Els nostres reis van sempre envoltats de vigilants que alerten de qualsevol que pretengui acostar-s’hi. Els seus peus trepitgen catifes i mai no han d’obrir les portes dels seus vehicles ja que sempre hi ha algú que els estalvia qualsevol moviment. La gent s’hi acosta i els que arriben tan sols a veure’ls se senten afortunats de manera que arribant a casa diuen: «l’he pogut veure de molt a prop». Aquest no és pas el reialme del Crist, ni de bon tros. Aquell (el dels nostres reis) és un reialme esplendorós d’algú que està envoltat de masses que l’aclamen; aquest, en canvi, és un reialme diferent.
Al començament dels anys cinquanta hi hagué el “Congrés Eucarístic a Barcelona” i jo, de nen, vaig veure la magna processó amb una custòdia esplendorosa que tenia als seus peus un cardenal amb actitud orant. La reacció nostra, en aquell moment, va ésser poder dir: «L’he vist i ha passat molt a la vora». Aquella grandiositat no ens va deixar veure dues coses que enaltien realment la presència de Crist en la ciutat. Una, que es van acabar les penes de mort amb judicis sumaríssims; i una altra, que es va construir un complex gran de cases que encara ara anomenem “les vivendes del Congrés”. Ens vam quedar amb allò que no era: i no vam veure res més els que (com jo mateix) érem simples espectadors.
Si anem a l’Evangeli, dues vegades que trobem Jesús envoltat de multituds no tenen res a veure amb aquesta mena de reialme:
- Un cop diu que Jesús estava tan envoltat de gent que (a ell i als seus) no li quedava ni temps per menjar. Bolcat a ensenyar i parlar amb la gent, es descuidava d’ell mateix (Mc 6,30-33).
- L’altra vegada que Jesús entra com a rei a la vora de Jerusalem és aclamat només pels que “el precedien i el seguien”, lluny de la ciutat; però, quan va arribar a la ciutat, va ésser mal rebut. El text original diu que Jerusalem va tenir un seïsme ja que la gent de la ciutat es van inquietar molt (Mt 21,10) per l’arribada d’aquell que malparlava del temple dient que era una cova de lladres (Mc 11,17).
No és gens estrany que aquesta mateixa gent de Jerusalem, pocs dies més tard, cridessin clamant que aquell home fos crucificat, ja que tota la ciutat (venedors d’animals, sacerdots, els que llogaven pisos anomenats cenacles, canviadors de moneda…) vivia dels pelegrins que venien d’arreu a contemplar el magnífic temple. No el volien com a rei.
Els que els seguien (deixebles) només van adonar-se del vertader reialme de Jesús, el Crist, quan el veieren crucificat, no abans.
- A l‘Evangeli de Joan el deixeble que hi ha al peu de la creu s’adona de qui és quan exclama: «El que ho veié en dóna testimoni i el seu testimoni és digne de crèdit» (Jn 19,35).
- Pere, esmentant la seva mort en creu, ho diu amb aquestes altres paraules: «Aquest Jesús Déu l’ha ressuscitat i tots nosaltres en som testimonis. Déu l’ha enaltit i ell ha rebut del Pare l’Esperit Sant promès» (Ac 2,33).
- Pau en la seva carta als Corintis ho expressa d’aquesta altra manera: «Mentre era amb vosaltres vaig decidir de no conèixer res més que Jesucrist i encara crucificat» (1Co 2,2).
Com veieu, des dels primers temps, el que va convèncer els apòstols de la reialesa de Crist va ésser la seva humiliació i escarni de la creu i no pas el seguiment de les multituds que va durar poc (Jn 6,66).
Ara nosaltres som privilegiats perquè, si som creients, sabem que el veiem en el pobre, en el despullat, en el malalt i el presoner i en el refugiat perquè tot el que fem amb un d’aquests ho fem amb Jesús mateix (Mt 25,40).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de la Solemnitat de Jesucrist, rei de tot el món
20 de novembre de 2016