diumenge, 19 d’abril del 2015

DÉU IRROMP EN LA NOSTRA VIDA

L’episodi dels “deixebles d’Emmaus” ens fa veure la importància que té deixar la porta oberta perquè Déu entri en la nostra vida. Entra com un caminant que ens ajuda a pensar. En el silenci i la contemplació fa que els dos caminants que fugen de Jerusalem per l’horror que han viscut (la mort humiliant d’aquell que estimaven i del qual es refiaven) canviïn la seva mirada. Escolten la veu d’algú que se’ls ha afegit en el camí i que els fa veure que episodis d’aquesta mena han passat en tots els temps i només cal revisar les ”escriptures” per adonar-se’n; van canviant de pensament. El Déu que irromp en el camí d’aquest dos deixebles és un Déu amorós que els ajuda a entendre el sentit de les coses que passen. Però si, en comptes d’un Déu amorós, ens fixem en un déu legislador que ens ha donat unes lleis que nosaltres hem d’acatar, la cosa canvia molt, perquè ens tornem fonamentalistes, que vol dir preocupats per veure si encertem o no a seguir tot allò que està establert i manat. En aquest cas, la Bíblia i els evangelis, en comptes d’acostar-nos a un Déu que ens va indicant el camí, esdevenen una norma d’actuació que no es pot deixar de complir. Ja no diguem si ens fixem en els llibres de l’antiga aliança on hi trobem de tot, perquè el poble d’Israel va anar rectificant des de l’aniquilació de pobles, a la llei del talió i al perdó que trobem en alguns dels profetes.
Aquest problema és el mateix que tenen els islàmics més radicals, ja que veneren el seu llibre (L’Alcorà), escrit fa una pila de segles en un ambient del tot diferent al nostre, com una regla obligatòria d’actuació. Frase que troben, frase que han d’acatar al peu de la lletra. El Déu que aquests més radicals invoquen només és un legislador de la conducta, i no un pare que estima cadascuna de les persones. Precisament, la gran descoberta de Jesús, que ens ve donada amplament en els quatre evangelis, és el reconeixement d’aquest Déu, Pare que ens estima. Quan escoltem la seva veu en el silenci de la nostra consciència podem exclamar com aquells deixebles del camí: «No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les escriptures?». Quan, en el mateix ambient de les aparicions del ressuscitat, Jesús es va manifestant, no els dóna cap norma ni llei, sinó el sentit de la vida fent-los participar del mateix Esperit Sant que ell posseeix i donant-los el perdó i el poder de perdonar (Jn 20,22). Aquest poder no és un privilegi de capellans i bisbes, perquè tots podem perdonar, per això tenim el mateix esperit en el nostre interior, el mateix Esperit de Jesús que, quan se’l apareix, no els retreu res, sinó que els transmet la pau dient-los aquella frase que tant repetim: “la pau sigui amb vosaltres”.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III de Pasqua
19 d'abril de 2015