El nostre parlament, amb molt temps de retard, anul·la milers de judicis fets sense garantia en un temps en què la vida de les persones no valia res. Per altra banda es recuperen tombes col·lectives de morts fins ara ignorats. Mentre també l’església honora centenars d’agents eclesiàstics afusellats sense ni tan sols judicis previs. Tot això indicaria que hi ha una sensibilitat referent a la vida de les persones.
Però no acaba de ser veritat. Aquesta mateixa setmana s’ha conquerit la ciutat de Mossul i diuen les notícies que els victoriosos han perdut un quaranta per cent d’efectius i hi ha hagut un milió de desplaçats molts dels quals han mort per fam o epidèmies. Ja no parlem dels perdedors a qui els ha anat pitjor. Sumeu i veureu que són moltíssims els morts.
Als programadors de la mort (ells en diuen "converses de pau") tant els fa que morin mil o un milió. Hi ha una cosa que està per damunt, que és el negoci de la venda d’armaments en el qual el nostre país excel·leix.
Tot això vol dir que no ens importa la mort? No és ben be així. Ens importa la mort dels nostres i mirem cap un altre costat quan els morts són dels altres com els que acaben a milers ofegats a la mediterrània.
Hi ha fets que fan pensar molt. Aquesta setmana, en una cursa de motos, hi ha hagut un mort. Es va decidir seguir la cursa perquè hi deu haver molt de diner en joc i es va pensar a destinar un minut de silenci, en acabar la competició, en honor d’aquell difunt. Un minut i un estalvi de cava ja que diu que no ho celebraran. El capital esmerçat en el joc és el que compta i els periodistes han dit tots amén potser perquè ells també viuen de la informació de la cursa.
En els nostres pobles quan hi ha hagut una defunció la família que té la botiga o l’establiment tanca per un dia; però si en comptes d’una botiga és una caixa, un banc o un supermercat fan cas omís i l’establiment continua operant. Vull dir que, quan el negoci és una mica important, les morts ja no el fan tancar.
Mirem l’Evangeli. Quan, en una reunió del sanedrí, es parlava de Jesús, va sortir el gran sacerdot Caifàs i va passar el següent:
«Què podem fer? Aquest home fa molts senyals prodigiosos. Si el deixem continuar, tothom creurà en ell, vindran els romans i destruiran el nostre lloc sant i el nostre poble». Però un d'ells, Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, els digué: «Vosaltres no enteneu res! ¿No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble?» Això, Caifàs no ho va dir pel seu compte. Era gran sacerdot, aquell any, i per això va poder profetitzar que Jesús havia de morir pel poble. I no tan sols pel poble, sinó també per reunir els fills de Déu dispersos. Així, doncs, aquell dia van decidir que el matarien (Jn 11,47-53).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XV de durant l'any
16 de juliol de 2017