivori on aquesta mateixa setmana hi ha hagut 800 morts pels enfrontaments entre els dos que pretenen tenir majoria per governar.
Parlo dels països més avançats com el nostre, que cada dia deixen al carrer més gent sense treball, sobre tot entre els joves. Es van creant unes desigualtats com no les havia hagudes entre els que tenen treball i cobren uns sous raonables (amb tots els problemes que hi ha en les empreses) i els que no tenen ni treball ni cap remuneració per l’atur, perquè se’ls ha acabat la prestació.
Estem en mans d’uns desconeguts que manipulen el món al seu albir.
Sense voler i espontàniament donem la culpa a les empreses o als polítics que són els que veiem. Ni les unes ni els altres poden fer gaire res contra aquells que l’Apocalipsi en diu “els destructors de la terra” (Ap 11,19) i Jesús en deia el “príncep d’aquest món”. Manen sense que se’ls vegi.
Quines armes tenim?
Al revés del que ens pot semblar les nostres armes no són ni el poder ni el prestigi ni el privilegi, perquè si les fem servir com pretenia el temptador en el desert (Mt 4,1-11) ens tornaríem com ells i ens posaríem al costat dels “dominadors d’aquest món”.
Jesús fa servir unes altres armes molt més eficaces que passen per “agafar la pròpia creu i seguir-lo” després de “renunciar a nosaltres mateixos” (Mc 8,34).
Això sembla deixar-nos trepitjar, oi? Doncs no, perquè el que cal és no tenir por. El pobre no té cap mena de força quan es creu que no val res i quan els poderosos han aconseguit que tingui por. De Jesús aprenem una postura inequívoca sobre dues coses: el diner i el coratge.
- El «diner és enganyós» (Lc 16,11); «no podem servir alhora a Déu i al diner» (Lc 16 13); els fariseus, que eren amics del diner, es reien de Jesús (Lc 6,14) i sobre tot la paràbola del ric i Llàtzer (Lc 16,19-31) en la qual Jesús condemna sense paliatius aquell que havia acumulat sense adonar-se del pobre que menjava les engrunes que li queien de la taula.
- I, sobre la por, contemplem com Jesús davant un món (el seu) tan injust com el nostre va viure amb llibertat sense bossa, ni sarró, ni sandàlies (Lc 10,4); sense cap poder per lluitar contra els poderosos. Jesús, amb les seves paraules (la paraula és pobra) va provocar que els magnats del seu temps, tant els del temple, com els grans sacerdots, els del imperi romà (com el governador), els reis (com Herodes) coincidissin en la necessitat d’eliminar-lo (Jn 11,49-50). No els tenia por i la seva aposta, sense poder, sense prestigi i sense privilegi, va ésser evidentment eficaç i molts l’han seguit. Avui encara ens escoltem la veu del ressuscitat que està en el nostre interior. Però per captar-la, cal fer un canvi radical de mentalitat: el que en l’evangeli se’n diu “la conversió”.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge V de Quaresma
10 d'abril de 2011