El relat que ens ha arribat del naixement de Jesús segurament que és molt diferent del que va succeir en la realitat. No sabem si va néixer en una cova, ni sabem si era hivern, ni tampoc el dia ni l’any. Els escrits i les tradicions que ens han contat els nostres avis tenen molta càrrega simbòlica.
Doncs què celebrem?
Des del començament del cristianisme (sense saber quin dia havia nascut Jesús) van triar el 25 de desembre que coincidia amb la festa d’hivern (avui la passaríem un parell de dies abans). Ells es basaven en la simple vista, quan el sol tornava a allargar el dia, ni que fos una mica mica. Els romans ja celebraven aquesta festa i els cristians van pensar que aquest dia (que avui anomenem solstici) era molt adient per commemorar el naixement del nou sol que ens il·lumina, que és Jesús.
Celebrem el Nadal, que és la festa de Déu Pare. Ens ha donat el Fill i, amb Ell, la possibilitat de poder ésser fills de Déu tots els que creiem en ell. Els relats que ens han arribat tant dels evangelis com dels sinòptics són molt diferents: uns descriuen una casa on hi havia animals; altres una cova, el rebuig per part de la gent benestant i uns pastors que s’acosten. Tots coincideixen amb la insignificança d’aquella criatura que neix desconeguda i ignorada com li pot haver passat a una mare que hagi infantat en el viatge d’una pastera.
Els cristians no sabem com va néixer Jesús, encara que construïm coves i portals i molts altres símbols, i ho continuarem fent. Però certament sabem que Déu Pare ens l’ha donat com a Fill seu i germà nostre i ha vingut al món de la manera més humil. Avui podríem dir que era un bebè nascut en l’accidentat viatge d’una pastera, mal rebut pels guardacostes i acollit per Càritas i Creu Roja. Avui, com va passar en aquell moment, tenim la temptació de dir: «Què en vols esperar d’aquest infant?».
No va néixer al palau d’Herodes, ni a la Roma imperial, ni tampoc al centre cultural d’aquell moment que era Alexandria, a Egipte.
Déu se’ns ha manifestat en la petitesa i ens ha sorprès, com diu Sant Pau: «Allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes» (1Co 1,25).
Per altra banda, l’arribada d’un infant a una família, per pobra que sigui, és una font d’alegria i de rialles. Tots el volen veure i contemplar i se’l miren complaguts. El mateix passa en la commemoració del naixement de Jesús: tots ens n’alegrem i agraïm a Déu, Pare de tots, que se’ns hagi volgut manifestar d’aquesta manera tan plena de joia. Si ve Déu d’aquesta manera, no hem de tenir pas por.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV d'Advent
22 de desembre de 2013