La compassió i la misericòrdia, que és tan evident per a qui llegeix l'Evangeli, no és norma de totes les religions ni tampoc ho ha estat en la nostra església quan, des del poder que la societat li va concedir, va muntar la inquisició (santa Inquisició li deien) o quan no va intercedir per aturar els nombrosos afusellaments al Camp de la Bota pels anys quaranta del segle passat. La majoria dels eclesiàstics estaven imbuïts de sentiments de venjança, però en deien justícia. La venjança s'entenia des del punt de vista humà per la multitud d'assassinats d'eclesiàstics i temples saquejats i destruïts, però avui, que ens ho podem mirar amb perspectiva, ho hem de lamentar. Era el temps de la meva infància i dels de la meva edat, però no ens assabentàvem de res. Matar una persona, per més judici que s'hagi fet, no és pas just, perquè el Bon Pastor «vol que les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir» (Jn 10,10). Déu és l'amo de la vida i de la mort i no nosaltres.
En el món es continuen fent bestieses (morts tant de cristians com d'islàmics que no són sunites, alguns dels quals s'han convertit en assassins en sèrie).
Davant d'aquest panorama nosaltres què hem de fer? Doncs compadir, tenir misericòrdia dels afectats, dels exiliats, dels que ho han perdut tot per salvar la vida.
El bisbe de Roma Francesc diu, en una carta en què presenta l'any de la misericòrdia, que la compassió «és font d'alegria, de serenitat i de pau» (El rostre de la misericòrdia, 1).
Compareu l'estat d'ànim dels soldats o empleats governamentals d'Hongria, de Turquia i de les nostres Ceuta i Melilla que han de fer enormes esforços per contenir els que volen passar al nostre país amb la joia de molts austríacs i alemanys que ara reben els refugiats amb un te calent, una mica de menjar i una abraçada. Ja em direu qui rep més pau en el propi interior.
No fa tants anys que els que ajudaven a passar les fronteres, sobre tot les del Pirineu, als que s'escapaven d'Espanya per catòlics primer, per anarquistes o comunistes després, havien de fer-ho d'amagat i eren considerats delinqüents. Més endavant el Pirineu, en temps de la segona guerra mundial, va servir de camí de fugida dels jueus de França que s'escapaven de l'holocaust. Encara darrerament el govern central ha dictat una llei per la qual som delinqüents els que ajudem els "sense papers", però passa que no gosen posar-la en pràctica perquè els que primer haurien d'anar a la presó serien els de Càritas i associacions semblants. Si apliquessin aquesta llei veuríem clar, d'una vegada, que els governants no són cristians sinó que adoren el déu del diner i del poder. Els cristians hem de voler que tots els homes se salvin.
He començat dient que els que creiem en Jesucrist hem de tenir misericòrdia perquè no ens podem escapar d'aquelles paraules del Senyor que deien: «Beneïts del meu Pare perquè... quan era foraster em vam acollir» (Mt 25,35). Bé que lamentem que la gent de Betlem no acollissin Maria embarassada que caminava amb Josep cercant un lloc on hostatjar-se (Lc 2,7).
La nostra misericòrdia no és altra cosa que el ressò de la mateixa misericòrdia de Déu Pare que contemplem i volem imitar responent a la crida de Jesús: «Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare» (Lc 6,36).
Article del full parroquial del diumenge XXIV de durant l'any
13 de setembre de 2015
Fins que no estengui la seva compassió a tots els éssers, l'home no trobarà la pau.
Albert Schweitzer (1875-1965)
Filòsof, metge i escriptor alemany