Cada any per l’11 de setembre Catalunya reivindica. Aquest any hi ha aires d’independència. Passarà alguna cosa?
Passi el que passi, l’Església (com no sigui la castellana) no s’hi ha de posar nerviosa. Imagineu l’escenari més aconseguit. Si hi hagués la independència d’Espanya (no d’Europa) els cristians continuarien anant a Missa i els que preguen continuarien pregant. L’episcopat (els deu bisbats catalans) iniciarien relacions amb els nous governs i tindrien dificultats semblants a les que han tingut a cada canvi de govern a Madrid. S’hauria de plantejar tota una altra forma de manteniment econòmic de l’església però també la nova Generalitat tindria una forma diferent de subvencionar grups, obres i edificis. Seria qüestió de no posar-nos nerviosos. Els capellans romandríem cadascú al nostre lloc fent el que fem.
Tots tenim molts amics a la resta d’Espanya, amistats que s’haurien de mantenir. No hi hauria cap motiu per trencar amb ells.
La Santa Seu de Roma faria el que ha fet sempre: acomodar-se a la nova situació i no hauria de demanar permís a Madrid per fer un bisbe d’alguna de les seus catalanes, però això no es notaria pas en el primer moment.
Com podeu imaginar, per a l’església catalana, no seria la solució de tots els mals, ni de bon tros.
Jo penso que l’ambient enrarit anticlerical que hi ha en una part considerable de la intel·lectualitat catalana podria canviar de to si el poble s’adonés que els responsables de l’església no parlen des dels mitjans de comunicació estatals amb un ressentiment anticatalà com hem vist amb les emissores COPE i el Canal 13 de la televisió. Aquests els escoltaríem sabent que són d’un altre país i amb el temps tindrien menys audiència entre nosaltres i tampoc, a la llarga, no els importaria parlar del que no els correspon.
Fins ara he fet una prospectiva del que pot passar. Però cal dir que en el cas que es produís el que he dit, en el primer moment ho passaríem molt malament perquè les tensions i els insults s’aguditzarien i les espoliacions dels nostres béns serien a l’ordre del dia. En cap cas no seria gens fàcil canviar una situació que porta segles de mala convivència.
Tenim alguna il·luminació evangèlica? Home, sí. Jesús vivia en un poble dominat, empobrit, on els més pobres (que els anomenaven anawim) eren multitud. Jesús els guaria i sanava però també els parlava llargament. Convenia que no estiguessin endormiscats sinó que les paraules de Jesús eren perquè cada persona recuperés la seva dignitat. Els deia: «La teva fe t’ha salvat!».
Els llibres del Nou Testament tenen diferents postures referents a les autoritats. Des de la carta als Romans i la de Titus que diu que ens hem de sotmetre a les autoritats (Rm 13,1; Tt 3,1) ja que devia ésser una època de bonança fins a l’Apocalipsi que titlla de bèstia l’emperador (Ap 13) que tants morts va causar entre els innocents. Vol dir que en cada moment s’ha fet una cosa o una altra segons l’opressió del poble. Per això no tenim altra guia per mirar endavant que la d’estimar amics i enemics i, sobre tot no posar-nos nerviosos. Amb tot, les denúncies de les injustícies contra el nostre poble són palesament evangèliques.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIII de durant l'any
9 de setembre de 2012