Aquesta setmana ha mort René Girard, un intel·lectual francès marginat pels intel·lectuals francesos per la seva professió cristiana. Ha mort als EEUU. Ara els francesos el reconeixen (quan fou mort el combregaren).
Que va aportar al pensament? Una diàfana denúncia de la manipulació de les masses populars que, per satisfer-se, necessiten víctimes visibles. Això d'acusar uns culpables dels mals de tots ho fan tots els dictadors, acusant un personatge determinat i carregant-li tots els mals. La majoria de la gent queda satisfeta amb l'enderrocament d'aquesta víctima de la qual ja no se'n parlarà més. Però, ai las! El poble no en té prou i molt aviat s'ha de cercar una altra i una altra víctima perquè la fam de sang de la fera popular no en té mai prou. Per això, massa sovint sentireu que els periodistes (lacais, la majoria) cerquen culpables i ens els ensenyen molt abans que els jutges dictaminin. Així donen carn a la fera que, com diu l'esmentat René Girard, mai no queda satisfeta. Anem sempre trepitjant arbres caiguts.
Però aquest pensador ens dóna una mirada nova del sacrifici de Jesús. Com tants altres, la multitud del seu temps demanava la seva mort (una mort pública i sàdica) però al revés del que passa habitualment (que la gent dóna per mort el que han condemnat) els seus seguidors van fer tot el contrari i primer uns, després altres, el van contemplar ressuscitat i aquell que havia d'haver estat oblidat i enterrat es converteix, com diu Pere en el primer discurs, en la pedra fonamental (Ac 4,11), aquella pedra de la qual els paletes havien prescindit. Diu també Pere:
A aquest Jesús, doncs, Déu l'ha ressuscitat; tots nosaltres en som testimonis. La dreta de Déu l'ha enaltit, i ell ha rebut del Pare l'Esperit Sant promès, i ara l'ha donat amb abundància: això és el que vosaltres veieu i sentiu (Ac 2,32-33).
Amb la resurrecció de Jesús, diu aquest autor, les multituds i els governs (civils i eclesiàstics) que les atiaven, van quedar desconcertats. No els va servir humiliar Jesús, ni tampoc va anar bé l'intent d'enterrar-lo. Satan, que en el llenguatge bíblic és el qui atia les multituds per devorar les víctimes que se'ls posen al davant, va quedar definitivament vençut. Amb paraules simbòliques, Jesús mateix havia predit aquesta victòria sorprenent contra el diable; quan els setanta-dos deixebles tornen de l'enviament diu:
Els setanta-dos van tornar plens d'alegria i deien: «Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del teu nom.» Jesús els digué: «Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l'enemic, i res no us farà mal» (Lc 10,17-19).
La major part del periodisme actual no ha entès res de tot això perquè cada dia ens presenta multituds alienades darrere esportistes, cantants i aclamant els dirigents d'un determinat partit polític. I passa el que ha de passar: el poble va a la recerca de víctimes: esportistes o cantants caiguts en desgràcia i no quedarà mai satisfet, com diu René Girard. L'èxit dels primers cristians es va manifestar en unes trobades discretes a les cases, on es partien el pa, perdonaven, ajudaven els necessitats, recordaven el Crist i sortien joiosos de la trobada i no cercaven culpables.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXIII de durant l'any
15 de novembre de 2015
Si creus allò que t'agrada de l'Evangeli, però refuses allò que no t'agrada d'ell, no creus en l'Evangeli sinó en tu mateix.
Sant Agustí (354-430)
Bisbe i filòsof