Només d’obrir un centre de culte en un poble o ciutat, s’omple d’homes que van a pregar els divendres. Per suposat molts més homes a aquesta mesquita que sumats tots els que van a les diferents esglésies catòliques de la mateixa ciutat.
Els musulmans se senten religiosos i tenen la impressió que, els que ens diem catòlics, som en realitat ateus. No dic que sigui així sinó que ells tenen aquesta impressió.
Una cosa semblant passa amb els nens. Mentre la majoria de les famílies heu apartat els nens i nenes de l’església (com no sigui per fer la primera comunió), els musulmans els reuneixen cada setmana donant-los una formació fonamentalista que consisteix a aprendre l’Alcorà (el seu llibre) fil per randa.
En els països on són majoria han identificat la seva religió amb l’estat o nació. Tot és una mateixa cosa i, per això, és impensable que, als ambients on són majoritaris, un musulmà canviï de religió. Un capellà catòlic que està al Marroc deu fer una quarantena d’anys diu que mai no ha batejat cap musulmà que es passés al catolicisme. El matarien, diu; i no l’estat, sinó la mateixa família. L’església catòlica que conviu al Marroc està només al servei de diplomàtics, comerciants, subsaharians i altres que conviuen en aquell país.
Aquesta identificació entre la religió i el país o la nació fa que la veneració del profeta (Mahoma) i del LLIBRE sigui una qüestió que ultrapassa l’Islam. És un afer polític de primer ordre. Així podem entendre millor que, quan un productor ianqui ha fet una filmació de burla contra el profeta, els musulmans ho prenen com una ofensa nacional i ataquen amb furor les ambaixades americanes com si en aquell país tot fos unitari, com passa entre ells. És conseqüència del fonamentalisme religiós.
El perill del fonamentalisme és el mateix que el terrorisme. Són molt semblants i atractius per als qui s’hi adhereixen. Això ho ha dit el Papa actual fa molt poc: «El fonamentalisme és sempre una falsificació de la religió i va en contra de la religió. Aquesta té la missió de difondre la pau al món. ...Cada persona és una imatge de Déu i hem de respectar-nos mútuament... La violència es una falsificació del fonamentalisme». (Benet XVI en un diàleg amb els periodistes en el viatge al Líban).
En el món catòlic passen molt sovint burles d’aquesta mena. La més forta, en el meu record, va ésser aquella pel·lícula anomenada La última tentación de Cristo que no sols presentava Jesús com enyorant una vida sexual que hauria tingut (i vinga imatges) sinó que el presentava com a col·laborador dels romans en la primera part i com un covard que deixa els seus en l’estacada en la segona. I per tant traïdor. Aquí no va passar res, com no fos la protesta d’un parell de bisbes que els mitjans van magnificar.
Ja es va veure amb les caricatures d’ara fa uns quatre anys, que el món islàmic té una altra manera de protestar, ens agradi o no ens agradi.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXV de durant l'any
23 de setembre de 2012